Tipografia i llegibilitat

¿Qué ocurre mientras lees? Tipografía y legibilidad de Gerard Unger és una petita meravella sobre tipografia. Del procés de percepció del text a les principals convencions i tendències de la història de la tipografia, el llibre és una excel·lent introducció a una disciplina que sempre m’havia semblat poc menys que esotèrica. Hi ajuda, potser, el fet que no es tracta d’un manual sistemàtic sinó d’un assaig on preval l’experiència personal al voltant del tema principal, que és la llegibilitat dels textos, diferent de la lecturabilitat; segons José Martínez de Sousa:

La lecturabilitat o comprensibilitat es refereix a la facilitat de comprensió i interpretació d'un text relacionada amb l'estil i l'argument (és a dir, amb el fons del missatge). Afecta, doncs, factors personals d'índole espiritual (nivell cultural i intel·lectual, personalitat, actitud, etcètera) i està en funció de les característiques estructurals i de contingut del text: interès humà, dificultat, diversitat, densitat, longitud de les frases, elecció de les paraules, etcètera.

No s'ha de confondre amb llegibilitat, que, com veurem, es refereix a la facilitat de lectura deguda a la presentació tipogràfica. En efecte, un text pot ser molt llegible (claredat de lectura deguda a la percepció de paraules i frases) i poc lecturable (difícil de comprendre o interpretar), o, a la inversa, pot ser molt lecturable (una carta, per exemple) i poc llegible (si està escrita amb «lletra de metge»).

Al final del llibre, Gerard Unger reprèn un assumpte força conegut: la preferència o no per les fonts de pal sec o sans serif sobre les altres. Als que ens dediquem a l’autoedició —això dels blogs no deixa de ser una forma d’autoedició— ens ha cridat l’atenció en algun moment i ens ha obligat a prendre alguna decisió i a mantenir algun dubte. A La paraula nostra hi ha un molt bon apunt sobre la qüestió: Llegibilitat, serifes i estàndards web —completat més tard amb Les lletres del moviment modern— que a més a més té en compte les limitacions en l’ús de fonts en funció del programari que s’utilitzi. De fet, a Blogger no hi ha gaire on triar, però la Verdana em sembla suficient, malgrat que sigui una de les fonts més utilitzades.

Gerard Unger constata que no hi ha cap estudi concloent sobre la major o menor llegibilitat de les fonts amb o sense serif. Malgrat això, escriu:

Pero comparando dos textos iguales, con el mismo número de caracteres por línea, con cuerpos e interlineados iguales, uno con letras con remates y el otro sin ellos, podremos encontrar algo de luz. El texto sin remates se lee bien, sin duda. Pero con remates las líneas se conforman mejor. Los remates crean nexos entre las palabras y las líneas. El texto sin remates tiene una estructura menos compacta y muestra, en comparación con el que tiene remates, un movimiento vertical que reduce la cohesión horizontal de las líneas.

La cosa tindria a veure, doncs, amb la percepció del conjunt, encara que aquesta percepció depengui, paradoxalment, de la trama de detalls. Llegir és mirar les lletres sense veure-les, i encara que una de les exigències dels lectors sigui sempre una bona tipografia, en el meu cas sóc incapaç de reconèixer poc més que unes poques fonts tipogràfiques.

En un cuarto de segundo —lo que dura una fijación— recopilas varias palabras, encuentras sus significados y comienzas la reconstrucción de la frase, al tiempo que esbozas el mensaje y almacenas parte de él en tu memoria. Estas son acciones que no se producen de forma consecutiva, sino seguramente de modo simultáneo. Tu cerebro es capaz de estableces muchas conexiones neuronales a la vez y durante la lectura —y otras actividades— trabaja en paralelo. Estas operaciones se ejecutan tan deprisa que los lectores ni siquiera se dan cuenta de los procesos lingüísticos, y casi nunca son conscientes de las letras.