L'ombra

Quan pujo a l’autobús trio el lloc on seuré d’acord amb una jerarquia de preferències que sovint és difícil d’aplicar, sobretot quan toca anar dempeus. Avui, però, he tingut sort i he pogut seure al costat de la finestra, no per gaudir de les vistes sinó perquè sempre miro de llegir amb bona llum. Tot i que l’aire condicionat funcionava amb un soroll escandalós, alguna cosa no rutllava perquè feia calor. Però el trajecte només té uns cinc minuts d’exposició al sol, perfectament suportable al mes de maig. No comptava, però, amb l’embús de trànsit. Els cinc minuts s’allargassaven, la calor augmentava i la concentració minvava. Llegia a Violencia en acto, d’Slavoj Žižek:

Y quizás podría arriesgarse la hipótesis de que esto es lo que cambia con la revolución kantiana: en el universo prekantiano los humanos eran simplemente humanos, seres racionales que luchaban contra los excesos del deseo animal y la locura divina, mientras que con Kant y el idealismo alemán, el exceso a combatir es absolutamente inmanente, el corazón mismo de la subjetividad (es por ello que, con el idealismo alemán, la metáfora del núcleo de la subjetividad es la noche, la “Noche del Mundo”, en contraste con la noción iluminista de la Luz de la Razón que lucha contra la oscuridad circundante).

Impossible seguir el fil: en aquell embús, amb les primeres gotes de suor, la Noche del Mundo no tenia res a veure amb la subjectivitat sinó amb la planificació racional de les obres públiques. No hi havia manera de pensar en la revolució kantiana amb un carril menys en una hora de trànsit intens. La Noche del Mundo, des d’un punt de vista racional, serveix per dur a terme les obres més empipadores. Però els il·luminats que les planifiquen són fills de la raó i estimen la llum solar.

Davant la impossibilitat de concentrar-me en lectures que la situació converteix en intricades, he optat per fullejar un altre llibre. Em decideixo per Bagdad en llamas, la selecció d’articles del bloc de Riverbend, una jove iraquiana que no necessita presentacions. Pensava que seria una lectura més fàcil perquè és la transcripció d’un bloc i, doncs, una forma fragmentària que no demana un seguiment lineal. Quan llegeixo “Es el calor... 48 ºC en las noches más frescas” caic, a més a més, en la il·lusió que encara tindré sort, perquè l’ambient calorós de l’autobús sembla un lloc adequat per ambientar la lectura. Però arribo a això que segueix:

¿Sabéis lo que realmente me molesta de escribir en internet, en chats o en message boards? La primera reacción (normalmente de los norteamericanos) es: «Estás mintiendo, no eres iraquí». ¿Por qué no soy iraquí? Bueno, porque, a) Tengo acceso a internet (los iraquíes no tienen internet), b) Sé cómo usar internet (lo iraquíes no saben lo que es un ordenador) y c) Los iraquíes no saben hablar inglés (debo ser Liberal). Todo esto no debería molestarme pero me molesta. Veo las tropas en las calles y pienso, «Entonces eso es lo que pensaban de nosotros antes de ocuparnos... Es posible que eso sea lo que piensan de nosotros ahora». ¿Cómo puede ser que nos vean como otro Afganistán?

Tot i que l’autobús tot just havia superat l’embús i arribàvem a una zona d’ombra que alleujava la calor, ja no he llegit més. Calia pensar sobre els prejudicis, sobre la banalitat del sentit comú que m’havia menat a identificar la calor amb l’estat d’ànim adequat per llegir Bagdad en llamas. Reservaria la nit, la simple nit de cada dia i no la Noche del Mundo, per tornar al llibre.

Premi lletra

Va ser un divendres de juny de 2005 quan Ester em va avisar que aquest bloc optava al Premi lletra entre els webs seleccionats pel jurat. Com que ja feia setmanes que s’havia iniciat la votació popular, estava convençut que no s’hi afegirien més candidats. Entre l’alegria i l’estupefacció, vaig estar a punt de patir la síndrome del bloqueig davant la pantalla en blanc. Cal tenir en compte que només feia uns pocs mesos que havia començat a mantenir el bloc i, doncs, em semblava excepcional que tinguessin en compte un bagatge tan minúscul. Per sort, sempre he tingut una gran habilitat per treure importància a les coses i de seguida em vaig convèncer que el gest del jurat obeïa més a la intenció d’encoratjar-me per continuar que no pas a la voluntat d’atorgar res. El primer pensament que vaig tenir quan em van convidar a participar en les jornades El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs va ser que es tractava d’una broma.

