Records desordenats

Cal anar a l’aeroport de Girona, pujar a l’avió i, encara, una hora i mitja en autocar des de l’aeroport de Hahn fins a Frankfurt. El Gran Mestre Llibreter m’explica el mite pel camí: llargs viatges amb un cotxe que tornava curull de llibres, l’allotjament a cases particulars —de vegades lluny de la Fira—, les trobades amb editors i escriptors, la descoberta d’editorials rares...

Però abans, el Frankfurt mític bastit amb memòries d’editors: Jaume Vallcorba, Jorge Herralde, Jacobo i Mario Muchnik, Jose Corti, Esther Tusquets...

De Hahn a Frankfurt aparco la lectura i no perdo detall de la tardor alemanya. Si fos un bon escriptor, sabria dir els colors de boscos, pobles i planes. Com que sóc tan sols un lector, constato només que no tornaré a llegir igual els autors alemanys. N’hi ha prou amb hora i mitja hora d’una cosa tan prosaica com un viatge en autocar per canviar la mirada. O millor encara: per inaugurar-la.

Traçar el recorregut de la Fira vol dir visitar cada pavelló a corre-cuita, deixar enrere editorials i agències amb la recança que no hi tornaré. Milers d’expositors; molt sovint una simple llambregada per cadascun d’ells, avaluar ràpidament si ofereixen res d’interès. El neguit que una bona editorial passi desapercebuda. Aclaparador.

Hi ha de tot, llibres escrits amb esforç —des del jardiner que ha deixat anys de saviesa en un volum sobre l'ofici fins a l’escriptor que tan sols ha salvat un grapat de contes en un llibret prim de lletra grossa—, i llibres escrits amb recepta d’èxit: enguany, els sudokus; però també, l’autoajuda que repeteix i repeteix les mateixes banalitats. Netejar immediatament l’aura, triomfar en els negocis ara mateix, descobrir ja l’ésser meravellós que tots amaguem en algun plec de l’ànima, escriure ràpidament novel·les d’èxit, escriure fabulosos guions d’èxit, triomfar gràcies biografies de personatges d’èxit, dialogar amb Déu amb èxit, tenir èxit amb l’èxit. Hi ha literatura, és clar. Hi ha també bona literatura. Gairebé no hi ha poesia a Frankfurt.

Constatar, consternat, que els periodistes reben més i millor atenció que els llibreters.

Els gratacels amagats pels núvols baixos. De nit, la llum difuminada dels pisos superiors augmenta la sensació d’irrealitat. Difícil de creure que finalment he trepitjat el moll de la indústria editorial. El dolor als peus i el cansament em confirmen que és veritat.

No he tingut temps de col·leccionar cap llibreria.

El llibre és un gran invent. Em fa mandra criticar els mals llibres, els còdex moderns fabricats amb tècniques industrials d’avantguarda que contenen merda. Al cap i a la fi, els lectors sabem trobar els llibres que ens agraden. No cal gaire esforç, només una mica de constància. ¿Serviria de res clamar contra el mal gust de la indústria del llibre? No. M’alegra constatar que fins i tot els agents comercials impecablement clònics malden per col·locar alguns llibres que valen la pena; és la seva feina. No ho sé, si ho saben; segur que alguns sí.

L’emoció quan visito Adelphi, Actes Sud, Sellerio, Verso, Christian Bourgois, Sexto Piso... O els stands generals que acullen editorials petites: la Librairie Groz de Suïssa, Adriana Hidalgo d’Argentina, Ediciones Era de Mèxic. La desproporció entre els metres quadrats que ocuparien en la meva Fira del Llibre Imaginària i el racó que ocupen efectivament a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Eva Piquer s’ocupa d’altres desproporcions aquí. Els mateixos metres quadrats que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana per encabir-hi cinc editorials. Tots coneixem la importància de la indústria editorial de Castella i Lleó. I el significat de la paraula despilfarro.

La gran diferència: els grans grups editorials exhibeixen muntatges de disseny espectacular: taules, prestatges, pannells informatius, hostesses, llibres efímers i llampants. Les editorials que més m’agraden, en canvi, exhibeixen la millor propaganda discretament, sense embolcalls de luxe: els llibres que han editat, d’ara i de vint anys enrere; la immensa majoria dels quals, vius i disponibles.

