Cultura i filosofia

És evident que els organitzadors de la Fira del Llibre de Frankfurt pensaven en el grup Planeta o en Random House Mondadori quan van decidir convidar la “cultura catalana” a l'edició de l’any 2007. Devien tenir alguna notícia, també, sobre el procés de minorització de la llengua ornamental del país, el català; i per no haver de ficar-se on no els demanen van fer això tan asèptic de convidar “la cultura catalana”, perquè la cosa es resolgués aquí i ningú no els acusés de prendre partit. D’entre totes les paraules buides que se solen utilitzar, “cultura” és una de les que més sovinteja, gairebé tant com “filosofia”: podem dir “cultura catalana” i “filosofia catalana”, “cultura del futbol” i “filosofia del futbol”, “cultura d’empresa” i “filosofia d’empresa”, però “cultura” sempre serà més ambigua que “filosofia”; si no, la invitació per anar a Frankfurt 2007 hauria estat per a la “filosofia catalana”.

Aquest dissabte entrevistaven Lluís Pagès, de Pagès Editors, a l’Avui. Una entrevista breu però molt encertada. Sobre Frankfurt, per exemple:

Jo m'he trobat amb l'estructura essencial de Frankfurt ben organitzada i ara la feina l'hem de fer els editors, perquè nosaltres som els que hem de posar els continguts. ¿Que s'han traduït pocs autors a l'alemany fins ara? El treball s'ha de fer des d'ara i és a Frankfurt on hem de vendre el producte dels nostres autors. Jo penso tenir un bon estand a Frankfurt i vendre les obres de 4 o 5 autors meus perquè es tradueixin a altres idiomes. És la tasca més important per difondre la cultura catalana.

Al maig vaig destacar la importància de promoure la complicitat entre els editors catalans i els de la resta d’Europa, a més a més d’assenyalar com Frankfurt 2006 em semblava el pretext adequat perquè les institucions facilitessin aquestes relacions. El grup Planeta i Random House tenen prou solvència per muntar la paradeta amb dignitat; és per això que les institucions haurien de donar suport a les editorials com Pagès Editors, que ajuden a mantenir la bibliodiversitat en català:

Cada dia s'editen més llibres en català perquè se'n venen més i això vol dir que hi ha bona qualitat. El mercat ha canviat i ara ja ningú compra llibres per militància, com abans, i hem de competir amb un mercat castellà molt més fort que inunda les llibreries. Els editors en català hem d'editar millor i al mateix preu que en castellà.

Sobre la qüestió d’editar millor i al mateix preu: El control de la paraula d’André Schiffrin, publicat per Pagès Editors, costa 10 €; en espanyol, publicat per Anagrama i distribuït unes setmanes més tard, costa 13 €. Tant de bo que l’eficàcia que ha demostrat Lluís Pagès gaudís d’una ben merescuda correlació en vendes.

A banda de la curiositat per saber com preparen les editorials de Catalunya la cita de Frankfurt 2007, aprofito que Joan Carles Girbés, de l’editorial Bromera, manté el bloc Tirant al cap per demanar-li si les editorials valencianes han previst alguna estratègia per participar-hi, a banda de l’estand que muntarà l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

[Dijous 29 de juny: Joan Carles Girbés respon des de Tirant al cap amb "La presència valenciana a Frankfurt", unes reflexions imprescindibles per conèixer millor l'abast real de la invitació a participar en la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007.]

[Divendres 30 de juny: més a Vilaweb, El govern de les Illes accepta la proposta de Mascarell de Frankfurt 2007.]

Homenatge a Roberto Bolaño

Gràcies a Subal m'assabento de la coincidència entre 2666 i la data d'avui: 26-06-06. Aprofito l'avinentesa per assajar això del YouTube amb aquesta entrevista de més de 53 minuts que un internauta generós ens ha regalat.

Apunts

Parménides és, sens dubte, una de les obres majors de César Aira. Cal trobar el pretext per dedicar-li un apunt exclusiu. En un hipotètic apunt dedicat a les petites editorials argentines podria incloure algun comentari sobre El todo que surca la nada o El cerebro musical, publicats a la col·lecció Nueva Narrativa y Poesía Sudaca Border de l’editorial Eloísa Cartonera, o sobre Haikus, un relat breu publicat a l’editorial Mate, o sobre Cómo me reí, publicat per Adriana Hidalgo. Un bon tema d’investigació que regalo als estudiants de filologia és: ¿existeix alguna editorial argentina on no hagi publicat res —encara— César Aira? Un altre tema digne d’estudi: ¿existeix algun poeta que no hagi publicat —encara— un llibre amb pròleg de Pere Gimferrer?

