Amb Espriu, sempre

La primera vegada que vaig comprar un llibre d’un autor català pel simple gust de llegir-lo, sense la llosa sovint dissuasòria de la prescripció escolar, va ser l’Antologia lírica de l’editorial Càtedra, una edició bilingüe a cura de José Batlló que tinc al davant mentre escric aquestes línies. Ara mateix m’agradaria fer un viatge en el temps i veure’m en el moment de comprar el llibre; potser gosaria, si l’emoció m’ho permetés, preguntar al meu jo adolescent de llavors per què vaig triar precisament aquell llibre que m’ha acompanyat durant tants anys. Que fos una edició bilingüe em sembla natural: tot just començava a utilitzar el català fora de l’escola i, més enllà de l’atracció per la poesia d’Espriu, segurament hi havia el desig d’acumular paraules. És per això que avui, quan tantes persones commemorem la mort del poeta, em resulta impossible separar els seus versos de l’aprenentatge de la llengua que ara escric. Un procés sense gaire mèrit perquè no m’ha demanat massa esforç, simplement una mica de perseverança i prou, gràcies a la complicitat de les persones que escoltaven el meu català maldestre i gràcies a la companyia d'Espriu i dels que van venir després.

SuperMonzó

El tram final de l’exposició Monzó és un deambulatori circular amb una simbologia força evident: gira al voltant de la repetició, dels tics i constants de l’obra —amb les variacions pertinents— que provenen de l’experiència. A la paret exterior hi ha fotografies que van de l’aparent intrusió en la intimitat d’Un dia a la vida de Quim Monzó fins a les acurades escenificacions protagonitzades per l’autor. A la part interior, hi ha dotze capelles —La informació, La família, L’amor, L’ordre, La política, La veritat, El sexe, La malaltia, L’absurd i, lògicament, La repetició— que insisteixen en aquesta relació entre experiència i obra: els preferits o adreces d’interès del seu ordinador, roba de la seva infantesa, sèries de televisió, contes tradicionals, informes mèdics, etc. També em sembla molt significatiu que el centre d’aquest tram final sigui inaccessible; un centre opac que d’alguna manera reflecteix la impossibilitat fonamental del recorregut que Julià Guillamon proposa a l’Arts Santa Mònica: explicar l’obra sobretot a partir de la biografia. En bona part perquè la vida que hi apareix és la que ens concedeix Quim Monzó com a personatge públic o SuperMonzó; és a dir: el resultat de la presència de Quim Monzó als mitjans de comunicació, de la negociació constant entre la vida privada i la vida pública, fora de la qual resta el reducte íntim i inaccessible que mai no sabrem si explica poc o molt l’obra.

La relació entre vida i literatura sempre ha estat, diguem-ne, problemàtica. Un dels mèrits de l’exposició és, precisament, evidenciar els límits d’aquesta mena d’interpretacions. No n’hi ha prou amb la demostració que la mànega de pastisseria amb què la mare de Quim Monzó decorava els pastissos s’assembla a la mànega que descriu en un conte. D’això, la literatura en va plena des d’Homer. L’encert rau en situar-lo a la capella d’un deambulatori que mostra que al centre de tot plegat hi ha un lloc impenetrable que relativitza el valor explicatiu que pugui tenir aquesta mànega. El tema de l’exposició no serien, per tant, ni Quim Monzó ni la seva obra sinó SuperMonzó.

A Monzó: Com triomfar a la vida trobem «Tretze bars», que aplega tretze retrats escrits per tretze persones que evoquen la seva relació amb Quim Monzó amb el bar com a escenari; és a dir: un lloc públic on se sol anar xerrar —si la música ho permet— de coses privades. Al llibre, plantejat com a experiment crític, predomina també la perspectiva biogràfica, amb aquesta fricció entre intimitat i publicitat com a fil conductor. Julià Guillamon hi escriu:

Al llarg dels anys, Monzó modela una imatge pública basada en el coneixement, el sentit comú, la independència de criteri, l’esperit provocador que el du a anar sempre a travessar el límit.

I més endavant, quan enumera els deu punts que sintetitzen les característiques del seu art:

6. La invenció d’un personatge públic que encarna el seu tarannà descregut i provocador i que forma part de la pròpia ficció.

Tant l’exposició com el llibre, incloent-hi el ressò que han provocat, em semblen excel·lents per celebrar la trajectòria de Quim Monzó. L’èxit d’ambdós esdeveniments rau en el fet que estimulen la necessitat de tornar a l’obra. En el meu cas, a la relectura de Mil cretins i al record d’un apunt frustrat que s’hauria d’haver titulat «La repetició» —sobre la repetició amb variacions— amb dos exemples que llavors em semblaven pertinents: l’extraordinària narració «L’arribada de la primavera» de Mil cretins i Las conversaciones de César Aira. Però això de la literatura comparada em resulta massa complicat i ho vaig deixar córrer.

Petits tours

Si l’escriptori diu que estem a tres graus a l’altra banda de la finestra, jo estic a Venècia, a l’agost de l’any passat, fent de turista sota el sol de la Riva degli Schiavoni camí de la Biennale o a l’ombra de carrerons laberíntics que no cal que menin enlloc. M’hi ha portat un llibre deliciós que avui fullejo de nou: Petits tours, Diarios de viaje de Gonzalo Rueda por Grecia, Italia y Croacia. “Dibujo para recordar, para ver mejor, para detener el tiempo”, diu l’autor, i jo encara afegiria que dibuixa per protegir una mica de felicitat.