Aconseguir catàlegs: Per exemple, saber per endavant el pla de publicacions de Faber & Faber fins al juny de 2006.

Una prova que els habitants de Frankfurt han superat definitivament l’estadi de caçadors recol·lectors: de nit, als parcs, hi ha conills. T’hi acostes i reculen una mica, però no fugen. Deixeu anar, en canvi, alguns conills al Parc de la Ciutadella...

International bookseller: resoldre a Frankfurt problemes de distribució amb una editorial madrilenya.

No m’agrada l’exposició minimalista de l’Institut Ramon Llull. Un error molt greu: el rètol amb relleu, en anglès, que anuncia la cultura catalana com a invitada d’honor de Frankfurt 2007. En cursiva, sense relleu, a sota, la traducció a l’alemany. Com al Liber quan se celebra a Barcelona: el català en cursiva, i sempre com a traducció de la llengua bona. També, un mapa del domini lingüístic català amb el noms en anglès i, per tant, Perpignan i Valencia.

L’alegria de veure en un lloc molt destacat de l'editorial dtv-Deutscher Taschenbuch Verlag la traducció alemanya de Cinc nits de febrer —Im Schutz der Nacht: ¿a l'empara de la nit?—, d’Eduard Màrquez, després de la bona acollida de El silenci dels arbres a Alemanya.

Acantilado sí, però ¿on era Quaderns Crema? Enlloc.

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana s’ubica sobre una plataforma en què les taules rodones es mengen l’espai dels llibres. ¿Exhibició del tarannà dialogant del poble català? A les taules, escriptors, editors i periodistes xerren com si fossin a un cafè de Barcelona. Molt atentes i competents les noies que s’ocupen de la parada. Gràcies.

Negoci, política, cultura.

Potser la imatge del negoci, la política i la cultura com a pilars de la Fira del Llibre de Frankfurt no sigui gaire exacta. No són conceptes d’un abast precís que puguin usar-se de forma aïllada; més aviat, al·ludir a un implica tenir en compte els altres dos, com a mínim de manera implícita. Els comentaris d’Oriol Izquierdo sobre la presència oficial de Corea són una bona mostra d’això. Els he llegit amb molt d’interès perquè no vaig tenir temps de visitar el pavelló coreà. Tan sols vaig poder veure alguns exercicis d’arts marcials que oferien a l’aire lliure, a la plaça de la fotografia. La decisió de convidar aquest país ha de tenir necessàriament alguna mena de justificació política. Mentre que altres economies poderoses de la mateixa àrea geogràfica, com Japó i Xina, tenen una abundant projecció cultural al món occidental, Corea no. La política serveix, entre altres coses, per a això: per mirar de corregir un desequilibri entre negoci i cultura. Perquè la cultura és una eina de propaganda política que permet, per exemple, amagar algunes qüestions polítiques que podrien enterbolir el negoci. Segons el web de la Fira, Corea és un país que té com a capital Seül i un president anomenat Roh Moo-hyun que dóna molta importància a aquesta presentació mundial de la cultura coreana. De Pyongyang, de la divisió traumàtica del país, de l’assistència dels escriptors nord-coreans, ni una paraula. Negoci, política i cultura, doncs, ben barrejats per no incomodar ni el negoci, ni la política ni la cultura.

