Resurrecció

Els badocs que contemplen París des de la Torre Eiffel ignoren la indiferència dels francesos davant l’absència, a les llibreries, d’alguna edició dels Poèmes saturniens de Paul Verlaine. La boira de Londres no impedeix percebre la tranquil·litat amb què s’accepta que no hi hagi ni una sola edició viva de The Waste Land, de T.S. Eliot. Roma, desmesurada, no és un bon lloc per adonar-se dels anys que fa que no es pot comprar una edició d'Ossi di seppia d’Eugenio Montale. A Lisboa, ningú pot passejar pel Chiado amb un exemplar nou de Mensagem de Pessoa. El laberint urbà de Mèxic D.F. no explica perquè no hi ha una edició disponible de Libertad bajo palabra d’Octavio Paz. El deliri de normalitat que esquitxa els escrits de la intel·lectualitat catalana no és un obstacle perquè, en silenci, les Elegies de Bierville de Carles Riba estiguin exhaurides.

Això podria ser un malson amanit de tòpics turístics o l’inici d’una novel·la de biblioficció. Per sort, tot és mentida. Respecte a Carles Riba, en concret, fa pocs dies que és mentida. Les Elegies de Bierville també es podien llegir abans de la setmana passada, és clar: a les biblioteques, dins del primer volum de l’obra completa de Carles Riba o a l’edició bilingüe de l’editorial Visor. Però el volumet que lluïa el número 87 de la col·lecció Els llibres de l’Escorpí / Poesia estava exhaurit. Com també estava inexplicablement exhaurit Domini màgic de Joan Vinyoli.

A la contraportada llegim: “La reedició d’aquest volum és una iniciativa conjunta d’Edicions 62 i el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya”. Elegies de Bierville i Domini màgic es venen junts pel preu de 12 €, és a dir: 6 € cada llibre, cosa que permet incloure’ls en la categoria de les delicatessen. Estic convençut que el preu indica la implicació del Gremi de Llibreters en aquesta sorpresa, atès que els darrers llibres de poesia publicats per Edicions 62 costen entre 15 i 16,50 €. En qualsevol cas, les meves fonts assenyalen que el Gremi de Llibreters té la intenció de continuar amb el rescat d’obres importants de la literatura catalana o de traduccions al català que hores d’ara es troben exhaurides o descatalogades. Malauradament no puc oferir encara dades sobre el pla de publicacions, però sí puc dir que hi ha la voluntat de tocar tots els gèneres i de trucar a la porta de totes les editorials. No sé si seria demanar massa que s’arribés a un conveni amb els gremis de tot l'àmbit lingüístic per estendre l’abast de la iniciativa.

Llibres secrets

Han passat tres mesos i no se n’ha venut cap. Tres mesos d’espera lenta i infructuosa sobre la taula de novetats. Alguns lectors han fullejat els títols que hi ha a tocar, i n’han comprat alguns. A aquest llibre secret, com a molt, algú li ha dedicat uns segons per tornar-lo a lloc gairebé immediatament després d’haver llegit d’esma la contraportada o la solapa. He mirat discretament els qui s’hi han interessat, amb l’esperança que ara sí. I ha estat que ara tampoc. De fet, quan va arribar res no em feia pensar que m’agradaria. De vegades arreplego algunes novetats a l’atzar, per satisfer una set imprecisa de lectures, i em trobo que m’entusiasma un llibre insospitat. Provo de trobar-li, llavors, una ubicació destacada perquè no passi desapercebut. Una setmana i la pila resta intacta. Modifico la disposició de la taula perquè l’entorn li sigui més benèvol. Un mes. En alguna ocasió comento, dissimulant la impaciència, que el llibre està molt bé, i així fugir d’estudi pot voler dir que potser sí... un altre dia. Dos mesos. I n’hi ha tants per triar que la insistència és absurda i no goso practicar-la.

