Canvis

Després de tant de temps, al final he decidit canviar l’aspecte del blog. Això m’ha obligat a fer proves i més proves fins que he trobat un disseny senzill, i em sembla que més lleuger i clar que l’anterior. Encara hi ha alguns problemes que cal resoldre, però això m’obligarà a aprendre més coses sobre eines que hauria de conèixer millor.

Espero que aquesta plantilla resulti còmoda. Feia temps que volia utilitzar tres columnes en comptes de dues. Abandono l’anterior amb una mica de tristesa, perquè m’ha fet bona companyia i dono les gràcies a Herro per aquest nou aspecte que desitjo que m’acompanyi durant molt de temps.

[Addenda: moltes gràcies a Josep Porcar, que generosament m'ha resolt els problemes als quals al·ludeixo més amunt.]

Demerol

Frida Kahlo, després de morta, d’una mort que li va causar depressió, angoixa i pànic, s’adreça, amb l’aspecte envellit que no va arribar a tenir en vida, a uns estudiants interessats en la seva obra, mitjançant un aparell didàctic que mostra una certa pel·lícula de la realitat:

Frida Kahlo comenzó en ese momento a hablar. Dijo haber detectado, casi desde los orígenes de su oficio, una inquietud constante por pintar sin pintar. Es decir, por resaltar los vacíos, las omisiones, antes que las presencias.

Mario Bellatin li atribueix aquestes paraules a Demerol sin fecha de caducidad, el text que acompanya el catàleg El baño de Frida Kahlo, amb fotografies de Graciela Iturbide. Mario Bellatin li atribueix, a més a més, tres obres desconegudes: Damas chinas, Salón de belleza i El jardín de la señora Murakami. Mario Bellatin s’esborra o s’omet a si mateix de la narració i atribueix la seva obra com a obra absent, desconeguda, a Frida Kahlo. Al final:

Como es lógico, el aparato didáctico ideado por el profesor nunca existió. Tampoco la conferencia ofrecida en honor a frida kahlo. El profesor, del que se duda también su existencia, dijo que la figura de de la artista debía encontrarse siempre más allá de cualquier artilugio. Fuera de sus corsés, de sus batas, de sus piernas y de sus medicamentos sin fecha de caducidad. Muda y ausente, como la figura del perro que logró colocar sobre un altar.

Acabada la narració, brutal, Mario Bellatin, l’esborra. Amb el contundent “como és lógico” destrueix la versemblança interna, o la “voluntària suspensió de la credulitat” que diria Coleridge, i totes les pàgines precedents apareixen no com una ficció sinó com una mentida. Crea un buit.

Graciela Iturbide fotografia precisament les cotilles i cames ortopèdiques, els medicaments, les bates, cinquanta anys després de la mort de Frida Kahlo. Fotografia, doncs, una absència a través de la perdurabilitat dels objectes que més íntimament mostren la fragilitat del cos de l’artista, en una al·lusió constant al sofriment. És la manera de dir que Frida Kahlo hi és, però més enllà.

Cotilla ortopèdica de Frida Kahlo fotografiada per Graciela Iturbide, via Zoopat.

Els poetes

A Ferran Garcia, amb gratitud¹

Juan Ramón Jiménez, «Castillo de quema», en honor a Ramón del Valle-Inclán, taverna, conciliàbul modernista: “Rubén Darío estalla sus galas con brillo; a Valle la gala opaca le sobra y le cae por todas partes.” No, no. Millor en veu alta; la prosa de Juan Ramón, admirable, cal llegir-la en veu alta, com la de Biel Mesquida:

Rubén Darío estalla sus galas con brillo; a Valle la gala opaca le sobra y le cae por todas partes. Rubén Darío, botarga, pasta, plasta, no dice más que “admirable” y sonríe un poco, linealmente, más con los ojillos mongoles que con la boca fruncida. Valle, liso, hueco, vertical, lee, sonríe abierto, habla, sonríe, grita, sonríe, aspavienta, sonríe, se levanta, sonríe, va y viene, sonríe, entra y sale. Salen.

Aire dens, beguda i poesia. Abans, com ara:

Los demás repiten “admirable, admirable” con vario tono. “Admirable” es la palabra alta de la època; “imbécil”, la baja. Con “admirable” e “imbécil” se hizo la crítica modernista. Rubén Darío, por ejemplo, admirable. Echegaray, por ejemplo, imbécil.

“Con “admirable” e “imbécil” se hizo la crítica modernista”: admirable. Abans, com ara, conversa i complicitat. Sobre la taula, l’aprovació dels contertulians i també emulació i enginy, entre el sarcasme i la convicció, sentències rotundes amb un “admirable” i un “imbècil”, tant se val quins mots s’emprin ara, perquè la correspondència és exacta. Admirable.