M’hauria agradat escriure una sèrie d’apunts sobre la Fira del Llibre de Frankfurt encapçalada pels títols “Llibres i política”, “Llibres i negoci” i “Llibres i cultura”, però finalment no he sabut fer-ho. Els conceptes se’m barregen. El pavelló de les editorials que publiquen en anglès tenia un servei de seguretat propi: calia mostrar el contingut de les bosses a l’entrada. ¿On classifico aquest fet? A l’apunt sobre la política, segur: aquesta descortesia envers els amfitrions —el fet de no confiar en el servei de seguretat alemany— s’explica per la croada contra el Mal. A la Fira hi havia moltes editorials dels països islàmics, d’orientació ben diversa —editorials amb llibres que lluïen il·lustracions a les portades al costat d’altres que s’acontentaven amb jocs de cal·ligrafia—, i vés a saber si el Mal no aprofitaria l’esdeveniment per atemptar. A l’apunt sobre el negoci, per descomptat: ¿fins a quin punt aquest servei de seguretat extra no responia a una exigència de les editorials nord-americanes? La tranquil·litat és una condició necessària per fer bons negocis, des dels grans grups com Random House o Penguin fins a les editorials de grupuscles d’integristes cristians —subvencionades per exportar la imatge d’uns Estats Units com déu mana. A l’apunt de cultura, també: escorcollar el contingut de les bosses ha esdevingut un tret més del folklore anglosaxó, a Londres i a Nova York, tant si vols pujar a un avió com si vols assistir a un musical.

El Gran Mestre Llibreter em va avisar que veuria paradetes ben singulars: les de països petits que exhibien tres o quatre llibres luxosos i un representant avorrit, o fins i tot adormit. Política: països amb pocs recursos que volen ocupar un lloc visible, ni que sigui anecdòtic, en els principals aparadors mundials. Negoci: una gran despesa a fons perdut —no hi ha drets d’autor per negociar, els llibres no es distribueixen ni al propi país, la gent no entén la llengua en què estan escrits— que té com a objectiu oferir una imatge d’innocència que atregui el capital feroç. Cultura: el visitant que dedica una llambregada a la paradeta rep una impressió de la cultura del país anecdòtica i del tot inútil; la cultura, doncs, de nou com a pretext per assolir altres objectius.

Aquest apunt és la constatació d’un fracàs. Hauria quedat molt maco assolir el propòsit d'escriure la sèrie sobre Frankfurt, però els tres pilars s’esfondren en el meu teclat: negoci polític, política cultural, el negoci de la cultura política, la política del negoci cultural, la cultura política del negoci cultural... Renuncio, doncs, a oferir un relat ordenat de la breu visita a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Dins de la ferida

Estic convençut que Frankfurt deu ser una ciutat molt interessant. Malauradament, anar a la Fira del Llibre impedeix que es pugui fer turisme. Tan sols de nit, després de sopar, cansats de lluitar contra el monstre de l’edició, passejàvem per la ciutat. Inevitable recordar el Sebald de Sobre la historia natural de la destrucción: Frankfurt amaga la ferida d’haver estat completament destruïda al final de la Segona Guerra Mundial. Com si la ciutat fos una ferida massa ben cicatritzada, uns mil·límetres de pell sospitosament jove en el rostre d’un vell; els edificis funcionals, l’absència d’un barri antic —tret d’uns pocs edificis reconstruïts on hi hauria d’haver el centre medieval—, la monotonia dels escassos carrers que vam veure delaten la destrucció total, la revenja cruel i innecessària, que va patir Frankfurt.

Anar per primera vegada a la Fira del Llibre és un esdeveniment excepcional per a un llibreter. Si a més a més gaudeixo de la companyia i la saviesa d’un Gran Mestre Llibreter, les hores i l’esforç es converteixen en un viatge impagable al moll del negoci editorial. Fullejar els llibres que només coneixem a través dels catàlegs, resoldre problemes, complir els encàrrecs dels companys i dels clients, descobrir editorials noves, saludar editors i distribuïdors —si trobes un moment que no estiguin enfeinats: Jorge Herralde, sempre ocupat— o trobar-te amics, coneguts i saludats en el lloc més insospitat. Per exemple, el luxe de parlar una estona amb Biel Mesquida, que assistia a la presentació de l’edició en alemany de la Divina Comèdia il·lustrada per Miquel Barceló, i dir-li, de nou, que estic encisat per l’enigmàtica Aràlia.

Jaume Subirana, que també hi era, esmenta aquí els tres pilars de la Fira: negoci, política i cultura. Els dos primers són evidents. El tercer hi és, però l’abast depèn dels ulls del visitant.

Més breus

Dilluns va començar la Kinzena Poètika de Vilafranca del Penedès.

