Com bé diu Biel Mesquida al pròleg de La catosfera literària 08, el blogs són un “reservori d’escriptures provisionals”, i n’és una prova el llibre La literatura catalana després de Frankfurt. A la contribució de Joan Carles Girbés, per exemple, trobem moltes de les reflexions que ja havíem llegit i discutit a Tirant al Cap, des del llunyà «Presència valenciana a Frankfurt» al més recent, passant pel justament inclòs a LCL «Jo (el meu Frankfurt) ». També a la intervenció d’un altre blogaire de referència, Joan Josep Isern, trobem idees que ha anat assajant a Totxanes, totxos i maons, com la reflexió sobre els premis literaris declarats deserts al llarg del 2007; reflexions que, encara que no hagin pogut ser discutides perquè no admet comentaris, sí que han obtingut ressò a la blogosfera.
Entre els premis deserts casualment l’any de la campanada frankfurtiana hi ha El Lector de l’Odissea, premi excepcional perquè l’atorga un Consell de Cent Lectors vinculats a la llibreria de Vilafranca del Penedès. Aquesta coincidència ha estat el pretext per organitzar unes jornades de reflexió sobre la situació de la literatura catalana en relació amb la Buchmesse que es van celebrar al febrer i que ara podem llegir a un llibre que té com a virtut més destacada la diversitat d’opinions que s’hi apleguen: el triomfalisme reblat amb tot de dades de Josep Bargalló, l’escepticisme optimista de Jordi Coca, la miopia tecnològica d’Imma Bellafont, etc. Que moltes siguin previsibles no és, però, un llast; són destacables tant l’esforç de síntesi d’opinions vessades en diverses ocasions i mitjans com el fet que es reuneixin en un sol volum.
«Nous episodis de La morta-viva» de Jordi Galves, per exemple, em sembla especialment agosarat i lúcid. Els eixos de la seva contribució són l’escola neocursi catalana —amb Jordi Llavina, Joan Barril o Joan Margarit—, la impostura de la crítica literària —de la qual se salvarien, entre d’altres, Julià Guillamon, Manel Ollé, Xavier Pla i Ponç Puigdevall— i la impunitat institucional dels imparables. Un assaig que val la pena llegir perquè convida a la discussió abans que a l’exabrupte.
També m’han semblat oportunes les paraules de Lluís Pagès:
Uns mesos abans de la Fira de Frankfurt, en el decurs d’una sessió informativa per a editors i gent del ram, alguns dels assistents van manifestar-hi una opinió prou interessant: els editors alemanys, que són els qui,en el fons, impulsen i dirigeixen la Fira, estan convençuts que Catalunya és un territori encara verge, o almenys poc explotat, pel que fa a la seva capacitat de generar mons literaris. Intueixen que la llengua catalana és una reserva d’imaginacions, un dipòsit d’històries i d’àmbits mentals que poden produir bones obres de ficció. Per tant, si ens conviden és perquè, a part de simpaties polítiques i culturals, pensen que poden fer negoci amb els nostres autors.
