Tenir cura dels grans

Potser perquè estava acostumat a una ficció amb ancians venerables o rabiüts, o ambdues coses —com Elizabeth Costello de J.M. Coetzee—, que em desconcerta la manera com m’he trobat darrerament el tema de tenir cura de la gent gran. Quim Monzó a Mil Cretins i Sergi Pàmies a La bicicleta estàtica expliquen amb una versemblança commovedora la relació entre fills i pares amb l’asil com a escenari, o pares sols en l’hivern de la vida. També recentment, a X de Percival Everett, trobem al protagonista en la difícil situació de decidir quin és el moment adequat per internar la seva mare, amb l’enigma de determinar quin criteri és el millor per esbrinar si és prou autònoma o no. I un conte excepcional de Fabián Casas, «El relator» de Los Lemmings y otros, tracta d’un fill que porta el seu pare ancià al futbol.

Fabián Casas va néixer a l’any 1965, Sergi Pàmies al 1960, Percival Everett al 1959 i Quim Monzó al 1952. Sembla natural que dediquin grans pàgines a narrar un tema que els és proper. Segurament podria trobar més exemples igualment brillants entre les lectures dels darrers anys, però aquests són els que m'han motivat aquestes paraules. I Joan Todó, que va néixer al 1977 i amb «Anacolut», d'A butxacades, també s’acosta al tema amb una gran narració.

Podria especular sobre els canvis demogràfics i de costums de les darreres dècades i mirar de treure alguna conclusió sobre tot plegat. Però el desconcert m'inclina a deixar l'apunt inconclús.

Estimat amic

A «Les monedes marquen» d’Esplendor i glòria de la Internacional Papanates de Quim Monzó llegia

Totes les coses periran però, quan les escrivim, no pensem que un dia denotaran l’ahir. Avui, per exemple, moltes actituds telefòniques —en obres de teatre, pel·lícules o contes— denoten el pas del temps. ¿Com pot en Tal trucar a en Tal Altre cada dia des de casa —per assetjar-lo i insultar-lo de manera anònima— sense que aquest descobreixi el número gràcies a l’identificador de trucades, tan habitual ara en segons quins models de telèfon?

i he relacionat immediatament aquest article amb Estimat amic: Cartes. Textos que recull les cartes que es conserven de la correspondència entre Pere Calders i Joan Triadú. De fet, La majoria són de Pere Calders, perquè de Joan Triadú només se’n conserven tres. L’he relacionat concretament amb la pàgina 118:

55

23 de juny de 1964

Estimat amic: us desitjo de tot cor que passeu un dia del vostre sant ben feliç.
Una forta abraçada!

56

Barcelona, 14 de setembre de 1964

Estimat amic: en Jordi Garcia, de Serra d’Or, em va demanar l’original de «Qüestions obertes» per al mes de novembre. Avui, en el mateix correu d’aquesta còpia, li trameto el treball conjunt. Si tens alguna cosa a objectar-hi, serem a temps, penso, a les rectificacions que calguin o a la supressió total.

[ ... ]

Han calgut catorze anys, més de cinquanta cartes, superar els obstacles econòmics i polítics i travessar l’oceà Atlàntic per canviar el vós pel tu. Les referències a cartes que no arriben, o que no se sap si arribaran a temps perquè publiquin el conte o l’article adjunts, o les dificultats per publicar una revista són fets que denoten inevitablement com han canviat les coses des de llavors, però em sembla més profund el canvi de tractament perquè penso que té a veure amb la manera de relacionar-se amb les persones. Probablement la distància física va ser decisiva per mantenir un tractament que no sé si la proximitat literària convidava a abandonar. L’expressió “Una forta abraçada!”, en canvi, no sorprèn: és ben habitual en correus electrònics, comentaris, xarxes socials, etc., però un “vós” en aquests contextos virtuals seria del tot sorprenent.


