dilluns, d’octubre 29, 2007

Apropiació de la faula

. dilluns, d’octubre 29, 2007
2 comentaris

Un dels trets més fèrtils de la cosa postmoderna és l’apropiació de gèneres tradicionals per fer-los nous, tal com recomanava l’avi Ezra Pound. Damián Tabarovsky, a més a més, utilitza aquesta estratègia per desenvolupar a Autobiografía médica les idees que planteja a Literatura de izquierda, tal com ja va fer amb La expectativa. Com que es tracta de difondre unes tesis prèviament establertes, res millor que apropiar-se d’un dels gèneres literaris més eficaços a l’hora d’alliçonar el lector: la faula. Perquè la cosa funcioni, Damián Tabarovsky utilitza, a més a més, el conegut motiu de l’objecte robat o perdut per tal de bastir-ne la peripècia.

El protagonista, que pateix durant tota la novel·la el diminutiu de Dami, és un consultor de tendències socioculturals que es guanya amb molt d’esforç l’oportunitat de gaudir l’objecte més preuat al qual hom pot aspirar: el reconeixement. Malauradament, quan és a punt d’assolir-lo, la malaltia li roba aquesta oportunitat, de manera que ha de repetir el procés a la recerca de l’objecte perdut. A la narrativa tradicional és molt habitual que el protagonista repeteixi el mateix esquema narratiu diverses vegades fins que s’adona del camí infalible que mena a la resolució de l’enigma. Dami ensopega, per tant, diverses vegades amb el mateix obstacle, fins que comprèn l’autèntica naturalesa del lladre, que és el propi cos. La malaltia apareix, en principi, com un obstacle, com una interrupció de l’accés al coneixement:

Una verdad cognoscitiva ocurría en su mundo: Dami accedía al conocimiento a través de su trabajo. Conoció la nueva pobreza gracias a una investigación de mercado y así también conoció el boom inmobiliario de Palermo Viejo, el uso del tiempo libre, los modos de lectura del diario del domingo, la relación con los productos de limpieza de las amas ce casa de clase baja, los secretos del cartón corrugado, el imaginario social de de los judíos del country de Hebraica, la relación entre tecnología y arte contemporáneo, la crisis del espacio público entre los formadores de opinión, la tensión entre cirugía estética y menopausia, las estrategias de instalación internacional de la nueva literatura latinoamericana.

Però a poc a poc, la malaltia revela la seva naturalesa d’esdeveniment sense justificació. La faula és un gènere que exigeix una gran economia narrativa perquè la lliçó final quedi ben clara, però Damián Tabarovsky utilitza un correlat literari de la malaltia per subvertir el gènere del qual s’apropia: la digressió. Perquè la digressió és també una interrupció del discurs i és a través de la digressió que la novel·la, paradoxalment, avança cap a la lliçó final.

Contra les receptes del mercat i les de l’acadèmia, Damián Tabarovsky s’apropia, a més a més, d’altres recursos que apareixen tant a les novel·les més comercials com a la literatura disseccionada a les aules, com podria ser el motiu de l’objecte robat al qual al·ludia al començament —amb la variant que és el propi protagonista qui provoca la desaparició involuntàriament— o la lenta construcció de la revenja que tan productiva s’ha mostrat a Hollywood. Aquestes apropiacions constitueixen una gran broma literària —una gran pavada— per indagar en les condicions de possibilitat d’una literatura d’avantguarda actualment. La malaltia com a equivalent de la literatura. El resultat és la narració de la pròpia impossibilitat de narrar o, com afirma a Literatura de izquierda:
La condición de la vanguardia consistía en llevar una posibilidad hasta su extremo. La condición de la literatura contemporánea consiste en llevar su propia imposibilidad hasta el extremo.