Al matí, al metro, o a l'autobús, o al tren, cap a la feina, un llibre. Però un dia llegeixo Historia técnica de un poema de Juan Rodolfo Wilcock i se m’escapa el riure. Divagacions sobre la lectura al transport públic i el joc de complicitats, indiferències, dissimulacions, mirades, etc. entre els passatgers a propòsit de la lectura.

L’edició de Lo somni de Bernat Metge a cura d’Stefano Maria Cingolani seria un bon pretext per parlar de com la inclusió d’un autor en el cànon literari implica sovint l’ocultació dels aspectes més incòmodes de la seva obra. La "Introducció", l’única part que he llegit fins ara, demostra que aquesta serà l’edició de referència. També hi ha la possibilitat d'escriure sobre el mèrit d'elaborar una bona edició crítica.

El magnífic Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans de Joan-Lluís Lluís comença per Acrollam. És una obra personal, de les que demanen molta dedicació i atenció, i l’omissió d’una dada que a mi em sembla important no impedeix fullejar-lo i gaudir-ne. El cas és Acrollam podria haver estat el pretext per parlar del diccionari i, alhora, felicitar Biel Mesquida pel Premi Nacional de Literatura, atorgat per Els detalls del món. Acrollam apareix a Excelsior però Joan-Lluís Lluís només esmenta un conte d’Ofèlia Dracs, publicat el 1985.

Escriure sobre Inscribir y borrar de Roger Chartier seria el pretext per parlar de Katz Editores, una nova editorial que comença molt bé. De pas, examinar la possiblitat de demanar una subvenció al consolat d'Argentina.

Hi ha l’apunt pendent sobre Vidas minúsculas, el llibre que més m'ha agradat de Pierre Michon.

Mario Bellatin és el descobriment del mes de maig i encara no he escrit res sobre ell. Fa mesos vaig llegir Lecciones para una liebre muerta, que em va agradar però no em va incitar llavors a continuar amb aquest escriptor. Damas chinas, en canvi, m’ha semblat una obra mestra de l’el·lipsi i de la ironia. Després, La escuela del dolor humano de Sechuan, Salón de belleza, Flores i sobretot el que m´ha agradat més fins ara: El jardín de la señora Murakami.

Entre els llibres pendents de llegir: Els altres andalusos i Maestros antiguos de Thomas Bernhard. Pretext per escriure un elogi del llibre de butxaca.

Trobar la manera de parlar d’un llibre excepcional: La nació i la mort d’Idith Zertal.

Rimbaud el fill

La glòria literària expulsa l’escriptor del temps, esborra el lent consum de les hores, converteix la carn en monument. Exposicions, homenatges, centenaris, edicions de luxe... no es tracta de fer més intel·ligible i plaent la lectura sinó d’amagar el sentit per posar-lo al servei de causes més elevades. Potser cal ser francès i tenir un Panteó per entendre la intenció de Pierre Michon de descavalcar els escriptors i els pintors de l’estàtua eqüestre, del simulacre des d’on reben l’aclamació i des d’on s'estén la dissuasió de llegir-los, de contemplar-los, d'admirar-los. A Rimbaud el hijo, Pierre Michon despulla Rimbaud de la glòria institucional per arribar al cos mortal de l’adolescent que fuig de l’absència del pare i troba a París un rival i amant, Verlaine, per tornar a fugir de nou i enfrontar-se tots dos en un duel d’amor a Brusel·les o Londres

Por la sencilla razón de que era imposible que, en una única habitación de Candem Town, dos fueran al tiempo el verso en persona. Es algo que dos seres vivos no pueden compartir, una de las dos cantarelas tiene por fuerza que romperse.

Abans, però, cal assistir al naixement de la poesia en Rimbaud i per això Pierre Michon tria, adorna i ens presenta un Theodore de Banville amb batí i bonet de seda que seu còmodament a l’estudi i llegeix la carta que el poeta adolescent i àvid de premis li envia per obtenir les primeres melodies de reconeixement. Banville hi reconeix el geni i amb la seva aprovació de mestre còmodament instal·lat en la aurea mediocritas comença el vertigen de comentaris de comentaris de comentaris de l’obra gloriosa de Rimbaud que arriben fins als nostres dies. Calia entrar en els dominis de la invenció per arribar a la veritat que només la ficció atorga: el Banville que somiava l’admiració de la posteritat escolta la música divina que emana dels versos de Rimbaud.

