Parles digital?

No podré assistir a les jornades El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs, que se celebren els dies 6 i 7 de juny al Monestir de Sant Cugat del Vallès, sobre les quals ja haureu llegit alguna cosa a altres blocs. Els organitzadors han tingut l’amabilitat d’acollir unes Reflexions del Llibreter —en format PDF— a la secció Blogosfera. En sap greu no anar-hi, sobretot perquè em perdo l’oportunitat de compartir taula amb blogaires i escriptors i escoltar de viva veu per què desapareix Notes al marge. Sort que Toni Sala ens explicarà el desenvolupament de les jornades aquí.

Aprofito l’avinentesa per saludar l’aparició de Textualidades electrónicas, un llibre de paper que recull un bon grapat de treballs escrits sota l’aixopluc del projecte Hermeneia de la Universitat Oberta de Catalunya. A manera d’exemple, hi ha el capítol de Joan-Elies Adell titulat “Ficción o dicción”, on planteja de quina manera les noves tecnologies poden provocar la modificació de tot el sistema literari, en comptes d’esdevenir-ne un simple apèndix. Al llibre hi trobareu aportacions de Laura Borràs, Oriol Izquierdo, Raffaele Pinto —que sí ha llegit l’obra de Frederic Jameson—, Manel Ollé —a propòsit de l’aplicació de l’hipertext a l’ecdòtica i a la docència—, Isabel Clara Moll —sobre el Cibermapa d’Hermeneia— i altres investigadors sobre aspectes que, sens dubte, enriquiran les aportacions dels assistents a les jornades de Sant Cugat. Si les noves tecnologies generen llibres com aquest, els llibreters podem respirar tranquils —de moment.

Aquest any, tampoc

No he llegit cap dels finalistes del Premi Llibreter d’enguany. Com que, a més a més, això de tenir un bloc fa que alguns companys no gosin comentar-me determinades tafaneries —malgrat la meva exquisida discreció—, la veritat és que no tinc gaire cosa a dir. Estic d’acord amb Joan Josep Isern que sobta —de fet, emprenya— l’absència d’autors catalans; ara bé: si tenim en compte que entre les condicions per ser finalista hi ha que les novel·les no han d’haver rebut cap premi, crec que la cosa s’entén una mica millor. Amb la inflació de premis que pateix la literatura catalana, el nombre de possibles candidats en català queda significativament reduït. Això no és una justificació, evidentment, però trobo que la matisació és necessària. Enmig de la batalla d’interessos a propòsit de la Fira de Frankfurt, crec que el Gremi ha comès enguany un greu error. Espero que el Premi Llibreter no es converteixi en una font de frustracions a l’estil del Premi Nobel: aquest any, tampoc.

Bibliomància

Abans d’ahir va venir a la llibreria un dels lectors que sol confiar en el meu criteri. Ja havia triat un parell de llibres quan em va demanar si li podia aconsellar alguna cosa més, perquè tenia uns dies lliures i pensava compartir lectures amb la dona. Li vaig assenyalar, primer, alguns dels que he llegit recentment i em vaig adonar que explico millor els llibres que he comentat al bloc; els que he llegit però no m’he aturat a explicar per escrit patien d’una argumentació més boirosa. L’inconvenient que tenen els bons llibres —independentment del grau exacte de qualitat, que sovint no em veig amb cor de determinar— és que reclamen la complicitat d’altres llibres, i així vam passar de Tota la vida d’Ada Castells a Todo cuanto amé de Siri Husvedt —se’ls va quedar tots dos— i a d’altres, inclosos alguns que ell ha llegit i que em van permetre endevinar-li les preferències. Després li vaig comentar llibres que no he llegit però que han gaudit d’un bon comentari per part dels meus companys, comentari que complemento amb alguna cosa que pugui haver llegit a les revistes i suplements literaris. Evidentment, vaig prendre nota d’alguns títols que el client em va recomanar.