Han passat més de tres mesos, els llibres nous reclamen espai, els centímetres de taula que ocupa el llibre secret no resisteixen la invasió de rivals que exigeixen la seva oportunitat. Torno tots els exemplars menys un, que ocupa el seu lloc al prestatge. Ara ja no puc cercar una ubicació que l’afavoreixi; la classificació temàtica i l’ordre alfabètic determinen on ha de passar els dies d’ara en endavant. I passaran els dies, és clar, i les setmanes, els mesos; fins i tot, els anys. Hi ha més llibres —pocs, però— que comparteixen la seva condició i amb els quals em vincula una complicitat secreta. Me’ls trobo quan col·loco les reposicions o busco un llibre que m'han demanat; els reconec. En alguna ocasió, potser, els fullejo de nou i fins i tot me’n compro un abans no l’hagin descatalogat i esdevingui irreemplaçable.

Un dia m’adono que algun d’aquests llibres secrets ja no hi és. Comprovo que, efectivament, l’han comprat. És en aquest cas que de debò el llibre troba el seu lector.

Balanç del balanç

Durant aquests dies m’he demanat com hauria anat l’Anatomia 05/06 amb una mica més de xafarderia. Potser el debat virtual s’hauria animat amb els noms propis de les fites i els nyaps d’autors, editorials, institucions i crítics. La queixa per les maniobres tàctiques de les capelletes literàries sol anar acompanyada d’un interès poc dissimulat per aquestes picabaralles de la ploma —o de la tecla. Aquesta Anatomia ha estat, en aquest sentit, una mica ensopida. M’esperava que al debat virtual apareguessin les batalletes que animen i normalitzen la vida literària del país. De fet, és curiós com les intervencions que han merescut més respostes són les ofereixen més noms propis: “La poesia” i “Antagònics o complementaris?”. “Narrativa i ambició”, però, no ha rebut encara ni una sola resposta; tot i que és la protagonista de l’apunt anterior, “Autòpsia ajornada”.

Esperava que hi haguessin més línies de debat iniciades pels visitants. Les meves limitacions i un cert escepticisme —que no em vaig estar de manifestar al començament— em feien creure que molts intentarien apedaçar les mancances del debat virtual amb aspectes que no s’hi han tractat. No ha estat així: de les 16 propostes de discussió, 12 són meves. L’allau d’experts en literatura catalana no s’ha produït i les meves armes argumentals, pobres però esmolades amb cura, han fet la seva feina sense els ensurts que temia. Assenyalaré encara que l’aportació de l’internauta Vicent amb “Literatura i adolescència” mereix una lectura.

No han faltat les respostes plenes d’exactitud i clarividència. Tot i que s’havia d’acabar el dia 20, el debat virtual continuarà fins dimarts al matí. Ahir, convençut que es tractava de l’últim dia, vaig gosat fer unes conclusions desordenades. Potser quedaran incompletes.

Autòpsia ajornada

Estimada Eva,

tinc la certesa que sabràs perdonar la confiança que em prenc amb aquest encapçalament. Fa molt que segueixo els teus articles i una certa familiaritat m'indueix a expressar-me així.

T’agraeixo molt que em citis al costat de Julià Guillamon, Narcís Comadira, Eduardo Mendoza i la claca de Josep Maria Fonalleras. Trobo que dones una importància desmesurada a aquest bloc situant-lo tan alt: un error que contribueix, però, a alimentar la meva autoestima, malmesa arran de la poca participació al debat virtual de l’Anatomia 05/06. Hi ha un altre error que, si m’ho permets, sí et discutiré: qualsevol lector del teu article pot pensar que estic del costat dels qui certifiquen la mort de la novel·la, i això no és així. Cito la cita on em cites:

Dijous es va celebrar la tercera Anatomia, una dissecció a la literatura catalana amb un apèndix a Internet: l'autor del blog anònim El Llibreter ha fet de mestre de cerimònies d'un fòrum virtual poc animat. Un tema llançat pel moderador ha estat justament el de la salut precària de la novel·la. Segons ell, entre les fites recents hi ha els contes de Pagès, Palol, Bellver, Sarsanedas, Ibarz, Mesquida i Fonalleras. Creu que “és a la narrativa breu que els autors se la juguen amb el risc i l'ambició literària”. La novel·la, en canvi, “pateix la confusió entre escriptor i artesà que reprodueix receptes d'acceptació garantida”.

