Sense paraules

Hi ha vegades que no resulta difícil adonar-se de la recerca frustrada d’un llibre quan un lector escruta els prestatges amb un cert desànim. I també com defuig una cosa tan senzilla com acostar-se a algun llibreter i preguntar. No es tracta tan sols de resoldre la incertesa amb una acció ben senzilla: les consultes a la llibreria ens permeten millorar cada dia la nostra base de dades i oferir, per tant, un millor servei. Hi ha clients, a més a més, que en alguna ocasió han revelat l’existència d’un llibre que ens havia passat desapercebut. I si aquest llibre és de Frans Masereel, l’alegria no té preu.


A primera vista, un llibre publicat l’any 1995 per una editorial petita com Iralka i que costa 7,21 euros, té tot l’aspecte de trobar-se exhaurit. Per sort, encara queden exemplars de La idea per gaudir-ne. Frans Masereel va utilitzar la xilografia per narrar històries sense paraules i és el primer autor que apareix Wordless Books: The Original Graphic Novels de David A. Beronä:

When Thomas Mann, winner of the Nobel Prize for Literature in 1929, was asked what movie had made the greatest impression on him, Mann replied, “Passionate Journey”. Although Mann’s reply sounds like the title of a film by D. W. Griffith, it was, in fact, a novel in woodcuts by Frans Masereel.

La idea neix nua del cap de l’autor, qui l’ofereix a un auditori que s’escandalitza per la nuesa radical i que intenta vestir-la perquè no cridi gaire l'atenció; la idea, però, fuig i viu tota mena d'aventures, sedueix alguns i provoca la repulsa d’altres, fins que torna a l’autor que la va concebre i es troba que ha estat substituïda per una altra idea, potser més seductora, potser més radical, potser més forta.

Taca negra amb línies daurades

Publicada a l’any 2000, Momentos decisivos ha anat adquirint amb el pas dels anys l’aire de testament novel·lístic de Félix de Azúa. Conté els temes i motius de la seva narrativa anterior d’una manera que em sembla extraordinària, com si cancel·lés les obres de ficció precedents, que esdevindrien esforçats assetjaments destinats a cristal·litzar en aquesta novel·la definitiva.

Un apunt publicat recentment al seu blog, «El año del juicio final» m’hi ha fet tornar de nou. Félix de Azúa recorda la Documenta de Kassel de l’any 1972, l’any de l'acta de defunció de l’Art signada pel comissari Harald Szeeman, i detalla una performance de James Lee Byars —que es referia a si mateix com l’artista desconegut més famós del món—, la qual consistia simplement a romandre cada dia a les portes de la Documenta sense entrar-hi. Escriu Félix de Azúa:

Hace un decenio compré por un dinero escandaloso un ejemplar de Flash Art nº 28-29 en un chiringuito apósito a la feria de arte de Basilea. Era el de enero de 1972 y la portada es de James Lee Byars: un rectángulo negro de 43 - 32 donde figuran 100 líneas escritas en oro, pero tan diminutas que es imposible leerlas.

Alberto, l’aprenent d'artista que protagonitza la novel·la —una narració que és, de fet, la revenja d'un personatge secundari—, desorientat, intueix que alguna cosa està passant al món de l’art, entre la mercantilització de les figures consagrades i les primeres informacions que arriben de situacionistes i similars. Juan, que reprimeix el desig per Alberto amb la lectura compulsiva de Sant Agustí, assisteix embadalit i poruc, al capítol «Progresos artísticos», a una performance tan eròtica com improvisada: la lluita cos a cos d’Alberto amb la seva obra:

La ira de Alberto cayó sobre la tela. A puñetazos manchó las esquinas con el carboncillo hasta cerrar un marco interior al bastidor, de manera que los dibujos parecían ahora rayados en un muro de letrina. Pegó, además, unas colillas que cogió del cenicero de Juan (con notable sobresalto de éste, cuando le vio avanzar hacia su esquina) y embadurnó con ceniza y hebras, a palmadas, la figura de la mujer.