L’editorial Lleonard Muntaner de Palma inicia la col·lecció Traus amb Carrer Ordener, carrer Labat de Sarah Kofman. Els propers títols seran: Idith Zertal: La nació i la mort, Marina Tsvetàieva: El meu Puixkin i Jacques Derrida: El monolingüisme de l’altre.

L’editorial Afers continua sense actualitzar el seu web [Afegit un any després: l'editorial Afers té un nou web]. Mentrestant, treuen Pensar la contemporaneïtat: Divuit converses sobre la història, a càrrec d'Agustí Colomines i Vicent S. Olmos, i Comunitats imaginades de Benedict Anderson.

L’atzar de la lluita, per cert, tan sols ha merescut fins al moment una ressenya al suplement cultural de l’Avui. [Actualització, 26 d'octubre: enllaço la ressenya de Xavier Filella]

Avui dimecres s'inicia la Fira del Llibre de Frankfurt. Atenció, doncs, al gran ressò mediàtic de la literatura coreana. La literatura convidada d'enguany serà el centre d'atenció indiscutible a tots els suplements culturals i revistes literàries.

Males notícies sobre la llibreria Catalònia a Vilaweb-El Punt.

[Actualització, diumenge 23: agraeixo la col·laboració del corrector anònim]

Fascinació

El primer llibre que vaig llegir d’Imre Kertész va ser Yo, otro. Mal fet. No vaig entendre gairebé res. Bé, sí: passejades, lectures públiques, anècdotes, ciutats i països, comentaris sobre els llibres que traduïa o llegia, referències a obres seves... Com qualsevol diari d’un escriptor conegut. Passava pàgines i sentia una fascinació inexplicable, com si hagués alguna cosa important que se m’escapava i el sol fet d’intuir-la m’obligués a mantenir la lectura. No m’aturava, tot i que em mancaven referents que m’haurien permès entendre millor el sentit del llibre. Després vaig llegir altres obres seves: Sense destí, Fiasco, Liquidació, Diario de la galera o Kaddish pel fill no nascut. Ara ha sortit la traducció catalana de Jo, un altre. Tot i que conec millor la seva obra, llegir-lo un altre cop no ha dissolt aquella fascinació.

L’anècdota autobiogràfica és el pretext per escriure reflexions que segurament no s’haurien produït en altres circumstàncies. Associacions d’idees i fets que li permeten reprendre, i explicar-se un altre cop, idees i fets recollits en llibres anteriors: Auschwitz com a mite comprensible —complex i difícil, però humà al cap i a la fi—, alguns trets de les dictadures que perduren en noves i velles perversions del llenguatge, la seva nacionalitat presumptament hongaresa, les narracions successives del jo que fan difícil reconèixer l’Imre Kertész d’anys enrere en l’Imre Kertész que escriu les pàgines de Jo, un altre, entre altres coses. La identitat, que depèn també dels prejudicis que et pengen els altres:

Tot buscant la carretera principal a la sortida d’Avinyó, hem anat a parar amb el nostre cotxe de lloguer amb matrícula alemanya en un carreró estret pel qual devia estar prohibit circular; de sobte un cop de puny violent ressona a la baca del cotxe i una veu terrible, deformada per l’odi, crida amb un fort accent francès: Weg von hier! [“Fora d’aquí!”]. Un cop passat el primer ensurt, ho començo a comprendre: es tractava d’un simple malentès, la veu era d’un francès germanofòb que em volia engegar, a mi, jueu de Budapest sortit del no-res, a l’infern que ell, com a francès, imaginava per als alemanys. Vet aquí que jo, jueu perseguit, he passat tot d’un plegat a ser un alemany perseguit... El món és així, quan es revenja, sempre es revenja en ell mateix.

Després d’Auschwitz, la literatura restitueix la percepció de la catàstrofe en la seva difícil complexitat. Fotografies, arxius, filmacions, llibres d’història que recullen infinitat de dades i testimonis, que malden per esbrinar una veritat que només la ficció és capaç d’oferir com a relat, com a explicació; la literatura impossible que fereix. Potser era això la fascinació.

