Transmutacions

Ibn Batuta, Don DeLillo, Ausiàs March, Roberto Bolaño, Enric Casasses, Ciceró, Joanot Martorell, Slavoj Žižek, Thomas Mann, Josep Lluís Aguiló, Jacques Le Goff, Erich Auerbach, César Aira, Jean Bollack, Mercè Ibarz, Enrique Vila-Matas, Homer, etc.

Pascal Quignard, Victoria Cirlot, Mercè Rodoreda, Miguel de Cervantes, Cavafis, Bernat Metge, Dante, Frederic Jameson, Carles Riba, Harold Bloom, Rodrigo Fresán, Josep Fontana, Goethe, Jordi Coca, Miquel Àngel Riera, Juan Gelman, Francesc Pujols, etc.

Biel Mesquida, Shakespeare, Juan Mayorga, Francesc Serès, Fernando Pessoa, Pu Songling, Italo Calvino, Josep Pedrals, Pierre Michon, Sèneca, Félix de Azúa, Boccaccio, Miguel de Unamuno, Josep Carner, Roberto Calasso, Jorge Luis Borges, etc.

Antonio Machado, Kafka, Poe, Joan Vinyoli, Baudelaire, Mahmud Darwix, Juan Ramón Jiménez, Feliu Formosa, Sei Shonagon, Rafael Sánchez Ferlosio, Walter Benjamin, Petrarca, Proust, Georges Duby, Rimbaud, Paul Celan, Júlia Costa, Txèkhov, etc.

Etc.

Etc.

No són notícia però molts lectors també els buscaven durant la diada de Sant Jordi. Hores d’ara ja sabeu quins són els llibres més venuts, també cal saber que ara toca seguir els savis preceptes dels Grans Mestres Llibreters per transmutar esglésies i catedrals en poesia o les conspiracions en assaig. Oferir l’opció de triar.

[Modificat el 31 d'abril amb una autora més i un enllaç.]

Bona diada a tothom!!!!

El petit inconvenient de viure Sant Jordi des de la llibreria és que no puc passejar per les parades ni visitar llibreries ni participar en alguna de les activitats pròpies de la diada. Si pogués, aniria a La Garriga, on fan el Festival Primavera Poètica per escoltar quins poemes tria la gent a la Plaça Dachs. Llavors pensaria quin poema recitaria si tingués prou valor per posar-me davant d’un micròfon. Sort que el festival dura més dies: la programació és excel·lent.

Tampoc no podré saludar l’escamot de signadors que Labreu ha organitzat al Passeig de Gràcia de Barcelona, des de l’ala poètica alabatraire al corrent prosístic representat per L’aeroplà del Raval. Malauradament, Antònia Xampeny no signa; deu ser l’edat.

Dissabte ha estat un preludi intens del Dia del Llibre. Ara toca anar a dormir d’hora; és a dir: ara mateix. I després de llevar-me d’hora, ajudar a muntar la parada i anar cap a la llibreria per atendre tots els lectors, fidels o ocasionals, que vulguin celebrar la diada. I si plou, ja ho sabeu: qualsevol de les vostres llibreries favorites serà el millor aixopluc.

Repetiré, un any després, el mateix desig:

bona diada a tothom!!!!

Defensa apassionada de Sant Jordi

Sospito que l’animadversió que alguns senten envers la diada de Sant Jordi es fonamenta en un greu malentès. Per exemple, Mar Jiménez escriu a l’Avui:

Però Sant Jordi també és especial per a molts i moltes, per un altre motiu. I és que com mana la tradició, s'abandonen a la compra de llibres... encara que no els obrin en sa vida. El 23 d'abril permet veure com el fan número u de Salsa rosa s'afanya a comprar totes les novetats de la temporada. Novetats, precisem-ho, que han de ser d'autoria mediàtica. I si pot ser, amb la firma estampada a la primera pàgina, que fa patxoca i es pot presumir durant un mes seguit amb amics, veïns i coneguts d'haver parlat amb el famós de torn.

Els mateixos tòpics any rera any, i tot perquè s’ha d’omplir d’alguna manera la informació sobre la diada. Els mitjans de comunicació s’alimenten dels mitjans de comunicació: un simulacre que creix com una bola de neu, que confirma les expectatives creades pel simulacre, que poques vegades dubta i que aspira a substituir els fets per la simulació.