Gonzalo Rueda dibuixa el pas pels llocs de les vacances, captura amb llapis i tinta paisatges i monuments, detalls i anècdotes, i els aplega als quaderns. Acompanyat per l’Elena o pels amics, a peu o amb moto, em recorda que els turistes no solem ser gaire bàrbars i que no es tracta únicament de comprovar que els llocs famosos són, efectivament, on haurien de ser o si s’assemblen a la imatge que en teníem abans d’anar-hi. Venècia, i més encara amb la Biennale pertot, no és tan sols un marc incomparable ple de la Cosa Anomenada Cultura, és també la pinyacolada de mitjanit al Campo Santo Stefano —o les cerveses de Gonzalo Rueda al Campo Sant’Angelo—, tot descansant de la jornada, amb les veus estranyament nítides d’uns nens que no es cansen mai de jugar i amb la pau d’una ciutat sense cotxes. Malgrat les diferències, la Venècia dibuixada de Gonzalo Rueda s’assembla més a la meva Venècia que altres venècies escrites o fotografiades que conec. Si algun dia visito Grècia o Croàcia, m’emportaré aquests Petits tours amb mi.

Revolució gràfica

Obra gràfica i activitat política segueixen una mateixa evolució en l’obra d’Helios Gómez: de l’anarquisme al comunisme estalinista, passant pel trotskisme, les ideologies no aconseguien amagar del tot la naturalesa singular del seu compromís; de la mateixa manera, el pas d’un estil avantguardista —fortament influït pel cubisme i el futurisme— a la seva adaptació de les convencions de la propaganda soviètica no aconsegueix esborrar una força expressiva que Helios Gómez: La Revolución gràfica m’ha permès recuperar.

Il·lustració de Desastres de la guerra, 1939

Quan l’art es posa al servei de la propaganda, el perill és que caigui sota el pes del tòpic, que pateixi el desgast dels eslògans i produeixi una desconfiança que sovint es resol en indiferència o apatia. Si bé els dibuixos de la Guerra Civil podrien semblar més convencionals, Helios Gómez va mantenir l’empenta del seu estil amb una composició sempre arriscada que contribueix eficaçment a transmetre tot l’horror de la guerra: violència, mort, misèria...

La denúncia política es troba als orígens de la seva activitat, i entre els seus referents hi ha el bo i millor dels il·lustradors. Llegim al pròleg:

Sus carpetas de dibujos lo relacionan directamente con los artistas que iniciaron el género de la novela gráfica, a principios del siglo XX, entre ellos el Belga Frans Masereel, el estadounidense Lynd Ward, el italiano emigrado a América del Norte Gioacomo Patri, el canadiense Laurence Hyde o el húngaro István Dési Huber. Casi desconocidos hasta hace poco y reeditados desde la perspectiva del cómic, reflejan en imágenes las luchas de clases.

Il·lustració de Días de ira, 1930

El llibre, editat pel seu fill Gabriel Gómez i Caroline Mignot, és una acurada antologia de la l’obra d’Helios Gómez i una bona manera d’acostar-se a la comprensió del compromís polític en una època turbulenta. Com també fullejar algunes pàgines d’Helios Gómez: Artista de corbata roja, d’Ursula Tjaden.

Gabriel Gómez parla del seu pare, Helios Gómez

Art i text

En el transcurs de la lectura normalment no ens fixem en les lletres. Potser podem dedicar uns instants d’atenció a la maquetació d’un llibre, la tipografia i altres detalls que ens fan el text més còmode de llegir, però diria que aquesta mena d’escrutinis se solen fer abans de submergir-nos-hi. La solució que l’editor hagi trobat per a aquests detalls serà bona, per tant, si passa desapercebuda. Trencar les convencions és una invitació a llegir d’una altra manera. Per aquesta raó, Art and Text, editat per Aimee Selby, comença amb el simbolisme i les avantguardes literàries, quan la manipulació conscient de la disposició textual esdevé una tècnica habitual d’estranyament i, doncs, un recurs per afegir un sentit que una disposició convencional no tindria. Rimbaud, Apollinaire o Kurt Schiwitters són alguns dels exemples literaris que trobem al llibre abans d’entrar en matèria.

Amb l’esclat de l’art conceptual als 60, s’estén l’ús de la paraula a les creacions artístiques. Junt amb la desmitificació de l’artista en el sentit tradicional del geni romàntic apareix la necessitat d’aplicar eines pròpies del llenguatge a l’art; en paraules més exactes d’Art & Language:

It does represent an appropriation of certain dialogic and discursive mechanisms by artists who sought thereby critically to empower themselves and others, and to that limited extent it represents a linguistic turn.

No es tractaria, per tant, d’un simple recurs formal —tot i que en ocasions no he sabut veure res, més enllà d’un “oh!” o d’un “què maco!”— sinó de reforçar l’aspecte crític, i sovint combatiu, d’instal·lacions, performances, intervencions, etc.

Art and Text m’ha semblat una excel·lent antologia, sobretot perquè m’ha obligat a enfrontar-me a la meva ignorància de l’art contemporani. És cert que hi ha artistes que segueixo amb admiració, però són molt pocs en comparació amb els que apareixen en aquestes pàgines, molts dels quals m'eren desconeguts o em resultaven indiferents. Aplegats, però, sota aquest títol es fan més evidents les connexions que mantenen i saltant de l’un a l’altre es pot arribar a entendre millor els diferents procediments de creació, sovint més interessants que el resultat, que resta com una empremta del procés.