Una de les satisfaccions més belles dels llibreters és que un lector t’agraeixi el fet d’haver-li descobert un llibre o un autor. En el meu cas, això implica tenir cura de la mena d’informació que dono: si el llibre l’he llegit, he de saber explicar les raons que em menen a emetre un judici, però també de se ser capaç d’endevinar si respon o no a les expectatives del lector; si no l’he llegit, cal citar, sempre que me’n recordi, l’origen de l’opinió que exposo —de la informació de la contracoberta a la lectura d’altres obres del mateix autor.

En ocasions alguns clients em demanen lectures, però es neguen a proporcionar-me informació sobre els seus gustos literaris. Volen trencar radicalment amb la línia de lectures que han mantingut darrerament. És davant de reptes com aquests que l’art secret de la bibliomància —jo encara no he desenvolupat l’habilitat dels Grans Mestres Llibreters— posa a prova les meves aptituds. Cal aprofitar gestos i afirmacions aparentment banals per compondre la carta lectora aproximada, temptejar en la foscor, fins que trobo el feble raig de llum a partir del qual ofereixo, i explico, els títols que potser s’escauen més al desig de ruptura. Si tornen és he encertat la solució de l’enigma i em poso content.

Llistes d'èxits

S’acosta una dona amb tres fulls plens d’anotacions i subratllats en diversos colors i em demana si li’n puc encarregar alguns títols. Faig un cop d’ull i em trobo que és una bibliografia molt especialitzada: sobre certes formes de polifonia vocal luterana, això vol dir que alguns són, és clar, en alemany i, a més a més, del segle XIX. Li dic que em deixi els fulls per poder fer una cerca més acurada. L’endemà torna i li dic que potser, amb sort, li arribarien tres o quatre títols de la vintena que havia assenyalat. Davant la incredulitat, comencen les explicacions: he cercat les reedicions més recents, quan n’hi havia, i la majoria ja no estan disponibles; he investigat si hi ha traduccions i si alguna obra està inclosa dins d'algun volum d’obres completes o en d'alguna antologia. És a dir: que he dedicat força temps a esbrinar la disponibilitat dels títols i el resultat ha estat ben minso. La resposta d’ella em deixa aclaparat: — Vaja, els hauré de consultar a la biblioteca.

Potser m’hauria de plantejar la possibilitar de guanyar uns calés extra fent xerrades sobre quina cosa són les bibliografies. N’hi ha de diversos tipus i utilitats. Les més habituals són les que lliuren els professors en relació a una assignatura i poden anar des d’una selecció mínima de títols —els que cal demostrar que s’han llegit per aprovar— a fulls i fulls de referències bibliogràfiques de tota mena. El professor pot ser dels qui estan al dia pel que fa a les publicacions més recents o dels qui s’han aturat al moment en què van guanyar les oposicions; també pot ser dels qui creuen cegament en el progrés, i així només dóna títols nous, o dels qui creuen, per exemple, que a les humanitats no hi ha progrés i barreja obres recents amb altres descatalogades algunes dècades enrera. En qualsevol cas, són pocs els professors que s’aturen a esbrinar la disponibilitat dels llibres que recomanen. No desvetllaré aquí tota la casuística de les bibliografies, ni les conseqüències pràctiques de se’n deriven, amb l’esperança de rebre bones ofertes per explicar-la davant de grans audiències; però sí diré que cal una certa habilitat per detectar-ne les conseqüències comercials.