Barcino

Ara és quan comença de debò la rentrée catalana. Cauen novetats de maig i juny per fer lloc als nous títols en la batalla rutinària per conquerir un bon espai a les taules de novetats. Hi ha llibres, però, que no em costa gens trobar-los una bona ubicació. Clàssics i més: L’editorial Barcino i Josep Maria de Casacuberta, el catàleg de l’exposició que hi ha aquests dies al Museu d’Història de Catalunya, n’és un bon exemple. El pretext és que l’editorial fa vuitanta anys, i no els aparenta. Barcino ha aconseguit, finalment, trobar uns criteris coherents per a l’edició de la col·lecció Els Nostres Clàssics, que va començar amb la intenció de divulgar els clàssics medievals i que més endavant, per tal de torejar la censura franquista, va haver de publicar edicions crítiques. A causa dels canvis d’orientació, hi ha molts títols antics que caldria, doncs, tornar a editar de nou i d’altres que caldria reprendre, com l’estroncada edició de la traducció catalana del 1429 del Decameró.

Un símptoma evident de la joventut de l’editorial Barcino, a més a més de l’edició en cd-rom de les poesies d’Ausiàs March, és la nova col·lecció Biblioteca Barcino. El segon volum arriba junt amb el catàleg: una antologia de Francesc Eiximenis titulada Llibres: Mestres i sermons. Aprofito l’avinentesa per expressar la meva profunda gratitud envers Francesc Eiximenis. La lectura de l’antologia de Lo Crestià publicada a la MOLC em va donar la llengua medieval que em va permetre gaudir del Tirant lo Blanch sense entrebancs. Aquesta antologia de la Biblioteca Barcino és temàtica: una selecció de fragments sobre llibres, cultura i educació de molt profit per als qui necessitaven orientació espiritual. Una de les preocupacions fonamentals de la tardor medieval era el perill de l’oci, que podia obrir les portes al pecat. Els Jocs Florals tenien la missió, per exemple, d’ocupar el temps dels burgesos amb una poesia fortament impregnada d’ideals cavallerescos, cosa que permetia tenir-los entretinguts i adoctrinats. Francesc Eiximenis també se n’ocupa:

[...] qui a la multitud fuig, en casa sua ha d’estar; doncs, deu aquí son cor ocupar en coses de plaer que el retenguen en casa e que l’endrecen a fer ço que a fer ha quan serà amb la comunitat. Les coses de plaer són pensaments alts en les coses celestials, e en matèries virtuoses e en afers de la comunitat e en los seus propis; e aprés estudis de nobles llibres, qui li ajuden a sos afers a portar a fi, e per açò deu esquivar tot estudi inútil e damnós així com a mort.

Els nobles llibres eren, per exemple, els del propi Eiximenis, que dictava què calia pensar, com comportar-se a casa o en un sopar de negocis, quins llibres calia llegir, com dominar els subordinats i tantes coses útils. Autoajuda cristiana que va gaudir d’un gran èxit comercial, perquè llavors ja existia l’angoixa per l’estatus. Tot cuinat amb breus històries que permetien copsar fàcilment el sentit del savis consells.

S’ha optat per normativitzar l’ortografia, cosa em sembla molt bé. També trobo molt bé que les notes a peu de pàgina siguin estrictament les que ajuden el lector a comprendre el text. La informació històrica i la interpretació de l’obra d’Eiximenis es troba a les introduccions que precedeixen cadascun dels quatre apartats temàtics en què s’ha dividit el llibre.

Per acabar, arriba també una reedició de les Poesies d’Ausiàs March, l’edició crítica de Pere Bohigas que va aparèixer, revisada, l’any 2000 en un sol volum. Aprofito per reivindicar la reedició de Les obres d’Auzias March, facsímil de l’edició crítica d’Amadeu Pagès que van editar conjuntament el Consell Valencià de Cultura i l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1995 i que ara està exhaurida. La meva edició favorita, per romanticisme si voleu: Amadeu Pagès ha estat l’únic curador d’una edició crítica que ha tocat amb les mans tots els testimonis antics de les poesies d’Ausiàs March.