És a dir, Tabarovsky fa d’aquesta impossibilitat el tema de la seva narrativa. Com ja vaig escriure a propòsit de La expectativa, no sé si Autobiografía médica és una novel·la bona o dolenta. Sí sé que m’agradaria llegir més novel·les com aquesta, encara que siguin del tot diferents.

divendres, d’octubre 26, 2007

Blanc, paradoxal

. divendres, d’octubre 26, 2007
0 comentaris

Blanc de Ramon Dachs, publicat per l’editorial Moll l’any 1998, conté vint-i-quatre poemes. Cada poema consta d’un vers en català a la pàgina dreta i la reescriptura en francès, invertida, a la pàgina esquerra. Els versos s’ordenen per ordre alfabètic: en català, seguint la disposició habitual; en francès, cal girar el llibre i llegir de la contraportada a la portada. Com que el criteri d’ordenació és l’alfabètic, la reescriptura francesa d’un vers no sol coincidir amb la versió catalana.

Blanc: Topoèmologie de Ramon Dachs, publicat per Le clou dans le fer l’any 2007, conté els vint-i-quatre poemes de Blanc més la reescriptura en espanyol. Cada pàgina conté la versió de cada vers en les tres llengües. Consta de tres parts, cadascuna de les quals correspon a una de les llengües. L'ordre dels poemes és diferent a cada part perquè es manté l'ordre alfabètic del primer vers com a criteri de disposició dels poemes.

Blanc: Topoèmologie és una variació en la tensió poètica respecte a Blanc.

Manté la tensió entre tradició i avantguarda: el minimisme que representa l’ús d’un monòstic reescrit en una altra llengua —a Blanc, el poema seria el conjunt de versions del mateix monòstic, encara que la reescriptura es trobi en una altra pàgina; a Blanc: Topoèmologie sí apareixen les reescriptures a la mateixa pàgina— sembla una resposta contemporània a les formes poètiques mínimes que es troben tant als orígens de la lírica romànica com a les tradicions poètiques orientals. És aquí on m’ha semblat detectar la influència d’un dels estudis literaris més bells que he llegit mai: Más allá de las neblinas de noviembre, d’Stephen Reckert.

Manté la tensió entre la disposició lineal dels poemes i la lectura no lineal que suggereix la pròpia disposició. Intermínims de navegació poètica, de l’any 1996, és la versió hipertextual d’aquesta tensió. Es tracta d’una proposta pionera i excepcional, sobretot perquè planteja un llenguatge literari pensat des de les possibilitats que oferia llavors internet; no és, per tant, un simple trasllat dels gèneres literaris tradicionals a la pantalla. Les intuïcions que Ramon Dachs va desenvolupar a Intermínims s’han vist confirmades posteriorment en altres obres cibernètiques, com a Amor de Clarice de Rui Lopes que podeu trobar la l’antologia de literatura digital que ofereix Hermeneia.

Manté la tensió entre repetició i variació, que és un dels fonaments de la literatura. Blanc: Topoèmologie l'augmenta amb la introducció d’una nova llengua; cadascuna de les parts repeteix les altres però no exactament, atès que l’ordre alfabètic estimula les variacions.

Manté la tensió entre el sentit que es desprèn de la concepció del llibre com a generador de combinacions i els sentits —però no qualsevol sentit— que cada resultat suggereix.

La paradoxa és llegir un llibre —idealment, un conjunt de plànols bidimensionals reunits en un objecte tridimensional— que prefigura una lectura hipertextual del mateix llibre. Com a Intermínims de navegació poètica: lectura no lineal —contra la superfície de la llengua—, el minimisme com a forma d'expansió del sentit, participació del lector i intervenció de l’atzar, etc.

En una representació tridimensional dels punts de tensió —sospito que no els he enumerat tots, i tampoc no sé si he dit els més importants—, cadascun tindria exactament la mateixa força. El resultat seria, també paradoxalment, l’equilibri.

dilluns, d’octubre 22, 2007

Frankfurt 2007

. dilluns, d’octubre 22, 2007
7 comentaris

Una setmana després encara no sé com podria fer un balanç de Frankfurt. Els símptomes de saturació llibresca m’han allunyat una setmana del teclat, tant per l’experiència acabada de viure com per la gran quantitat de comentaris i anàlisis que ha suscitat. Fa dos anys, arran del meu bateig frankfurtià, també vaig quedar aclaparat davant del volum de negoci immens que s’hi desplega i decebut perquè la meva Fira del Llibre imaginària no es correspondria amb la real. Enguany, però, el fet d'anar-hi amb la feina millor planificada i, sobretot, la fortuna d'haver conegut i retrobat algunes persones m’animen canviar la mirada sobre el meu pas particular per l’esdeveniment.