Unes línies més avall, Alberto, pobre, rep de Juan, ric, unes revistes d'art, entre les quals

La segunda era como un diario, negra casi en su totalidad y bajo el título de flash art podían verse unas diminutas rayas doradas pero sólo si uno rozaba con su nariz la mancha negra.

Antologia d'una antologia

La joven guardia: Nueva literatura argentina salta l'oceà Atlàntic i arriba a aquesta banda de la Mediterrània directament en butxaca. Per només set euros, Maximiliano Tomas ofereix una mena de mapa de tendències amb vint-i-tres escriptors argentins que a l’any 2005 tenien menys de quaranta anys. Perplexitat, per la desorientació amb què vaig començar a llegir-la, i sorpresa, per la manera com la incertesa inicial s’esvaïa gràcies a algunes meravelles, entre les quals...

«El hipnotitzador personal» de Pedro Mairal, és una magnífica ficció al voltant del tedi en l’època en què cal que tot sigui emocionant, intens, immediat, com a totes les pel·lícules, tret de les d’Albert Serra o Marc Recha:

La respuesta de Verónica me llamó la atención. Yo quiero tener un hipnotizador personal, dijo, un «hipno», existen, te lo juro que existen. Un tipo que me hipnotice en los ratos aburridos, que me despierte sólo para los ratos de acción, que me anule el tiempo muerto.

«Una mañana con el Hombre del Casco Azul» de Washington Cucurto comença com la crònica simpàtica de la jornada laboral d’un noi que es disposa a recórrer els supermercats perquè siguin la imatge perfecta de l’abundància i del benestar; lògicament, la cosa esdevindrà una mica més tèrbola, poques pàgines més endavant més inquietant:

¡Siempre quise preguntarle esto a mis lectores: cómo se sienten del otro lado de la página, cuéntenme un poquito, cómo dibujan en su cabecita las imágenes e historias de mi vida! ¡Cómo me gustaría estar en sus cabecitas mientras van garabateando en la materia gris las cosas que yo cuento! [ ... ] Imagínense que son muñequitos y van pegados a mi casco azul, hay que imaginar algo así, porque en la bicicleta no entramos todos, o ¿saben qué? mejor piensen que son las calcomanías que siempre pego en mi casco azul.

«El aljibe» de Mariana Enriquez, un conte de terror sobre la por de la por en què l’amenaça sobrenatural és menys despietada que les intrigues familiars:

No podía ir a La Boca porque le parecía que debajo de la superficie del riachuelo negro habría cuerpos sumergidos que seguro intentarían salir cuando ella estuviera cerca de la orilla. Nunca dormía con una pierna destapada porqeues esperaba la mano fría que la rozara.

«Diario de un joven escritor argentino» de Juan Terranova és el diari possible d'un hipotètic escriptor argentí:

Cuando uno está pensando: «Bueno, ahora sí me puedo sentar a escribir», entonces suena el teléfono. Es un editor amigo que está preparando una colección y necesita redactores.

—Son libros de divulgación —dice—. Batallas del mundo. [...]

Es mucho mejor meterse con los Afrikakorps de Rommel enfrentando al Octavo Ejército Británico que escribir sobre macrobiótica o corregir la tesis de un tipo que estudia Marketing y nunca leyó un libro en su vida.

«La intemperie» de Florencia Abbate, on els sis habitants d’una casa, joves i desorientats, esperen un canvi, un gran canvi, alguna cosa, qualsevol cosa:

Hacía colas para formar parte; horas y horas se perdían en trámites que sólo incrementaban la estrañeza. Pensé: la primera impresión dura unos días. Pero lejos de atenuarse continuaba, desconcertante.

Assaig general: Entrevista a Arnau Pons

Dirigit per Manuel Guerrero, Joana Masó i Arnau Pons, el cicle de ponències i debats titulat «Assaig general: Pensament en procés» se celebrarà a La Capella, del 16 al 20 de febrer, amb cinc sessions que tractaran, per exemple, sobre «La llengua de l’assaig» o d’«Editar l’assaig». A més a més, del 24 de febrer al 31 de març, hi haurà cinc sessions a la biblioteca Jaume Fuster sobre l’activitat assagística de Joan Fuster, Maurici Serrahima, Palau i Fabre, Maria-Mercè Marçal i Gabriel Ferrater.