És una sort tenir l’oportunitat de fullejar els catàlegs abans d’anar a les exposicions. Aquesta no me la penso perdre. Enhorabona també pel premi rebut a Gandia amb motiu de l’edició de les poesies de Jordi de Sant Jordi.

Errata

Llegeixo a l’Home lent de J.M. Coetzee, pàgina 49 de la traducció de Dolors Udina per a Edicions 62:

—Vaig començar a col·leccionar-les a la dècada de 1870, quan encara es podien comprar fotografies de primera generació.

El protagonista és un home del segle XXI, un jubilat que ha patit un accident i li han amputat una cama. Però no va néixer al segle XIX. No és un miracle de longevitat. La data correcta, en anglès, és 1970. A la traducció espanyola, en canvi, han optat per l’expressió “anys 70”, incòmoda en tot cas per a un hipotètic lector de l’any 2070 en endavant. No em refio, doncs, de la traducció catalana i deixo estar el llibre, però m’adono immediatament que l’error no pot ser de la traductora. És absurd equivocar-se a l’hora de traduir un 1970 en anglès per un 1870 en català. Fins i tot jo hauria traduït bé la data, un any amunt o un any avall: el meu anglès no és gaire bo. És un problema, doncs, de galerades: els correctors automàtics no detecten aquesta mena d’incongruències. Això, però, no és cap símptoma d’una suposada malaltia d’edicions 62. Els metges han insistit en dues ocasions que pateix de bona salut.

El protagonista de la Història del setge de Lisboa de Saramago és corrector d’una editorial. Treballa envoltat de diccionaris i obres de consulta i no s’ocupa tan sols d’evitar les errades ortogràfiques i gramaticals, també vigila la coherència del llibre i esmena l’autor quan convé. Aquest tipus de corrector gairebé ha desaparegut. Les grans editorials estenen l’automatització a tots els processos de producció; els programes informàtics, per exemple, supleixen l’home en moltes funcions. De vegades, sembla que fins i tot a l’hora d’escriure un llibre. La conseqüència de tot plegat és que un error greu pot passar desapercebut. Alguna vegada s’ha donat el cas que més de la meitat dels exemplars d’un llibre acabat d’imprimir ha arribat amb pàgines en blanc —on no tocava, és clar. Ningú no s’havia ocupat d’esmenar l’error de les màquines.

La veritat és que les novetats de la rentrée a Can 62 —em refereixo a Edicions 62 i Empúries— són força interessants: van obrir la temporada amb Una discreta venjança, el magnífic volum de relats de Jordi Sarsanedas que ha merescut moltes crítiques elogioses que subscric. Com la de Joan Josep Isern, que no trobo al cercador de l’Avui i que no podré enllaçar, o la de Julià Guillamón a La Vanguardia, d’accés restringit. Ja hi ha a les taules, a més a més, El club de la lluita de Chuck Palahniuk i Submón de DeLillo, que encara no havien estat traduïts al català, junt amb una de les novetats que llegiré segur: Dissabte d’Ian McEwan. També hi ha els bestséllers amb un cert prestigi, com L’historiador o Jonathan Strange i el senyor Norrell. Encara ha d’arribar Els detalls del món de Biel Mesquida, el llibre que em farà abandonar qualsevol altra lectura així que el rebem la llibreria. No publiquen, però, un nombre excessiu de novetats: menys de trenta en català per als mesos de setembre i octubre.

D’una banda, el Grup 62 presenta títols que poden ser molt rendibles, però d’una altra retallen despeses en coses tan elementals com la correcció de textos. A més a més, l’exemplar que llegeixo —finalment no l’abandono: vull més Elizabeth Costello— està mal tallat. Sembla que necessiten oferir un bon compte de resultats en el darrer trimestre per millorar el balanç de l’any. Però això tampoc no és exclusiu d’aquest grup editorial.

[Actualització unes hores més tard: he afegit un enllaç al començament perquè qui vulgui pugui conèixer la magnífica trajectòria com a traductora de Dolors Udina.]

