Després de què?

Com bé diu Biel Mesquida al pròleg de La catosfera literària 08, el blogs són un “reservori d’escriptures provisionals”, i n’és una prova el llibre La literatura catalana després de Frankfurt. A la contribució de Joan Carles Girbés, per exemple, trobem moltes de les reflexions que ja havíem llegit i discutit a Tirant al Cap, des del llunyà «Presència valenciana a Frankfurt» al més recent, passant pel justament inclòs a LCL «Jo (el meu Frankfurt) ». També a la intervenció d’un altre blogaire de referència, Joan Josep Isern, trobem idees que ha anat assajant a Totxanes, totxos i maons, com la reflexió sobre els premis literaris declarats deserts al llarg del 2007; reflexions que, encara que no hagin pogut ser discutides perquè no admet comentaris, sí que han obtingut ressò a la blogosfera.

Entre els premis deserts casualment l’any de la campanada frankfurtiana hi ha El Lector de l’Odissea, premi excepcional perquè l’atorga un Consell de Cent Lectors vinculats a la llibreria de Vilafranca del Penedès. Aquesta coincidència ha estat el pretext per organitzar unes jornades de reflexió sobre la situació de la literatura catalana en relació amb la Buchmesse que es van celebrar al febrer i que ara podem llegir a un llibre que té com a virtut més destacada la diversitat d’opinions que s’hi apleguen: el triomfalisme reblat amb tot de dades de Josep Bargalló, l’escepticisme optimista de Jordi Coca, la miopia tecnològica d’Imma Bellafont, etc. Que moltes siguin previsibles no és, però, un llast; són destacables tant l’esforç de síntesi d’opinions vessades en diverses ocasions i mitjans com el fet que es reuneixin en un sol volum.

«Nous episodis de La morta-viva» de Jordi Galves, per exemple, em sembla especialment agosarat i lúcid. Els eixos de la seva contribució són l’escola neocursi catalana —amb Jordi Llavina, Joan Barril o Joan Margarit—, la impostura de la crítica literària —de la qual se salvarien, entre d’altres, Julià Guillamon, Manel Ollé, Xavier Pla i Ponç Puigdevall— i la impunitat institucional dels imparables. Un assaig que val la pena llegir perquè convida a la discussió abans que a l’exabrupte.

També m’han semblat oportunes les paraules de Lluís Pagès:

Uns mesos abans de la Fira de Frankfurt, en el decurs d’una sessió informativa per a editors i gent del ram, alguns dels assistents van manifestar-hi una opinió prou interessant: els editors alemanys, que són els qui,en el fons, impulsen i dirigeixen la Fira, estan convençuts que Catalunya és un territori encara verge, o almenys poc explotat, pel que fa a la seva capacitat de generar mons literaris. Intueixen que la llengua catalana és una reserva d’imaginacions, un dipòsit d’històries i d’àmbits mentals que poden produir bones obres de ficció. Per tant, si ens conviden és perquè, a part de simpaties polítiques i culturals, pensen que poden fer negoci amb els nostres autors.

Lletrafogueres

No sóc un lector potencial del llibre De miel y diamante: Cien años de narraciones catalanas perquè és una antologia adreçada al públic hispànic que desconeix la literatura catalana. Malauradament, però, té sentit que es vengui a les terres de parla catalana. Davant de les incomptables temptacions que em trobo a la llibreria, aquest recull en espanyol no m’havia cridat l’atenció. Fins que un amic em va dir que Biel Mesquida no hi surt. Escriu l’antologador:

Muchos textos fueron seleccionados y posteriormente rechazados. Son dos centenares, algunos formados por escritores que están presentes en esta antología y otros que, con toda justicia, podrían formar parte de un segundo volumen, de una segunda edición o segunda parte que ofrezco desde ahora mismo a mis editores. Quisiera señalar que se trata de textos de Vicenç Altaió, Prudenci Bertrana, Jordi Coca, Joan Creixells, Anton M. Espadaler, Gaziel, Pere Guixà, Maria Mercè Marçal, Ernest Martínez Ferrando, Biel Mesquida, Terenci Moix, Miquel de Palol i Felip, Manuel de Pedrolo, Alexandre Plana, Carles Riba, Carme Riera, Nicolau Rubió i Tudurí, Robert Saladrigas, Francesc Serés, Carles Soldevila, Rafael Tasis y Eugeni Xammar.

Evidentment, no discutiré ni la selecció ni les omissions: un crític literari ha de tenir un bagatge dens de lectures concentrat en la seva especialitat i jo sóc lluny de posseir aquest desig de ser exhaustiu. Els meus arguments serien ben febles davant dels raonaments de l’antologador. A més a més, una antologia s’hauria de jutjar pels textos que aporta, més que pels textos que bandeja i, segons em xiuxiueja el pòsit de les meves lectures atzaroses, aquesta sembla una bona antologia. Ara bé, jo no sóc un crític i com a lector em puc deixar endur per les passions i ser injust i defensar el meu gust literari sense l'autoritat dels mediadors.