Cito ara, sencer, el text que vaig penjar al debat virtual:

No sé fins a quin punt és simptomàtic o es tracta d’una apreciació personal i intransferible: de la literatura catalana, durant el 2005 m’ha interessat molt més el conte que la novel·la. Entre les fites del conte, voldria assenyalar Contes en forma de L de Miquel de Palol, El poeta i altres contes de Vicenç Pagès Jordà, La vida canina de Carles Bellver, Una discreta venjança de Jordi Sarsanedas, Sis homes de Josep Maria Fonalleras, Febre de Carrer de Mercè Ibarz o Els detalls del món de Biel Mesquida. Tinc la sensació que és a la narrativa breu que els autors se la juguen amb el risc i l’ambició literàries. La novel·la potser pateix la síndrome de l’obra ben feta, la confusió entre escriptor i artesà que reprodueix receptes d’acceptació garantida. Una novel·la que m’ha agradat molt, de les poques que no m’han caigut de les mans, és L’estupor que us espera, de Melcior Comes: voluntat formal, d’acord; però sobre tot una ambició i una desmesura que m’han proporcionat un plaer com a lector que no he trobat en altres novel·les més ben escrites, més rodones i més ben rebudes.

Estarem d’acord que ofereixo una simple apreciació amb la qual m’hauria agradat molt iniciar una discussió. Em refereixo estrictament al coneixement parcial que tinc de la literatura catalana de l’any 2005: no podria defensar enlloc que els meus gustos literaris reflecteixin una tendència general. Tens tota la raó del món quan afirmes que es tracta d’un fòrum virtual poc animat: l’escrit no ha merescut fins ara ni una sola resposta. Però bé: al cap i la fi esmento una novel·la d’un autor jove que encara ens ha d’alegrar més als lectors; gens ni mica de necrofília, doncs.

Eva, saps que he elogiat moltes novel·les d’ençà que faig aquest bloc. Saps també que he elogiat alguns novel·listes contemporanis; catalans i d’arreu del món. Confidencialment, perquè no sóc un crític literari, et diré que crec en la bona salut de la novel·la com a gènere. Si bé aclareixes que la precària salut de la novel·la és un tema llançat a discussió, algú podria pensar erròniament —coses del context— que estic en el bàndol dels qui voldrien fer-ne l’autòpsia. M’agradaria compartir afinitats amb Narcís Comadira, però fins ara m’ha resultat impossible; la seva vehemència a l’hora de defensar una curiosa jerarquia dels gèneres tampoc no hi contribueix gaire. M’agrada Julià Guillamon com a crític, però la seva insistència en l’Obra com a artefacte em recorda que l’estructuralisme m’ha fet personalment molt de mal —sisplau, pren nota: aquest seria el titular. M’agrada molt Sis homes, però per raons que no van aparèixer al programa De llibres i que potser algun dia seré capaç d’explicar. I bé, més enllà de la infal·lible recepta realista, la complexitat discursiva del subjecte-verb-predicat-subjecte-verb-predicat-subjecte-verb-predicat, la narració històrica precuinada i coses així, hi ha moltes possibilitats engrescadores que alguns novel·listes saben i sabran aprofitar, per al plaer dels lectors i també per a la bona salut de la literatura catalana.

Salutacions cordials

El Llibreter.