Enguany lletra presenta alhora tots els candidats, incloent-hi la selecció del jurat, i s’hi fa una sorprenent distinció entre “pàgines presentades a concurs” i “blocs presentats a concurs”. En qualsevol cas, es tracta d’una magnífica oportunitat per descobrir nous indrets de la xarxa.

ut pictura poesis

[Continuació de La màscara]

A "Vida de Joseph Roulin", a Señores y sirvientes, de Pierre Michon, Joseph Roulin, funcionari de correus, alcohòlic i republicà, comparteix taula a la taverna amb Vincent Van Gogh, geni de la pintura, pobre i il·luminat; assisteix a l’elaboració d’una obra que no entén, ocupa el lloc que milers de persones han volgut ocupar en alguna ocasió: acompanyar també a l’artista a la recerca d’un paisatge digne de la seva ambició, contemplar amb devoció com mesclava els colors i quina semblança hi havia entre el paisatge real i el quadre. Pierre Michon utilitza Joseph Roulin per escriure els cos mortal de Van Gogh. Copio què pensa Joseph Roulin quan rep la carta d’Adeline Ravoux on llegeix la mort Vincent Van Gogh:

«El señor Vincent se mató mientras estaba viviendo con nosotros.» Pero entonces no se acordó de la pintura, de la encarnación de una teoría, de esas pomposas pamplinas en las que, no obstante, creía de forma confusa, en las que todos creemos. Se acordó del acento que tenía un cliente, en la estación de Arlés una tarde junio, de los manteles blancos del restaurante Carrel, de unos aliolis, de cómo se reía Vincent cuando el cantaba La Marsellesa a los postres; se acordó de que, cuando el asunto de la oreja, a él, a Roulin, no lo habían dejado entrar, al principio, en la habitación del hospital, pero que a Agustine sí la habían dejado, y él, que estaba esperando en el pasillo, la havía visto salir llorando; se acordaba quizáde aquella frase de la carta que les escribió al señor Gogh: «Ayer, jueves, fue mi señora a verlo y él, al verla llegar, se tapó la cara.» Pues en esas cosas del arte, hay también pudores extremos de niños grandes pelirrojos.

Alguns dels fets que componen la llegenda del cos etern de Vincent Van Gogh, consagrada pels crítics i pel mercat de l’art, són presentats per Pierre Michon des del punt de vista de qui solament ha conviscut amb el cos mortal del geni, que no entén les grans teories que aplica sobre la tela. El tema de Cuerpos del rey recorre també les narracions de Señores y sirvientes: usar les eines de la ficció per espiar el moment en què el cos mortal, que menja i riu i es talla una orella i és pobre, engendra el cos etern que nosaltres hem rebut en magnífiques monografies amb reproduccions d’alta qualitat i exposicions i samarretes i tasses per prendre el cafè.

A “Quiero solazarme”, també a Señores y sirvientes, un vell pintor cortesà que s’ha creat la fama gràcies a intranscendents escenes plenes de rigoroses figures mitològiques i ociosos cortesans, dominador de l’ofici de pintor, ordena a Gilles, capellà de Nogent, que cremi la seva obra secreta: un infern de voluptuositat amb el qual havia volgut conjurar el fantasma de les dones que no se li havien ofert, centenars de quadres que expressen el seu turment carnal i secret. El pintor és Watteau i, amb l’ordre de suprimir la part més delatora de la seva obra, fabrica per a la posteritat el cos etern que ens ha pervingut. Pierre Michon, perquè és l’autor i pot fer-ho, inventa i crema una màscara més grandiosa a través de les paraules d’un capellà de poble, que també ha estat retratat per l’artista, en aquesta ocasió en forma de Pierrot. Un altre cop, algú que no entenia gaire d’art però que va conèixer el cos mortal d’un pintor que no podia ser un Van Gogh, perquè era ric, i vestia a la moda, i havia obtingut el reconeixement d’aristòcrates i acadèmics, encara que també havia d’amagar una insatisfacció abismal. Watteu, moribund, ja s'havia fet una màscara, i per això Pierre Michon escriu la destrucció de l’obra que hauria delatat el desig del cos, l’ànima en diria Gilles, per mantenir la imatge del pintor cortesà, la que finalment perdurarà. El cos etern, dinàstic, que el text entronitza i consagra, és, doncs, un simulacre.