L’època de major reproducció de les bibliografies és a finals de setembre i començaments d’octubre, quan coincideixen les lectures obligatòries de l’ensenyament secundari i les llistes universitàries. S’acosta, per exemple, un adolescent amb un paperet amb una desena de títols; li dic els que tenim, li assenyalo els que podem encarregar i li demano si l’institut és molt a la vora. Si la resposta és que sí, encarrego uns quants exemplars de cadascun dels títols perquè al cap d’una estoneta arribarà un altre estudiant amb la mateixa llista i li diré que alguns sí, però que els altres els esperem per la pròxima setmana, que li puc reservar algun dels que ja estan demanats i així anem fent. Les bibliografies universitàries són un afer més complicat perquè són molt diverses, com escric més amunt, i perquè els estudiants solen desconèixer els instruments de cerca bibliogràfica o el significat de paraules misterioses com descatalogat o exhaurit —de vegades són misterioses de debò: el significat és diferent segons quina distribuïdora o editorial et proporcioni la informació—, de manera que no disposen d’uns coneixements que els ajudarien a organitzar millor les lectures del curs. Arriba l’estudiant universitari, lliura la llista, investigo quins estan disponibles, li meravella que molts llibres estiguin descatalogats, li dono les explicacions pertinents i d’aquesta manera elaboro el discurset que recitaré de cor quan vingui algú amb la mateixa llista; l’altre estudiant pensarà que sóc molt bon llibreter perquè a partir d’una llambregada li donaré un munt d’informació, i que fóra bo que algú parlés amb el Gremi de Llibreters per organitzar alguna xerradeta sobre l’assumpte de les bibliografies.

Filologia

Endreçar llibres i revistes consisteix principalment en canviar-los de lloc de manera ocupin el mínim espai possible i alhora estiguin ben a l’abast. Una proesa. Perquè em retrobo amb la col·lecció enquadernada de Lletra de Canvi —que sempre ha estat al seu lloc però que en el moment que vull organitzar els exemplars de Quimera no sé per què, o sí, em crida l’atenció i fullejo això i allò i em recordo de la revista Caràcters i penso que estaria bé escriure’n alguna cosa al bloc i l’escric i ja ha arribat l’hora de dinar—, o canvio de lloc alguns llibres i recordo que arran de la lectura d’Antes de que se me olvide de José Martínez de Sousa m’he proposat establir una mica d’ordre en l’edició del bloc i faig un cop d’ull al Tractat de puntuació de Joan Solà i Josep M. Pujol —avui sospesaré la possibilitat de comprar el seu manual d’Ortotipografia, que ja tinc a casa i que fullejaré un altre cop després de tants anys—, ara que fa poc que he descobert que gairebé a tot arreu puc fer el guió amb Alt + 0151 —comprovo, però, amb enveja que hi ha qui té els guions més grossos que jo—, i em fa mandra pensar que hauria de reeditar tot el bloc, així que ho deixo també per més endavant, i ja ha arribat l’hora de sortir per assistir a una conferència molt avorrida a la Universitat de Barcelona, que deixo a mitges per poder escoltar Albert Ràfols Casamada, Narcís Comadira i Perejaume dir els seus versos, i de nit ja no ve de gust endreçar res. Coses així fan que oblidi, per exemple, comprar el moblet pels devedés.

Seguir algun pla de lectura és, si fa no fa, igual: A contratemps de Feliu Formosa fa que salti —i desendreci— llibres i programes de teatre, i començo L’home que fou dijous però aviat l’abandono per La germana gran de Carles Miró —que sí enllesteixo— i em recordo que caldria escriure alguna cosa sobre El poeta i altres contes de Vicenç Pagès Jordà —un llibre que conté un bon grapat de contes magnífics—, o sobre Ulls encendrats de Carles Duarte, però en lloc de practicar el bon costum de la relectura ataco Mala vida de Marc Romera, que amaneixo amb elevades dosis de Josep Pedrals, Miquel Bezares, Jordi Sarsanedas, Enric Casasses i Juan Gelman —perquè tinc el costum reprovable de no llegir el poemaris del principi al final, sinó fent tastets i barreges fins que faig una lectura lineal a la recerca dels poemes que se m’han escapolit —, de manera que molts llibres que m’havia proposat llegir o fullejar encara no els he obert —i avui ja tinc El telón de Kundera i ¿Dónde se encuentra la sabiduría? De Harold Bloom: no n’aprendré mai—, i m’enyoro falsament dels savis medievals, que no havien de patir la sobreproducció editorial i llegien i rellegien i glossaven i reglossaven les glosses, i si els interessava un llibre calia bellugar influències i havien d’anar al convent que el custodiava o, si tenien calés, podien manar que algú en fes una còpia i mesos després llegir-lo tranquil·lament.

