Oportunitats

Hi ha llibres que esperen encara la seva oportunitat, malgrat que jo no ho sàpiga. Llibres que resten abandonats després d’unes poques pàgines perquè m’esperava una altra cosa i no em venia de gust llegir la que m’he trobat, o perquè pensava que tot plegat no em feia el pes, o perquè considerava que potser més endavant aconseguiria endinsar-m’hi amb les eines adients o per tantes raons que fóra difícil recordar-me’n. Darrerament, per atzar, he tornat a dos llibres que havia abandonat mesos enrere, cadascun per motius diferents.

Dies feliços a la presó, de Martí Sales, havia agradat molt a dos companys de la llibreria i, empès per la confiança que els tinc, vaig començar a llegir-lo amb unes expectatives molt elevades; tant, que passava les pàgines i l’expectativa es desinflava, fins que el vaig abandonar convençut que era una decisió definitiva. Però un dia que no tenia lectura per a l’autobús i disposava de poc temps per decidir-me —perquè si no, faria tard—, vaig recordar la insistència d’un bon amic a qui també li havia agradat, i el vaig tornar a agafar. Al cap i a la fi, es tracta d’un llibre que aplega seixanta-cinc fragments, de manera que em semblava molt adequat per distreure’m durant el trajecte, per espigolar-lo al ritme de les parades i dels semàfors. Assegut còmodament a l’autobús i amb uns vint-i-cinc minuts per endavant, vaig començar de nou a llegir-lo i, si bé el primer fragment ja m’havia agradat força, no em vaig saber explicar com el segon no m’havia cridat l’atenció a la primera lectura. És fantàstic. I així, els vint-i-cinc minuts em van passar volant. Com els vint-i-cinc minuts de la tornada. Com les hores que li vaig dedicar a casa. Res d’espigolar, doncs: seguia l’ordre estricte dels fragments, atent als detalls que m’havien passat desapercebuts, sobretot al risc amb què insereix frases agosarades en proses desolades, de d’hiperrealisme a la fantasia, amb la curiositat ben viva cada cop que passava d’una pàgina a l’altra.

Los príncipes valientes, de Javier Pérez Andújar, em va impressionar des del començament. Una història d’un fill d’emigrants, que és singular i intransferible, com les històries que podríem explicar milions d’emigrants, però que comparteix tot de detalls i situacions que fan difícil no identificar-s’hi. Va ser a la pàgina 26 que vaig abandonar el llibre per més endavant, després de llegir “Mi madre me lee el Quijote sentada en una silla verde, perqueña, de madera, con asiento de enea, que es una silla de campo que se ha venido a la ciudad”. A mi, la mare no em llegia; però aquesta frase em va transportar als primers anys a Catalunya, amb unes cadires que formaven part d’un mobiliari de poble que s’havia vingut a la ciutat i que va trigar molts anys a ser substituït per un mobiliari de ciutat. I el vaig abandonar amb la certesa que calia tornar-hi, perquè la intensitat de frases com aquesta, que aconsegueixen restituir el record fins a fer-lo gairebé tangible, anunciava que em trobava davant d’un gran llibre. Ara, unes poques hores després d’haver-lo acabat, amb el desconsol amb què acabo els llibres que voldria que continuessin pàgines i pàgines enllà, puc confirmar que hi ha tot d’afinitats, però sobretot hi ha un estil. El gust per enumerar, esmentar, nombrar, acumular, escriure paraules que al·ludeixen a coses i fets que són de tinta i de paper, per repetir uns mateixos esquemes sintàctics, el fet que la progressió narrativa pengi d’un fil, que cada capítol sembli l’element d’una enumeració anomenada llibre, tot això desemboca en un estil que és un riu, torrencial de vegades; d’altres, tranquil. Un estil que corre el risc de tornar-se repetitiu, perill que l’autor conjura gràcies al detall inesperat, a l’anècdota, a una comparació agosarada, a vèncer les proves de l’escriptura com un príncep valent.