El mal lector

Sóc un mal lector de poesia. Sé que hauria de llegir primer el primer poema, després el segon, després el tercer, i així fins al final. Però començo el primer poema, si m’agrada hi torno, tasto el segon, una mica del tercer, i en aquest punt em cal tornar al primer o al segon, o tanco el llibre i l’obro a l’atzar més o menys per la meitat, em detinc on l’atzar em dicta, o reprenc una lectura que defuig la línia recta i faig cap al quart, o salto al final, i llavors potser torno enrera a la recerca d’una pàgina que he obert abans, però tal vegada topo amb uns altres versos i m’hi entretinc una, dues, tres vegades seguides. Abordo un altre llibre d’una manera semblant, potser des del començament, potser des de l’última pàgina, fins que un vers crida un altre vers del llibre anterior, o d’un altre llibre que he de buscar —quin poema era?— i ara és una estrofa que em distreu perquè no la recordava...

Tot comença a la llibreria, és clar. Col·loco llibres, novetats o reposicions, un em crida l’atenció, perquè ja he llegit coses de l’autor, perquè fa molt de temps que no llegeixo res d’ell o d’ella, perquè no n’he llegit mai res i potser ja toca, perquè m’agrada el títol o la portada... Llavors obro el llibre i potser algun vers, o estrofa o poema em captiva, i és aleshores que decideixo iniciar el procediment del mal lector del poesia.

Si un recull de poemes m’agrada, al final sempre el llegeixo sencer, perquè hi ha la preocupació de perdre per sempre algun fragment, i la lectura esdevé la cacera dels versos que no poden escapar, i també una relectura més atenta perquè hi ha la familiaritat amb els versos ja visitats. En ocasions, fins i tot, sóc capaç de percebre l’organització del llibre, d’escoltar el batec d’un organisme que es comença a formar en la imaginació.

Poesia contra poesia de Jean Bollack és una lectura lenta i de vegades li sóc infidel amb La veritat cansa de Xulio Ricardo Trigo, L’estació de les ombres de Josep Lluís Aguiló, i Tristes d’Ovidi.

Anatomia 05/06

Em resulta impossible fer un diagnòstic sobre les fites i tendències de la literatura catalana durant l’any 2005. No sóc un especialista en aquesta matèria i, per tant, les coses que podria afirmar com a lector desorientat no tindrien gaire valor. Puc afirmar, per exemple, que m’han interessat més els llibres de contes que les novel·les. Això, però, no és suficient per emetre un judici acceptable sobre com ha anat el 2005 literari. La meva incapacitat és l’ingredient principal de l’escepticisme envers els resums anuals. Un escepticisme que en el cas de l'Anatomia 05/06 no implica desconfiança sinó expectació.

He començat la participació a l’Anatomia 05/06: balanç i profecia de la literatura catalana, a través del debat virtual, amb tres qüestions que tenen a veure amb aquest escepticisme expectant i que es refereixen, sobretot, a la possibilitat mateixa d’emetre un diagnòstic sobre la literatura catalana de l’any 2005.

En edicions anteriors, les intervencions de persones situades en diversos punts del camp literari han servit per cridar l’atenció sobre fites i tendències que, sens dubte, cal tenir en compte per parlar de la literatura catalana actual. Enguany gaudirem també d’aquesta oportunitat amb Oriol Izquierdo, Lurdes Malgrat, Imma Monsó, Jordi Puntí, Guillem Terribas, Rosa Vergés i Teresa Fèrriz. Serà el proper dijous 12 de gener a les set de la tarda, a la Sala Gimbernat, antic amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, carrer del Carme 47.

Des del debat virtual, del 9 al 19 de gener, intentaré aportar algunes idees que em semblen interessants. Si no hi esteu d’acord o penseu que cal parlar d’altres qüestions literàries més importants, esteu convidats a participar-hi i obrir les línies de debat que us semblin oportunes.