Bildungsroman

Escric Bildungsroman i em sento important. Bil-dungs-ro-man. És una paraula que fa patxoca i que s’escau emprar-la regularment en un bloc literari. Se sol dir que la primera novel·la de formació és el Wilhelm Meister de Goethe. He llegit en algun lloc que, de fet, aquesta és l’única novel·la de formació: el gènere o subgènere continua amb novel·les híbrides que no respecten la puresa de l’original. La peripècia explica l’apropiació de la Cultura per part del protagonista com a procediment per a la construcció d’un jo bo i bell. La Cultura volia dir llavors el llegat perdurable de la Civilització Occidental quan la Literatura representava el nucli del coneixement; l’excel·lència, allò que calia saber per esdevenir un home civilitzat íntegre: salons literaris, poesia i distinció. Ara la cultura és una altra cosa menys precisa: Cultura i també la cultura de les bitlles, o una mena de déu de les agències de viatges.

Tot això ve tomb a propòsit de Doctor Pasavento d’Enrique Vila-Matas. Fins a El mal de Montano, les seves novel·les m’agradaven, estaven força bé. El mal de Montano era ja tota una altra cosa, el Vila-Matas de sempre però amb una ambició, reeixida, diferent. Una novel·la deforme, que estripa les receptes sobre estructura, coherència i coses per l’estil, i se’n fot quan afirma en diversos llocs que mai no ha escrit amb un ordinador. Ho diu tantes vegades que et convenç que l’ha escrita amb ordinador. I es nota. Digressions, repeticions i un munt de paràgrafs que es podrien suprimir o intercalar en altres llocs sense cap mena de problema. La típica novel·la que li sobra un bon feix de pàgines, com Austerlitz de Sebald, Cara d’àngel de Jordi Coca o 2666 de Roberto Bolaño. La mena de literatura que ara m’agrada més; sense renunciar mai a les novel·les, diguem-ne, estructuralment coherents. Però bé, abans d’aquesta novel·la, Vila-Matas va escriure una paròdia sensacional del Bildungsroman: El viaje vertical. Federico Mayol, 77 anys, decideix aprendre qui és —fer-se un jo intel·ligible— a través de la cultura; una mica tard pel gust de Goethe, potser.

Doctor Pasavento també és una paròdia del Bildungsroman: un viatge no de formació sinó de desformació, no és la construcció del subjecte sinó la disgregació —Pasavento, Ingravallo, Pinchon/Pynchon— i la desaparició, amb la Cultura com a dissolvent. Les aventures del protagonista —perquè tota novel·la de formació és, en certa manera, una novel·la d’aventures— transcorren en diversos llocs —Barcelona, Nàpols, París, Herisau, Lokunowo...— i llibres. Les cites, comentaris, paràfrasis, imitacions i digressions diverses s’integren en la novel·la com a peripècia, formen part de l’aventura. Robert Walser, Thomas Pynchon, Emmanuel Bove —Mis amigos: quin fart de riure—, Antonio Lobo Antunes, Maurice Blanchot, Montaigne, Miquel Bauçà no són simples cites: són personatges i fets que influeixen en la trama. Com passa d’una manera diferent a El viaje vertical, la Cultura i les seves servituds —conferències, ressenyes, entrevistes, xerrades, viatges, congressos— són objecte de crítica —sí, sí: paròdia i ironia— enmig d’una teranyina de referències literàries recurrents que configuren el conegut territori Vila-Matas. La literatura, més encara: la Weltliteratur —una altra paraula que fa goig; és a dir: Literatura Universal— tal com la somiava Goethe, com a negació de la Cultura. Extraordinari. Pobre Goethe.

Pandora al Congo i la redempció

És molt fàcil parlar dels llibres que has llegit. No cal ser crític literari ni exhibir una profunditat de pensament remarcable, i com la passió, diuen, és molt atrevida, no et pots estar de parlar dels llibres que llegeixes —no de tots, es clar: aquesta no és una bitàcola de crítica literària, sinó un calaix. A més a més, una bona fideuà, ja sabem on anar a buscar-la, oi?*