La màscara

La idea dels dos cossos del rei procedeix de l’historiador Ernst H. Kantorowicz. M’ho explica un company a qui dec moltes lectures, i Pierre Michon aplica la distinció a la literatura, a Cuerpos del rey:

Sabido es que el rey tiene dos cuerpos: un cuerpo eterno, dinástico, que el texto entroniza y consagra, y al que arbitrariamente llamamos Shakespeare, Joyce, Beckett, o Bruno, Dante, Vico, Joyce, Beckett, pero se trata del mismo cuerpo inmortal ataviado con pasajeros andrajos; y hay otro cuerpo mortal, funcional, relativo, el andrajo, que se encamina a la carroña; que se llama, y nada más se llama, Dante y lleva un gorrito que le baja hacia la nariz chata; o nada más se llama Joyce, y entonces tiene anillos y mirada miope y pasmada; o nada más se llama Shakespeare, y es un rentista bonachón y robusto con gorguera isabelina.

La diferència és que la reialesa es justifica per designi diví i el cos etern entronitzat pel text és fruit de l’esforç individual, i del reconeixement obtingut com a recompensa, o com a condemna. Pierre Michon, fascinat, indaga en la relació entre la imatge de l’autor investit per la glòria literària i l’home ocult que escriu i treballa per atènyer o mantenir la consagració. Per exemple, Flaubert. A “Cara de palo”, Pierre Michon tria el moment en què ha enllestit la primera part de Madame Bovary per reflexionar sobre la màscara que Flaubert s’ha imposat com a home de lletres —el cos immortal— i com la cus deliberadament al rostre —al cos mortal— de l’artista que treballa obsessionat per l’Obra. El llegat flaubertià: la condemna d’aspirar a la laboriosa perfecció literària, l’obsessió malaltissa per l’estil.

Leo en el libro póstumo de Daniel Oster: «A veces acabamos por no entender en qué consiste el sistema literatura. ¿Qué es? ¿De qué habla? ¿A qué se refiere? ¿Quién le da al pico? ¿Qué demonios puede importarnos todo eso?»

De esta desesperada ristra de preguntas, de ese norte perdido, y quizás de la muerte de Daniel Oster, tiene la culpa Flaubert. No más textos elaborados y sutiles. Ahora precisamos el texto absoluto, la verdad en literatura, el texto que mata, la prosa perfecta, y todo ello proferido tras la careta de palo. La literatura necesaria, como necesarios son la muerte, el trabajo, las lágrimas. ¿Con qué derecho nos obligan a algo así? No trabajaremos nunca. No escribiremos. Ya no sabemos llorar. Lo de morir, lo aceptamos de buen grado.

Poètiques

Des de fa uns mesos, Hermeneia allotja Intermínims de Ramon Dachs, primera obra literària en català que es va aventurar per l’hipertext. Per celebrar els deu anys de l’esdeveniment, Hermeneia ha organitzat també una l’exposició virtual Ramon Dachs: poètiques no linials [1996-2006] sobre la seva trajectòria. Dels juejus de la Xina Tang a l’escriptura fractal, passant per la poesia àrab o les matemàtiques: tradició i modernitat per interrogar-se sobre els límits de la poesia.

Els tres devedés que recullen l’antologia de les quatre edicions de Proposta: festival internacional de poesies + polipoesies són desconcertants. Poesia fonètica en alemany sense subtítols, per exemple. Potser perquè és fonètica, malgrat els mots, hom considera que no cal facilitar-ne una mínima intel·ligibilitat. Poesia plàstica visual culinària. Algunes coses incomprensibles, doncs, que assagen possibilitats, que també assenyalen límits, que no demanen un desxiframent mot a mot sinó que s’inscriuen en una forma que els conté i, d’alguna manera, els explica. Què és la poesia? De vegades és més interessant la cara que fan alguns assistents que la performance. Però seria injust negar el valor d’un cicle que va reunir molts riscos i alguns encerts memorables.