Però Sant Jordi també és especial per a molts i moltes, per un altre motiu: les llibreries s’omplen de lectors que busquen llibres que no són novetat. Una prova són els buits que s’obren als prestatges al llarg de la jornada. Això mai no serà notícia. És cert que en general hi ha més demanda de novetat, però també és cert que molts lectors segueixen més el propi gust que l’enfilall de tòpics inevitables. A les parades que les llibreries muntarem als carrers trobareu els llibres que cal tenir, perquè han rebut una atenció d’autoria mediàtica desmesurada, però també hi haurà molts llibres que hem triat perquè creiem que val la pena oferir-los. Amb totes les omissions que vulgueu, d’acord.

El malentès rau en el fet que el llibre de novetat es concentra en uns pocs títols que destaquen inevitablement a les estadístiques del dia. Els milers i milers de llibres de fons que es vendran a totes les llibreries del país no rebran l’atenció que mereixen però seran els protagonistes indiscutibles quan el lector arribi a casa, segui i comenci a llegir.

Fullejar

Feia un cop d’ull als dos-cents llibres que recomana avui La Vanguardia per a Sant Jordi i pensava que recomanar dos-cents llibres és com no recomanar-ne cap. Fullejar els suplements culturals és un vici menor que no fa mal, ni tan sols quan entre els dos-cents llibres hi ha absències que a mi em semblen del tot injustificables. Trobo lògic que no recomanin El control de la paraula d’André Schiffrin perquè és com si qualsevol dels George Bush recomanés Noam Chomsky, i em sorprèn que recomanin determinats productes. Estic convençut que, independentment de la influència que puguin tenir aquesta mena de llistes, els lectors saben distingir què els convé i què no.

Tret d’algunes signatures indefugibles, no segueixo pautes estrictes a l’hora de llegir els suplements culturals. Sovint, més que llegir les crítiques i ressenyes, m’acontento amb tafanejar quins llibres hi surten per saber si encara hi són a la taula de novetats o si hi ha algun exemplar als prestatges, per si de cas algú els demana. La crítica literària és efímera, per això entenc que Alfred Mondria hagi volgut aplegar la feina dels darrers anys en un llibre, Nabokov & Co. També en aquest cas fullejo a la recerca del llibre que he llegit o del llibre que encara tinc intenció de llegir algun dia. De vegades m’aturo, però, en els que no llegiré mai: la crítica literària esdevé en aquests casos un valor en ell mateix, deixa de ser un simple instrument al servei de la descripció i valoració d’un llibre.

Ja he dit en altres ocasions que m’agrada llegir llibres sobres llibres si l’autor hi introdueix la seva experiència de lector. I Alfred Mondria és un lector apassionat que no s’està de retre homenatge als autors que estima i de repartir clatellades als qui no li fan el pes. De vegades no coincideixo amb el seu judici, però la discrepància no impedeix que tingui en compte els seus arguments.

Vaig agafar Nabokov & Co. perquè en Pere esmentava l’autor a Invasió subtil, cosa que em va fer anar directament al final del llibre, a “El púlpit i el batí de Joan Fuster”:

El paquet compacte, plastificat, i sobretot inqüestionable d’escèptic-racionalista-humanista-pare-de-la-pàtria amb què s’ha volgut vendre la figura de Fuster és el pitjor favor que li podrien haver fet a aquest escriptor, el de la prelectura dels seus llibres, l’eslògan abans que l’anàlisi.

La devoció excessiva que distorsiona la recepció d’un autor apareix també a Les preguntes pendents de Josep Pla, un llibre que té l’aire de les obres d’encàrrec on s’apleguen materials de procedència diversa, amb tot de reiteracions innecessàries que només s’expliquen per les presses. En qualsevol cas, Xavier Febrés fa un repàs exhaustiu dels entrebancs que ha patit la difusió del llegat de Josep Pla a causa de les picabaralles d’hereus, d’editors i de devots. Malgrat el precari equilibri entre els encerts i els defectes, faré servir un concepte crític postmodern per jusficar que l’hagi llegit sencer: enganxa, paraula tècnica que aquí significa que satisfà la meva inconfessable xafarderia. I bé, a propòsit de la devoció, Sergi Pàmies citat per Xavier Febrés:

Avís a la població: la malaltia cultural del 1997 serà el plapanatisme. Es tracta d’un desajust neuronal que afecta el cervell dels éssers aparentment intel·ligents, el quals, no prou contents de deixar-se enlluernar per la resplendor de l’Any Pla dedicat a la figura de l’escriptor de Llofriu, pretenen que compartim el seu entusiasme.

