Voluptuositat estival

Hi ha moments que l’estiu omple la llibreria amb una subtil voluptuositat. Lectors que acaronen els llibres amb les mans o amb la mirada, molt lentament, perquè tenen temps i el temps els nodreix la libido legendi. Malgrat el posat seriós, els resulta impossible dissimular un somriure quan s’acosten a la caixa amb les lectures d’estiu, el resultat final de fantasies, dubtes i resolucions. Una sensació que conec molt bé, perquè abans de les vacances també em deixo arrossegar per aquesta voluptuositat llibresca, malgrat que una de les meves activitats favorites durant els dies de descans sigui mandrejar.

Les converses, els comentaris, a la llibreria o a la xarxa, modifiquen constantment les expectatives de lectura. Un company em recomana Mason i Dixon de Thomas Pynchon i no sé si sabré encabir aquestes gairebé mil pàgines en el cada cop més precari programa d’agost, que inclou també alguns llibres que vindran al setembre: Motí al Bounty de John Boyle, Un hombre en la oscuridad de Paul Auster i Abans del sis d’octubre d’Amadeu Hurtado.

I com que un llibre sempre mena a un altre llibre, la lectura d’Assaigs de Victor Klemperer m’ha desvetllar el desig de llegir una altra vegada l’imprescindible LTI. La lengua del Tercer Reich; o la relectura d’Els estius de Josep Porcar, que em recorda que tinc La crònica de l’ocupant i La culpa. Sense oblidar que tornaré a llegir més d’un cop alguns contes de La intimitat, de Marc Romera, sobretot el que més m’ha agradat: «El viatger», i Tretze Tristos Tràngols d’Albert Sánchez Piñol sencer, perquè el vaig devorar en un sospir.

La voluptuositat lectora exigeix també llibres sobre llibres, i és per això que sens dubte continuaré gaudint de Wordless Books, de David A. Beronä, Fully Booked o Literatura ilustrada de Fernando Vicente.

No vull saber quin serà l’itinerari final, quins llibres m’acompanyaran cap al setembre; un camí que comparteixo amb la complicitat de fer turisme i amb l'estranyesa visitar ciutats mítiques, amb dies de platja i de masia, amb converses, passeigs i nits.

Quadern de Camden

[Continuació d'Excursió]

Si no hagués seguit els blogs d’Isabel Núñez, anar d’excursió a veure el ginjoler del carrer d’Arimón hauria estat com llegir furtivament les darreres línies de La plaza del azufaifo abans d’haver-lo acabat. Però no hauria disminuït gens l’interès pel llibre: al principi, és tan sols un arbre a dins d’un petit jardí d’una casa condemnada a l’enderroc, un pretext per reivindicar una mica de bellesa enmig d’un barri degradat pel ciment i la lletjor de nous edificis que no tenen en compte l’entorn; a poc a poc, però, el ginjoler esdevé el protagonista d’una aventura literària, amb el gust per la bellesa com a actitud ètica que permet detectar un símptoma i, a partir d’aquí, descriure una malaltia social greu.

Duia a la bossa una llibreta anònima que vaig comprar de saldo a Londres, amb tapes de pell de color bordeus i un cordill de roba per lligar-la. Però no hi havia un lloc on seure, de manera que no vaig començar el meu hipotètic Quadern de Camden, on hauria anotat que La plaza del azufaifo és com una novel·la perquè hi ha una història. L’arbre creix com a personatge, com si fos un cavaller futur que vaga perdut pel bosc fins que li és revelat el nom autèntic; aprenem que és un exemplar de ginjoler únic a Europa, digne de catalogació i preservació malgrat la miopia de la paperassa administrativa, o que la fusta del ginjoler és la millor per a elaborar la tenora. Isabel Núñez, entre incerteses i alegries, incorpora nous personatges a la seva vida, perdurables alguns i fugaços però inoblidables uns altres: Isabel Lacruz, el llibreter del carrer Berlinès, els veïns que vigilen l’arbre en el moments de perill perquè hi ha l’amenaça que vulguin sacrificar-lo, o perquè ningú no ha instruït els obrers perquè en tinguin cura durant les obres d’enderroc de la casa, les persones que escriuen sobre tot això als diaris o a internet, els programes de ràdio i televisió que s’hi interessen, arquitectes i perits agrònoms que ofereixen generosament els seus coneixements; noms i complicitats.

Però m’esperaven a Poble Nou i tampoc hauria tingut prou temps per escriure que és com a un assaig, per les reflexions sobre la persistència d’actituds autoritàries que menyspreen les iniciatives populars, les contradiccions entre branques de l’administració que provoquen desconfiança, el setge conceptual al voltant de quina cosa sigui ara l’esquerra, la comparació arbòria amb altres ciutats europees, la contaminació acústica i altres temes que es reprenen contínuament, com el brancam d’un arbre que guanya envergadura i frondositat.

Vaig trucar que arribaria una mica més tard i vaig fer algunes fotografies al ginjoler i a la paret que informa els vianants de l’abast d’una reivindicació que va començar modesta, lligada simplement un petit carrer barceloní, però que en pocs mesos s’ha convertit en una acció que molts esperaven perquè desvela els mecanismes d’una administració que mira d’acontentar totes les parts per igual, amb un sentit de l’equanimitat que en realitat vol dir fugir d’estudi; evitar el compromís tant com sigui possible,fent veure que atén tant els interessos dels constructors i com els dels veïns quan l’única cosa que vol és passar pàgina ràpidament, que l’afer no aixequi gaire polseguera malgrat la pols i els sorolls que pateix el barri.

I vaig explicar la meva excursió entre glop i glop de tònica, gaudint de l’ombra i de l’aire fresc, asseguts tots dos a una terrassa des de la qual podia contemplar uns arbres joves que mai no gaudiran de l’aire net que va gaudir el ginjoler centenari d’Isabel Núñez, un aire que li va permetre créixer lentament i guanyar prou fortalesa perquè puguem admirar-lo encara durant mols anys.