Mutacions d'una crisi

Al darrer lliurament d’un conegut suplement cultural, Emili Teixidor es referia a Mutacions d’una crisi: Mirada crítica a l’edició en català (1975 – 2005), publicat a la col·lecció Argumenta de l’editorial El cep i la nansa, on troba algunes mancances sense negar en cap moment la qualitat —jo en destacaria també l’oportunitat— de les diferents aportacions. Efectivament, el llibre no toca la qüestió, certament complexa, de «les editorials de llibre de text escolar i universitari, amb segells tan potents com ara Vicens-Vives, Teide, Cruïlla, Edebé,i moltemés, cadascuna de les quals factura molt més que alguna de les editorials literàries». Emili Teixidor suggereix un segon volum on podrien intervenir els agents literaris, i on es podria desenvolupar més la qüestió de les editorials universitàries, principalment —segons el meu parer— perquè Carlota Torrents té en compte sobretot Eumo, una editorial certament modèlica i digna d'elogi, però desatén altres experiències també molt importants com la de les Publicacions de la Universitat de València.

El títol del llibre em sembla molt encertat perquè parla d’una crisi perpètua, cosa que m’ha recordat l’excel·lent article d’Alejandro Katz publicat al primer número de la revista Trama & Texturas titulat «Dos intentos de explicar, no la crisis del libro, sino nuestra percepción, quizá falaz, de que el libro está en crisis». No em puc estar de reproduir-ne el començament:

El sector editorial tiene un tono: es un tono menor, marcado por la queja, el desconcierto y la incertidumbre. Hace ya mucho tiempo (o, cuando menos, bastante tiempo) que el mundo del libro está persuadido de que las cosas no funcionan, de que esto no va más y que el Apocalipsis (nuestro pequeño, mezquino y, naturalmente, merecido Apocalipsis) se abatirá sobre nosotros.

No és difícil deduir que Alejandro Katz dedica bona part del seu assaig a discutir el tòpic de la crisi. Una feina imprescindible per establir uns termes de discussió que condueixin a alguna banda, en comptes de la queixa rutinària i estèril. Mutacions d’una crisi, d’alguna manera, indica que la crisi és, des de fa temps, la forma natural d’existència del món del llibre i que més val aportar algunes idees que, tot i tenir-la present, permetin mirar més enllà. En aquesta línia, Lluís Bonada i Manel Ollé coincideixen a l’hora de celebrar la vitalitat de l’edició independent. Així, Lluís Bonada afirma:

Durant aquestes dècades han aparegut noves editorials, plenes d’imaginació i d’il·lusió, com hem vist, i també nous professionals de l’edició. Si la història de l’edició és també la història dels editors, cal parlar d’autèntiques figures, de figures excepcionals, per una banda, i de grans professionals i de bons professionals, per l’altra. Cada editor s’ha hagut de formar a la seva manera i no tots destaquen per les mateixes virtuts, evidentment.

I Manel Ollé, després de reivindicar una bona distribució a tot el territori d’aquestes editorials, escriu:

L’oferta i el teixit editorial en llengua catalana és més divers i ric que no sembla. Això no vol dir que les llibreries, els mitjans de comunicació, la crítica i altres instàncies d’intermediació tot sovint no s’assabentin, o facin veure que no se n’assabenten, d’aquesta diversitat. [...] No es tracta aquí de reivindicar una xarxa d’editorials locals en termes de representativitat i quotes territorials. Del que es tracta és de destacar el potencial d’iniciativa literària que té una indústria ja existent i sovint ignorada.

Naturalment, Manel Ollé i Lluís Bonada desenvolupen més temes, però m’interessava destacar aquestes dues mirades tan engrescadores sobre l’edició independent arran de la recent aparició de l’editorial Fragmenta, que ja té dos títols molt atractius a les taules de novetats i que aviat en tindrà tres més.

[Continuarà...]

Labutxaca

Tenia força curiositat per esbrinar els primers títols de Labutxaca, l’editorial que publicarà els llibres de butxaca del nou Grup 62. Gràcies al descomunal catàleg que apleguen Edicions 62, Columna, Destino, Empúries, Proa, etc., sembla difícil equivocar-se a l’hora de triar. I quan he sabut quins seran els vint títols que inauguraran Labutxaca no m’he sentit gens defraudat. Es recuperen llibres que feia molt que estaven exhaurits, com Viatges i flors de Mercè Rodoreda. S’hi incorporen altres títols que provenen de diverses col·leccions com El quadern gris de Josep Pla, El nom de la rosa d’Umberto Eco, Cavalls cap a la fosca de Baltasar Porcel, El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger, Trilogia de Nova York de Paul Auster, Gràcies per la propina de Ferran Torrent —també disponible a Bromera—, Una dona difícil de John Irving o les Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. I la selecció de títols que apareixen per primera vegada en butxaca fa molta llegiguera: La meitat de l’Ànima de Carme Riera, L’edat de ferro de J.M. Coetzee, Pa negre d’Emili Teixidor, El cor és un caçador solitari de Carson McCullers, Dissabte d’Ian McEwan o Tòquio Blues de Haruki Murakami.

