La força de la gravetat

Som un cos fràgil. Francesc Serés ens recorda a La força de la gravetat que som extremadament vulnerables. Els nens són fràgils davant la violència, sovint indiferent, dels adults a “El Preu” o “Les abelles”. També a “Les banderes”, on el vigilant d’unes instal·lacions portuàries persegueix entre la quadrícula perfecta d’enormes contenidors de metall un nen intrús perquè no prengui mal: “Si un nen passés per aquí dins l’aixafarien i no se n’adonarien, segur, els toros van tan de pressa, acceleren fort, els costa frenar i no sempre poden veure el que tenen davant. La càrrega tot ho tapa”. La fragilitat dels adults pot revelar-se per una simple distracció a la fàbrica, com a “La torna”, o pot amagar-se per l’odi barrejat amb un foc que crema el bosc. Entre la infantesa i l’edat adulta, trobem l’adolescent que ha de decidir el seu futur, ni més ni menys, i un cos sobre una bicicleta a la baixada veloç d’una cursa és molt fràgil. També hi ha la malaltia i les formes diverses d’estimar que menen a tenir cura dels altres: “El do”, “El metge” o “L’amort”. També hi ha el cos fràgil d’un esparver a “La gran esperança blanca”. I la vellesa.

Els personatges volen entendre alguna cosa de la fatalitat. Es demanen reiteradament el perquè de les coses i les mateixes frases retornen un cop rere l’altre amb variacions i fan una música que topa amb el mur de sentit que cap explicació no pot traspassar. La repetició amb variacions adquireix sovint una força narrativa colpidora: Francesc Serés fa avançar l’acció lentament; avança i torna enrere, dosifica la informació perquè el lector participi de la incertesa. En ocasions grinyola aquesta demora, però gairebé sempre aconsegueix restituir la complexitat de pensaments i d’emocions de la vida. Una precisió i una contenció admirables.

El consol és acceptar el fets i mirar d’adaptar-s’hi amb la xarxa de complicitats i silencis que els envolten. No hi ha herois. Un accident, una violació, una malaltia, un suïcidi, una baralla, un assassinat... només tenen sentit dins de la narració que els personatges basteixen com a consol. Si és que no cal deixar-los fora perquè la narració mantingui el sentit. No tenim un cos: som un cos, i els records es tanquen igual que una ferida, encara que deixin alguna marca indeleble sobre la pell. I com una ferida, també poden infectar-se o tornar-se a obrir.

Cito de “L’amort”:

Avui, tot el que em va passar durant aquell temps em sembla fins i tot inimaginable, estrany i violent, però mentre ho vivíem semblava que era l’únic que podia passar, que tot el que succeïa només podia succeir així.

I més avall:

Encara avui tot plegat se’m presenta confús, estrany, d’una qualitat quasi irreal. Els significats i les conseqüències de cadascuna de les accions fugien de la lògica en què havíem crescut i havíem viscut, i el més curiós és que no ens sorprenia que ni hi hagués obstacles per a res perquè en aquell moment no hi havia res que no fos possible, tot girava al voltant dels darrers mesos d vida d’en Miquel (...).

Som un cos fràgil que pensa.