Tant si són anteriors com posteriors a la pàgina que he esmentat, les cartes d’Estimat amic i els articles de Joan Triadú que completen el volum que han editat Susanna Àlvarez i Montserrat Bacardí són una delícia. Malgrat la franquesa amb què escriu Pere Calders, no resulta difícil intuir les coses que no diu, les esperances i neguits que dipositava en la labor del crític per penetrar en la seva obra i facilitar-ne la difusió. Immediatament després de la darrera pàgina del llibre, he obert Tots els contes i he tornat a les Cròniques de la veritat oculta.

SuperMonzó

El tram final de l’exposició Monzó és un deambulatori circular amb una simbologia força evident: gira al voltant de la repetició, dels tics i constants de l’obra —amb les variacions pertinents— que provenen de l’experiència. A la paret exterior hi ha fotografies que van de l’aparent intrusió en la intimitat d’Un dia a la vida de Quim Monzó fins a les acurades escenificacions protagonitzades per l’autor. A la part interior, hi ha dotze capelles —La informació, La família, L’amor, L’ordre, La política, La veritat, El sexe, La malaltia, L’absurd i, lògicament, La repetició— que insisteixen en aquesta relació entre experiència i obra: els preferits o adreces d’interès del seu ordinador, roba de la seva infantesa, sèries de televisió, contes tradicionals, informes mèdics, etc. També em sembla molt significatiu que el centre d’aquest tram final sigui inaccessible; un centre opac que d’alguna manera reflecteix la impossibilitat fonamental del recorregut que Julià Guillamon proposa a l’Arts Santa Mònica: explicar l’obra sobretot a partir de la biografia. En bona part perquè la vida que hi apareix és la que ens concedeix Quim Monzó com a personatge públic o SuperMonzó; és a dir: el resultat de la presència de Quim Monzó als mitjans de comunicació, de la negociació constant entre la vida privada i la vida pública, fora de la qual resta el reducte íntim i inaccessible que mai no sabrem si explica poc o molt l’obra.

La relació entre vida i literatura sempre ha estat, diguem-ne, problemàtica. Un dels mèrits de l’exposició és, precisament, evidenciar els límits d’aquesta mena d’interpretacions. No n’hi ha prou amb la demostració que la mànega de pastisseria amb què la mare de Quim Monzó decorava els pastissos s’assembla a la mànega que descriu en un conte. D’això, la literatura en va plena des d’Homer. L’encert rau en situar-lo a la capella d’un deambulatori que mostra que al centre de tot plegat hi ha un lloc impenetrable que relativitza el valor explicatiu que pugui tenir aquesta mànega. El tema de l’exposició no serien, per tant, ni Quim Monzó ni la seva obra sinó SuperMonzó.

A Monzó: Com triomfar a la vida trobem «Tretze bars», que aplega tretze retrats escrits per tretze persones que evoquen la seva relació amb Quim Monzó amb el bar com a escenari; és a dir: un lloc públic on se sol anar xerrar —si la música ho permet— de coses privades. Al llibre, plantejat com a experiment crític, predomina també la perspectiva biogràfica, amb aquesta fricció entre intimitat i publicitat com a fil conductor. Julià Guillamon hi escriu:

Al llarg dels anys, Monzó modela una imatge pública basada en el coneixement, el sentit comú, la independència de criteri, l’esperit provocador que el du a anar sempre a travessar el límit.

I més endavant, quan enumera els deu punts que sintetitzen les característiques del seu art:

6. La invenció d’un personatge públic que encarna el seu tarannà descregut i provocador i que forma part de la pròpia ficció.

Tant l’exposició com el llibre, incloent-hi el ressò que han provocat, em semblen excel·lents per celebrar la trajectòria de Quim Monzó. L’èxit d’ambdós esdeveniments rau en el fet que estimulen la necessitat de tornar a l’obra. En el meu cas, a la relectura de Mil cretins i al record d’un apunt frustrat que s’hauria d’haver titulat «La repetició» —sobre la repetició amb variacions— amb dos exemples que llavors em semblaven pertinents: l’extraordinària narració «L’arribada de la primavera» de Mil cretins i Las conversaciones de César Aira. Però això de la literatura comparada em resulta massa complicat i ho vaig deixar córrer.