dimecres, de juny 30, 2010

Demà a la batalla no pensis en mi

. dimecres, de juny 30, 2010
2 comentaris

... però l’edició que tinc de La chanson de Roland és la de Martín de Riquer a El festín de Esopo, el primer intent d’exportar l’experiència Quaderns Crema a l’espanyol, una operació que no va reeixir fins a l’aparició d’Acantilado. Hi vaig arribar després d’haver gaudit l’€®0$ i amb la petita decepció que Eloy Fernández Porta no dóna prou importància a l’amor cortès. La culpa la té l’afirmació que l’amor és un invent del segle XII, que Joan Fuster va difondre a casa nostra, probablement a partir de la lectura d’El amor y occidente, on Denis de Rougemont analitza aquesta idea atribuïda a Charles Seignobos.

El públic medieval coneixia bé l’entrellat de les cançons de gesta gràcies a les llegendes i cantilenes que n'evocaven els episodis principals. Abans de seure i escoltar el joglar, sabien que Ganeló era el traïdor de la Chanson de Roland i l’autor de la versió més antiga s’ocupa de deixar-ho ben clar quan Ganeló accepta fer d’ambaixador de Carlemany davant dels sarraïns:

23

«Sé bien que me toca ir a Zaragoza. Quien va allí, no puede regresar. Por encima de todo, yo tengo a vuestra hermana, y de ella tengo un hijo (no existe otro más hermoso). Es Baldovinos, del que se dice que será un bravo. A él dejo mis honores y mis feudos. Cuidadlo bien, que ya no lo verán mis ojos.» Carlos responde: «Tenéis el corazón demasiado tierno; ya que os lo mando, tenéis el deber de ir.»

Ganeló està disposat a sacrificar la vida per l’emperador, però Carlemany, en comptes d’agrair el seu esperit de sacrifici, li retreu que té el cor massa tendre perquè en comptes de pensar només en el seu senyor abans d’emprendre una missió molt delicada, perd el temps pensant en la dona i els fills, en la llar, en els foscos dominis de la feminitat. L’autor anònim subratlla encara més la feblesa de Ganeló amb les últimes paraules que diu abans de partir a l’encontre de l’enemic:

27

[ ... ] Responde Ganelón: «No plazca a Nuestro Señor. Mejor es que muera yo solo que tantos buenos caballeros. Iréis, senyores, a la dulce Francia: saludaréis de mi parte a mi mujer, a Pinabel, mi amigo y mi par, y a Baldovinos, mi hijo que bien conocéis, y ayudadlo a tenerlo por señor»

De nou, el contrast entre l’esperit de sacrifici i la feblesa de l’evocació amorosa envers la dona i el fill. Una actitud que contrasta amb les narracions de masses actuals, el cinema comercial on l’heroi evoca precisament la dona i els fills, la família en definitiva, per trobar les forces que li permetran consumar la revenja i tranquil·litzar els espectadors. Què ha passat entre ambdues actituds? Ha passat l’amor cortès.

dimarts, de juny 29, 2010

L'estil Quaderns Crema

. dimarts, de juny 29, 2010
6 comentaris

Em crida l’atenció que el catàleg L’estil Quaderns Crema no sembli un llibre de Quaderns Crema. Angel Uzkiano —que a la seva web destaca els treballs realitzats per al Sònar o Proposta— evita una imitació que resultaria potser massa òbvia. A la coberta, rebutja la Garamond que tant estima Jaume Vallcorba i opta per una font que no he sabut identificar però que s’assembla molt a la Futura. La coberta és un homenatge al logotip de l’editorial: l’atzavara —que sol ocupar un lloc discret al llom, a la portada, al colofó i a les solapes— s’ensenyoreix de la coberta, que manté l’aire de simplicitat i sofisticació característics de l’editorial.

Inauguració exposició "L'estil Quaderns Crema" de Quaderns Crema a Vimeo.


Els escrits de Jordi Martí, Julià Guillamon —comissari de l’exposició i editor del catàleg—, Juli Capella, Òscar Tusquets Blanca, Jordi Llovet i Anton M. Espadaler coincideixen a l’hora d’assenyalar dues grans constants en la llarga trajectòria de Quaderns Crema: la cura en el disseny i el rigor filològic en l’edició. De fet, quan algú es queixa dels errors i errates d’algun títol concret és perquè hi ha el sobreentès que la norma és l’excel·lència en tot el procés d’edició. Un procés que no s’entendria sense la intervenció directa de Jaume Vallcorba, que pot presumir amb raó d’haver influït en l’evolució de la cultura catalana de les darreres dècades, com deixa ben clar un ditiràmbic Jordi Llovet.