No he tingut l’oportunitat de fullejar cap exemplar de Labutxaca, de manera que no sé si el disseny dels llibres estarà a l’alçada dels títols que lluiran a la portada. Confio que hagin optat per un cos de lletra i un interlineat generosos: Pa negre té quatre-centes pàgines i Tòquio Blues en té algunes més; un text massa atapeït pot dissuadir molts lectors de comprar-los. En qualsevol cas, a partir de la primera setmana de juny es resoldrà el misteri.

El fet que el nou Grup 62 hagi esdevingut un gegant de l’edició en català pot ser un estímul per a les altres editorials, tant si pertanyen a algun grup de comunicació com si no. De moment, sembla que no hi ha cap iniciativa per crear un segell que aplegui edicions de butxaca de les principals editorials independents. Crec que seria molt engrescador que quatre o cinc d’aquestes editorials es decidissin a col·laborar per competir amb el Grup 62 en aquest terreny. Un nucli dur que podria col·laborar esporàdicament amb altres editorials més petites per incorporar títols al catàleg o amb grups com RBA, que vol créixer en l’àmbit de l’edició de en català i que compta amb un envejable catàleg de clàssics grecollatins a L'Esparver clàssic de La Magrana. Perquè una objecció seriosa és que Labutxaca no incorpori clàssics i que només ofereixi un llibre d’assaig, dues mancances que confirmen que encara hi ha molt a fer en l’edició del llibre de butxaca. En qualsevol cas, una part de la profecia que vaig gosar publicar al gener s’ha fet realitat.

El món i un llibre

He aprofitat l’últim dia de vacances per tornar a visitar l’exposició El món i un llibre, al Palau Moja. Tenia dos objectius. El primer, portar alguns llibres a la zona de bookcrossing. Fa uns dies vaig agafar un exemplar de Lunar Park de Breat Easton Ellis, que alliberaré aviat, i em va semblar que podria portar-hi alguns títols que estic convençut que mai no llegiré, com un parell de totxos que em fa molta mandra començar. He comprovat que el llistat que apareix a la web oficial de bookcrossing no s’assembla gaire als llibres que vaig trobar ahir al matí; no estaria malament que algú es dediqués a fer una mica d’inventari. En qualsevol cas, val la pena fer-hi una visita: si no fos perquè m’obligava a recordar les lectures pendents, n’hauria agafat més d’un.

El segon objectiu era comprovar que, tal com m’havia semblat dies abans, la paraula internet només hi apareix un vegada, cosa que he confirmat. L’exposició proposa dues rutes: la del llibre, a partir del moment que el mecanoscrit arriba a l’editorial, i la del lector, a partir de la seva experiència —exemplificada amb els llibres extrets de tres biblioteques personals. Les dues rutes conflueixen en un punt anomenat «La trobada», una sala de projecció on es poden contemplar escenes de pel·lícules relacionades amb la lectura. Però sabem, per exemple, que a Frankfurt s’hi va amb els deures fets, perquè abans hi ha hagut intercanvi de correus electrònics amb documents adjunts. Sabem que els editors tafanegen els comentaris dels lectors a Amazon abans de contractar els drets d’algun llibre. Sabem que hi ha escriptors que assagen alguns textos al seu web abans de donar-los a imprimir. Sabem que un llibre ja no és únicament un objecte de paper. Sabem que hi ha biblioteques digitals. Sabem que hi ha lectors que comparteixen les seves lectures a comunitats virtuals, blocs, fòrums, etc. Fa anys que les dues rutes han començat a canviar de manera irrevocable.

L’objectiu de l’exposició és presentar la trobada entre el llibre i el lector com un fet col·lectiu, amb la participació de molts professionals: l’autor, l’editor, el corrector, l’impressor, el comercial, el crític, el llibreter, etc. I en aquest sentit compleix molt bé la seva funció: tot queda compartimentat, amb un repartiment de funcions clar. La manera d’explicar com es corregeix un mecanoscrit o de definir el llibre com una elaboració arquitectònica —en què cada part sosté les altres— està destinada a celebrar el llibre com un objecte que pot assolir una gran bellesa. La simplicitat, la contenció, una certa fredor. Sospito que l’absència d’un apartat dedicat a internet deu tenir a veure amb la constatació que aquest ordre ja no és tan ferm. Sembla com si s’hagués volgut escriure una elegia a una manera de fer que canvia a gran velocitat. Si no, com és possible que la paraula internet només aparegui un sol cop, i tan sols per referir-se al bookcrossing?