1. Aquest és el meu particular homenatge a Ferran Garcia pels bons moments que he gaudit a les vetllades poètiques de l'Horiginal. Ha estat inclòs a Ferro, el llibre que Labreu ha publicat en edició no venal per celebrar el seu seixantè aniversari.

Arguments de venda

Els catàlegs de novetats dels distribuïdors solen seguir unes pautes universals: fotografia de la coberta del llibre, dades bàsiques —isbn, preu, nombre de pàgines, data prevista de sortida i, si hi ha sort, codi de barres—, una breu descripció del contingut, un breu perfil biogràfic de l’autor, les cites promocionals previstes i els inefables arguments de venda: dos o tres frases que condensen els motius pels quals tothom hauria de tenir un determinat llibre.

Elaborar un catàleg implica planificar la distribució de novetats amb prou antelació perquè sigui útil. Normalment ens els presenten poc més d’un mes abans del primer servei, només Ramdom House Mondadori fa una previsió a l’estil alemany: ara mateix tenim el catàleg corresponent a juny i juliol. Però és més habitual rebre un butlletí setmanal de novetats, sovint poc abans de rebre la visita del comercial.

Als catàlegs i butlletins, cal sumar la informació que proporcionen directament les editorials: fitxes dels llibres, ressenyes i crítiques als diaris, entrevistes i aparicions als mitjans de comunicació, premis, etc. Cada dia accedim, doncs, a una quantitat immensa d’informació que cal gestionar sovint amb poc temps per poder determinar quins títols són els més adequats, segons l’orientació de la llibreria. Malauradament, la informació ha de ser —com se sol dir— impactant i és habitual recórrer a un repertori força reduït de clixés: “èxit de vendes internacional”, “l’autor és un reputat crític musical o periodista o cuiner o professor universitari”, “breu però intens”, “enganxa des de la primera línia o frase o pàgina”, “una història diferent, amb bones dosis d’humor, passió, erotisme i fantasia”, etc.

Redactar aquesta mena d’informació no deu ser una feina fàcil: cal seguir unes pautes predeterminades molt restrictives. De vegades, però, és possible intuir una veu que defuig els motlles preestablerts i es distingeix de la resta. Ahir vaig rebre la programació de novetats de l’editorial Siruela per al mes d’abril i una frase a propòsit de Fuera de la literatura de Joseph Conrad em va cridar l’atenció:

Ahora que la novela da síntomas de agotamiento, es el momento de recuperar la obra de no ficción de Joseph Conrad (1857-1924).

Com argument de venda, és sensacional.

Rodamots

No sempre passa, però de vegades moltes petites alegries poden sumar una alegria immensa. Com ahir, que obria les caixes de novetats i m’he trobat, ben puntuals, els exemplars de Rodamots: Deu anys fent 'Cada dia un mot': una antologia amb escreix. Immediatament me n’he reservat un, perquè em sembla que comprar-lo és una bona manera d’agrair els deu anys d’activitat de Jordi Palou. Enredat en la Xarxa de mots, diria que gratitud i alegria són dues paraules que defineixen molt bé el llibre, de manera que no em cal afegir res més a l’apunt.

L'home d'origami

El vídeo em va provocar rebuig, però la curiositat va ser més forta que els prejudicis i he llegit L’home d’origami, de Joan Carreras, per esbrinar en quines circumstàncies podria una dona dir això:



Narcís, el protagonista, escriptor d’èxit, es retira per matar Amanieu de Palol, el trobador detectiu que l’ha fet ric com a protagonista de novel·les ambientades a l’època medieval. Arran de la investigació sobre uns cossos descoberts a prop de la masia on s’ha aïllat, coneix Martí Martí, un detectiu de debò que es dedica, també, a ordir històries a partir de proves i indicis, però amb la diferència que viu una vida força grisa, amb esposa i amant, i que té una afició: les maquetes d’avions. Genís també té una afició manual: és un il·lusionista amateur que practica jocs de cartes. Narcís, Martí i Genís no saben com tenir cura dels altres i, d’alguna manera, les aficions manuals substitueixen aquesta mancança. Potser per això, Narcís descobrirà un plaer inesperat en l’origami, l’art d’elaborar figures de paper, precisament en el moment en què es mostra més incapaç de satisfer les expectatives de les persones més properes: la família i l’esclava.

L’esclava es diu Cèlia i irromp en la vida de Narcís després de vint anys d’absència, durant una nit de tempesta, i arrossega un trauma i un desconcert. L’esclavitud no és una oferta degradant: és un pacte entre adults i sembla concebut com l’inici d’un procés d’alliberament que culminarà quan Narcís sigui esclau de l’esclavitud de Cèlia i Cèlia, finalment, trobi una manera de pensar la seva llibertat. Paradoxalment, Joan Carreras converteix una fantasia eròtica en l’antídot contra una ferida traumàtica; la relació entre les nocions d’autoritat i protecció, distorsionades en un joc de miralls entre la infantesa i la edat adulta, està resolt d’una manera sorprenent.