Els suplements culturals i la lectura de llibres sobre llibres són vicis incurables que poden proporcionar plaers intensos; per exemple, Pierre Michon: Cuerpos del rey. Ho diré imitant l’estil subtil dels més selectes lletraferits: brutal.

Sant Jordi: instruccions d'ús

Havia pensat escriure un manifest contra la banalització del comerç floral durant la diada de Sant Jordi. M’hi hauria indignat per la monstruosa reducció de la rica diversitat de les roses a una sola varietat, amb centenars de milers de ciutadans carregant la mateixa tija, el mateix color i la mateixa absència d’aroma. Després m’hauria queixat de la política floral que fomenta la proliferació d’hivernacles on la voracitat comercial anihila la diversitat i la subtilesa. Hauria finalitzat amb un cant als temps pretèrits en què encara era possible olorar una rosa i trobar al carrer alguna de les varietats més selectes. No ho faré. Al cap i al fi, una rosa és una rosa és una rosa, que és com dir que una rosa qualsevol és qualsevol rosa i cadascú pot comprar la rosa que vulgui i la rosa és tan sols el pretext per parlar d’altres coses.

Com que, en canvi, un llibre qualsevol no és mai qualsevol llibre, aprofitaré que encara no ha esclatat la previsible polèmica de Sant Jordi sobre banalitzacions, elitismes i signatures per escriure el típic apunt sobre aquest tema tan nostrat.

El fet que el dia 23 d’abril sigui diumenge, dia festiu, ha permès estendre la celebració de la diada —i, per tant, del descompte— al dissabte. Aquest fet no tan sols facilita l’adquisició de llibres, sinó que malauradament agreuja també la síndrome d’abstinència dels qui solament per Sant Jordi no compren llibres. Amb la voluntat d’ajudar tant els uns com els altres, em plau oferir-vos:

Sant Jordi: instruccions d’ús

Opció A: comprar llibres

A1. Pràcticament ja han arribat la majoria de novetats de Sant Jordi. Entre la immensa quantitat de títols efímers és estadísticament inevitable que llueixin molts llibres bons destinats a perdurar més enllà de la diada. La millor manera de triar consisteix a visitar les llibreries favorites de cadascú de dimarts a divendres, en horaris de mínima afluència de lectors, per poder tafanejar pels prestatges i les taules de novetats amb llibertat de moviments. Després de triar els exemplars desitjats, demaneu que us reservin els llibres i dissabte o, millor encara, diumenge els recolliu.

A2. No seguir instruccions de cap mena, perquè l’emoció de Sant Jordi es troba en l’imprevist, en fer-se un lloc davant de les parades que hi ha als carrers o en avançar uns centímetres a l’interior de les llibreries, tenir tres o quatre títols més o menys pensats però no decidits del tot, trobar-se coneguts i saludats i tafanejar quins llibres han triat per establir les bases d’un tracte d’intercanvi, enrabiar-se perquè algú s’ha avançat i ha comprat l’únic exemplar d’un títol que no vas voler reservar per afegir imprevisibilitat a la jornada, complicar la recerca amb la companyia del xicot, l’amiga, l’avi, la veïna... amb tots els judicis sumaris sobre tal o qual autor, el llibre que no agafaràs per por que delati alguns gustos inconfessables, etc.

A3. Altres opcions que em reservo per a l’any pròxim.


Opció B: no comprar llibres

B1. Seleccioneu de la vostra biblioteca particular almenys vint o trenta llibres que encara no heu llegit, o que en alguna ocasió us heu promès de tornar-los a llegir més atentament, i dipositeu-los en piles a la porta d’entrada del vostre domicili perquè us dissuadeixin de comprar-ne més. Com a complement, feu-ne un llistat i repartiu-lo entre persones de confiança perquè, a partir de l’hora que tingueu previst fer un tomb, us enviïn missatges amb els títols: mai no se sap com pot aparèixer per sorpresa un llibre que de cop i volta us semblarà imprescindible.

B2. Sortir al carrer amb les mans lligades, després d’haver alliçonat els vostres acompanyants perquè no atenguin els precs de deslligar-les quan el cant dels llibres us sedueixi des de les llibreries obertes o des de les paradetes que inevitablement us trobareu pel carrer.