Després de llegir al pròleg que l’antologia “ha sido construida en función de la estética y no de la taxonomía literaria, siguiendo un principio tan antiguo como el hedonismo o albedrío para con la emoción. Aprender para la vida y no para la escuela es la encomienda de Séneca que infortunadamente, en la actualidad, ha olvidado buena parte de los estudios literarios de las universidades catalanas (...)”, no he pogut evitar el record d'aquest fragment:

Orba els meus ulls, orba el meu cervell, orba el meu cor, orba el meu sexe, orba’m! Ella et va agafar de la mà d’un estirada. “Com vols que els lectors t’entenguin si escrius coses així? Orbar, ¿què és orbar? No veus que no ho diu ningú!” Tu quasi tragueres un espireig lluent com un míssil de tristor per l’ull dret quan ella et va dir la darrera frase. Però fent un esforç nerviós i muscular aconseguires que cap avió carregat de llàgrimes no sortís de l’aeroport dels ulls de la teva retina. “Orbar és desposseir, privar o despullar d’alguna cosa, espatllar, inutilitzar i accions per l’estil.” Estaves al contrallum d’un lledoner i pensares que ella et mirava des d’una cambra endomassada de malenconies. “M’entens? Si l’escriptor es fa un altre —es transforma— quan escriu, si carrega d’espires cada lletra perquè sien lletrafogueres que encenguin el lector, si deixa cèl·lules de la pell per les retxes perquè el lector pugui sentir tactes de contacte, si s’escriu quan inscriu un alfabet d’ombres entintades, cal que el lector toqui ben tocat si vol que la lletra també i tan bé el transformi. No, sàvia amiga, llegir tampoc no és bo de fer.” Ella t’ha mirat com si els seus ulls grossos i líquids s’omplissin d’algues i d’estrelles fugaces. “Ja ho sé. Tu em parles del luxe de les roses. Em dius que l’alta manera de llegir és rellegir. Com veure un paisatge quan ja has mirat. Orba el meu cap, orba el meu ventre, orba els meus ulls, orba les meves mans: orba’m!”.

Biel Mesquida: T’estim a tu; Empúries: Barcelona, 2001.

Simulacre i transgressió

Sílvia, la protagonista de Tota la vida d’Ada Castells, és una burgeseta de l’Eixample que vol jugar a transgredir les normes. Amarada del més bell i sublim de la Història de l’Art, i amb la intenció de fer emprenyar la mare amb la seva entremaliadura, viu una història d’amor romàntic amb un pintor convencional; és a dir: un artista que coneix els codis de la transgressió i els aplica amb gran eficàcia comercial a la pintura. Sílvia s’adona a poc a poc que transgredir s’ha convertit en una cosa ben convencional en el món perfectament regulat de l’art contemporani; la perversitat sexual, per exemple, no obeeix a cap ideal subversiu sinó que és una manera més de cotitzar en la borsa del simulacre. Un contrapunt, la biografia de Caspar David Friedrich, esdevé el procés a través del qual la protagonista indaga en les raons i en les conseqüències gens idíl·liques de la veritable transgressió. El pintor romàntic està obsessionat amb la idea de l’absolut des d’una concepció fonamentalista de la religió. Ada Castells és teòloga i descriu de manera creïble el pensament religiós del pintor en relació amb l’art. El desig de subvertir agermana la Sílvia amb Friedrich, subratllat per diversos paral·lelismes, però les motivacions —la tòpica curiositat d’experimentar contra la boja transcendència del pintor— són ben diferents; i per destacar-ne les diferències hi ha el joc irònic, sobretot l’ús dels anacronismes, molt ben dosificats per l’autora.

Tota la vida està lluny d’altres novel·les que tracten de manera excepcional la relació entre art i vida, com ara Señores y sirvientes de Pierre Michon o Todo cuanto amé de Siri Husvedt; no és una gran novel·la, però sí és una bona novel·la. No tenia intenció de parlar-ne perquè hi ha alguns punts importants que no m’he dedicat a aclarir, però la crítica injusta de Jordi Galves al suplement Culturas de La Vanguardia d’ahir m’ha empès a fer-ne l’esbós. No pretenc suplir la feina d’algú que cobra per explicar com estan fetes les novel·les que critica, de qui s’espera que fonamenti per què no seria bona la novel·la d’Ada Castells amb arguments més sòlids. Dels tres paràgrafs que li dedica, un i mig pretén desenvolupar això: “¿Qué literatura puede enorgullecerse como la nuestra de publicar tantas novelas de ideas? ¿Tantos tratados de aristocrática ambición? ¿Tantas narraciones de altísima cultura? Tota la vida, la nueva novela de Ada Castells (Barcelona, 1968), está escrita precisamente desde esa actitud de superioridad intelectual, desde la altura de lo sublime.” Doncs no, dit així, d’aquesta manera tan esbiaixada, no és veritat; perquè Jordi Galves no explica el com sinó el què. I no el què de la novel·la sinó generalitats vagues, sense noms ni títols concrets, sobre un símptoma de la narrativa catalana actual. Dedica la resta de la crítica a detectar alguns errors estilístics i a condemnar sense llegir la sentència; és a dir: sense fonamentar el seu judici. Dedueixo que Jordi Galves deu tenir grans desigs de denunciar molts personatges excelsos; no entenc com és que es conforma amb Tota la vida i renuncia a anar-hi més enllà. ¿Serà, potser, la síndrome contemporània de voler transgredir però no gaire? ¿De viure el simulacre innocu de la rebel·lió, com l’amant artista de la Sílvia?