Esto es lo que nos gusta creer, porque somos devotos; pero a veces llegamos a dudarlo; y, cuando lo dudamos, nos decimos que esa música no está tan clara, que a lo mejor la hemos puesto ahí nosotros a fuerza de padrenuestros, y no Dios, ni todas la musas reunidas en el cielo de Charleville, ni el genio; que sólo un siglo de culto devoto ha colocado unas notas en esos pentagramas. Pero tanto monta; ya nos hemos hecho a esa idea: es posible que se trate sólo de una canciocilla, pero en nuestro fuero interno suena maravillosamente, igual que el órgano mayor al entonar el Te Deum.

Un retrat, tant se val si és una fotografia o una pintura, és la captura d’un instant; això ja fa molt que ho sabem. A Pierre Michon li agrada indagar-hi. ¿Com esperava Rimbaud el moment en què Carcaj, el fotògraf, l’immortalitzaria en la famosa fotografia repetida centenars de milers de vegades? ¿Recitava res en veu baixa? ¿Provava de modular algun xiulet? És important determinar aquestes coses, encara que sigui mentida. Recuperar el cos de Rimbaud del fons de l’oceà d'interpretacions perquè l’admiració no depengui de la glòria heretada sinó de la lectura.

Estratègies

Una de les justificacions més antigues de la literatura és que presenta dades útils en un bell embolcall. El llistat de pròximes publicacions d’algunes editorials sol incloure un breu apartat titulat “Arguments de venda” en el qual de vegades es defensa la qualitat d’una novel·la amb l’argument que el lector gaudirà d’una trama absorbent o molt ben estructurada i, alhora, aprendrà un munt de coses sobre l’època on se situa l’acció. És allò tan conegut del Marqués de Santillana:

¿E que cosa es la poesía —que en nuestro vulgar gaya sciença llamamos— sy no un fingimiento de cosas útyles, cubiertas o veladas con muy fermosa cobertura, conpuestas, distinguidas e escandidas por cierto cuento, peso e medida?

És la mateixa estratègia que s’aplica a un assaig del qual s’afirma que és tan amè i fàcil de llegir com una novel·la, com si les novel·les avorrides i obtuses no existissin.

Qui vulgui conèixer dades profitoses sobre la vida quotidiana dels monjos budistes a la Corea contemporània més val que no perdi el temps amb El pequeño monje budista de César Aira, publicat per Mansalva, una nova editorial argentina. Malgrat que no és una de les seves novel·letes més afortunades —la portada, un atemptat contra el bon gust, sembla pensada per dissuadir els lectors potencials—, està plena d’esplèndids fragments inútils que justifiquen la lectura del llibre: des de l’habilitat per jugar amb conceptes abstractes, de manera que gairebé es transformen en coses tangibles, a l’al·lusió a motius esparsos de la pròpia obra, com la recurrent hora azul —un moment fugisser abans del crepuscle molt difícil de percebre, com el raig verd d’Eric Rohmmer. El tema d’aquest llibre, precisament, és l’acumulació d’automatismes que condiciona percepció de les coses. Els protagonistes són un petit monjo budista obsessionat per la misteriosa i profunda cultura occidental i un matrimoni francès —un fotògraf conceptual i una dissenyadora de motius ornamentals per a la indústria tèxtil— que viatja a Corea per eixamplar la seva mirada artística amb l’exotisme oriental. Més que divagar sobre el xoc de cultures o les relacions fraternals amb l’Altre, la novel·la discorre per la perplexitat, o com encabir esdeveniments excepcionals en els apriorismes que ens fan del món un lloc agradable i transparent. Com és habitual en moltes obres de César Aira, un començament versemblant és envaït per fets incomprensibles que posteriorment són prolixament explicats, en un intent paròdic de tornar a la versemblança inicial, de manera que el resultat final és irreparablement increïble.

Una altre tret remarcable és la gran subtilesa de César Aira a l’hora de realitzar reflexions metaliteràries. Per exemple:

El enfrentamiento se había dado entre dos ramas del budismo, que diferían en el modo de contar los chistes. Una, la innovadora por influencia occidental, y que fatalmente terminó imponiéndose, proponía contarlos reservando la sorpresa para el final. La otra se resistía al cambio y predicaba el modo tradicional coreano, según el cual la línea final o desenlace debía abrir el cuento, no terminarlo.

¿Un ejemplo? Cómo no. Los innovadores proponían:

No tengo patas. Soy una víbora.