La gran quantitat d'activitats desplegades per l'Institut Ramon Llull a dins i fora de la Fira a penes ocupen unes poques pàgines del programa oficial, que no tan sols inclou presentacions de llibres, lectures, taules rodones i debats, sinó també congressos sobre aspectes de l'edició i amb participants de tot el món. Importa, com ja he dit en més d’una ocasió, el ressò que tot plegat hagi pogut tenir aquí. Puc constatar, per exemple, que s’han venut més llibres de Quim Monzó i sospito que la propera aparició de Mil cretins, a partir de dijous, serà un èxit del qual serà difícil separar la part frankfurtiana.


A un programa de televisió es demanaven si algú recordarà d’aquí a deu anys que la cultura catalana va ser la convidada d’honor de la Fira de Frankfurt; una manera impertinent de fer balanç, com voler dir que no n’hi ha per tant, i segurament és veritat que no n’hi ha per tant, perquè és d'una complexitat inabastable i els criteris que se seleccionin per respondre la qüestió seran sempre insuficients. En qualsevol cas, què vol dir recordar-se'n? Un alemany que l’any 2017 llegeixi alguna traducció del català difícilment recordarà que potser aquelles pàgines futures seran una baula més de la cadena que es va acabar de gestar un mes d’octubre de 2007.

Però la millor part de la Fira són les converses. Una editora xilena que explica les dificultats de la indústria editorial del seu país, sense una xarxa de llibreries sòlida, amb un 19% d’iva i amb els saldos de les editorials espanyoles a les taules de novetats. Josep Bargalló endollat a les Nits Sónar amb Josep Pedrals i Guillamino com a banda sonora. Emili Teixidor i Mercè Ibarz passegen pel Forum de la Fira. La complicitat amb petites editorials dirigides per joves intel·ligents i amb empenta, com els que esmenta Subal, que s’han guanyat la confiança dels llibreters. Comparar amb diferents interlocutors la Fira del Llibre de Frankfurt amb el Liber i canviar de tema immediatament.

Trobar saldos d’autors catalans en alemany, símptoma inequívoc de normalitat.

La Fira de Fankfurt com si fossin les Rambles: de vegades, se sent parlar català. Joan Carles Girbés ocupat —negociant?—al costat dels llibres de l’editorial Bromera. Comprovar que és més coneguda la marca Barcelona que la marca Catalunya. Espiar, a dues taules de distància, una conversa entre Màrius Serra, Imma Monsó i Jordi Puntí. Parlar del pavelló quatre, de poetes, de llibreries, d’editorials, de llibres en definitiva, amb un col·lega madrileny. Assistir a la reserva de drets d’edició d’un llibre d’assaig. Com que al pavelló vuit —el de les editorials nord-americanes— escorcollen les bosses a l’entrada, assajo la guerra bacteriològica distribuint estratègicament mocadors usats per les butxaques de la bossa que duc.


Dissabte al matí ja no cal fer cua per utilitzar un ordinador a la sala de premsa. L'activitat professional a la Fira de Frankfurt disminueix perquè milers de visitants omplen els pavellons: passadissos taponats perquè la gent s’atura a escoltar un escriptor, un editor o un lector. L’exposició Cultura Catalana Singular i Universal, plena.


diumenge, d’octubre 14, 2007

Tres punts i una targeta

. diumenge, d’octubre 14, 2007
12 comentaris

Imagina que Günter Grass no sortís mai a la televisió ni a la ràdio ni al diaris ni... Bé, doncs això passa al País Valencià amb els escriptors i intel·lectuals que han decidit escriure en català. Volies parlar de persecució lingüística, oi? Parlem-ne, doncs. I l’editora alemanya, sorpresa, escolta atenta una versió desconeguda de la situació del català.

