Per arribar a ser un bon editor calen moltes coses: llegir amb lucidesa, tenir una àmplia xarxa de relacions amb tota la gamma possible de complicitats, conèixer prou idiomes com per detectar les tendències internacionals, etc. Però sobretot cal ser un gran seductor. Por orden alfabético és, doncs, poc recomanable per a les persones fàcilment influenciables, com jo mateix. El llibre és un recull miscel·lani de conferències, homenatges o articles de premsa escrits amb propòsits molt diversos on Jorge Herralde explica la seva relació professional, i sovint afectiva, amb autors de la casa o col·legues del camp de l’edició. Després de devorar el llibre, irregular però sempre interessant, em va assaltar un gran sentiment de culpa per ho haver-me llegit absolutament tots els llibres publicats per l’editorial Anagrama, prova definitiva que Jorge Herralde m’havia fet caure en el parany seductor, bastit amb afirmacions com —a propòsit dels llibres de Raymond Carver— «son leídos y reeditados puntualmente». Perquè, quin és l’objectiu d’un editor independent sinó que els llibres siguin llegits i reeditats? Aquesta expressió, escrita en diverses ocasions amb diverses variants, és l’exhibició de l’orgull d’un editor que sap ha esdevingut un model imitat arreu.
Pierre Bourdieu, Roberto Calasso, Ricardo Piglia, Sergio Pitol o Enrique Vila-Matas, entre autors que mereixen un capítol en aquest nou lliurament de les seves memòries fragmentàries com a editor, són part del deute de gratitud que he anat adquirint amb Anagrama. Però després de llegir Por orden alfabético, per guarir el sentiment de culpabilitat que m’havia encomanat el llibre, vaig decidir imposar-me una quarantena, una mena de prova de resistència, per comprovar quant de temps seria capaç de resistir sense llegir ni un sol un llibre editat per Jorge Herralde. I la resposta és que, quan ja m’havia oblidat d’aquesta decisió, fa tres setmanes llegia Los mejores cuentos, de Sergio Pitol, on em vaig retrobar amb alguns contes que ja coneixia i vaig descobrir d’altres que em van convidar a perseverar en la lectura d’aquest autor. A la col·lecció Compactos d’Anagrama trobareu El vals de Mefisto, un llibre breu que per només 4,80 euros és una introducció excel·lent a la literatura de Sergio Pitol.
Però el gran descobriment és una mica més recent: Educar a los topos de Guillermo Fadanelli. Si jo fos crític literari hauria de ser capaç d’explicar quina mena de subtilesa en l’ús de la llengua, o en el virtuosisme del desplaçament de la infantesa al dia que enterren la mare del protagonista i narrador, o en l’habilitat en la selecció dels episodis que decideix explicar i dels detalls que en destaca, o en la precisió a l’hora de distingir la crueltat pura dels nens de la crueltat negra dels adults, m’ha causat una impressió tan profunda. El narrador explica el seu pas per una acadèmia militar al Mèxic dels anys setanta, una institució tronada dirigida per uns militars d’opereta. I des de la literatura, a través d’una mena de veritat que només es pot construir des de la ficció, Guillermo Fadanelli ha escrit una novel·la complexa que és un relat d’iniciació, una reflexió sobre la construcció de la memòria, una evidència de la buidor dels mecanismes que perpetuen la transmissió del poder, una tristesa i un desconsol pel temps passat i perdut, un riure inesperat que immediatament es congela als llavis.
Pierre Bourdieu, Roberto Calasso, Ricardo Piglia, Sergio Pitol o Enrique Vila-Matas, entre autors que mereixen un capítol en aquest nou lliurament de les seves memòries fragmentàries com a editor, són part del deute de gratitud que he anat adquirint amb Anagrama. Però després de llegir Por orden alfabético, per guarir el sentiment de culpabilitat que m’havia encomanat el llibre, vaig decidir imposar-me una quarantena, una mena de prova de resistència, per comprovar quant de temps seria capaç de resistir sense llegir ni un sol un llibre editat per Jorge Herralde. I la resposta és que, quan ja m’havia oblidat d’aquesta decisió, fa tres setmanes llegia Los mejores cuentos, de Sergio Pitol, on em vaig retrobar amb alguns contes que ja coneixia i vaig descobrir d’altres que em van convidar a perseverar en la lectura d’aquest autor. A la col·lecció Compactos d’Anagrama trobareu El vals de Mefisto, un llibre breu que per només 4,80 euros és una introducció excel·lent a la literatura de Sergio Pitol.
Però el gran descobriment és una mica més recent: Educar a los topos de Guillermo Fadanelli. Si jo fos crític literari hauria de ser capaç d’explicar quina mena de subtilesa en l’ús de la llengua, o en el virtuosisme del desplaçament de la infantesa al dia que enterren la mare del protagonista i narrador, o en l’habilitat en la selecció dels episodis que decideix explicar i dels detalls que en destaca, o en la precisió a l’hora de distingir la crueltat pura dels nens de la crueltat negra dels adults, m’ha causat una impressió tan profunda. El narrador explica el seu pas per una acadèmia militar al Mèxic dels anys setanta, una institució tronada dirigida per uns militars d’opereta. I des de la literatura, a través d’una mena de veritat que només es pot construir des de la ficció, Guillermo Fadanelli ha escrit una novel·la complexa que és un relat d’iniciació, una reflexió sobre la construcció de la memòria, una evidència de la buidor dels mecanismes que perpetuen la transmissió del poder, una tristesa i un desconsol pel temps passat i perdut, un riure inesperat que immediatament es congela als llavis.