Autoritats

Ja sé que em jugo la reputació pel sol fet d’esmentar la revista Qué leer, però és que, a banda la xafarderia que em mena a fullejar-la cada mes, voldria destacar la secció de Joan Josep Isern sobre literatura catalana. Sol escriure uns articles concentrats en què fa una síntesi de tendències literàries molt útil per organitzar la informació dispersa que acumulem de tot arreu. La revista ha arribat als deu anys i, en el balanç que li toca fer, Joan Josep Isern dedica bona part de l’espai a parlar dels blocs sota el subtítol “Internet no ha podido con el libro”, on destaca la publicació del llibre de Tina Vallès L’aeroplà del Raval. És un exemple de les noves relacions entre el paper i la pantalla: d’una banda, sorgeixen nous interessos editorials que tenen com a punt de partida les noves tecnologies; de l’altra, internet ofereix avantatges amb els quals el llibre no pot competir.

A Extratexto, bloc descobert via Con valor i Brétemas, hi ha una reflexió molt interessant sobre O papel do livro. Estic d’acord amb la idea que internet permet prescindir de determinats tipus de publicacions impreses; però, més que en relació amb la utilitat, jo plantejaria la qüestió des del punt de vista de la mena de coneixement que ens proporciona cada mitjà: un vídeo sobre la vida de Tina Turner, per exemple, interactiu i amb videoclips, entrevistes, concerts en directe, el testimoni de músics, productors, crítics, etc. no exclou l’interès que pugui tenir un bon llibre. Cada forma de transmissió requereix un temps i una predisposició diferents i, per tant, em sembla que és una qüestió que no es redueix la sola utilitat dels diccionaris i enciclopèdies de paper respecte a la versió digital, on l’hipertext sí és determinant perquè no es tracta tan sols del fet que consultar-los sigui més pràctic —sempre que l'ordinador estigui engegat, és clar.

La revista Quimera ha incorporat una secció sobre blocs literaris escrita per Jesús Casals que comença amb un article dedicat a El lamento de Portnoy, un bloc molt recomanable que vaig descobrir via La Segona Perifèria. Una revista amb una autoritat reconeguda en crítica literària reconeix la importància de noves formes d'accés a la informació bibliogràfica. També en aquest cas la circulació d’informació entre paper imprès i internet són complementaris, de manera que cada lector pot establir la seva pròpia xarxa de confiança. La noció d’autoritat, en el sentit de persona que domina un tema i que estalvia al lector bona part de la feina de triar, s’ha tornat més complexa i, sobretot, més dispersa. Jordi Gràcia, en un article publicat a la Revista de libros sobre el sistema de premis literaris, es queixa que

Y encima, en España, frente a la severa asepsia germana, no tenemos crítico que haga de Gran Crítico («un rol social que en España no existe», dice Neuschäfer), y si alguno lo pretende es carne (y espíritu) de la rechifla general, si no de cosas peores.

Si a Catalunya ja no hi ha tampoc el Gran Crític, havent-hi com hi ha una legió de candidats, amb internet serà del tot impossible que ningú obtingui el consens necessari per ocupar aquest lloc imaginari.

Bibliodiversitat

L’edició espanyola de la revista Letras Libres publica al número de juny un article de Gabriel Zaid que ja vaig comentar al setembre: a El preu de la ficció, on trobareu a més a més unes aportacions molt interessants dels lectors d’aquest bloc. La ley de libro en México, en pdf, es va publicar al mes d’agost de 2005 a l’edició mexicana i ara la recuperen perquè

El Congreso mexicano ha aprobado una nueva ley del libro que, entre otros logros, consagra el precio único. El dictamen incluyó un artículo de Gabriel Zaid aparecido hace un año en la edición mexicana de esta revista y que publicamos ahora como el primer apartado de este texto; en el segundo, Zaid detalla un punto sobre el cual hubo dudas: las consecuencias del precio fijo en el nivel general de precios.

A Catalunya tenim un conflicte entre la llei de cooperatives i el preu fix que fa molts anys que dura. El boicot a les editorials Salamandra i Empúries que va promoure la presidenta del Gremi de Llibreters, Imma Bellafont, si bé em va semblar precipitada, va servir perquè es parlés de la fragilitat de moltes llibreries, la sola existència de les quals garanteix una mínima bibliodiversitat. A més a més, estic convençut que el debat que es va generar arran del boicot va ser determinant perquè enguany no tinguéssim la típica polèmica de Sant Jordi: els lectors estaven més ben informats sobre el funcionament de la indústria editorial i es feia més difícil deixar anar els tòpics de sempre sobre les signatures i els mediàtics. Articles ben informats, com El legislador perillós de Xavier Roig, van contribuir posteriorment a aclarir la responsabilitat dels polítics en aquest assumpte, que encara no s'ha resolt.