Explico a un agent literari italià que vaig néixer a Espanya i que els meus pares van emigrar a Catalunya quan jo era molt petit, que al meu barri la immensa majoria de la gent és castellanoparlant, que precisament feia poc que un veí m’explicava que va anar de vacances al poble, a Andalusia, i que tothom li demanava sobre com ens maltracten a Catalunya i que quina vergonya, perquè llegien determinats diaris i escoltaven determinades emissores de ràdio, i el meu veí no donava crèdit: els seus problemes reals són les hipoteques dels fills, la prejubilació, el transport públic, però mai s’ha sentit perseguit per parlar espanyol, que estava molt content perquè els fills, sobre tot la filla gran, parlaven el català que ell no s’havia preocupat d’aprendre, però que l’entén i que mai no li ha calgut demanar a ningú que canviï de llengua, i els paisans del meu veí se’n malfiaven i algun, fins i tot, el va titllar de catalanufo.

A la Fira del Llibre de Frankfurt es coneix molta gent, breus converses de les quals només queda un targeta perduda enmig d’altres targetes que si la mires recordes un rostre, un gest, algunes paraules. Com ja vaig dir, he assistit a pocs dels actes organitzats al voltant de la cultura catalana com a convidada d’honor, sempre mirant el rellotge perquè encara que la fira durés el triple no me l’acabaria; però m’ha calgut fer d’ambaixador improvisat en moltes ocasions, de moltes maneres distintes: que una cosa són les notícies dels diaris i una altra cosa les preocupacions reals dels ciutadans, que la persecució de l’espanyol és un invent de quatre professors universitaris que no s’expliquen com és que la gent no organitza manifestacions multitudinàries per defensar els drets que suposadament els trepitgen, etc.

Dibuixo impacient un mapa maldestre de la Península Ibèrica. Tres punts. Al costat del que representaria Madrid escric ABCD i ABC, El Cultural i El Mundo, Babelia i El País. Al costat del que representaria Barcelona, Cultura/s i La Vanguardia, Cultura i Avui, Èxit i El Periódico. El tercer punt és algun lloc imprecís de Castella. I començo a jugar. Una exposició en una galeria d’art de Barcelona és cultura i és probable que aparegui a qualsevol dels sis suplements perquè tots sis consideren que interessa als seus lectors, fins i tot al punt imprecís de Castella. També és probable que un concert memorable interpretat a Barcelona o una obra de teatre que s’hi hagi representat aparegui a qualsevol d’aquests suplements, perquè són cultura i els directors consideren que són d’interès general. L’últim llibre d’Enrique Vila-Matas serà comentat als sis suplements, sens dubte, per les mateixes raons. Un bon llibre en català —que també és cultura— només apareixerà als suplements de Barcelona, i als de Madrid tan sols si es tradueix a l’espanyol; consideren, per tant, que al punt imprecís de Castella no li interessarà si no hi ha traducció espanyola, exactament igual que si fos un autor italià, francès, portuguès, hongarès... És clar que sí en parlaran a l’edició local —lògicament, a la secció de cultura— però no al suplement d’àmbit estatal. Què és la cultura? No ho sé. Sé, però, que la literatura catalana, com bé diu Vicent Sanchis, no és considerada com a cultura espanyola a Espanya:
Si la literatura catalana és també espanyola i si Catalunya és Espanya, el seu triomf a Frankfurt hauria estat una victòria compartida. Per desgràcia, ja es veu que no és així. Encara que no ho reconeguin, s'han excitat perquè voldrien que la literatura catalana no sortís d'un àmbit regional, que no s'expressés amb veu pròpia, que no sortís de casa i que aquí fos dòcil i domesticada.
Tot el sarau ve d’aquí. Gràcies per donar-me la seva targeta.

divendres, d’octubre 12, 2007

Gent explicant-se contes

. divendres, d’octubre 12, 2007
5 comentaris

La frase d'Isabel Martí, editora de La Campana, ha fet fortuna: "Una de les coses que més impressionen de la Fira és veure milers de persones explicant-se contes".