B3. També hi ha l’alternativa de sortir sense calés, però i ha el perill de trobar-se amb algun devot de Sant Jordi que us podria finançar la diada sense interessos o, en els casos més radicals, exercir de captaire lletraferit i desesperat.

B4. No sortir de casa o fugir ben lluny de les perilloses zones habitades o viatjar a llocs on es parlen llengües desconegudes. Cal evitar, per exemple, visitar Kaunas, on a finals d’abril se celebrarà una setmana catalana o Catweek organitzada per l’Associació Catalano-Lituana. Ara que preparen l’esdeveniment qui sap si serà fàcil trobar llibres d’autors catalans traduïts al lituà i, doncs, la temptació exòtica...

B5. Desconfiar d’A1 i d’A2, perquè la meva opinió no pot ser imparcial.

B6 = A3

Setmana Santa

Pierre Michon cita un text de Benjamin Constant on parla del cavaller de Revel:

Asegura que Dios, es decir, quien nos creó y creó nuestro entorno, murió antes de haber acabado la obra; tenía los proyectos más hermosos y ambiciosos que darse puedan y los medios más consumados; ya había echado mano de varios de esos medios, como quien alza andamios para edificar; y en plena tarea murió; y hete aquí que todo ahora está hecho para una finalidad que ya no existe; y nosotros, en particular, notamos que nos destinaron a algo que no podemos concebir en forma alguna; somos como relojes sin esfera, cuyas ruedas, dotadas de inteligencia, giran hasta desgastarse sin saber por qué y se dicen de continuo: si giro será que tengo una meta.

Un company de la llibreria m’havia parlat de Philipp Mainlander, seguidor repudiat de Schopenhauer, que afirmava que el món és en realitat el cos corrupte d’un déu mort. Cioran:

Siendo estudiante, tuve que interesarme por los discípulos de Schopenhauer. Entre ellos, un tal Philipp Mainlander me había llamado particularmente la atención. Autor de una Filosofía de la Liberación, poseía además para mí el aura que confiere el suicidio. Totalmente olvidado, yo me jactaba de ser el único que me interesaba por él, lo cual no tenía ningún mérito, dado que mis indagaciones debían conducirme inevitablemente a él. Cuál no sería mi sorpresa cuando, muchos años más tarde, leí un texto de Borges que lo sacaba precisamente del olvido.

De Michon, passant per Mainlander, és inevitable, doncs, arribar a Borges. A El libro de arena, "La secta de los treinta":

Involuntarios fueron los sacerdotes que entregaron los dineros de plata, involuntaria fue la plebe que eligió a Barrabás, involuntario fue el procurador de Judea, involuntarios fueron los romanos que erigieron la Cruz de Su martirio y clavaron los clavos y echaron suertes. Voluntarios sólo hubo dos: el Redentor y Judas. Éste arrojó las treinta piezas que eran el precio de la salvación de las almas e inmediatamente se ahorcó. A la sazón contaba treinta y tres años, como el Hijo del Hombre. La Secta los venera por igual y absuelve a los otros.

A Ficciones, "Tres versiones de Judas":

Dios, arguye Nils Runeberg, se rebajó a ser hombre para la redención de género humano; cabe conjeturar que fue perfecto el sacrificio obrado por él, no invalidado o atenuado por omisiones. Limitar lo que padeció a la agonía de una tarde en la cruz es blasfematorio. [...] Dios totalmente se hizo hombre pero hombre hasta la infamia, hombre hasta la reprobación y el abismo. Para salvarnos pudo elegir cualquiera de los destinos que traman la perpleja red de la historia: pudo ser Alejandro o Pitágoras o Rurik o Jesús; eligió un ínfimo destino: fue Judas.

Entre Cuerpos de rey de Pierre Michon i l’Evangeli de Judes no hi ha tan sols el cavaller Revel, Cioran, Philipp Mainlander o Jorge Luis Borges, també Gerschom Scholem i la càbala, Elaine Pagels i els evangelis gnòstics, la puresa quimèrica de les heretgies medievals, els complicats edificis teològics, les subtils distincions filosòfiques; històries, narracions o contes que es basteixen sobre especulacions que s’alimenten d’especulacions anteriors: literatura.