Vendre's l'ànima

La primera vegada que em van demanar un llibre per a algú que no llegeix vaig haver de fer un esforç titànic per dissimular la perplexitat que em causava la situació. Perquè, quina necessitat hi ha de regalar-li un llibre? Òbviament, en cap cas no se’m va acudir de suggerir alternatives: si la decisió ja estava presa, qui sóc jo per contradir ningú? Com que la meva opinió interessa ben poca gent, la resposta va ser una altra pregunta: què li agradava al nolector? A partir d’aquí, en un joc de pistes i intuïcions, intentava evitar en tot moment de recomanar res i sí, en canvi, mirava d’orientar el client entre els llibres que podrien interessar el destinatari. Des de llavors que tinc la precaució de mantenir repertori de llibres a l’abast per satisfer aquesta inexplicable consulta. Més difícil de resoldre és quan em demanen que recomani algun llibre per a algú que llegeix molt. No sóc gaire partidari de recomanar res si no és que conec el client, perquè entre les afinitats i complicitats del tracte sovintejat no és difícil indicar alguna novetat o reimpressió que s’adigui als gustos que li conec. Però, malgrat l’experiència que he anat acumulant, endevinar quins llibres podrien agradar a una tercera persona, a través de les dades sovint boiroses que proporciona un desconegut, és una prova de resultat incert, perquè mai no sabré si la tria final ha estat més o menys adient.

Però hi ha qui es pensa que els llibreters som una mena d’erudits amb un coneixement exhaustiu dels milers de llibres que oferim. Jordi Costa, per exemple, publicava al setembre a l’Avui un article on, a propòsit d’un llibreter de Buenos Aires que mostrava menyspreu per l'autor que una clienta li havia sol·licitat, un autor gens coherent segons el parer del llibreter argentí, afirma:

Em costa imaginar una escena semblant en una llibreria de Madrid o Barcelona, on un no acostuma a trobar dependents tan ben informats sobre les contradiccions ideològiques dels autors presents a les prestatgeries. Ni, tampoc, dependents capaços d'arriscar una venda per tal de deixar ben clara una opinió personal.

El llegidor pecador ja va escriure una resposta a l’article amb la qual estic d’acord, així que no m’hi estendré. Només afegiré que considero poc respectuós retreure res sobre les decisions dels lectors. Al principi em sobtaven algunes barreges que, en un primer cop d’ull, podrien semblar ben estranyes; però els llibreters no som jutges del gust i tenim altres estratègies per destacar llibres, accions que no requereixen importunar ningú amb les nostres discutibles opinions.

La traducció a l’espanyol de Vendere l’anima de Romano Montroni m’ha recordat que el bon llibreter no llegeix a la llibreria: treballa. Sobretot perquè no disposem de gaire temps. I en l’atenció al client cal que predomini el desig d’orientar-lo entre la selva de l’edició: des de les bibliografies dels estudiants, inevitablement plenes de llibres exhaurits, fins a les consultes sobre llibres per a nolectors.

Sense criteri

Fa alguns dies que intento resoldre l’enigma que em plantejava el correu electrònic amb el qual m’han convidat a participar en l’antologia de la catosfera literària que publicarà l’editorial Cossetània. Em va deixar aclaparat perquè em demanen el millor apunt d’aquest blog. Un problema difícil de resoldre perquè triar el millor apunt implica, abans que res, establir un criteri que determini quin podria ser el millor apunt i, a partir d’aquí, comparar, descartar i triar. Però, quin criteri? ¿Caldria, encara abans de tot, establir una mena de metacriteri per discernir quin criteri podria ser el millor per determinar quin seria el millor apunt? Al final he decidit elevar l’enigma a la categoria de misteri i tenir fe en la memòria.

He recopilat els apunts que avui recordo haver publicat amb satisfacció, amb el benentès que rellegir-los ara ha fet que l’aital satisfacció s’esvaeixi en la major part dels casos. Entre els que encara m’agraden, han quedat set finalistes:

• Assaig de reflexió en la sauna, perquè va agradar molt a un dels lectors més exigents del blog. I a mi també.
• La força de la gravetat, perquè em sembla que explico prou bé l'essència del llibre.
• Cromatisme polièdric, perquè encara ric.
• Tinta blava, perquè és de les poques vegades que he intentat fer literatura sense estavellar-m'hi.
• Llibres secrets, perquè es refereix la xarxa de complicitats anònimes entre lectors, llibres i llibreters.
• Clàssics, perquè resumeix una investigació molt intensa amb la qual vaig aprendre molt.
• La nota i el punyal, perquè em va demostrar que aquest blog pot tenir una mica d'influència.
  