[Afegit el diumenge dia 14 d'octubre]

Al final no he pogut utilitzar gaire la sala de premsa de la Fira del Llibre de Frankfurt. Els teclats eren tots anglesos, sense accents, i copiar i enganxar les paraules accentuades o amb dièresi o amb ela geminada de Google demanava una paciència que havia gastat del tot el primer dia.

La sala de premsa està al costat de l’espai on els agents literaris reben les ofertes de drets. Lota Torrents ho explica molt bé a Vilaweb Lletres. Divendres em vaig detenir a enregistrar aquest vídeo: centenars de persones explicant-se contes. Dos policies van interrompre el primer enregistrament. Certament la meva postura era força sospitosa: ajupit, manipulant un aparell que emetia llumetes en un dels centres estratègics de la fira... per sort, vaig saber explicar-me, vaig mostrar l’acreditació de premsa i em van deixar fer.

dijous, d’octubre 11, 2007

Apunt inacabat

. dijous, d’octubre 11, 2007
0 comentaris

M'hauria agradat molt assistir a algun dels actes programats a Frankfurt, com la presentació de la traducció alemanya del Tirant lo Blanch o la taula rodona sobre l'edició en català fora de Barcelona o el concert d'Antònia Font i tants altres, però tenia reunions concertades i encàrrecs dels companys o el cansament m'insistia que potser seria millor tornar a l'hotel i dormir. Dimecres, per exemple, gairebé no vaig sortir del pavelló quatre: a la primera planta hi ha les editorials d'art, i això vol dir llibres que fullejar-los una mica, tocar-los, és el millor reclam per oferir-los després a la llibreria; llibres que potser a través d'un catàleg enviat en pdf per correu electrònic haurien passat desapercebuts. ´


Sort que amb els anys he après a conèixer millor les editorials i alguns detalls importants de la distribució, de manera que l'enlluernament de fa dos anys ha donat pas a una mirada —voldria creure que— més precisa a l'hora de detectar llibres que, si no fos per la Fira el Llibre de Frankfurt, difícilment en sabríem res. Però venir a Frankfurt és també adonar-me del munt de coses que no sé, i que no arribaré a saber mai. Deixar enrere un passadís o un pavelló no es fa mai sense la sensació que segurament s´hi podria haver dedicat més atenció, que és molt probable que alguna petita meravella hagi quedat per sempre sepultada sota l'allau d'informació.


El pavelló quatre té, a més a més, una peculiaritat: la planta dedicada a les indústries auxiliars de l'edició, en un racó de la qual hi ha un espai anomenat non-books on es poden trobar expositors, punts de llibre, regals d'empresa, postals o diferents sistemes de prestatgeries. Una mirada atenta, si la saturació llibresca ho permet, pot trobar-hi "inspiració" per resoldre algun problema de distribució de l'espai a la llibreria o per fer més atractiva o accessible una determinada secció.

dimecres, d’octubre 10, 2007

Ets gran, Quim

. dimecres, d’octubre 10, 2007
9 comentaris

Anar a la sala de premsa i acreditar-me com a blogaire amb una molt breu descripció de l'activitat del blog i les col·laboracions. Barallar-me amb el teclat i copipastejar accents i punts volats.

El frec de la tela que oneja al vent evoca un mar on sura la paraula «paraula». Era de nit. Quim Monzó acabava d'explicar-nos un conte brillant. Ha rebut una ovació inusual en els tradicionalment ensopits discursos inaugurals. Josep Montilla ha estat avorrit i valent. Tan sols li ha mancat mentar la bicha: Països Catalans. Després de fer una llambregada a l’exposició que ha de mostrar la cultura catalana a l'univers, descanso a la barana de Forum de la Fira del Llibre de Frankfurt i la instal·lació de Perejaume em regala simplicitat i calma.