El preu fix és vital per mantenir un bon fons de llibreria, ja que permet invertir part dels beneficis generats per les novetats —tota mena de novetats— en el manteniment d’una diversitat que és molt costosa. Sense preu fix, sortiria molt més a compte comprar les novetats en les grans superfícies de l’oci, que són les que tenen capacitat per obligar els distribuïdors a fer-los un major descompte, però que són, en canvi, les que ofereixen menys títols diferents per metre quadrat. Les llibreries independents no sobreviurien, com s'ha esdevingut a Gran Bretanya, per exemple. A Libreros, el bloc de Roger Michelena, llibreter de Caracas, he trobat un extracte d’un informe del CEGAL tracta, precisament, del difícil equilibri entre el manteniment d’un bon fons de llibreria i el tracte que requereix el llibre de novetat.

La cita

Fa dies que busco una cita d’Slavoj Žižek i no la trobo. Recordo que estava cap al final d’un llibre, en una de les pàgines de la dreta, i fins i tot diria que tinc la sensació —en cap cas una imatge precisa— que seria capaç de reconèixer visualment el paràgraf. He repassat en diagonal alguns dels llibres del filòsof eslovè, però debades. La cita tenia a veure amb el Subjecte que Suposadament Sap, un concepte lacanià que designa una instància que sap en lloc del subjecte i en com d’alguna manera aquesta instància es transfereix a determinats objectes, com les cintes de vídeo —el llibre deu ser de fa una dècada, sinó parlaria de devedés. Žižek es refereix a l’acumulació de vídeos de pel·lícules que mai no hem vist ni veurem, perquè han estat enregistrades programant l’aparell perquè fes la feina quan dormíem o treballàvem. Acumular aquesta mena de coneixement potencial obeiria a la necessitat de mantenir una gran quantitat d’informació permanentment disponible, encara que mai no visionem els vídeos; de manera que l’objecte manté un escreix de valor amb la condició que no sigui utilitzat.

Potser Žižek ha tornat de nou sobre aquesta qüestió; no cal dir que agrairia qualsevol informació sobre aquest supòsit: internet ha eixamplat les possibilitats d’acumular pel·lícules, música i llibres de manera incommensurable. La importància de trobar la cita exacta rau en el fet que la terminologia que utilitza Žižek és molt precisa i ara mateix no sóc capaç de reconstruir l’argumentació que relaciona el Subjecte que Suposadament Sap amb el plus de jouissance —escreix de goig?— i converteix una simple cinta de vídeo en petit objecte a; un fil que em permetria aplicar la mateixa argumentació a l’acumulació de llibres.

Quants llibres-que-cal-tenir esperen inútilment que obri les seves pàgines? Sovint decideixo la compra d’un llibre després d’haver-lo llegit; és un dels avantatges de ser llibreter. Però també compro llibres amb la intenció de llegir-los algun dia, lectura que habitualment resta ajornada perquè tenir-los a l’abast els converteix en una forma de coneixement potencial sempre disponible, i així guanyen preferència els llibres que no són meus, independentment que procedeixin de la llibreria o de la biblioteca. Paradoxalment, doncs, d’alguns dels autors que més he sovintejat els darrers anys —Žižek mateix, però també Roberto Bolaño, César Aira, Jordi Coca, Terry Eagleton, Pierre Michon, etc.— només tinc un llibre o dos o, directament, cap ni un. En certa manera, puc comprar el llibre, o demanar-lo de nou en préstec, aparentment quan vulgui. Però arriba el moment de localitzar una cita i la fantasia de la transferència del Subjecte que Suposadament Sap al llibre s’esvaeix. M’imagino llavors un Žižek rialler que em diu: “benvingut al desert de la Realitat”.

[20 de novembre de 2011

He trobat la cita a la pàgina 135 d'El acoso de las fantasías:

Otro fenómeno extraño nos acerca más al meollo del asunto: casi todo aficionado a las videograbadoras [el llibre és de 1997!], que graba compulsivamente cientos de películas (me cuento entre ellos) está perfectamente consciente de que el efecto inmediato de tener videograbadora es que efectivamente uno ve menos películas que en los viejos tiempos de una simple televisión sin videograbadora; uno nunca tiene tiempo para ver televisión, así, en lugar de perder una preciosa tarde, uno simplemente graba la película y la almacena para verla posteriormente (para lo cual, desde luego, casi nunca hay tiempo…). Así, aunque no vea efectivamente las películas, la sola conciencia de que las películas que amo están almacenadas en mi videoteca me proporciona una profunda satisfacción y, ocasionalmente, me permite simplemente relajarme y abandonarme al exquisito arte del far’niente —com si la video, en cierta forma, las estuviera viendo por mí, en mi lugar… La videocasetera cumple aquí el papel de “gran Otro”, como el medio para el registro simbólico. ]