Amazones

A la contracoberta hi ha l’avís que els dos contes més cèlebres d’El cobrador, de Rubem Fonseca, són «Pierrot de la caverna» i «El cobrador». I sí, són brutals. Però he perdut el compte de les vegades que he llegit «Trobada a l’Amazones» i encara em fascina la persecució espectral a través d’un Amazones ple de vida. Dos sicaris o policies persegueixen un desconegut —un malfactor? un heroi?— a través de Brasil.

«Qui és aquest paio que busques?, em va preguntar Maria de Lurdes de tornada al vaixell.
«Un vell amic.» Li podia dir així. Mai no l’havia vist, però ho sabia tot, d’ell, excepte el so de la seva veu. No hi era pas, en l’expedient. Vaig anotar mentalment aquesta llacuna.

Però els lectors tampoc no en sabrem gaire. Sabrem, però, que algú afirma que el fugitiu sembla un fantasma i que algú altre opina que sembla un ninot. Que s’atura al museus i pren notes. Que se’n va, de Belém cap a Macaus. No sabrem, però, perquè hi va. Sabem que sap que fuig, però sembla fer-ho amb calma. Els perseguidors apedacen el seu rastre; l'aprenent amb avió, el protagonista amb vaixell, a l’Amazones. El fil que els uneix a tots tres és molt prim; depèn de la successió de testimonis més o menys fiables de les persones que han encertat a trobar al llarg de milers de quilòmetres, travessant de nord a sud tot el país.

El conte oscil·la entre les al·lusions a la immensitat inabastable —Brasil, l’Amazones i els seus afluents, el temps que cal per anar d’un lloc a l’altre— i les vides minúscules dels personatges, principals i secundaris. La persecució, despullada deliberadament d’ornaments argumentals, esdevé la metàfora d’alguna cosa que se m’escapa, que tindria a veure probablement amb la insignificança però que sóc incapaç de traslladar a la pantalla. Caldrà perseguir-la de nou, llegir un altre cop «Trobada a l’Amazones».

Human Book

Mentre que el llibre digital troba el seu lloc i evoluciona fins que la paraula llibre li resulti insuficient o inadequada i a la paraula llegir li calgui l’auxili de navegar i altres crosses, creix l’interès pels llibres de paper i altres materials, que no tal sols es llegeixen sinó que també es gaudeixen amb la mirada i el tacte, entre la troballa enginyosa i la subtil elaboració estètica. Són llibres que resten fora del circuit habitual de distribució: peces úniques o tiratges limitats que oposen l’artesania a la indústria, encara que es puguin concebre com a laboratori d’inspiració.

Durant la diada de Sant Jordi van coincidir Arts Libris i un altre esdeveniment al qual no vaig poder assistir: Human Book, III Festival de Llibre d’artista i petita edició. Per sort, tinc el llibre editat per Elisa Pellacani, la impulsora juntament amb Loring Art, Llibreria Argot i Spazio ArteLibri, i malgrat que les il·lustracions són en blanc i negre, puc viatjar per les pàgines amb l’ajuda d’internet i recrear i ampliar i admirar l’exposició perduda de la Plaça dels llibres imaginats.

E-Buchmesse

Els anuncis de lectors de llibres digitals, o e-readers, eren molt abundants durant la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any passat: a les vitrines dels passadissos, als fulletons que repartien arreu, a les conferències i debats o als cartells es podia trobar publicitat de tota mena de models. Enguany, en canvi, la presència dels e-readers era molt més discreta. Hi havia, evidentment, alguns dels fabricants asiàtics que proveeixen d’aparells a la majoria de les marques que es poden trobar al mercat europeu, però l’oferta era molt menor que uns mesos enrere. Suposo que ara es tracta d’oferir dispositius amb wifi i pantalla tàctil que s’assemblin tant com sigui possible als tablets. Els models amb aquestes característiques que he vist fins ara pateixen la poca versalitat de la tinta electrònica per navegar a través de la xarxa.

L’optimisme que els fabricants d’e-readers divulgaven arreu al tombant de l’any s’ha transformat en la discreció d’ara. Hi ha contribuït també, sens dubte, l’èxit de l’iPad i la difusió del Kindle. Ambdós són dispositius amb DRM propi, que captiven els continguts i no permeten accedir-hi des de cap altre aparell que no pertany a la gamma permesa. Es tracta d’un model de venda que conviu amb el DRM d’Adobe Digital Editions, més complicat a l’hora de comprar llibres digitals —AKA e-books— però que permet accedir-hi des de més aparells, si l’editorial ho permet. És l’opció que llibreries com Borders utilitzen des de fa anys o que també utilitzen plataformes com Edicat o 36L a casa nostra. En tots dos casos, la sensació és que es paga més l’accés a l’arxiu que la seva possessió. Amb aquests dos models de venda on-line hi conviuran alguns més en el futur: Google Editions, Blio, i els que vinguin després. Un altre factor que pot haver influït, doncs, en la discreció que esmentava és el dubte dels lectors a l’hora per decantar-se per una opció que garanteixi la formació d’una biblioteca digital personal que perduri, almenys, una dècada.