Sobre la gestió de la informació a les llibreries

Fa pocs dies comentava amb uns col·legues el temps que es perd en la gestió quotidiana de la llibreria: de l’entrada d’albarans a les devolucions, els diferents processos administratius roben una gran quantitat d’hores que podrien dedicar-se a una millor gestió de la informació. Una de les principals dificultats és la gran proliferació de proveïdors, cadascun amb diferents peculiaritats que cal conèixer si es vol oferir un bon servei. Molt sovint, esbrinar la disponibilitat d’un llibre es converteix en una activitat semblant a interpretar un oracle; però l’experiència del llibreter no sempre permet discernir si un fosc “no ens ha arribat” per telèfon significa si el llibre està exhaurit o si esperen rebre més exemplars de l’editorial. Encara que l’Agència Espanyola de l’ISBN—ara transformada en «Base de datos de libros editados en España»— ofereix informació sobre les dades bàsiques d’un títol, sol ser molt poc útil si se’n vol saber res més. Aquí, novament, l’experiència pot servir d’orientació: segons l’editorial és molt probable que una edició ja estigui descatalogada. Però en la selva de l’edició, l’experiència individual no és, ni molt menys, infal·lible, perquè moltes vegades és la pròpia editorial que sembla eludir una informació precisa sobre si un títol es troba descatalogat o simplement exhaurit. Una passejada per internet serveix per palesar aquesta falta de responsabilitat envers els lectors. Al contrari de qui ofereix informació fiable sobre el seu catàleg, hi ha grups editorials la importància dels quals al mercat no es correspon amb la poca utilitat de consultar el seu web.

«Cegal en red» és un projecte que pot resoldre bona part de la falta d’informació sobre el fons editorial actualment viu. Integra diferents bases de dades, cosa que requereix la col·laboració entre editors, distribuïdors i llibreters. Si es desenvolupa de manera òptima, a més a més d’oferir simplement uns milers de fitxes bibliogràfiques —i d’incloure-hi llibres en català, basc i gallec— permetria accedir a altres informacions que facilitarien molt la feina dels llibreters: la portada d’una determinada edició, l’índex i altres dades sobre el contingut, les vendes en nombre real d’exemplars, la disponibilitat exacta d’un títol, etc. Entre les bases de dades de les quals depèn «Cegal en red», a més a més de l’ISBN, es troba DILVE (Distribuïdor d’informació del llibre espanyol en venda), un projecte amb objectius similars però que tampoc no s’ha desenvolupat fins ara suficientment: quan escric aquestes línies, només compta amb la participació de 247 editorials i amb un catàleg de 53.772 títols.

Si bé aquests projectes poden millorar la gestió de la informació dels llibreters, no és menys cert que també és necessari abordar un problema previ: la bretxa digital. Eines com el SINLI, o Sistema d’Informació Normalitzada per al Llibre —que permet la transferència de dades a través d’un mateix protocol informàtic—, són inútils si la llibreria no compta amb un bon suport informàtic. El SINLI permet, precisament, estalviar temps en la gestió d’albarans i reclamacions. A partir d’aquí, de guanyar un temps tan escàs, és possible plantejar altres qüestions que cada dia són més importants, com la visibilitat de les llibreries a internet. Aquí el model que cal seguir és, sens dubte, Amazon. No per aspirar a assolir la implantació d’aquesta inabastable llibreria digital sinó perquè la presència de llibreries independents a internet no té sentit si no s’ofereixen continguts atractius: una bona base de dades no és suficient per atreure els lectors. L’especialització, orientada a distingir el perfil de la llibreria, sembla inevitable per a la supervivència dels establiment petits i mitjans. Per això és important seguir l’evolució d’iniciatives com Google Books o la futura Biblioteca Digital Europea —de la qual només s’ha desenvolupat fins ara el portal Europeana—, a més a més de comunitats virtuals de lectors com LibraryThing o la pròpia blogosfera. Com integrar tot aquest corrent de dades en la gestió quotidiana de la informació és un repte que els llibreters no podem eludir si volem mantenir un bona posició en el món del llibre.

[Aquest apunt apareixerà publicat al número 2 de la revista Trama & texturas]

Friccions

«Desirée», el primer conte —aquí podeu llegir-ne un fragment—, és l’esca infal·lible que m’ha fet picar l’ham de Defensa pròpia, de Borja Bagunyà. El pare i la mare, per un cantó, i la filla, per l’altre, s’expliquen davant la psicòloga per mirar d’entendre una situació arquetípica: la filla no accepta el motlle elaborat amb convencions i bones intencions on els pares volen entaforar-la. Les veus se succeeixen sense transicions en un exercici de virtuosisme narratiu que m’ha deixat bocabadat. A propòsit de la primera narració de Defensa pròpia, Melcior Comes ha escrit en una ressenya una mica aigualida:

Les tres veus s’amalgamen, es mesclen i confonen, crispades, i ens serveixen tot l’embolic, el batibull i la pugna que comporta la insatisfacció, el desencís i el pas del temps.