Exploracions

Ja fa setmanes que preparem la diada de Sant Jordi. Són dies de molta feina i l’arribada de bons llibres entre la quantitat inabastable de novetats fa que la libido legendi m’assetgi justament quan caldria trobar altres distraccions per descansar. Aquest cap de setmana he resolt els dubtes sobre quin llibre triar amb Exploracions de Miquel Pairolí i Nabokov & Co. d’Alfred Mondria. Tots dos llibres recullen crítiques i ressenyes de llibres que ja havien aparegut en revistes i diaris; és a dir: tenen la virtut que no cal llegir-los sencers de cop i, per tant, combinen molt bé amb altres lectures.

En el cas d’Exploracions, el sumari i l’índex onomàstic que hi ha al final de llibre indiquen quines pàgines podrien interessar-me més, per començar. Després de tastar una mica de “Nou escriptors i un pintor” he saltat a la part titulada “De Plató a Steiner”, un enfilall de ressenyes sobre obres que van de l’antiguitat als nostres dies, per acabar amb “Lectures inoblidables”, una delícia d'autobiografia de lector.

M’agrada l’equilibri entre el to expositiu, de vegades fins i tot didàctic, i l’experiència íntima de la lectura; com quan fantasieja amb una improbable trobada entre Francis Scott Fitzgerald, Giuseppe Tomasi de Lampedusa i Josep Pla a la Place Vendôme de Paris un dia de 1925 en què cap dels tres no es fixaria en els altres col·leges. Miquel Pairolí té, a més a més, algunes idees clares sobre literatura que no s’està de repetir quan ho considera oportú, com ara això que cito d'un text dedicat a Joan Oliver:

A finals dels anys vint i al temps de la Segona República, que és quan Oliver va començar a publicar, la prosa catalana va arribar a un nivell de qualitat i agilitat que no ha tingut mai més. Això es veu sobretot llegint els columnistes dels diaris d’aleshores. En aquell temps el periodisme obligava a superar les rigideses, els idealismes i l’artifici noucentitstes i orsians. Les assenyades propostes de Fabra anaven quallant i hi havia prou mitjans en català perquè periodistes i escriptors poguessin escriure força i un públic prou divers perquè haguessin d’escriure amb claredat.

És una crítica literària que aconsegueix seduir-me perquè em decideixi a llegir llibres i escriptors que-caldria-haver-llegir-ja, perquè no infla les expectatives i assoleix la mena de veritat que hi ha en els bons consells.

Endèmica i celeste

Fernando Valls s’acomiada dels lectors de Quimera a l’últim lliurament de la revista tal com l’hem coneguda fins ara. Al maig estrena direcció, col·laboradors i disseny, amb un desembarcament important de nàufrags arribats de la difunta Lateral. Més que elitisme, Quimera ha exhibit darrerament un desconcertant academicisme, amb l’ombra dels favors —jo et cito i tu em cites, jo et convido i tu em convides— i altres pràctiques endèmiques que enfosqueixen la lectura. Malgrat això, la revista ha sabut mantenir un nivell d’exigència certament lloable, cosa que deu haver influït directament en la rendibilitat. Suposo que un bon nombre de lectors fidels —el nombre d’exemplars venuts a la llibreria és constant— no és suficient per mantenir una revista que atrau molt poca publicitat: la de l’editorial Montesinos no compta perquè pertany també a Ediciones de Intervención Cultural, com El Viejo Topo, i a banda d’això només trobem quatre anuncis d’editorials al llarg de cent catorze pàgines, cosa que no s’està de recordar Fernando Valls al comiat. Com a generosa contrapartida a aquesta manca de suport, el número d’abril ofereix una Sala de máquinas més àmplia: quaranta-tres pàgines de crítica de llibres.

La part més important d’aquest lliurament és, però, l’enquesta sobre l’assaig espanyol del segle XX. Tot i que de prop de seixanta qüestionaris tramesos només han rebut la resposta de vint-i-dos corresponsals, els resultats són d’allò més interessants, sobretot perquè són molt heterogenis. Confesso que aquesta mena d’enquestes m’apassionen. Per a un lector caòtic són una manera de contrastar l’experiència lectora amb l’opinió de professionals de les lletres, amb el valor afegit de la procedència o credibilitat dels participants. Més que en les tendències principals, m’agrada tafanejar pels marges, com als números monogràfics anteriors sobre la novel·la, la poesia, el conte, les revistes literàries, etc.