Probablement serà habitual que tinguem llibres digitals dispersos per dues o més biblioteques personals, segons la procedència dels arxius, i que alguns o molts esdevinguin obsolets o antiquats amb el temps. Totes aquestes preocupacions van estar presents al debat de luxe que vaig tenir l’oportunitat de seguir a la Fira del Llibre de Frankfurt. Hi intervenien:

Mike Shatzkin, gurú, que destaca com a percepció rellevant de la seva experiència a la Fira:

At the conclusion of another Frankfurt Book Fair — my thirty-somethingth — here is something I actually knew before but have taken on board in a whole new way: there is an enormous gap between the US and everyplace else in the Western world (at least) in consumer ebook takeup and acceptance.

Val la pena llegir l’apunt sencer i tafanejar el seu blog.


Victoria Barnsley, editora de HarperCollins, fugaçment cèlebre per les disculpes a propòsit dels errors en l’edició de Freedom de Jonathan Franzen, representava la indústria editorial que ha estat capaç d’assumir amb eficàcia els reptes de la digitalització.

Ronald Schild representava Libreka!, la plataforma digital impulsada pels editors i llibreters alemanys que també coordina el flux d’informació bibliogràfica —metadades, vista prèvia amb Google Books, col·laboració amb biblioteques digitals, etc.— de manera que l’accés als llibres —de paper i digitals— resulti més fàcil. Un fita important és que els e-books es venen sense DRM. No cal dir que Libreka! em fa molta molta enveja: una plataforma com aquesta permetria que moltes llibreries independents poguessin bastir el seu correlat digital més fàcilment, però el desori de la distribució a casa nostra tendeix a reproduir-se a internet i un instrument eficaç i senzill com Libreka! és un somni.

S’hi va parlar del paper de les llibreries en el futur, evidentment, i entre els cinc anys de vida que ens donen alguns i el pròsper futur que ens auguren uns altres crec que tenim prou marge per repensar l’ofici.

La qüestió de la pirateria va sortir al final, al torn de preguntes, i va ser Ronald Schild qui va donar la resposta més encertada. Es resumeix en tres punts: que tots els llibres siguin accessibles en format digital —molta gent pirateja perquè no troba encara la versió legal—, que el preu dels e-books sigui raonable —difícil, si es manté un IVA del 18 % a Europa— i que l’experiència de comprar sigui bona —amb el DRM d’Adobe Digital Editions resulta, si més no, complicada.

Vaig estar temptat d’intervenir-hi. Hauria volgut començar demanant disculpes, perquè com a llibreter m’arriscava a desaparèixer durant el plantejament de la pregunta. Però la timidesa em va impedir demanar-los quina relació podria haver entre l’anonimat i la pirateria. Accedir a un e-book pirata sempre resultarà més fàcil que accedir a un e-book legal: el lector s’estalvia de pagar i d’identificar-se. Comprar un e-book implica donar les dades personals i la targeta de crèdit. Les compres són registrades a la base de dades d’Amazon o Apple o qui sigui i serviran per dissenyar promocions i campanyes publicitàries. Però com ja vaig comentar a Porno, la preservació de l’anonimat és un dels motors de l’avenç tecnològic.

Discurs oficial

Una exposició és un discurs. Argentina, cultura en movimiento era l’exposició que aspirava a seduir el públic de la Fira Internacional de Llibre de Frankfurt i rere unes cortines amb la imatge de Jorge Luis Borges com a subtítol apareixia un mural fotogràfic a la manera de captatio benevolentiae: diverses imatges a Cristina Kirchner lliurant alguns dels “3 (tres)” milions de netbooks a les escoles dins del programa Conectar igualdad. El mural em va semblar una imitació reeixida de certa propaganda asiàtica i reconec que va condicionar la recepció del discurs amb una bona dosi de desconfiança. L’àgora, el lloc del diàleg i de l’intercanvi d’idees, estava situada al marge de l’exposició: costava localitzar-la i estava flanquejada per una vitrina on s’equiparava Eva Perón amb el Che. La comparació amb l’exposició Cultura catalana, singular i universal del 2007 era inevitable: llavors l’àgora estava situada just davant de l’entrada i hauria estat inimaginable trobar-se amb un mural glorificant José Montilla. No podia desvincular els espais dedicats a la literatura, a la repressió dels escriptors durant la dictadura, a la indústria editorial, al turisme, al disseny i la tecnologia o a l’assaig polític de la propaganda oportunista.