Dimarts he tornat a la feina amb la sensació que no he fet res de productiu durant la setmana de vacances. He conegut algunes persones engrescadores, m’he retrobat amb amics que feia temps que no saludava, he compartit més temps amb la persona que estimo, he gaudit d’algunes coses de la Setmana de la Poesia, he passejat molt, he endreçat i desendreçat, he llegit, he escoltat Vivaldi —tothom sap que la música es divideix entre Bach i la resta i que la resta es divideix entre Vivaldi i els altres—he fet la migdiada cada dia; m’ho he passat molt bé però no he fet res d’útil, res com cal. Em sento com un mal simulacre de la Filologia, no sóc rendible.

Blocs amb caràcter

Ser llibreter, com ser poeta, és un estat d’ànim; el vincle amb els llibres no cessa ni tan sols durant les vacances. Per això, ahir divendres no em vaig poder estar de visitar la llibreria durant una estona. Sort que em vaig deixar seduir per la temptació, perquè ja havia arribat l’últim número de la revista Caràcters, que sempre espero amb curiositat i que sempre satisfà les expectatives. Després d’un primer article dedicat a Lionel Trilling, hi ha una breu reflexió de dues pàgines sota el títol ‘Una aproximació a la relació entre weblogs i literatura’, una agradable sorpresa perquè esmenta els blocs d’escriptors que acostumo a visitar —Jaume Subirana, Xulio Ricardo Trigo, Orteuperellosalvadó, Josep Porcar, Joan Josep Isern, Oriol Izquierdo, David Figueres, Vicent Partal, Carles Bellver o Carles Miró—, i alguns altres: “Pel que sabem, podem constatar que Tina Vallés, l’autora de L’aeroplà del Raval, és traductora, de la mateixa manera que podem intuir que el responsable anònim d’Un que passava és bibliotecari; en canvi, ben poc es pot dir de la Lola d’El cançoner de la Lola, de qui no sabem res”. M’estalvio els enllaços perquè estic convençut que tots els coneixem.

Segueix una entrevista a Albert Ràfols-Casamada —a qui he tingut el plaer d’escoltar recitant els seus versos junt amb Perejaume i Narcís Comadira, aquesta mateixa setmana d’esbarjo—, que ha publicat Dimensions del Present a la col·lecció Jardins de Samarcanda, una coproducció de Cafè Central i Eumo Editorial. Per no espatllar l’interès dels lectors, només avançaré que s’hi parla de Miquel de Palol, Petrarca, de la col·lecció Els ulls de Tirèsies o Jaume Subirana de nou. No oblido remarcar les tres pàgines dedicades a la relació de novetats, que atorga especial relleu a les publicacions de les editorials valencianes; tres pàgines que em permeten pescar llibres que no hem rebut.

Entre les coses concretes i possibles que es poden fer per divulgar millor els llibres publicats en català hi ha, per exemple, l’opció de comprar massivament la revista Caràcters; per aconseguir que una publicació modèlica i necessària esdevingui mensual.

Simulacre i transgressió

Sílvia, la protagonista de Tota la vida d’Ada Castells, és una burgeseta de l’Eixample que vol jugar a transgredir les normes. Amarada del més bell i sublim de la Història de l’Art, i amb la intenció de fer emprenyar la mare amb la seva entremaliadura, viu una història d’amor romàntic amb un pintor convencional; és a dir: un artista que coneix els codis de la transgressió i els aplica amb gran eficàcia comercial a la pintura. Sílvia s’adona a poc a poc que transgredir s’ha convertit en una cosa ben convencional en el món perfectament regulat de l’art contemporani; la perversitat sexual, per exemple, no obeeix a cap ideal subversiu sinó que és una manera més de cotitzar en la borsa del simulacre. Un contrapunt, la biografia de Caspar David Friedrich, esdevé el procés a través del qual la protagonista indaga en les raons i en les conseqüències gens idíl·liques de la veritable transgressió. El pintor romàntic està obsessionat amb la idea de l’absolut des d’una concepció fonamentalista de la religió. Ada Castells és teòloga i descriu de manera creïble el pensament religiós del pintor en relació amb l’art. El desig de subvertir agermana la Sílvia amb Friedrich, subratllat per diversos paral·lelismes, però les motivacions —la tòpica curiositat d’experimentar contra la boja transcendència del pintor— són ben diferents; i per destacar-ne les diferències hi ha el joc irònic, sobretot l’ús dels anacronismes, molt ben dosificats per l’autora.