Les històries de L’home d’origami es despleguen i s’entrecreuen a partir d’aquesta situació inicial; una faula moral, com bé diu Xulio Ricardo Trigo, on els personatges no saben ben bé com mostrar-se als altres ni com interpretar-los. Algunes històries es resolen entre la revelació sobtada, quan Genís ho deixa tot, i les circumstàncies que obliguen a prendre una decisió massa temps ajornada, quan Martí s’enfronta a l’accident de la seva amant. Podria explicar tot de detalls que m’han cridat l’atenció, però em detindré en Narcís, en el moment que, incapaç d’escriure, incapaç d’entendre i d’atendre una filla que viu moments molt dolorosos, es marca el repte d’aconseguir una figura de paper difícil i subtil, la rosa de Kawasaki, i la fa i l’ofereix a la filla per anunciar-li una solució, com si hagués aprés finalment a tenir cura d’algú:

Ella l’observa amb delicadesa i quan la té a les mans i l’observa de més a prop, quan s’adona que és bonica però molt imperfecta, quan comprèn que es deu assemblar a una rosa com la que el pare li diu però que no ho pot ser perquè s’ha creat amb massa defectes, sent com li proposa que vagi a viure amb ell.

L’home d’origami s’assembla d’alguna manera a la rosa de Kawasaki: la matèria és subtil i difícil, però Joan Carreras ha resolt amb elegància les dificultats: un toc d’humor o una mica de melodrama ens recorden que estem en els dominis de la ficció i que podem avançar en la lectura sense por de caure en l’alliçonament doctrinal, el pitjor defecte que podria haver mostrat.

Violència

Després de molt de temps sense llegir res d’Slavoj Žižek, el pròleg de Bernat Dedéu per a Violència m’ha resultat molt útil per refrescar-ne el record i poder gaudir de la lectura d’un llibre tan lúcid com incòmode. El mateix Žižek s’ocupa de facilitar la comprensió de l'assaig, perquè no s’està de repetir exemples i acudits que ja li coneixia, cosa que alguns li retreuen però que em sembla del tot justificat perquè són eficaços: concentren qüestions complexes en una anècdota que les fixa, demanera que marquen les fites principals d’un raonament i l’enllacen amb els precedents de la seva pròpia obra.

Bernat Dedéu destaca, i contextualitza amb molt d’encert, una novetat substancial en aquest llibre:

Però Violència presenta unes conclusions ben diferents. Com hem vist abans, una de les crítiques més ferotges amb les quals Žižek ens estigmatitza és la compulsiva necessitat d’actuar caritativament, producte de la filosofia humanitarista i la seva falsa consciència. Per combatre aquesta moral, Žižek adopta un concepte de revolució on l’heroi ja no només posa en dubte el seu univers simbòlic, sinó que —imitant el Bartleby de Melville— «prefereix no fer-ho», s’afirma en la passivitat i la no-acció com a única persistència possible.

El primer assaig de Violència, de fet, és una crítica als “comunistes liberals” que, com Bill Gates, defensen un capitalisme “sense friccions” que consisteix bàsicament a negar la violència constitutiva del sistema i a apedaçar amb intervencions humanitàries les crisis que són fruit d’aquesta violència. El problema principal és la dificultat de distanciar-se’n: davant l’horror de determinats esclats de violència és impossible restar impassible i aixecar teories alambinades sense sentir, per petita que sigui, una mínima identificació amb les víctimes. No fer res de manera conscient no deixa de ser problemàtic, com afirma Bernat Dedéu:

Però també hi ha problemes en l’argument bartlebià del nostre autor. Efectivament, podem pensar i defensar que l’actitud indiferent, el no fer res, és millor que perpetrar una falsa consciència humanitària que no porta res més que a l’autocomplaença. Fins aquí, res a dir. Però caldria també explicar la fenomenologia d’aquest fer no res amb molta més precisió que Žižek ho fa. Fins quan no hem de fer res? En qualsevol condició? Fins i tot en les situacions de mal radical, quan ens enfrontem a una injustícia propera, quan no podem sinó actuar,hem d’acabar afirmant... preferiria no fer-ho? Preferiríem no fer-ho? De veritat?

Però em sembla que el principal valor de Violència és que no pretén oferir conclusions. Probablement, Žižek desenvoluparà aquesta tesi en obres posteriors i potser llavors sí que intentarà establir la delimitació d’aquest no fer res. Mentrestant, el sol fet de plantejar-ho mereix molta atenció.