Arnau Pons ha tingut l’amabilitat de respondre algunes preguntes al voltant d’aquest esdeveniment.


1. Manuel Guerrero va dirigir, juntament amb Xavier Antich, el cicle «El pensament en perill? L’assaig com a forma oberta i crítica», celebrat al novembre del 2007 i que va donar com a fruit un llibre amb el mateix títol. ¿Podríem considerar que «Assaig General» és una conseqüència d’aquelles jornades?

No ben bé. El cicle «El pensament en perill?» pretenia fer emergir o consolidar assagistes catalans. En canvi, «Assaig general» mira de fer encarar els autors d’aquí amb els de fora, i també mira d’apropar autors de llengües i de disciplines diverses, perquè discuteixin i es coneguin. Respon a una invitació que ens va fer Jordi Martí de muntar anualment una setmana dedicada a aquesta mena de debats contemporanis, amb una certa ambició internacional. És evident que tots dos cicles convergeixen, ja que es tracta, tant en un cas com en l’altre, d’impulsar l’assaig i la interrogació, la crítica i la reflexió, amb la idea d’involucrar els editors, però també els estudiants, que així poden tenir accés a uns debats que complementen la recerca universitària. Ara bé, no ens hauríem d’equivocar: hi ha una voluntat expressa d’acostar el pensament crític al ciutadà que no està especialitzat en la matèria. I també de provocar un qüestionament en els artistes, pel que fa al procés de creació. És a dir: l’assaig entès com un exercici d’autoexigència. Amb els ulls fits en l’obra i en els seus efectes socials, polítics, ètics.


2. A la primera sessió es planteja la pregunta següent: «Per què molts escriptors catalans, quan es tracta d’escriure assaig, abandonen el català i empren l’espanyol?» ¿Fins a quin punt la mandra lingüística de molts lectors i escriptors pot haver determinat que es mantingui aquesta situació?

Més que mandra, jo hi veig una concepció insular i anormal de la cultura catalana, que just ara comença a esquerdar-se gràcies a l’esforç de petits editors com Josep Cots, Oriol Ponsatí, Montse Ingla, Gustau Muñoz o Lleonard Muntaner, per citar-ne només uns quants. Estic segur que molts catalanoparlants llegeixen assaig en castellà perquè no el troben en català, tot i que és cert que l’assaig és un gènere de poques vendes, si el comparem amb els llibres d’autoajuda o amb les novel·les de consum ràpid. També hi ha molts universitaris que trien el castellà a l’hora d’escriure perquè pensen en l’abast que tindrà el llibre un cop publicat. Això determina la llengua d’elecció de molts escriptors catalans quan decideixen abordar l’assaig, com si el gènere permetés aquesta mena de desplaçaments, és a dir, com si fos literàriament menor. Però el cas és que els poetes, per exemple, solen ser uns grans lectors d’assaig i de filosofia. I això potser explica la manca de reflexió de molts d’ells, dels catalans vull dir. Tot està permès perquè res no ha estat pensat (en el sentit greu, vull dir).


3. Recentment el Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris cridava l’atenció sobre la precarietat de les condicions laborals dels traductors arreu d’Europa ¿Influeix aquesta precarietat en la qualitat de llengua de destí pel que fa a les traduccions d’assaig o de filosofia?

Evidentment que hi influeix. En molts casos, els traductors d’assaig són grans entusiastes d’un autor concret: s’esmercen per difondre’l i per això el tradueixen, de vegades fins i tot de franc, però pot passar que no tinguin la mà trencada per escriure: estan plens de bones intencions, però solen incórrer en els errors dels traductors sense experiència. Hi ha una manca de traductors competents, em sembla a mi.

4. ¿Creus que encara ara es manté el prejudici que no tenim prou llengua per afrontar la traducció i la creació d’assaig filosòfic?