Pensava deixar-me per més endavant Pandora al Congo: La pell freda em va obligar a reduir les hores dedicades a dormir, però la gran quantitat de comentaris elogiosos que he llegit m’hi ha abocat. No seré original, doncs: també m’ha agradat més que La pell freda. Per exemple: el discurs sobre l’altre hi és també, però ara les reflexions són més breus, divertides i eficaces. Hi ha un ús de la ironia que dispara en totes direccions i que ha contribuït a seduir-me. I una eina clau en la construcció de la ironia és la paròdia:

— No. Va ser més que això, molt més. L’estimava abans d’haver-la vist.
— Abans? I això com és possible?
— Perquè m’havien parlat d’ella. Als pobles funcionem així. Tothom es coneix. I les veus són importants. Me n’havien parlat molt, de la Mary, i molt bé. Abans de veure-la ja caminava com els gossos, amb el cap cot i la bocxa mig oberta. I un dia, mentre m’empolainava per anar a les festes del seu poble, on uns amics comuns en havien preparat una cita, vaig saber que la Mary seria la dona de la meva vida.

Aquesta és, doncs, la versió pagesa del tòpic trobadoresc de l’amor de lonh. Si Jaufré Rudel llegís això, s’atiparia de riure. La novel·la va plena de jocs d’aquest tipus que la fan molt divertida, incloent-hi quan deixa anar algun retret contra certes crítiques que va patir La pell freda. I bé, una breu mostra de dolça ironia estilística exhibidora d’una bella lliçó metaliterària:

Flag era història, el Doctor Luther Flag ja no existia. I em vaig poder permetre, amb una satisfacció única, suprimir dotzenes i dotzenes d’adjectius.

Cada adjectiu que eliminava era una venjança personal. Recordo que, armat amb un llapis vermell, matava adjectius i més adjectius, i el meu riure s’escampava per tota la dispesa.

Pandora al Congo és una novel·la de trama: Albert Sánchez Piñol juga a mantenir l’atenció i ha aconseguit, de nou, robar-me hores nocturnes. Paròdia, ironia i què-passarà-després, amb un objectiu clar: la forma al servei d’allò que importa de debò, que és el fons, el missatge transcendental. Sempre defensaré que l’única forma de fer literatura és oferir una bella idea embolcallada amb artificis perquè sigui profitosa. Cal ser capaç de comprendre les claus internes que s’oculten rere de tota gran obra. Els dos nobles anglesos —Richard i William Garvey—, molt possiblement havien comès alguna falta social. Tanmateix, la lluita que mantenen al Congo els redimeix. Aquest llibre s’ha escrit en clau simbòlica i necessita ser interpretat, és una metàfora de la gran amenaça que presideix els nostres temps. Una estructura narrativa tan sofisticada no té per objecte explicar el flirteig entre... Bé, no segueixo per no espatllar el final.



* “En términos lingüísticos, la parodia comporta siempre una transcodificación.” Angelo Marchese i Joaquín Forradellas: Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria; Ariel: Barcelona, 1986. Els autors no precisen que la paròdia no necessàriament ha d’anar contra algun precedent, pot ser també, com és el cas, una forma de complicitat.

Concurs

Reps a casa una revisteta amb la programació d’una coneguda Obra Social, en espanyol. Llegeixes amb atenció les propostes culturals i arribes a un cicle anomenat “Poesía de hoy y memoria del pasado” en què participen: Agustín García Calvo, Isabel Escudero, Luis Alberto de Cuenca, Julio Martínez Mesanza, Enrique Badosa i Aurora Luque. A les pàgines següents et trobes el cicle “Días de cuento. El relato breve como género literario” amb els següents escriptors: José María Merino, Luis Mateo Díaz —pseudònim de Luis Mateo Díez, suposo—, Juan Bonilla, Robert Saladrigas, Fernando Valls, Pedro Zarraluki, Ignacio Martínez de Pisón, Antonio Masoliver Ródenas, Cristina Fernández Cubas, Juan Marsé, Carme Riera, Manuel Rivas, Enrique Vila-Matas i Javier Cercas.

Qüestionari:

Quina ciutat acull ambdós esdeveniments?
a: Cuenca
b: Salamanca
c: Barcelona

Quina institució promou l’esdeveniment?
a: Fundación FAES
b: Òmnium Cultural
c: Fundació "la Caixa"

La solució i el premi, als comentaris.