La primera vegada que vaig escoltar Enric Casasses, poeta modernista, acompanyat de Pascal Comelade & Co. va ser precisament a la Proposta 2002. Llavors ja interpretaven molts dels poemes que recull el cedé La manera més salvatge. Si el cedé té una producció molt més acurada, al devedé es pot gaudir de l’actuació: la música —amb tot d’instruments insospitats— al servei de la veu que diu el vers i, a més a més, el gest i l’escena. Se suposa que UH! hauria de trobar-se al web transports ciberians, però com que passen olimpicament no hi és. Encara. O potser mai.

Grans poetes que no saben recitar però reciten, poetes tan intel·ligibles que no entenc perquè escriuen, poetes foscos que a l’escenari il·luminen el poema, poetes dolents que amb la veu enlairen els versos, poetes gairebé secrets que saben dir l’emoció subtil, poetes solipsistes que es masturben en vers i en públic... La Setmana de la poesia d’enguany demostra que la dificultat de conèixer la complicada orografia de la poesia, entre les poètiques del tedi i les de l’exaltació, val la pena.

El preludi

El projecte irreverent que tenia al cap quan vaig anunciar la Gran Proposta per a Frankfurt 2007 s’ha anat refredant a poc a poc com més importància anava adquirint l’esdeveniment. Massa expectatives i, doncs, massa frustració en joc i, doncs, més transcendència i, doncs, menys divertit tot plegat. Perquè la Fira del Llibre és, sobretot, un mercat de drets d’edició; d’acord que es tracta del més important del món, però trobo es parla massa de literatura i de projecció internacional quan, de fet, això d’invocar la deessa Cultura, com sempre, és un simulacre per dignificar les transaccions comercials.

Les recents declaracions d’Emilio Manzano, quan afirmava que la Fira de Frankfurt no és la prioritat de l’Institut Ramon Llull, m’han semblat molt oportunes. Escolto IndiCat, el programa dirigit per Jordi Cervera, i s'hi comenten les declaracions de Martin Suter a propòsit de Frankfurt que Eva Piquer havia recollit a l’Avui:

El novel·lista, que fins ahir no sabia res de la presència catalana a Frankfurt el 2007, parla amb coneixement de causa: "El 1998 el país convidat a la fira va ser Suïssa, i des d'aleshores la projecció internacional de la literatura suïssa no ha canviat gaire, de fet ara diuen que està passant per una crisi".

Sembla com si, entre els retrets perquè encara no s’han pres les decisions espectaculars que molts esperen i un cert triomfalisme improvisat, s’obrís pas, a poc a poc, una percepció més mesurada de la situació.

M’assabento al mateix programa que alguns editors alemanys han visitat can Herralde amb la intenció d’informar-se sobre possibles traduccions. I és que les notícies importants de debò passen desapercebudes entre els preparatius de l’espectacle. M’hauria agradat saber si han visitat altres editorials i agents literaris, quines editorials representaven, quins llibres s’han endut per examinar-ne l’interès, quines cites s’han concertat per més endavant, etc. D’acord que cal muntar exposicions sobre la història de llengua i explicar la situació de la literatura catalana i invertir diners en propaganda, però hi ha una part de Frankfurt 2007 que és vital i que no apareix ni apareixerà mai reflectida als pressupostos de la Conselleria de Cultura: com s’aprofita la xarxa de complicitats entre editors i agents literaris de diversos països, que ja existeix, i es mira d’ampliar per difondre la literatura catalana. No es tracta d’intervenir des de les institucions sinó de propiciar situacions que alimentin aquesta xarxa. Frankfurt 2006, en aquest sentit, serà el lloc on es decidirà l’èxit de Frankfurt 2007, que es mesurarà en contractes i llibres editats i no en espectacles.

Tinta blava

Hi ha poques imatges de Saint Maurice-lés-Allier a Google. Deixeu-me, doncs, imaginar que és un llogarret de l’Auvèrnia envoltat de tota la sumptuositat del verd perquè hi passegin l'editor Llibert Tarragó i els traductors Bernard Lesfargues i Maria Bohigas. El teclat em dóna autoritat per reunir-los als afores i per acostar-m’hi i escoltar com parlen dels darrers detalls de Gloire incertaine de Joan Sales, que sortirà publicat per l’editorial Tinta Blava a la tardor de 2006. Gosaré dir que escolto un accent català afrancesat amb tons occitans i una alegria perquè l’aventura editorial va bé i és primavera. Llibert Tarragó torna a evocar la biblioteca clandestina que son pare, Joan Tarragó, republicà exiliat, va reunir Mauthausen i el nom de Pierre Benielli, d’origen cors, que gràcies al lletraferit valent hi va poder llegir La cartoixa de Parma en italià, i ho sabem perquè va sobreviure i ho va poder explicar en una conversa feta d’enyors i d’esperances, i afegeixo que la timidesa m’impedeix trobar-li un lloc i una data.