Tota la vida està lluny d’altres novel·les que tracten de manera excepcional la relació entre art i vida, com ara Señores y sirvientes de Pierre Michon o Todo cuanto amé de Siri Husvedt; no és una gran novel·la, però sí és una bona novel·la. No tenia intenció de parlar-ne perquè hi ha alguns punts importants que no m’he dedicat a aclarir, però la crítica injusta de Jordi Galves al suplement Culturas de La Vanguardia d’ahir m’ha empès a fer-ne l’esbós. No pretenc suplir la feina d’algú que cobra per explicar com estan fetes les novel·les que critica, de qui s’espera que fonamenti per què no seria bona la novel·la d’Ada Castells amb arguments més sòlids. Dels tres paràgrafs que li dedica, un i mig pretén desenvolupar això: “¿Qué literatura puede enorgullecerse como la nuestra de publicar tantas novelas de ideas? ¿Tantos tratados de aristocrática ambición? ¿Tantas narraciones de altísima cultura? Tota la vida, la nueva novela de Ada Castells (Barcelona, 1968), está escrita precisamente desde esa actitud de superioridad intelectual, desde la altura de lo sublime.” Doncs no, dit així, d’aquesta manera tan esbiaixada, no és veritat; perquè Jordi Galves no explica el com sinó el què. I no el què de la novel·la sinó generalitats vagues, sense noms ni títols concrets, sobre un símptoma de la narrativa catalana actual. Dedica la resta de la crítica a detectar alguns errors estilístics i a condemnar sense llegir la sentència; és a dir: sense fonamentar el seu judici. Dedueixo que Jordi Galves deu tenir grans desigs de denunciar molts personatges excelsos; no entenc com és que es conforma amb Tota la vida i renuncia a anar-hi més enllà. ¿Serà, potser, la síndrome contemporània de voler transgredir però no gaire? ¿De viure el simulacre innocu de la rebel·lió, com l’amant artista de la Sílvia?

Literatura

Imre Kertész a Lateral.

Miháli Dés: Tenemos testimonios y reflexiones excepcionales sobre la naturaleza del nazismo y la vida en los campos de la muerte, pero usted es tal vez el único que, tanto en sus ensayos como en su novela Sin destino, ha sido capaz de establecer la relación directa entre Auschwitz y la pacífica vida burguesa de la época de entreguerras. Es la tesis de los "pequeños pasos", de las pequeñas concesiones, que finalmente condujerona a Auswitchz. En su opinión, ¿desde esta sala también podría haber un camino hipotético que lleve a Auschwitz?

Imre Kertész: Auschwitz realmente se creó gracias a pasos muy sencillos. Se creó la realidad de Auschwitz, es decir, lo produjo nuestra forma de vida normal, aquella que la gente normal vivía en los años treinta.

Miháli Dés: ¿Esto lo comprendió mucho después o ya lo supo entonces?