Qui l’utilitzi és perquè no ha llegit prou en català. És el prejudici típic d’un diglòssic. Em sembla, a més, un argument forassenyat. Una llengua s’aprèn llegint i escrivint, i també traduint. Tenim un gruix de llengües, dins del català, que ens permet de fer filosofia sense complexos ni ressentiments. És qüestió de traça i d’ambició. S’accedeix al pensament mitjançant la llengua, i la llengua la fa i la desfà l’escriptor. La qüestió és si tenim individus capaços d’entomar aquest repte.


5. Emmanuel Faye va defensar les tesis del seu llibre “Heidegger, l’introduction du nazisme dans la philosophie” davant de François Fédier en un debat emès a França per una cadena pública. ¿La fortalesa de l’assaig depèn d’una tradició crítica sòlida? ¿Hi ha fonaments a Catalunya per edificar més espais de reflexió crítica i, per tant, d’eixamplar l’espai de l’assaig?

La intenció del nostre cicle és justament aquesta: posar els fonaments per bastir més reflexió crítica. Barcelona no deixa de ser una ciutat inquieta, oberta, qüestionadora, amb ganes de seguir i de participar en els debats que solquen tot Europa. Ara bé, el cas d’Emmanuel Faye i de les repercussions del seu llibre té la seva particularitat: no hem d’oblidar que Heidegger ha estat rehabilitat pel pensament francès contemporani i que aleshores hi ha unes responsabilitats profundes. Pel que fa a Catalunya, podem dir que hi ha una mena de heideggerisme ambiental (sovint inconscient) que s’expressa, fonamentalment, en la concepció de la llengua. I, en el pitjor dels casos, en l’exhibició d’una mena d’identitat. Ara mateix em sembla un debat molt pertinent. Sobretot quan els autors catalans més consagrats parlen del restabliment del misteri, de suggerir en comptes de dir, de fascinar o d’embadocar en lloc de fer pensar.


6. Des de la teva experiència a la col·lecció Traus, de l’editorial Lleonard Muntaner, ¿creus que l’impuls que han rebut darrerament les col·leccions d’assaig aprofita la feina d’editorials més modestes i sovint perifèriques, com Afers, que porten anys dedicant-s’hi?

No és que s’hagi donat un impuls a l’assaig, sinó que les grans editorials solen optar sovint pels periodistes que conreen aquest gènere. I aleshores ens trobem davant d’una inflació. Tot això ens mena a una situació complicada, des del punt de vista de la reflexió crítica, és clar. Els periodistes treballen molt més en l’estrat emocional, són llisquents en el seu discurs, i no solen tenir en compte la historicitat de les obres. A més, solen mantenir una relació complexa amb els intel·lectuals. L’assaig els és un canvi replà, però els costa de no caure en l’afectivitat. Per això tenen el suport que tenen. Però jo no hi veig un impuls, sinó una premeditació.

Vicent Olmos ha fet, i encara ara fa, una feina extraordinària. El seu catàleg inclou sobretot llibres d’història i de política, i de pensament nacional. És gràcies a ell que he pogut llegir, per exemple, Comunitats imaginades de Benedict Anderson, algunes entrevistes a Joan Fuster, les Memòries d’exili de Pous i Pagès, L’atzar de la lluita de Simona Skrabec, o el recull d’articles de Llorens i Jordana. Admiro la força i la tenacitat d’un editor com ell.


7. El nom del cicle, «Assaig general», ¿obeeix a una voluntat de continuïtat?

Hem triat un nom que remet a una posada en escena de l’obra abans de ser estrenada. I això vol dir que cada any mirarem de fer aquest «assaig general», per tal de diferir l’estrena, és a dir, l’acabament, la conclusió, el punt i final. El lema «encara no» com una invitació a la continuïtat.

8. ¿Com penseu abordar les oportunitats que ofereix internet per a la difusió i la creació d’assaig?

En un primer moment havíem pensat en la possibilitat de fer un taller expositiu, durant tot el matí del dissabte, amb blogaires i grups que desenvolupen o elaboren algun tipus d’assaig a internet. En vam haver de prescindir perquè aquest primer any no hem pogut donar cabuda a totes les idees. De fet, ha estat un procés una mica lent i complicat, perquè cadascú té unes prioritats i unes preferències, i havíem d’arribar a uns acords. Per això hem hagut d’esmerçar molt de temps en les discussions i també en les qüestions organitzatives. No dubto que en les pròximes edicions d’«Assaig general» l’espai virtual hi tindrà el seu lloc.