Després d’Ortega i Gasset, l’autor més citat és Unamuno, però només Francisco Díez de Revenga esmenta el llibre d’assaig que més m’agrada d’ell: La vida de Don Quijote i Sancho, i a més a més el posa al primer lloc de la seva llista. Això fa que aquest professor de la Universitat de Murcia és guanyi immediatament la meva simpatia i que llegeixi amb atenció els seus comentaris. De Juan Larrea només s’esmenten dos llibres: Orbe i Razón de ser; incomprensible, doncs, l’absència d’Ángulos de visión o Torres de dios. Més incomprensible encara és que Juan Ramón Jiménez només aparegui dues vegades: José Carlos Mainer esmenta Españoles de tres mundos i Andrés Trapiello els aforismes d’Ética i estética. Francisco Rico només rep una cita amb El pequeño mundo del hombre. Una absència notable, pel meu gust atzarós, és Ramón Menéndez Pidal, autor d’una prosa admirable per la precisió i el domini elegant de la retòrica. Pura xafarderia tot plegat: què diu Félix de Azúa —només Fernando Savater esmenta un llibre seu: La invención de Caín, un gran assaig, sens dubte—, qui esmenta i de quina manera el Juan de Mairena d’Antonio Machado, esbrinar qui és Juan Carlos Rodríguez —la resposta més al·lucinant de totes—, i així anem fent.

Aventura

Pugen uns joves troglodites al tren, o a l'autobús, o al metro, i criden amb l’estridència pròpia de la construcció adolescent de la identitat. O bé les senyores del darrera, sordes, repeteixen tantes vegades com calgui malalties, medicaments i metges. O també l’home constipat que ha oblidat el mocador i pateix i fa patir. Hi ha una gran diversitat de situacions que fan de la lectura una autèntica aventura, que posen a prova el meu ensinistrament com a lector: em concentro, però, amb totes les forces i maldo per no distreure’m. Llegeixo i rellegeixo com a revenja contra l’hostilitat sonora i gairebé sempre aconsegueixo sortir-me’n. Però el plaer dura ben poc. M’enorgulleix tant el triomf que la victòria esdevé motiu de fantasieig i llavors sí que passo pel damunt de les paraules fins que m’adono que he perdut el fil. Toca, doncs, tornar enrera i començar un altre cop la batalla contra el soroll.

Recordava això, i les tortures que imaginava, a l’exposició Llegim del Palau Moja. Una exposició senzilla, que afortunadament defuig els grans discursos sobre els poderosos beneficis il·limitats de la lectura. Uns cascos d'insonorització que proporcionen un profund silenci són la millor troballa. La voluntat de servei públic que aquest bloc enlaira m’obliga a suggerir que podrien posar-los al transport públic. De la mateixa manera que hi ha seients reservats a la gent gran o a les dones embarassades, els lectors rebrien un tracte semblant amb alguns seients equipats amb aquest meravellós invent. Així, si algun sense-llibres gosés seure-hi, només caldria mostrar un llibre qualsevol perquè cedís el lloc. En el cas que això incités la gent a llegir, o a fer veure que llegeix, la solució per determinar qui mereix seure seria molt fàcil: s’establiria un cànon. Si algú seu amb un llibre de, per exemple, Maria de la Pau Janer però jo porto un llibre de Shakespeare, per exemple també, m’hauria de cedir el lloc a mi. Sospito que la falta d’acord conduiria inexorablement a la proliferació de cànons literaris, cosa que provocaria enceses discussions filològiques. Tot plegat, de pas, resultaria beneficiós perquè s’elevaria el nivell intel·lectual de la població en general.

Llegim és una exposició heroica. M’agrada perquè va adreçada a la gent que ja acostuma a llegir llibres. No vol convèncer els nolectors perquè llegeixin. Davant de les diverses formes de lectura que proporciona la tecnologia, és molt agosarat limitar l’exposició a la lectura de llibres: els comissaris de l’excel·lència, amb una capacitat provada per elaborar infinitat de pensaments complexos i profunds, poden assenyalar moltes coses que ells haurien fet millor. Jo, en canvi, destacaré que és una exposició senzilla, tranquil·la, sense grans pretensions. Demà, quan obri la bossa per agafar la meva lectura, enyoraré els cascos. Per sort, el soroll sol ser suportable al matí i podré gaudir sense gaire hostilitat sonora del plaer inútil de la lectura.

[Al final he aconseguit il·lustrar l'apunt amb la foto dels cascos, dimarts 4 d'abril]