Ara anem a París, alguns anys abans de la passejada per l'Auvèrnia. Som a davant de la llibreria La Hune. No ens cal saber ni el mes ni quin temps fa i m’estalvio de descriure l’entorn urbà perquè intento imaginar l’orgull de veure uns llibres a la vitrina, i quines emocions acompanyen a Llibert Tarragó junt amb aquest orgull que corona l’esforç de crear una editorial, Tinta Blava, dedicada a publicar autors catalans en francès. Faré que dos colors predominin en aquesta escena: trio el groc de la col·lecció polar amb Petit à petit l’oiseau fait son nid de Jaume Fuster i el vermell de la col·lecció roman amb Le saut de l’ombre de Mercè Ibarz. Com que avui em sento capaç de grans proeses amb el teclat, intervindré en l’escena i li mostraré la sorpresa de veure aquests llibres en un lloc que visitaré per primer cop alguns anys després. A la resposta amable de Llibert Tarragó s'hi esmenta el nom de Mercè Rodoreda i el títol La place du diamant que ell va llegir a l’edició de Gallimard, em parla de la reunió càlida amb Henry Dougier i Oriol Castanys a una taverna basca del Born i del títol Pierre d´éboulis de Maria Barbal que va decidir traduir en aquella ocasió, també hi ha paraules per als suggeriments de Jaume Vallcorba i la col·laboració de l’Institut Ramon Llull i anècdotes i detalls que ens fan passar una bona estona.

Res no m’impedeix ara traslladar-me al futur. Com que no sé on es presentarà Gloire incertaine, em permeto envoltar Llibert Tarragó de lectors, traductors, autors, editors i llibreters a la fira de Frankfurt d’enguany, en un stand destinat, a més a més, a reconèixer la feina de les editorials que treballen per difondre les lletres catalanes a l’estranger. Per a aquesta escena trio que predomini el color vermell; entre les felicitacions sinceres i les paraules protocol·làries que cal escriure quan parlem d’actes oficials que tenen a veure amb els llibres, trio, doncs, el color d'aquest títol que moltes llibreries catalanes i franceses oferiran des de les vitrines a la tardor de 2006.

La força de la gravetat

Som un cos fràgil. Francesc Serés ens recorda a La força de la gravetat que som extremadament vulnerables. Els nens són fràgils davant la violència, sovint indiferent, dels adults a “El Preu” o “Les abelles”. També a “Les banderes”, on el vigilant d’unes instal·lacions portuàries persegueix entre la quadrícula perfecta d’enormes contenidors de metall un nen intrús perquè no prengui mal: “Si un nen passés per aquí dins l’aixafarien i no se n’adonarien, segur, els toros van tan de pressa, acceleren fort, els costa frenar i no sempre poden veure el que tenen davant. La càrrega tot ho tapa”. La fragilitat dels adults pot revelar-se per una simple distracció a la fàbrica, com a “La torna”, o pot amagar-se per l’odi barrejat amb un foc que crema el bosc. Entre la infantesa i l’edat adulta, trobem l’adolescent que ha de decidir el seu futur, ni més ni menys, i un cos sobre una bicicleta a la baixada veloç d’una cursa és molt fràgil. També hi ha la malaltia i les formes diverses d’estimar que menen a tenir cura dels altres: “El do”, “El metge” o “L’amort”. També hi ha el cos fràgil d’un esparver a “La gran esperança blanca”. I la vellesa.

Els personatges volen entendre alguna cosa de la fatalitat. Es demanen reiteradament el perquè de les coses i les mateixes frases retornen un cop rere l’altre amb variacions i fan una música que topa amb el mur de sentit que cap explicació no pot traspassar. La repetició amb variacions adquireix sovint una força narrativa colpidora: Francesc Serés fa avançar l’acció lentament; avança i torna enrere, dosifica la informació perquè el lector participi de la incertesa. En ocasions grinyola aquesta demora, però gairebé sempre aconsegueix restituir la complexitat de pensaments i d’emocions de la vida. Una precisió i una contenció admirables.