No hi estic d’acord del tot: les tres veus s’amalgamen, es mesclen però no es confonen. Un teixit de referències internes ben subtils permeten identificar qui parla a cada moment. Sí que es confonen, però de manera deliberada i plenament justificada per l’amenaça coral que pren la paraula, a «Toni (Ernest)», la següent narració.

«Desirée» dóna el to del llibre: una situació quotidiana, que en principi sembla previsible i que no mereixeria gaire atenció, es complica i la intensitat augmenta al temps que es descobreixen noves dades i, sobretot, al temps que sospitem les coses que els personatges callen de manera deliberada. Perquè, al cap i la fi, cadascú es narra amb la intenció de justificar-se i ordena els fets i els matisos amb la recerca, si no del reconeixement, almenys de l’absolució.

Cada conte és, sobretot, una variació al voltant dels motlles que estrenyen els moviments dels personatges. Motlles imposats des de l’exterior, com a «Toni (Ernest)», on un nouvingut és jutjat pels veïns d’escala segons el record que havien deixat dos inquilins que l’havien precedit. Motlles imposats des de ben endins, com el de la mare que, a «D’esquena», ha de compaginar la família amb les preocupacions de la feina; la llar d’infants que dirigeix esdevé el símbol sarcàstic de la seva situació: un lloc on els infants desenvolupen els rudiments de la socialització és l’obstacle que l’impedeix afrontar l’atenció que exigeix la vida familiar. És també el conte on Borja Bagunyà expressa millor el tema del llibre, que segons el meu parer tracta de la fricció entre els motlles que els personatges aspiren a fer-se a mida i els diferents motlles que el món els té preparats. Una fricció que necessàriament ha de tenir conseqüències sobre el cos. La relació entre la fisioterapeuta i la protagonista —d’on prové la ironia del títol— mostra com el cos parla de les ferides que pot causar un motlle rígid que no s’adapta a la fragilitat de la carn. Que el tema segurament té a veure amb això que dic ho demostraria «Les Vives», sobre la relació entre dues bessones idèntiques, amb l’esforç per diferenciar-se explicat des del punt de vista d’una d’elles, la que desenvolupa una obsessió malaltissa in crescendo al voltant de la identitat. Un tema que té, doncs, a veure amb els límits de la llibertat, de les eleccions que triem al llarg de la vida fins arribar a l’últim motlle de tots: el taüt o l’urna, on la fricció desapareix per sempre.

Tres apunts

• Gràcies a la proposta de Jaume Subirana he fet el salt a la creació literària. Ni que sigui un microrelat, trobo que estic en molt bona companyia. La meva Obra narrativa completa fa així:

Lleganyes

Quan despertà del somni on despertava, el llibre encara hi era. La rosa no.

• Amb l’article que publica Sam Abrams a l’Avui, dono solemnement per tancada la diada de Sant Jordi d’enguany: Sant Jordi es ressitua.
• Biel Mesquida em convida a jugar al famós meme de la pàgina 139. Obro la bossa i agafo els dos llibres que llegeixo a l’autobús o al metro: Resistència al caos de Jordi Vidal té 84 pàgines, així que hauré de reproduir el segon paràgraf de la pàgina 139 de la Guia de la Fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats de Sergio Vila-Sanjuán, que en té 143:

En principi un pensa que la plasmació literària de la Fira de Frankfurt hauria de venir en forma de gegantesca novel·la coral, a l’estil de les de John Dos Passos sobre els EEUU del primer terç del segle XX, però plena d’interconnexions digitals. La Buchmesse és el lloc de la intercomunicació, de la rapidesa, de la multiplicitat, de la simultaneïtat, de les relacions en salt constant. Una experiència fragmentària i una mica embogida. Un calidoscopi, un cor de veus. És possible un punt de vista sobre la Fira del Llibre de frankfurt? Preguntar-se això és com preguntar-se si és possible un punt de vista sobre la vida. El que és segur és que no es pot assolir sense endinsar-s’hi de ple.

Ara, un dies de vacances que dedicaré a endreçar algunes coses, entre les quals el bloc, i a escriure algun dels apunts que la feinada de Sant Jordi m’ha obligat a ajornar: Borja Bagunyà, Albert Roig, Roberto Bolaño, l’exposició Un món i un llibre, etc.