Abans, al matí, una passejada pels carrers de Frankfurt. Recordar la primera vegada, fa dos anys, i la sort que tinc que ara m'acompanya un altre Gran Mestre Llibreter amb qui aprenc noms i rostres. I abans d'abandonar aquest teclat estrany, no em puc estar de recordar la magnífica exposició dedicada al llibre d'artista visualkultur.cat, el catàleg de la qual ja es pot trobar a les llibreries.

dissabte, d’octubre 06, 2007

Però de sobte...

. dissabte, d’octubre 06, 2007
12 comentaris

«Ante el reto de Frankfurt» és el títol del suplement Cultura/s que La Vanguardia va lliurar dimecres passat, d’on voldria destacar alguns fragments de l’article del col•lega alemany Klaus Bittner «Opiniones de un librero»:
La literatura de la península ibérica la tratamos como un conjunto, como la ficción de España y como tal la entienden nuestros clientes. No separamos la literatura vasca de la gallega o la catalana. Como tampoco clasificamos la ficción en alemán por regiones, pues para nuestro cliente carece de importancia si un libro es de un autor de Baviera o de Sajonia.
Però:
Pero de pronto, desde hace unas semanas, la literatura catalana ha entrado en nuestra conciencia como segmento independiente debido a la próxima Feria del Libro de Frankfurt. Las editoriales ofrecen explícitamente autores de lengua catalana que nosotros, de momento, estamos clasificando como novedades.
Això contrasta amb l’opinió de Josep Maria Castellet avui al suplement Babelia d’El País:
P. Hace unos años se decía medio en serio medio en broma que había tres escritores periféricos: Manuel Rivas, Bernardo Atxaga y Quim Monzó. Eso ha ido cambiando ¿verdad?
R. Afortunadamente ha cambiado, porque era una respuesta muy fácil, era una respuesta muy cómoda y era tan cómoda que uno estaba dispuesto a imitarla. [...]
I més endavant:

P. ¿Qué ha aportado la literatura catalana a la universal?
R. Toda literatura periférica, toda literatura minoritaria, toda la literatura que haya producido un solo libro de calidad ha aportado algo a la literatura universal. [...]

La literatura catalana és, efectivament, una literatura petita i perifèrica, però està a la perifèria de París o Nova York, per tradició i per ambició. Cal anar amb compte amb aquesta mena d’expressions perquè sotmeten la literatura a l’administració d’uns territoris. És com dir que a Frankfurt hi anirà una representació de segona categoria perquè no hi assistiran els autors catalans que escriuen en espanyol. Doncs no; si de cas hi anirà mitja representació de primera categoria, o tres quarts de representació de primera categoria, o una cinquena part de primera categoria i quatre vuitenes de segona, etc. Simplement perquè tenim la sort de comptar amb autors de primera categoria i de llegir-los en la llengua original.

Està molt bé que la literatura catalana esgarrapi algunes engrunes de reconeixement internacional gràcies a la Fira del Llibre de Frakfurt. Trobo, però, que és mol més important que la Fira esdevingui un focus sobre la literatura catalana a tot el domini lingüístic, un país on fins i tot molts dels qui enarboren l’estelada i parlen amb consignes i eslògans mostren un desinterès decebedor per les nostres lletres. Per això, del suplement Cultura del diari Avui de dijous, titulat «Desitjos per a Frankfurt», voldria destacar també un parell de declaracions:

Frankfurt hauria de demostrar al món que la literatura catalana existeix i que és de bona qualitat. Tanmateix, seria suficient que ho demostrés als catalans. Francesco Ardolino, Filòleg.

Que la societat catalanoparlant, o catalanolectora, es prenga per fi seriosament la seua literatura. I que, per tant, la visibilitat dels autors i dels llibres catalans, a la premsa i a les llibreries del país, no siga tan pobra, secundària i subordinada com ara. Si aconseguim això, visca Frankfurt! Joan F. Mira, escriptor.


