Escrits des de la presó

Vladimir Bukovsky escriu a To Built a Castle: My Life as a Dissenter, de 1978:

Quan m’envien a la “ratera” (cel•la de càstig), tracto de passar d’estranquis un tros de llapis amagant-lo a la galta. Així puc entretenir-me dibuixant castells —en retalls de diaris, o bé directament a terra o a les parets. M’imposo la feina de construir un castell amb tots els detalls: des dels fonaments, els trespols, les parets, les escales i els passadissos secrets, fins a les teulades punxegudes i les torres. Tallo amb cura cada pedra, cobreixo el terra amb fusta o bé amb rajoles, omplo les sales de mobles, decoro les parets amb tapissos i pintures, encenc espelmes als canelobres i torxes fumejants als passadissos infinits. Paro les taules per als convidats i escolto música amb ells, bevem vi amb copa i encenem una pipa per acompanyar el cafè.

Sembla que dibuixa, però construeix, talla, cobreix, omple, decora, encén... una activitat lenta: al cap i al fi, com afirma Joseph Brodsky al pròleg: “la presó és essencialment manca d’espai compensada per l’excés de temps; per a un intern, totes dues són condicions palpables”; però és amb “escolto música amb ells” i “bevem” i “encenem” que m’ha semblat que la literatura irrompia real en la cel•la, quan l’escriptor empresonat comparteix, generós, la imaginació amb els convidats.

Escrits des de la presó és, com diu el subtítol, un recull d’escrits d’autors empresonats. Una iniciativa del Comitè d’Escriptors Empresonats de PEN Català que, des de la publicació el 1995 de This Prison where I Live, ha conegut versions en altres llengües. També al pròleg, Joseph Brodsky:

De fet, hi ha una certa manca d’honestedat quan s’intenta treure un escriptor de la presó plena de compatriotes, plena, de fet, dels seus lectors i personatges. És com llançar un únic salvavides a un vaixell atapeït de gent que s’enfonsa en el mar de la injustícia. Tanmateix, aquest salvavides s’ha de llançar, perquè més val salvar-ne un que cap, i també perquè, un cop salvat, podria enviar un senyal de SOS més potent que el del vaixell que s’enfonsa.

Escrits des de la presó recull també el testimoni d’escriptors catalans al costat d’escriptors de tot el món. SOS desoladors recuperats dècades després, però malauradament vigents. Com aquest de Josep Maria Huertas Clavería:

El nen gairebé no em va reconèixer i estava com esverat de trobar-se en un lloc estrany, on havia entrat després que el desenganxessin de la mà de la seva mare. S’havia cagat a sobre i la monja que l’atenia volia canviar-lo ella, suposo que perquè pensava que jo, un home, no sabria com fer-ho. Li vaig deixar que m’ho deixés intentar. I per un moment em vaig veure transportat a casa meva, on aquella operació l’havia realitzada desenes de vegades.

El fill que gairebé no reconeix el pare. Un motiu senzill d'una tristesa exacta. No és estrany, per tant, retrobar-lo anys després, en un altre país, com en aquests fragments d’Izzat Ghazzawi a propòsit de la seva filla Marwa:

Recordo que el darrer matí em vaig despertar d’un somni angoixant. Em vaig llevar en silenci i em vaig acostar al bressol. Vaig alçar la manta per poder-li veure la cara calentona i vermella, i el somriure del son. Vaig quedar ben sorprès de veure que obria els ulls i encara més de veure que el somriure se li eixamplava. Me li vaig acostar més, mirant-la fixament. Era com un oasi per a un viatger assedegat. Com podia abandonar-la mai? Va treure els ditets de sota la manta i els va estirar cap a mi.

[...] Doncs bé, avui has estat asseguda a l’altra banda de la reixa i m’has mirat amb total indiferència. [...] Te m’has quedat mirant. Com si jo no hagués estat aquell que jugava amb els teus cabells. [...] Com si no m’irrités que l’absència t’hagués esborrat la meva figura de la memòria.