Llibres sobre llibres

Quan sento a parlar de llibres sobre llibres acostumo a pensar en autors com Roger Chartier, Robert Darnton, Alberto Manguel i d’altres que s’han dedicat als estudis sobre la cultura escrita. Però hi ha uns altres llibres sobre llibres que serveixen com a orientació entre les innovacions tecnològiques i estètiques més rellevants, les que atorguen valor al llibre com a objecte. Fully booked és una guia fascinant per esbrinar quines editorials d’arreu del món estan a l’avantguarda en l’ús de nous materials i en l’aplicació d’idees agosarades, les que se sol dir que marquen tendència i són copiades serveixen de font d'inspiració. Entre les fites que s’hi recullen no pot faltar David Pearson, responsable del disseny de la col·lecció Great Ideas de Penguin, que ens recordaven fa poc al Racó dels gomets, junt amb altres com Jamie Keenan, Will Staehle, Juan Pablo Cambariere, etc. Malauradament, Fully Booked té en compte sobretot Alemanya, Suïssa, els països nòrdics, Anglaterra i Estats Units, i oblida aportacions remarcables d’altres països, com Catalunya, on també comptem amb estudis i dissenyadors de primera fila com Miquel Puig, Enric Jardí, Opalworks, Carrió Sánchez Lacasta, Thölon Kunst, etc.

La part dedicada al llibre d’artista m’ha permès descobrir a Brian Dettmer, que aconsegueix obres pertorbadores a partir de la manipulació d’exemplars de llibres usats:



Tot i que sovint semblen el resultat d'una autòpsia, paradoxalment els llibres adquireixen una nova vida perquè exhibeixen de manera simultània i sense obstacles força elements del seu interior, abans separats per les tapes i les pàgines i relacionats ara d’una manera nova i sorprenent, amb un cert aire escultòric, fins i tot amb els que mostren paraules i frases en comptes d’il·lustracions.

Noriko Ambe s’assembla en ocasions a Brian Dettmer, però és més, diguem-ne, geològic. També apareix Nina Katchadourian, que escriu microrelats a partir dels lloms dels llibres, una artista que vaig descobrir fa temps gràcies a Llibròfags i que em va incitar a imitar-la. I no poden faltar artistes com Sophie Calle o Olafur Eliasson amb l’impressionant Your house. Simplement fascinant.

[Addenda: m'acabo d'adonar que Xavier Caballé ja havia parlat de Brian Dettmer, i avui, 23 de març, també en parla...]

Setmana del Llibre en Català

Edicions del Salobre ha rebut darrerament una certa atenció per part dels mitjans de comunicació i de les llibreries. Tot i que no es pot afirmar que s’hagi convertit en una editorial de moda, si és veritat que es pot percebre un merescut reconeixement a una trajectòria ascendent que ja compta amb molts títols valuosos. A la Setmana del Llibre en Català no he vist ni un sol llibre d’aquesta editorial. Això vol dir que aquest any tampoc s’ha resolt una de les més greus mancances d’aquest esdeveniment: que no dóna compte de la bibliodiversitat de les editorials catalanes.

El llibre de fons és com una herència, és el llegat de centenars de persones que han treballat al món de l’edició, tant si és fruit d’una producció apressada com si és el resultat de nits de vetlla per aconseguir una edició perdurable i acurada. Per això és tan important la bona salut de la Setmana del Llibre en Català, perquè és una ocasió excepcional de suspendre durant uns dies l’atenció en la successió incessant de novetats i permetre que els llibres de fons recuperin el protagonisme; els llibres que normalment detectem pel llom a les llibreries o que descansen als magatzems fins que algú els reclama gràcies a una bibliografia, un catàleg, una cita o una conversa.

Si una part important de l’activitat editorial del país no hi és present, les discussions sobre la ubicació de l’esdeveniment, sobre si el Gremi de Llibreters ha actuat malintencionadament quan ha anunciat pocs dies abans de la inauguració la decisió de no col·laborar-hi —una decisió que s’havia pres mesos abans—, sobre si no seria millor que se celebrés a l’estiu o a la tardor, sobre la implicació de gremis i cambres del llibre de tots els territoris de parla catalana, etc. em semblen secundàries.

Avui feia un dia esplèndid i els envelats estaven força concorreguts. Els lectors parlaven de llibres, comentaven algun dels títols que s’anaven trobant: si els havia agradat, qui els l’havia regalat, si l’havien deixat a mitges... La Setmana del Llibre en Català suscita molt interès, però tinc la sensació que any rere any es fa menys representativa, es fa més petita.

La bibliodiversitat a la Setmana del Llibre en Català