dijous, de novembre 03, 2005

La xafarderia i la novel·la

. dijous, de novembre 03, 2005

De vegades, un error pot orientar la lectura d’una novel·la en un sentit que no estava previst. A la pàgina 70 de Dissabte d’Ian McEwan llegim:
La Daisy, àrbitre de la seva educació literària, no hi estava d’acord. Quan estudiava va fer un llarg treball sobre les últimes novel·les de James i és capaç de citar de memòria un passatge de La copa daurada.
Això em va recordar un altre personatge que també és capaç de citar un passatge de Henry James: Helen Reed a Pensamientos secretos de David Lodge. Vaig creure llavors que es tractava d’una cita-homenatge, però he comprovat que Helen Reed recita un fragment de Les ales del colom i no de La copa daurada. Aquest nyap de la memòria, però, em va condicionar la lectura de Dissabte: llegia i relacionava les novel·les d’Ian McEwan i David Lodge.

A Pensamientos secretos, un investigador de la Intel·ligència Artificial manté una relació amb una professora de literatura. No m’equivoco gaire si afirmo que el tema de la novel·la té a veure amb les diverses estratègies que fa servir l’home per entendre què és això de la consciència. Des del vessant científic, amb la construcció de models que, amb el permís de la tecnologia disponible, emulin el funcionament del cervell. Des de la literatura, amb la narració com a eina per organitzar i donar sentit a la percepció d’un mateix i dels altres. A partir d’aquí, establir un paral·lelisme amb Dissabte no em semblava desencertat. El protagonista, Henry Perowne, és un prestigiós neurocirurgià que no llegeix gaire ficció. La minuciositat amb què McEwan descriu les seves cabòries mèdiques no són una exhibició gratuïta del temps que l’autor ha dedicat a documentar-se: cal que el lector percebi la complexitat i la fragilitat del cervell. La filla, Daisy, és una poetessa convençuda de la necessitat de llegir literatura. La poesia, doncs, apareix també com a disciplina que s’ocupa de la consciència, un instrument per comprendre altres models de representació del món.

Al començament de Dissabte, Henry Perowne observa com un avió incendiat vola cap a Heathrow, cosa que el mena a formular diverses hipòtesis sobre les causes i conseqüències d’aquest fet, en un dia que hi ha prevista una gran manifestació contra la participació britànica en la invasió d’Iraq. El protagonista espera que les notícies de la televisió li donin l’explicació, cosa que no s’esdevé perquè rep informació nova que complica la seva pròpia narració. L’avió incendiat és un exemple de les moltes situacions que analitza, per acceptar o rebutjar possibles causes i conseqüències d’un fet. És un xafarder que mira a través de les finestres. Observa unes infermeres i fabula sobre la seva jornada laboral. O un grup de joves que seuen en un banc i fabula què hi fan, com viuen o si prenen drogues. O uns funcionaris que dinen i fabula sobre el sentit de les seves vides. L’incident més important de la novel·la s’inicia amb la topada amb Baxter, un delinqüent que es comporta de manera estranya. Henry Perowne posa en marxa el seu virtuosisme analític i troba un diagnòstic raonable: Baxter pateix una malaltia neurodegenerativa hereditària, un petit error de l’ADN de conseqüències terribles. Amb aquesta narració satisfactòria sobre com funciona la consciència de l’altre, Heny Perowne traça diverses possibilitats sobre què pot passar després. I no l’encerta. El tema de Dissabte tindria a veure, doncs, amb necessitat de narrar com part substancial de la consciència.

Pensamientos secretos és una novel·la força entretinguda que va obligar l’autor a documentar-se sobre les diverses disciplines que intenten explicar la manera com coneixem el món. El resultat és, a més a més, un magnífic assaig que dóna títol al llibre que l’inclou: La conciencia y la novela; hi llegim Ian McEwan citat per David Logde:
Si los secuestradores hubieran sido capaces de imaginarse en los pensamientos y los sentimientos de los pasajeros secuestrados, habrían sido incapaces de seguir adelante. Imaginar cómo es el hecho de ser alguien distinto de quien uno es constituye la esencia misma de su humanidad. Es la esencia de la compasión, el principio de la moralidad.
L’assaig de David Lodge és d’octubre de 2001; molt abans, doncs, que Ian McEwan comencés a escriure Dissabte. Aquesta cita explica molt bé el desenllaç de la novel·la, publicada en anglès a començaments del 2005. La comparació entre Pensamientos secretos i Dissabte no em sembla ara, doncs, tan errònia. He trobat una relació versemblant, i l’explico.

5 comentaris:

lola ha dit...

Jo faig cap a "Dissabte" perquè no he llegit Lodge. Em va agradar força (no havia llegit res de l'autor). Entre tanta literatura autodestructiva i autocompassiva de tota una generació, quasi em va emocionar la senzillesa i la comprensió còmplice i, potser, reivindicativa, del que s'esdevé dins d'un determinat estatus sociocultural a Occident.
Sucosíssim l'encontre amb Blair. Me l'imagino justament així. POtser es basa en una experiència real.

Lola (paraules)

El llibreter ha dit...

L'encontre amb Blair sí és autobiogràfic: canvia neurocirurgià per novel·lista i riu una estona. L'Eva Piquer en parlava aquesta setmana a l'Avui.

Em recorda allò del conseller de cultura gallec que va convocar la premsa perquè recollissin el memorable instant en què adquiria entrades per gaudir de la famosa cantant Carmiña Burana.

De McEwan, la meva novel·la favorita és, encara, Expiació.

És curiós que dues novel·les recents, com la de McEwan o Home lent de Coetzee tinguin a veure amb la capacitat de tenir cura dels altres, de comprendre; cadascun a la seva manera, és clar. I des d'un punt de vista estrictamnet laic. Amb rigor i sense bledejar. Molt saludable, sí.

De David Lodge, m'agraden més els assaigs —La conciencia y la novela o el sempre recomanable L'art de la ficció— que les novel·les.

Salutacions

Anònim ha dit...

Llibreter, no et perdis una revelació de Cesar Aira al programa de Francesca Isidori, Affinités electives: el seu amor pel grup The Cure, i la raó: el poder infinit de la joventut, i cita a l'escriptor argentí Gombrowicz- ho diu ell mateix aixó d'argentí-:" els homes no volem ser deus, volem ser joves."

Filifor folrat de nen ha dit...

Deia Gombrowicz: "volem ser immadurs"

¿Ha anat a petar tot això en la síndrome de Peter Pan de la que avui parlava no sé qui?

El llibreter ha dit...

Ja he localitzat l'entrevista a César Aira. Espero tenir temps d'escoltar-la abans que la treguin. Ja vaig gaudir de la seva aparició a Du jour a l'endemain: és meravellós escoltar francès amb accent porteño; se li entén tot! És com llegir els articles de Vila-Matas a Le Magazine Littéraire: és més fàcil. Gràcies per la informació.

De Gombrowicz, fan llegiguera els diaris complets que ha tret Seix Barral...