La novel·la Un rostre que no és meu d’Òscar Palazón està narrada en primera persona. A la primera part, sembla com si cada personatge expliqués ell mateix el seu punt de vista, un fragment de la història, però no pot ser: el narrador és sempre el mateix i, tot i que s'hi adapta, no hi ha un estil propi per a la veu de cada personatge, malgrat que són molt diferents. Una resposta podria ser la segona part, en què la informació fragmentada que s’ha dosificat de manera eficaç, comença a relligar-se des del punt de vista d’un personatge que a poc a poc dóna una vista panoràmica dels fets. El narrador de la primera part seria també la narradora de la segona, però aquesta opció no em convenç.
Diria que un dels factors que fan d’Un rostre que no és meu una novel·la tan pertorbadora seria precisament la impossibilitat de situar la veu del narrador. L’ús d’una falsa primera persona és inquietant, almenys m’ha semblat més inquietant que els fets que s’hi expliquen, certament tèrbols. Que es tracta d’una elaboració deliberada ho demostren els tics estilístics que es repeteixen d’un capítol a l’altre. El lloc des del qual es narra és un artifici, una convenció: la versemblança depèn de la tradició lectora de cadascú. Tant si és el famós narrador omniscient com si es tracta del no menys famós flux de consciència, sempre és possible ubicar-lo dins o fora de la narració i atorgar-li més o menys confiança. Però en el cas d’ Un rostre que no és meu, em resultava impossible. Fins que Slavoj Žižek m’ha donat la resposta a Arte, ideología y capitalismo, on reflexiona sobre la possibilitat de representar el mal:
¿Cómo podemos representar esa dimensión inhumana en una película? Sin duda, no trantando de captar la pura objetividad sino representando una objetividad imposible.
En el cas del cinema seria mitjançant
la inesperada inversión del plano subjetivo en otro objetivo: en medio de un largo plano inequívocamente subjetivo, el espectador se ve de repente obligado a reconocer que en el espacio de la realidad diagética no hay ningún sujeto que pueda ocupar el punto de vista de ese plano. En consecuencia, no se trata aquí de una mera inversión de un plano objetivo en otro subjetivo, sino de la construcción de un lugar de subjetividad imposible, una subjetividad que contamina la propia objetividad con el aroma del mal inefable, monstruoso.
En el cas de la novel·la d’Òscar Palazón, una primera narració en primera persona dóna pas a una segona narració d’un altre personatge també en primera persona,i a una tercera, i a una quarta... I si al principi resulta versemblant que algú expliqui la seva història, posteriorment el fet que aquest algú canviï però la veu narradora no gaire, és l’element que converteix un pla inequívocament subjectiu en un altre de subjectivitat impossible, perquè no sé determinar quin lloc ocupa el narrador. Si Un rostre que no és meu hagués estat narrada en tercera persona o en primera a través d’un un voyeur més o menys ubic, no hauria resultat tan estranya i pertorbadora. Perquè precisament un dels temes que recorre la novel·la té a veure amb la impossibilitat de la representació de la subjectivitat, amb la impostura inevitable d’adoptar una màscara o una altra independentment de quina sembli més “autèntica”, amb la distorsió inherent a la percepció de les persones, de les coses, dels fets, del mal inefable, monstruós.