Faig un cop d’ull als meus llibres i no resulta difícil localitzar moltes atzavares que m’han obsequiat amb incomptables pàgines de plaer i mestria, tot manllevant paraules d'Anton M. Espadaler i que em donen el pretext per començar amb Una reina per a Curial i continuar amb l’inevitable Romanç de Tristany i Isolda en l’edició de Joseph Bédier, traduït per Cales Riba i presentat per Martí de Riquer, fins a arribar als llibres que esperen el seu torn per al descobriment, com El manuscrit trobat a Saragossa de Jan Potocki editat per François Rosset i Dominique Triaire, traduït per Anna Casassas i presentat per Marc Fumaroli, passant per Quim Monzó, Francesc Serés, Francesc Pujols, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, J.V. Foix, Sergi Pàmies, W.H. Auden, C.P. Cavafis, Josep Carner...

diumenge, de juny 13, 2010

Camí de sirga

. diumenge, de juny 13, 2010
14 comentaris

Premi Joan Crexells
Premi Ciutat de Barcelona
Premi Fundació Amic de les Arts i de les Lletres de Sabadell
Premi Crítica «Serra d’Or»
Premio Nacional de la Crítica
Finalista Premio Nacional de Literatura
Me’l trobava de vegades passejant per Gràcia. Em va cridar l’atenció perquè semblava la personificació de la calma. Poc després vaig saber que era l’autor de Camí de sirga i la lectura de la novel·la s’encomanava d’aquella calma amb què mirava els llibres a les llibreries on coincidíem. Uns instants.
Primera edició: febrer de 1988
Segona edició: maig de 1988
Tercera edició: juliol de 1988
Quarta edició: novembre de 1988
Cinquena edició: abril de 1989
Sisena edició: juny de 1989
Setena edició: abril de 1990

El meu exemplar té una sobrecoberta gastada. Hi la seva fotografia. Han passat molts anys. Després vaig llegir
Calaveres atònites —primera edició: octubre de 1999— que em va decebre i em va servir per tornar a Camí de sirga i retrobar-me així amb la tensió formal resolta en lectura calmada. No he llegit cap altre llibre seu. De moment.
«Una obra magistral de les que fan història i per tant entre les deu o dotze millors dels darrers quaranta anys.» (Isidor Cònsul, «Avui»). «Espaterrant!» (Ramon Barnils, «El Temps»). «Una novel·la capaç d’entusiasmar el lector.» (Mònica Monteys, «Ajoblanco»). «Una obra major i memorable.» (Joan Orja, «La Vanguardia»). «Una novel·la excepcional que figurarà al costat de les grans novel·les de la literatura catalana.» (Pere Marcet, «Diari de Barcelona»). «Tot l’impacte d’aquesta novel·la és una qüestió d’estil, o, millor dit, de sinceritat estilística. L’estil de Camí de sirga transforma la petita història d’un petit país en un monument literari.» (Dolors Ollé, «El País»).

Avui:

«En fi, Jesús, que potser algú publicarà la setantena de pàgines que vas enllestir de la teva darrera novel·la. Si és així, les llegirem, però no dubtis que tots preferím que encara fossis entre nosaltres, escrivint, passejant pel barri, creuant la Diagonal, esperant que se t'acudís el que volguessis donar-nos.» (Pere, «Provisionals»). «El meu exemplar de Camí de sirga, com tants d'altres, està ple d'anotacions a llapis amb el significat de mots que anava aprenent mentre el llegia, començant per la mateixa sirga del títol.» (Puigmalet, «Gazophylacium»). «els guardons que rebé foren sempre per obra publicada i vull imaginar-me que les feines d’autopromoció el devien engavanyar.» (Allau, «The Daily Avalanche»). «Jesús Moncada recordava, l’any 1988 a “Petita història d’un jersei gris” els seus primers dies com a empleat de l’editorial Montaner y Simón de Barcelona.» (Xavier Caballé, «Diari d'un llibre vell»). «Ell no escrivia novel·les, ni tan sols contes. Ell era Déu.» (Salvador Macip, Bloguejat»). «Com que el Jesús va convertir el seu poble, Mequinença, en pedra angular de la seua literatura, he triat un article inclòs dins Cabòries estivals i altres proses que en parla.» (Gínjol, «Més content que un gínjol»). «El doctor Carreras delirava a causa dels calmants i els anestèssics, però tot i així va aconseguir atansar-me l'exemplar de Jesús Moncada, malmès de cops i perdigons.» (Lluís Bosch, «Riell Bulevard»). «S'escau a coincidència que he estat llegint ara fa molt poc la meravellosa Camí de Sirga. Em quedo amb les imatges evocadores, l'ús ric del llenguatge, el domini del temps endavant i enrere...» (Eulàlia Mesalles, «Riell Bulevard»). «El sentit de l’humor que constitueix una de les moltes vies de reconstruir el passat, un humor agredolç, però, m’atreviria a dir que un humor tragicòmic.» (Ferran Moreno, «Un que passava»). «Moncada crec que és més lloat que no pas llegit, la veritat.» (Júlia Costa, «La panxa del bou»). «Qui era aquest àrbitre pirata?» (McAbeu, «Xarel-10»). «Potser a algú li passe també: entre les lectures preferides hi ha alguna que voldries que fóra secreta, que poca gent més haguera tingut accés, una obra mestra poc coneguda per a la resta de mortals, que et permetera fer punyades de goril·la en el pit i dir allò de: "No has llegit...?".» (Xavier Aliaga, «Sota la creueta»). «No cal dir que està considerada com una de les millors de la nostra literatura contemporània.» (Kweilan, «Llibres llegits i per llegir»). «De BIOSCA, Mercè i CORNADÓ, M. Pau, “Jesús Moncada: el riu de la memòria”, a Escriptors d’avui. Perfils literaris, 1a sèrie, Lleida: Ajuntament de Lleida, 1992, pàg. 45 -51.» (Quim Roig, «L'Efecte Jauss»). «Fins i tot, quan es van casar, i com que no volien les fotos típiques, i ja que en Moncada era un artista —bon pintor i fotògraf també— els va fer el reportatge fotogràfic del casament.» (Rita, «La meva illa roja»). «Quan algú escriu en aquesta postura, amb una olivetti i una ampolla de Coca-cola al costat, ha de ser per força un bon escriptor.» (Francesc Puigcarbó, «Bloc d'en Francesc Puigcarbó»). «Confesso que hi ha un llibre que vaig devorar molt ràpidament i ho tornaria a fer perquè l'equilibri entre ironia, humor, tendresa, records i narració històrica em va semblar exemplar. Estic parlant de "Calaveres atònites".» (Gabriel, «Nàufragiobrer»). «Avui Diumenge, 13 de juny, fa 5 anys que ens va deixar Jesús Moncada, autor mequinensà.» (Pau Corcelles, «Pau Corcelles»). «Res uniforme ni predeterminat.» (Víctor Pàmies, «Raons que rimen»). «Jesús Moncada» (la Blogosfera, «Blogs»).

dimecres, de juny 09, 2010

Bibliofrènia

. dimecres, de juny 09, 2010
7 comentaris

Fernando R. de la Flor escriu una reflexió molt interessant al pròleg de Bibliofrenia o la pasión irrefrenable por los libros:

Desde hace unos cuantos años, inmune a una seducción que han ejercido los libros, crece una corriente imparable que aboga por su destitución como icono máximo de la cultura logocéntrica. Desde Serguei (L’ivresse des libres), Beverley (Against Literature), Löwenthal (I roghi dei libri)… o hasta los más recientes de Blesa (Logofagias) o Compagnon (La littérature pour quoi faire?) y el ultimísimo Moreno (La manía de leer), pasando por mi propio libro (Biblioclasmo), una ingente desautorización y un furor biblioclástico ha caído sobre los libros, relegando cualquier interpretación hagiográfica más que pueda hacerse acerca de quienes han sido sus amantes y cultores. Todo, al parecer, inútilmente, pues este mismo ensayo de Joaquín Rodríguez evidencia que la libido libresca es en rigor inextinguible.

I jo encara afegiria que la bibliografia citada per Fernando R. de la Flor desperta, paradoxalment, el desig de posseir aquests llibres.

Contra aquest corrent que enarbora la biblioclàstia, hi ha també un corrent que darrerament s’ha apressat a publicar celebracions del llibre, de les excel·lents reflexions d’Umberto Eco i Jean-Claude Carrière a Nadie acabarà con los libros a la conferència allargassada i insubstancial de Roman Gubern a Metamorfosis de la lectura. Entre aquest corrent és possible trobar autèntiques delicatessen que a partir d’un tema —com ara el del desig de posseir infinitat de llibres— barregen anècdotes conegudes amb altres de sorprenents, i sempre —i aquest és l’ingredient principal— sota la mirada perspicaç de l’autor. És el cas de l’exquisit Bibliotecas llenas de fantasmas —sobre les dificultats pràctiques que comporta tenir biblioteques personals de desenes de milers de llibres— o de Bibliofrenia o la pasión irrefrenable por los libros, de Joaquín Rodríguez.