Per cert, a propòsit de l’enquesta del Babelia, només Josep Murgades i jo hem votat els Col•loquis de Despuig!

dijous, d’octubre 04, 2007

Flors fractals

. dijous, d’octubre 04, 2007
0 comentaris

1.

Quan navegava per decidir quins enllaços acompanyarien l’apunt sobre El jardín de la señora Murakami em vaig trobar amb una primera redacció de Flores a la revista Fractal sota el títol de Formotón Asai; llegir-la va ser apassionant: les repeticions i al•lusions internes que constitueixen la coherència fragmentària de la pròpia narració teixien una xarxa al voltant del meu record d’altres llibres de l’autor. He tornat a llegir Flores, que comença així:

Existe una antigua técnica sumeria, que para muchos es el antecedente de las naturalezas muertas, que permite la construcción de complicadas estructuras narrativas basándose sólo en la suma de determinados objetos que juntos conforman un todo.

Una declaració d’intencions que repeteix amb variacions al començament de La escuela del dolor humano de Sechuán:

Se trata de cierto tipo de performances, constituidas por una serie de pequeñas piezas, a veces decenas, que en apariencia guardan una supuesta autonomía. Antes de comenzar cada una de ellas, los actores explican al público de una manera breve el contenido o la forma de representación que emplearán para llevarlas a cabo. Sólo al final estos fragmentos —cada uno lleva un título diferente— se insertan al conjunto dando una sospechosa idea de totalidad.


A Formotón Asai apareix l’embrió d’una història que serà desenvolupada a la versió definitiva de Flores, junt amb altres elements com el nom les flors que titulen cada fragment del llibre:

Se puso de pie y después de despedirse salió de la casa con rumbo a la estación del subterráneo (EN ESTE PUNTO PUEDE INSERTARSE UN FLASH BACK DE LA INFANCIA DEL PERSONAJE HACIENDO ALUSIÓN A QUE SE TRATA DE UNA VÍCTIMA DE LA TALIDOMIDA**).

[...]

**Fármaco que causó malformaciones a más de 40,000 recién nacidos.


A partir de l’incís i de la nota al peu, Mario Bellatin escriu la història d’Henriette Wolf i Olaf Zumfelde, que col•laboren a l’organisme oficial que ha de determinar si les malformacions que presenten els candidats una indemnització es deuen de debò al medicament o no. Una història que s’afegeix als diversos fronts narratius que ataca el protagonista: la pertinença a una secta de dervixos giròvags, la relació amb una llogatera que des de la reclusió exerceix el seu poder, l’estudi de comportament sexuals excèntrics, la relació amb una crítica literària i la seva filla, l'estranya fascinació que provoquen els bessons Kuhn, etc. Un món literari que demana complicitat amb les altres obres de l’autor.

Malgrat l’aspecte de treball en marxa, però, Formotón Asai és una gran obra de Mario Bellatin. L’aire inconclús que marquen els incisos sobre elements de la narració que caldria incloure o desenvolupar, com l’abans esmentat, poden ser llegits també com una estratègia narrativa perfectament calculada. De fet, si va publicar-lo a la revista Fractal, no es pot negar que obeeixen a la voluntat de l’autor.

2.

Dilluns passat havia de ser un gran dia. Mario Bellatin i Enrique Vila-Matas dialogarien amb Emili Manzano a CaixaFòrum. Era una de les convocatòries de Fet a Mèxic que esperava amb més il•lusió des que vaig conèixer el programa. Un imprevist em va impedir d’assistir-hi. Descobreixo, consternat, que sembla ser que Mario Bellatin tampoc.

3.

Mario Bellatin és un déu que, cansat del món que va crear fa milions d’anys, renuncia a la divinitat i es converteix en antropòleg per explicar el comportament del habitants, de manera senzilla i el•líptica, a un alienígena que hi trobarà moltes semblances respecte al seu món d’origen; però sobretot algunes diferències tan significatives com inquietants.