El consol és acceptar el fets i mirar d’adaptar-s’hi amb la xarxa de complicitats i silencis que els envolten. No hi ha herois. Un accident, una violació, una malaltia, un suïcidi, una baralla, un assassinat... només tenen sentit dins de la narració que els personatges basteixen com a consol. Si és que no cal deixar-los fora perquè la narració mantingui el sentit. No tenim un cos: som un cos, i els records es tanquen igual que una ferida, encara que deixin alguna marca indeleble sobre la pell. I com una ferida, també poden infectar-se o tornar-se a obrir.

Cito de “L’amort”:

Avui, tot el que em va passar durant aquell temps em sembla fins i tot inimaginable, estrany i violent, però mentre ho vivíem semblava que era l’únic que podia passar, que tot el que succeïa només podia succeir així.

I més avall:

Encara avui tot plegat se’m presenta confús, estrany, d’una qualitat quasi irreal. Els significats i les conseqüències de cadascuna de les accions fugien de la lògica en què havíem crescut i havíem viscut, i el més curiós és que no ens sorprenia que ni hi hagués obstacles per a res perquè en aquell moment no hi havia res que no fos possible, tot girava al voltant dels darrers mesos d vida d’en Miquel (...).

Som un cos fràgil que pensa.

Parmènides

Llarg cap de setmana arcaic: immersions ocasionals fins als orígens de la filosofia a la recerca de notícies sobre Parmènides. No resulta difícil trobar una traducció al català del poema on Parmènides desplega el nucli dur de la seva filosofia. En un fragment que he pres de Filoxarxa, la deessa parla:

4. Doncs bé, parlaré. Tu escolta’m i escolta les meves paraules, que t’ensenyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L’altre, que l’ésser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és un estreta senda, en el que res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible, ni expressar-ho per mitjà de paraules. La resta del poema és l’exposició de les conseqüències d’aquesta afirmació.

De la xarxa, inevitablement, als llibres, i a l'inrevés: Plató va voler apropiar-se del presocràtic al diàleg que ens ha arribat amb el títol, precisament, de Parmènides. Com és costum en Plató, hi ha llargs fragments en què la paraula diàleg no és gens adequada. Al llarg de tota la part en què Parmènides exposa les seves idees, un jove Aristòtil es limita a participar en el monòleg amb breus intervencions com “segurament”, “això sembla”, “indubtablement”, “és pura veritat”, etc.

Jean Bollack parlarà sobre Parmènides demà dimarts a la tarda a l’Institut d’Estudis Catalans. Sense ànim de discutir aquí l’interès que pugui suscitar Parmènides actualment, sens dubte la lectura de Jean Bollack serà interessant. Probablement penetrarà a través de les diverses capes d’interpretacions que ha patit al llarg dels segles per intentar restituir el sentit del llegat de Parmènides. És a dir, intentarà lliurar-nos-en la radicalitat originària.

El cicle de conferències Jean Bollack a Catalunya, organitzat pel KrTU, s’iniciarà, però, unes hores abans; demà al matí, amb Poesia contra poesia, que comptarà amb la intervenció d’Arnau Pons, col·laborador i traductor de Jean Bollack, i a qui cal agrair la difusió de l’hermèutica crítica a casa nostra. Aquí teniu en pdf les dades sobre el cicle

Si tot va bé, divendres dia 5 hauria d’arribar a les llibreries l’última novel·la de César Aira: Parménides. El Cultural ens n’ofereix el començament. Suposo que a partir de divendres, aquest enllaç no funcionarà i caldrà buscar-lo a l’arxiu històric de la revista. Però a partir de divendres també hi haurà la possibilitat d’anar a una llibreria, agafar un exemplar de Parménides, seure i tastar les primeres pàgines. Estic impacient per esbrinar què ha fet César Aira amb coses com aquesta:

8. No ens queda més que un camí que recórrer: l’ésser és. I hi ha molts senyals que l’ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l’instant present, un, continu. Perquè, quin origen pots buscar-li? Com i d’on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir tard o d’hora, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut.

[He pres la fotografia a la instal·lació que Jordi Boldú ha muntat a la sala d'exposicions de Caja Madrid, a la Plaça de Catalunya de Barcelona. Me la vaig trobar tot passejant, com també m'he trobat Parmènides passejant entre lletres, als llibres i a internet.]