Ou Brossa

Poques vegades m’ha entristit tant la mort d’un poeta com la mort de Joan Brossa, el 30 de desembre de 1998. Els comissaris de l’excel·lència us diran que era un poeta menor, i jo us dic que m’és ben igual. No tan sols m’agrada la seva obra juganera, compromesa, punyent i diversa, m’agradava també una cosa tan difícil de quantificar i certificar com l’actitud. No és una categoria crítica i no la trobareu als llibres de text, però no em puc estar de dir que em resultava francament simpàtic. Per això em vaig emocionar quan els Reis em van portar l’Ou amb dos rovells de Joan Brossa. Sé que no caldria precisar-ho, però per si de cas recordaré que els ous de dos rovells són els que ponen les gallines. L’Ou amb dos rovells és una figura de ceràmica de color verd que conté dos llibrets: Tria de poemes conversables i Tast de poemes objecte. Em consta que els Reis van haver d’emprar a fons les seves eines de recerca per trobar-ne un.

Mesos més tard, el Teatre Lliure estrenava Cantonada Brossa. El públic havia de recórrer tot l’edifici del carrer Montseny per gaudir d’una selecció de peces teatrals de Joan Brossa. S’hi sortejava un Ou amb dos rovells. Llavors ens va sorprendre, però avui em sembla ben lògic: ens va tocar a nosaltres. Així que ara tenim dos ous amb dos rovells. I copio això i somric:

Pas de lluna (fragment)

La roca on recau la lluna clara
i en boques de fogons dintre les cases
un gall ha post un ou de closca verda,
de closca verda.

Jo ja he fet la carta als Reis. No tan extensa com a can Jauss, però és segur que amb la mateixa il·lusió. Avui toca anar a dormir d’hora...

Dia del Tirant

E perquè en la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech, e no altri ab mi, com per mi sols sia estada ventilada a servey del molt il·lustre príncep e senyor rey spectant Don Ferrando de Portogual la present obra, e començada a II de giner de l’any MCCCCLX.

Així acaba la dedicatòria del Tirant lo Blanch, segons l’edició d’Albert Hauf. Aquesta data no sembla discutible, tot i que Joanot Martorell la dóna quan ja ha acabat el llibre uns anys més tard. En qualsevol cas, és certa perquè està escrita. M’hauria de sorprendre que el 2 de gener passi desapercebut com a data tirantiana, però si fem un cop d’ull al batibull editorial de la novel·la és perfectament comprensible que no se celebri. L’única edició íntegra i de qualitat disponible ara mateix és la d’Albert Hauf, publicada per la llibreria Tirant lo Blanch. L’edició de Martí de Riquer potser es reimprimirà pròximament, malgrat que més que una reimpressió sembla preferible refer-la o, com a mínim, rescriure la darrera versió del pròleg, de 1990: des de llavors s’ha avançat molt en l’anàlisi del Tirant i, doncs, en el coneixement de les fonts, manlleus o plagis que va utilitzar Joanot Martorell. No hi ha, per tant, una edició del Tirant que reuneixi rigor filològic, afany divulgador i un preu raonable. Hi ha la traducció al català actual de 3i4, una reedició recent de la traducció espanyola de J.F. Vidal Jové i tot d’antologies —algunes molt recomanables— que ofereixen els capítols prescrits per a l’ensenyament secundari, a més a més de l’adaptació de Bromera. Fa anys que es parla de l’edició crítica que Joan Parera prepara per a la col·lecció “Els nostres clàssics”, l’única que tindria en compte les variants de tots els incunables, incloent-hi el que es conserva a la Hispanic Society of America de Nova York. La data d’aparició, però, és una incògnita.

Evidentment, no cal el vist-i-plau institucional per gaudir del Tirant lo Blanch. De fet, ja se celebra el Dia de les Lletres Valencianes el 20 de novembre, data de la primera edició, l’any 1490. El 2 de gener em sembla un bon pretext per obrir-lo a l’atzar i celebrar, llegint-lo, que Joanot Martorell decidís escriure’l; al cap i a la fi, és la data que dóna l’autor.