Imre Kertész: ¡No, por favor! Uno vive en ciertas circunstancias, y creo que nuestra educación fue tal que nos hizo aceptar lo inaceptable. A mí, por ejemplo, como judío que vivía en Budapest, me enseñaron a adaptarme al poder, cuyo objetivo final era exterminarnos. Es decir, a los niños los educaron en una disciplina que rompía su resistencia. Todo en lo que vivíamos era falso; toda la sociedad, el contenido esencial de la sociedad, se basaba en la mentira. Y la gente aceptaba dar esos pequeños pasos. ¿Qué fueron esos pequeños pasos? Fueron fechas históricas concretas. Por ejemplo, en 1920 el parlamento húngaro promulgó una ley sobre el numerus clausus, que significaba que todas las minorías podían acceder a los estudios superiores sólo en la proporción que representaban numéricamente. En realidad, esto fue una ley contra los judíos, que suponían el 6% de la población, pero que en las carreras universitarias estaban representados en un porcentaje muy superior. A partir de entonces, sólo podían acceder a la universidad en un 6%. Y la sociedad judía de Hungría aceptó esto. Más tarde, Hungría entró en la Segunda Guerra Mundial. Y, en el colegio, hasta yo mismo llevaba la típica gorra de la nobleza húngara. Llevábamos un uniforme que evocaba el traje de gala de los aristócratas húngaros, participé en las fiestas nacionales y acepté dar todos los pasos que me pidieron y que al final me condujeron a Auswitchz. Me subí al vagón de transporte de ganado con tanta naturalidad como si se hubiera tratado de unas vacaciones pagadas por mis padres, y no tenía ni la más mínima idea de lo que podía esperarme. Ni podía tenerla, eso era inimaginable. Auswitchz fue inimaginable. Las cámaras de gas, el Holocausto... Con los que hice el viaje y con los que estuve en el campo, todos ve-nían de una pacífica vida civil como yo, y ninguno tenía la menor idea de adónde iban a llevarle. Hasta los guardias tenían una visión falsa, errónea, de lo que estaban haciendo, de su obligación y su deber. Ellos también venían de la vida civil, había entre ellos padres de familia. El comandante de Auschwitz, por ejemplo, era un excelente padre de familia, ha dado mucho por sus hijos y en su casa se portaba como un ejemplar padre de familia. Esta esquizofrenia no le causó ningún problema; es más, se sentía humanista, porque con el gas cyclon-B abreviaba la agonía y los suplicios de los seres humanos. Usted me preguntó si Auschwitz tiene que ver con nuestra vida cotidiana: Auschwitz se hizo porque nosotros éramos capaces de hacerlo. Los que estábamos en Auswitchz queríamos sobrevivir, por lo tanto, aceptamos la lógica del campo, y esa lógica fue la que nos ayudó a sobrevivir. Luego, al volver del campo de concentración, encontramos que la sociedad ya había cerrado nuestro caso. Lo resolvió encontrando un lenguaje completamente sin sentido para estos acontecimientos sin sentido. Hablaron de las "víctimas" y "los perseguidos", palabras que no explicaban nada pero ayudaban a apartar el asunto. Tampoco el protagonista de Sin destino entiende esas palabras, pues ¿cómo puede ser inocente quien ha sobrevivido en el campo de concentración? ¿Por qué quieren liberarle de la carga de su vida? Era una ilusión pensar que se podía darle un carpetazo a los campos de concentración con tanta facilidad y rapidez. Eso tan sólo creó una apariencia, una conciencia falsa, porque el problema se mantenía vivo y seguía trabajando en el subconsciente.

A contratemps

Llegir A contratemps de Feliu Formosa amb el dia lliure de compromisos, o ple de compromisos perfectament ajornables, és deixar-se endur pel poder evocador de les seves paraules. El llibre recull els diaris sense dates dels anys 1995 i 1997, amb anotacions van del modèlic assaig breu a l'esbós ràpid que vol capturar una reflexió modesta. Llegir-lo en un dia laborable potser no m’hauria permès cercar els programes de mà —estratègicament amagats pel temps— d’algunes obres que esmenta, com Els bandits de Friedrich von Schiller o Quartet de Heiner Müller, que va traduir per al Teatre Lliure. Mirant les fotografies de Quartet he recordat la força descomunal i plena de matisos d’Anna Lizaran i Lluís Homar en un enfrontament titànic. Valmont transvestit en Merteuil, al final: “Tanmateix, encara m’agrado. La masturbació continua amb els cucs. Espero que la meva actuació no us hagi avorrit.” Certament, no em va avorrir gens. Més a l’abast, gràcies a l’ordre alfabètic, he capturat el seu poemari Semblança —Edicions del Mall, 1986—, que ara és diferent després d’haver llegit A contratemps.