Potser és que la meva Argentina és un immens espai mític poblat per llibres i la realitat és necessàriament més complexa i decebedora. Vaig anar a l’estand argentí, al pavelló 5.1, amb la idea de descobrir moltes coses noves però em vaig trobar poques coses desconegudes. La vitalitat de l’edició argentina és indiscutible, amb un esclat d’editorials independents inabastable. Les converses amb alguns editors van ser memorables. Però la sensació que l’estand argentí no representava prou fidelment aquesta vitalitat es confirmava inexorablement amb les poques conferències que la meva agenda em va permetre escoltar. Frankfurt és molt més que un simple mercat de compravenda i les persones representaven millor la meva Argentina que tot el màrqueting institucional.

Algunes imatges de Frankfurt

Mentrestant ordeno i garbello els dies passats a la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, penjo les poques fotografies que no m'han sortit desenfocades del tot.

Jonathan Franzen presenta Freiheit al famós sofà blau de la Buchmesse

Argentina, país convidat al Fira de Frankfurt.

Evita, inevitable, representada per la seva immortal obra literària i un vestit metatextual.

La millor sessió a la qual vaig assistir: E-Book Business: Who's in Control amb Ronald Schild (CEO MVB Marketing und Verlagsservices des Buchhandels), Mike Shatzkin (CEO Idea Logical Company, US) i Victoria Barnsley (CEO HarperCollins, UK) moderats per Jens Bammel (IPA International Publishers Association).

El destí tràgic de les targetes de visita

El souvenir d'enguany, espantós.

Si un matí de tardor un llibreter

Si ara jo fos a Frankfurt estaria a punt d’entrar a la Fira Internacional del Llibre per córrer a tocar i fullejar llibres argentins durant uns noranta minuts i parlar —si s’escaigués— amb lectors i editors i distribuïdors i potser, fins i tot, amb escriptors i després aniria a un parell de cites dos pavellons més enllà i després escoltaria una conferència un pavelló més ençà i després visitaria ràpidament algun altre pavelló i després assistiria a una recepció amb copes i canapès fora del recinte firal i entre una cosa i l’altra conversaria sobre llibres, sobre el present i el futur de la cosa digital, i no tindria temps d’escriure aquestes paraules. Sort que les puc programar.

Èpoques impures

M’aturava a les piles de llibres a tres o a cinc euros i reconeixia el color carbassa de Proa, el negre de Càtedra, el crema d’Els nostres clàssics, etc. Les mateixes edicions que tinc a casa, com si fossin fragments de la meva biblioteca disseminats per la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió apedaçats en un esbós de la meva biografia de lector: l’època dels clàssics medievals, abans o després de la dèria pels llibres d’història, que anava minvant mentre augmentaven les lectures de sociologia, la fascinació per la lingüística que obria pas a altres disciplines, de la poesia a la teoria literària, fins al triomf de la narrativa. Èpoques impures sempre, perquè la curiositat sol ser imprevisible i mai no se sap quin estímul pot canviar el rumb a través de la galàxia escrita. Em recava no haver llegit encara alguns llibres, comprats per un impuls que de vegades recordo amb nitidesa, que fa anys que esperen molt a prop meu, a la meva biblioteca, on teclejo aquestes línies.

No gaudia, doncs, del millor estat d’ànim per comprar res i quan tornava a casa vaig obrir un altre cop el breu volum que m’havia encomanat el desig d’escrutar els meus llibres amb una promesa felicitat: Tocar los libros de Jesús Marchamalo. Es tracta d’una conferència que l’autor va escriure al 2001 i que ara reapareix a Fórcola després de dues edicions anteriors que s’havien exhaurit. Marchamalo recull amb una senzillesa exemplar molts dels motius que solen trobar-se en les memòries dels grans lectors amb grans biblioteques personals, però evita amb elegància la sensació de dejà lu: les breus explicacions unides a la seva experiència es condensen i cauen com gotes sobre un llac de complicitat i d’aquesta manera el text s’expandeix amb el record d'altres lectures breus com Bibliofrenia de Joaquín Rodríguez o Bibliotecas llenas de fantasmas de Jacques Bonnet fins a arribar a llibres d’Alberto Manguel, Anthony Grafton, Robert Darnton, Roger Chartier... més llunyans en el temps però que sempre fan companyia.

Se compran libros de manera caprichosa, contradictoria, dispar. Hay temas que provocan vivo interés en determinadas épocas de nuestra vida, y que se abandonan después, igual que se abandonan las certezas. Como en los estratos geológicos de un yacimiento arqueológico, los libros permiten ir desenterrando los restos de todos los naufragios.