Intimitat i fantasia

Després de tres dies de tren, el viatger d’«El viatger», de La intimitat, de Marc Romera, arriba a l’hotel. Per què no hi ha anat amb avió? És important aquest detall? ¿Tres dies de tren són més inversemblants que unes hores d’avió? Per als qui practiquen la sociologia de cafè de diumenge a la tarda aplicada a la literatura, potser el detall sigui una mostra d’inversemblança. Per als qui pensem que la versemblança ha de sorgir de l’interior del relat, el detall és inquietant, perquè és la primera frase del conte i no pot ser casual.

El viatger, doncs, entra a la cambra d'hotel i, després de tres dies d’incomoditats, sense rentar-se gaire ni menjar prou bé, pren un bany. El narrador, que s’estima el subjuntiu, la paraula “potser” i l’expressió “i tot plegat”, ens mostra el viatger en una escena típicament íntima. Al cap i a la fi, el llibre es titula La intimitat. Però Marc Romera excel·leix a l’hora de mostrar una altra mena d’intimitat, més pertorbadora.

L’objectiu del viatger és desconnectar uns dies, visitar una ciutat desconeguda, representar el paper de turista en una ciutat turística que, segurament, té algun aeroport a la vora. Però no sortirà de l’hotel. La relació amb la ciutat es limita, finalment, a les fotografies imaginades d’un turista jove i solitari i a un llibre amb tot d’imatges de llocs típics.

Pensa que de fotos ja en té, o en tindria, a la càmera digital del turista solitari que no ha vist al bufet mentre esmorzava perquè potser era al llit mort mentre a la porta el rètol de no molesteu el mantenia allà d’incògnit vés a saber fins quan, però també pensa que aquests llibres et proporcionen les millors fotos de cada lloc i a més te n’expliquen les circumstàncies, i que és la millor manera de tenir resumit el viatge [ ... ]

Amb les fotos que recullen l’experiència turística d’un altre i les del llibre, ja pot elaborar un simulacre de visita a la ciutat i converteix, per tant, en anecdòtic i innecessari el fet de passejar-hi realment. Aquesta predilecció pel simulacre s’estén a altres pràctiques més íntimes. Després de l’escena de l’assassinat del turista solitari, per exemple:

Així com pot, l’arrossega fins a posar-lo ben posat al llit i el posa com si estigués dormint. Li pren el pols i encara batega; feble, però batega. Agafa del terra la càmera digital del turista i se la mira una estona, estudiant-la, fins que creu que n’esbrina les instruccions. Aleshores la prepara, la posa sobre la tele, prem el botó i s’estira al costat del turista, imagina, i es dispara el flaix. Ja ha fet dos amics, dues coneixences d’aquestes que fan els viatges més interessants i, a més, té un munt de fotos de les coses que ha vist, perquè, esclar, la càmera se la quedarà després d’ofegar amb el coixí el turista, que sobtadament posa menys resistència, segons imagina el viatger, que la noia que té sota el llit de la seva cambra.

Després del deliri dels assassinats, la fotografia imaginada documenta una amistat simulada amb les víctimes. Imagina que s’estalvia l'angoixa de mantenir-hi una relació, ni que sigui fugaç, sostinguda pels rituals que exigeix la cortesia. Però els simulacres que elabora no tenen una frontera precisa, irrompen sovint en la realitat, per dir-ho d’alguna manera, real. I en el desassossec de les últimes línies d’«El viatger» es desvela la fragilitat d’una fantasia íntima: la impunitat total quan s’elabora detalladament una revenja imaginada que supera, amb escreix, el motiu que n'ha ocasionat el desig. Un sentiment tan universal com pertorbador, perquè pertany al recó més inconfessable de la intimitat.