El llibre s’obre amb l’homenatge a un actor marginal, Carlos Ibarzábal, que va morir “en la més absoluta misèria”; continua amb una curta estada a Torí i després segueixen quatre pàgines sobre Gabriel Ferrater. Joan Vinyoli plana per tot el llibre —l’he tastat també una estona: Tot és ara res, Encara les paraules, Cercles, de l’última etapa, la que plau més a Feliu Formosa—. Carlos Ibarzábal i Gabriel Ferrater, la foscor i el mite: una manera significativa d’inaugurar els diaris; dos llegats ben diferents com els dos extrems del neguit que recorre tot el llibre, units en les sovintejades referències a Joan Vinyoli —sobre la relació que Feliu Formosa va mantenir amb ell i, especialment, en les observacions que dedica a la recepció del poeta, als vaivens de la fama literària, entre la foscor i el mite.

“Durant aquest passeig pel centre de Barcelona he sentit una altra vegada aquella mena d’angoixa difusa de què sovint havia parlat a una psiquiatra, a qui visitava fa aproximadament un any: la sensació de no fer allò que hauria de fer, d’acumular ‘experiència’ sense resoldre-ho en ‘obra’. És a dir, de perdre el temps fins a la desesperació, com si ara, a la meva edat, esclatés en un desconcert final la dispersió o la indefinició professional.” Aquesta angoixa és el tema uneix les reflexions sobre Vinyoli, la traducció, els dos viatges a Alemanya, els dos viatges a Itàlia, l’evocació dels anys d’estudiant, els canvis que emmascaren els llocs de la joventut, les classes d’interpretació, els recitals de poesia... El dietari acaba així: “Tarda a l’Institut del Teatre, mitja hora abans d’entrar a classe. Crisi d’angoixa: excés de feines diferents. (...) He dit a tot que no, excepte als Jocs Florals. (...) I mentrestant tinc interrompuda la feina amb el teatre complet de Brecht, que hauria de ser pràcticament l’única.” L’home descentrat pel desig, una angoixa que ens toca molt a prop. Un gran llibre.

El descans del llibreter

Les primeres hores de la setmana de vacances que tot just començo són una troca d’indecisions. Hi ha certes obligacions més o menys indefugibles —endreçar els llibres i les revistes que s’amunteguen per l’estudi, netejar els calaixos plens de paperots, comprar un moblet pels devedés, netejar a fons alguns racons del pis...—, molts bons propòsits que ja veurem si s’acompleixen —assistir a un concert, participar en algun acte de la setmana de la poesia, anar a la Filmoteca, sovintejar més el gimnàs...—, retrobar-me amb amics que fa molt que no veig... i potser llegir alguna coseta: per on començar?

A l’esquerra hi ha Els Llibres Que He Comprat Recentment, dividits en dos grups: Els Llibres Que Caldria Tornar A Llegir Per Subratllar-Los I Acabar De Treure’N L’Entrellat —Sloterdijk, Calasso, Bollack, Zizek— i Els Llibres Que Encara No He Llegit I Que Ja És Hora Que M’Hi Decideixi —sobretot Girolamo Cardano—. A la dreta Les Novetats Recents I No Tan Recents Que M’He Proposat Llegir O Almenys Tastar Ni Que Sigui Per Fer-Me Una Idea subdividides en dos grups: Novetats Que És Ben Segur Que Llegiré Encara Que Sigui Després De La Setmana De Vacances —George Steiner, Noam Chomsky, José Martínez de Sousa, Sebald, Feliu Formosa— i Llibres Que M’Atrauen I Que No Puc Deixar De Mirar-Los Quan Entro A L’Estudi —Chesterton, Marc Romera, Jordi Sarsanedas, Maeve Brennan—. Sense oblidar Els Llibres Que De Lluny Semblen Mosques, Els Llibres Que No He Sabut Incloure En Alguna D’Aquestes Categories, Les Novetats Que Han D’Arribar Aquesta Setmana I Que No Podré Fullejar Fins Que Torni De Vacances —Kundera i, sobretot, Harold Bloom, que ens promet on podrem trobar finalment la saviesa—, Els Llibres Que Pertanyen A L’Emperador i Els Llibres Que Des De La Biblioteca Estant Em Serviran Per Obrir-Los A L’Atzar I Riure Bella Estona —Si una nit d’hivern un viatger, Italo Calvino, per exemple.