Bibliofrenia es llegeix en un sospir i deixa un regust d'alegria i celebració, malgrat alguns episodis escabrosos, sobretot per una certa tendència dels bibliofrènics a patir accidents a les escales quan miren d’accedir a algun volum que s’amuntega a dalt de tot de la prestatgeria. A les manies d’un Samuel Pepys, que considerava que la quantitat ideal de llibres que cal tenir és exactament de tres mil —la qual cosa l’obligava a prescindir de tants títols com adquiria—, o d’un Aby Warburg i el seu sistema d’ordenar la biblioteca d’acord amb les afinitats internes dels llibres —i que molts han vist com un precedent analògic de l’hipertext—, passant per don Vicente —El llibreter assassí de Barcelona—, he pogut afegir, per exemple, les de Richard Heber, autor d’aquestes sàvies paraules:
ningún caballero “puede obrar cómodamente sin tres ejemplares de un mismo libro. Uno debe poseerlo para mostrarlo, y deberá conservarlo seguramente en su casa de campo. Otro deberá poseerlo para su propio uso y consulta; y a menos que se incline a compartirlo, lo que resulta muy inconveniente, porque ...correría el riesgo de deteriorarse, debe poseer una tercera copia al servicio de sus amigos”.
L’últim capítol del llibre, «Lansky o la memoria viva de los libros», és un exemple de l’elegància amb què es resol la brevetat de les semblances dels bibliofrènics que habiten aquestes pàgines: Lanksy aspira a reunir tots els llibres escrits en jiddisch a tot el món; de moment, ha aconseguit reunir-ne més d’un milió i la seva aventura per tot el planeta a la captura d’exemplars esdevé de la mà de Joaquín Rodríguez també una reflexió sobre la digitalització dels llibres i la funció de “transmitir un lenguaje sin fronteras, metàfora de la humanidad nómada y de la loca y atolondrada esperanza”.

Joaquín Rodríguez manté un blog esplèndid, realment imprescindible, sobre el llibre i la lectura en relació amb l’evolució tecnològica: Los futuros del libro. Aquest apunt és, de fet, un homenatge, per agrair-li que comparteixi tantes reflexions lúcides, necessàries i engrescadores.

dijous, de juny 03, 2010

Alguns remeis contra la crisi creativa

. dijous, de juny 03, 2010
11 comentaris

Una de les missions més admirables de l’OULIPO és fornir de receptes als escriptors que travessen una crisi per estimular la seva creativitat a partir de jocs amb el llenguatge. De Grafomàquia de Miquel de Palol —amb tot de restriccions donades pel contrapunt musical— a Xocolata desfeta de Joan-Lluís Lluís —que s’inspira en els Exercicis d’estil de l’oulipià Raymond Queneau—, sense voluntat de marcar fites temporals i passant per l'obra de Màrius Serra o la multitudinària Transformacions, podem comprovar que la influència de l'OULIPO sovint és molt estimulant.

La recent pandèmia de crisi creativa que ha patit la blogosfera i un comentari d’en Puigmalet m’han recordat la voluntat de servei públic que sempre ha caracteritzat aquest blog i m’han empès a suggerir alguns remeis contra aital mena de situacions. Desitjo que aquesta modesta contribució permeti superar alguna crisi futura, amb el benentès que els remeis que altres bloguers hagin assajat amb èxit seran benvinguts.

1. Parodiar algun estil d’escriptura especialment irritant: Cromatisme polièdric.

2. Fer el tràiler de l’apunt, que ja l’escriuràs quan arribi la inspiració: Aviat, a les millors pantalles...

3. Fer al blog una performance conceptual que per explicar-la calgui una expressió amb ressons postestructuralistes, com ara "procés de desescriptura": El mal d’escriptura.

4. Imitar l’estil d’algun autor admirat, com ara Pierre Michon: Tinta blava

5. Explicar la crisi i determinar-ne les causes: Blog en crisi creativa.

6, 7, 8, 9 i 10 a The Daily Avalanche: Bloggez sans effort.
Si Georges Perec a La disparition va ser capaç d’escriure un llibre sense cap “e”, puc dir amb gran satisfacció que, una mica menys ambiciós, he aconseguit complir la restricció oulipiana que m’havia proposat en aquest apunt: escriure’l sense cap ela geminada. No he sabut, però, evitar les rimes internes.