Portades Cobertes

Encara que la portada coberta no sigui lletja, fins i tot si li trobem un cert dinamisme en la composició, Deu assaigs filosòfics i una diatriba exasperada de Mario Bunge no sembla un llibre gaire atractiu. És cert que hi ha llibres il·legibles amb un disseny espectacular, però no es tracta tant d’elaborar un objecte exquisit com de facilitar que un possible lector identifiqui ràpidament l’autor, el títol i l’editorial enmig d’altres llibres.

Ni el nom de l’autor —a sota, en diagonal i en un blanc que no contrasta gaire amb el color de fons— ni el títol destaquen més que el logotip de la col·lecció: Lliçons de la Càtedra Ferrater Mora. Tot plegat em sembla massa confús i no afavoreix precisament la difusió del llibre. I una traducció de Mario Bunge al català em sembla, com a mínim, destacable.

M’he sentit temptat de relacionar aquesta falta de claredat amb el fet que es tracti d’una publicació acadèmica. Però enlloc no s’estableix que les publicacions acadèmiques hagin de tenir un aspecte, si més no, confús. Les editorials independents intenten contrarestar l’avantatge promocional de les grans editorials amb un disseny acurat dels llibres, la qual cosa no evita que trobem nyaps espectaculars, com a l'edició d'El bosque sagrado de T.S. Eliot de Cuadernos de Langre:

A una distància d’un metre, ja no es distingeixen les lletres de la portada coberta. Malgrat la simplicitat i la claredat en la disposició del nom de l’autor i del títol, simplement no es veu res.

Una portada coberta confusa pot ser atractiva, no ho nego pas. Desconec quines regles caldria seguir per garantir el disseny de portades cobertes que seduïssin de manera infal·lible els lectors, però estic segur que una raó important de la bona acollida de Tots els contes de Pere Calders és la portada coberta:

Un apunt no escrit

L’altre dia vaig prendre notes amb la intenció d’explicar un dia qualsevol a la llibreria. Però, un cop a casa, no vaig saber escriure res consistent sobre les feines que realitzem abans d’obrir i durant les primeres hores del matí. Una d’aquestes anotacions —“parlar de la plaga de les editorials independents”— potser hauria servit per organitzar un apunt amb una mica de sentit. La vaig escriure quan obria el servei de novetat d’UDL i agafava els exemplars de La homosexualidad imaginada: Vigencia y ocaso de un tabú, de Norberto Chaves, publicat per Maia Ediciones, una altra editorial petita que publica pocs llibres a l’any, que tria títols pertinents, que té cura dels detalls, etc. Que forma part, per tant, de l'exèrcit d’editorials independents, ensinistrades per penetrar a les llibreries amb tàctiques contra les quals no hi ha defensa possible, amb una avantguarda organitzada al voltant de títols llaminers que vesteixen dissenys atractius; una batalla que ens agrada perdre i que cal sumar a la invasió dels grans grups editorials, que també publiquen obres d’allò més interessants. Amb aquest apunt hipotètic hauria d'haver estat capaç de transmetre la incertesa a l’hora de fer les comandes de novetat i el neguit a l’hora de col·locar els llibres acabats d’arribar, de decidir quins ocuparan els llocs més destacats.

Però una altra anotació —“parlar de Prólogo”—, presa quan agafava una novetat d’Abada, editorial que ara distribueix UDL, em va semblar que em donava un pretext per plantejarme, de nou, escriure alguna cosa sobre les tasques de la llibreria. A partir del sobtat tancament de Distribuciones Prólogo podria haver explicat els problemes que hem patit a l’hora de gestionar les comandes de clients, factures i abonaments o de fer devolucions, o de la incertesa amb què em parlava algun editor independent, afectat pel tancament. No me’n vaig sortir perquè, independentment de les incomoditats que ens està provocant aquesta situació, la preocupació pel comercial de Prólogo que ens visitava cada setmana, un home que coneixia molt bé el catàleg de les editorials i el tarannà de la llibreria, que ens facilitava molt la feina i que ens havia resolt amb eficàcia més d’un problema, m’incitava a escriure un apunt que no sabré escriure.

Quatre anys!

Quatre anys i encara recordo el primer dia, quan

Han canviat moltes coses al llarg d’aquests darrers quatre anys, les

Quatre anys, i



Gràcies per aquests quatre anys de complicitat i llibres.