Etc.

En teoria

Ara que sovint les Grans Paraules Buides serveixen de fonament de les Grans Propostes, una mica de pensament crític que les ompli d’un sentit precís –que pot ser discutible, però que es pot discutir precisament perquè és precís– com el que ens ofereix Terry Eagleton a Después de la teoría és, almenys per a mi, certament bo. Perquè mostra com el marxisme, si esdevé un instrument d’anàlisi i no un sistema escatològic, permet descriure de manera útil l’evolució del pensament occidental des de la contracultura dels anys seixanta fins als nostres dies; en aquest sentit, els dos primers capítols exhibeixen una capacitat de síntesi admirable. El propòsit de l’assaig es assenyalar els encerts i les febleses dels estudis culturals amb la intenció d’oferir noves vies de desenvolupament que havien quedat desateses, a causa del rebuig a sistematitzar el coneixement en un fonament teòric sòlid. Segons aquest punt de vista, el ressentiment postmodern envers els Grans Relats hauria fomentat un culturalisme excessiu, una bombolla antiteòria que evita abordar qüestions essencials. El títol de tres capítols pot suggerir per on va la cosa: ‘Verdad, virtud y objetividad’, ‘Moralidad’ i ‘La muerte, el mal y el no ser’.

No es tracta, però, d’una exposició àrida, sinó ben al contrari: el sentit de l’humor i les comparacions són trets pertinents perquè ajuden a concretar el significat de les proposicions. A El portero, la seva autobiografia, ens recrea en un humor que gaudeix amb els contrastos insospitats. Aquí no és tan exuberant, però déu n’hi do: “Los buenos sapos son sapos como deben ser. Sin embargo, este no es el tipo de bondad por la que uno pueda felicitarlos, puesto que ser como un sapo es algo que no pueden evitar. No es un logro. Los sapos no ganan medallas por ser sapos. Uno puede ser un buen sapo pero no un sapo virtuoso.” Pel que fa a les comparacions, només diré que ajuden a delimitar l’abast i a distingir els termes de la comparació, en lloc de confondre’ls en les tenebres del misteri; foscors d’allò més interessants segons com, però no en un assaig que vol aclarir el panorama dels estudis culturals.

Suposo que un llibre sobre aquest tema, en un país on els estudis culturals no gaudeixen de gaire èxit, no deu suscitar gran interès. Sospito que la cosa té a veure amb l’afany de normalitat que ha conreat sempre l’alta cultura catalana; el rebuig a ser considerada perifèria i l’esforç per creure’s el miratge de contemplar, amb el benèvol vist-i-plau de les grans cultures del voltant, el melic eurocèntric. A tall d’exemple, anem a l’any 1984, al número 1 de la revista Faig: sota el títol genèric de ‘Poetes del segle XX’ trobem Carles Riba, Eugenio Montale, T.S. Eliot, Jorge Guillén i R.M. Rilke; ja tenim cànon. És per això que la llista feta a corre-cuita per Harold Bloom va suscitar tanta satisfacció. No estic en condicions d’esbrinar si la fidelitat a una filologia fonamentada en la història literària està entre els símptomes o les causes de l’afany de normalitat que pateix la literatura escrita en la llengua decorativa del país. Quina cosa sigui la normalitat, a més a més, és una qüestió no resolta que deu suscitar tot de divergències si juguem a definir-la. Estic convençut, però, que llibres com el de Terry Eagleton poden aportar estratègies fèrtils. I el Nobel, si no arriba, tant se val.