Acabo d’enviar un correu electrònic amb la meva tria final. No sé si és el millor o no; sé, però, que m’agradaria escriure més apunts així.

[Gràcies Eduard, Amu Daria em sembla un blog magnífic.]

Assaigs editorials

La liquiditat de Zygmunt Bauman deu gaudir d’una salut torrencial. Hores d’ara coincideixen a la taula de novetats almenys quatre títols diferents entre novetats —Arte ¿líquido?, Temps líquids, Vida de consumo— i reedicions —Modernidad y holocausto— que culminen l’onada de traduccions amb què diferents editorials ens han inundat a llarg de l’any. Bauman és un exemple paradigmàtic del «gran assaig internacional» al qual les editorials en llengua catalana dediquen una atenció més aviat escassa. De Bauman, de fet, fins ara només dues editorials universitàries havien gosat publicar-ne algun llibre —Identitat i Globalització—, a banda d’alguns opuscles elaborats a partir de conferències. Per això em sembla significatiu que l’editorial Viena, en ple procés de canvis saludables, s’hagi decidit a publicar Temps líquids junt amb un assaig divulgatiu del sempre recomanable Jacques Le Goff dins de la col·lecció Carta blanca. No es tracta, però, d’un símptoma aïllat. Coincideix amb tot d’iniciatives que, des de la perifèria editorial, aposten per eixamplar les opcions de llegir assaig i rodalies en català.

Obrador Edèndum presenta un programa certament ambiciós. Entre les novetats que ja es poden trobar a les llibreries hi ha el primer lliurament de la col·lecció Enraonaments, l’Areopagítica de John Milton —al qual seguiran títols d’Italo Calvino, Giacomo Leopardi i Samuel T. Coleridge—, i el primer de la col·lecció Filosofia, La por al coneixement de Paul Boghossian, la lectura del qual he ajornat fins que em desempallegui dels símptomes més persistents de la grip que fa dues setmanes que em tortura. No cal dir que espero amb molta curiositat els títols en preparació de dues col·leccions més: Ciència i acció i Escriny.

La intenció d’Adesiara és recuperar clàssics en català i, si bé dels tres títols amb què competeixen per l’espai a les taules de novetats només Història del diable de Daniel Defoe és pròpiament un assaig, em permeto la llicència de considerar també com a tals les dues cartes de caràcter autobiogràfic de Petrarca —Carta a la posteritat i Carta a Boccaccio— que inauguren la col·lecció Aetas i que continuarà amb un dels clàssics més divertits: Llucià de Samòsata.

Accent Editorial comença amb quatre títols: la paperització del blog de Josep-Maria Terricabras, qui també tradueix l’Ecce Homo de Nietzsche, un que tinc a casa també a l’espera de la pau postgripal: La claredat d’Heràclit de Josep Palau i Fabre i, finalment, El nebot de Rameu de Diderot. Així d’eclèctics són, també, els tres títols que presenta la nova col·lecció Els llibres de l’Avenç: Escrits sobre Catalunya i Ibèria de Fernando Pessoa, Pinyols d’aubercoc d’Emili Manzano i La veu del PSUC: Josep Solé Barberà advocat, d’Andreu Mayayo.

Cal fer autèntics malabarismes a les taules de novetats perquè tots aquests llibres gaudeixin de l’atenció que, sens dubte, mereixen. No pretenc ser exhaustiu, evidentment; esmento aquestes iniciatives editorials perquè trobo que es tracta d’un símptoma molt engrescador: si no gaudissin de continuïtat, ara que hi ha un públic lector prou ampli amb formació universitària —és a dir: que ha adquirit la capacitat de llegir assaig en català sense prejudicis—, em preocuparia molt seriosament per l’extensió que hauria assolit la mandra lingüística que caracteritza la llengua ornamental del país. Però crec que cal ser optimista; La doctrina del xoc de Naomi Klein, per exemple, s’ha venut per sota de La doctrina del shock, però no tan per sota com havia previst, malgrat els quatre euros de diferència que hi ha entre les traduccions catalana i espanyola.

La descomposició de la llum

Hi ha un assassinat, una vídua rica, la revenja d’una revenja, un fosc tràfic de joies robades... Però aquesta part de La descomposició de la llum passa aviat a un segon terme. És el fil que relliga la novel·la, és veritat, però la intriga que m’ha fet devorar-ne les pàgines ha estat llegir quin personatge protagonitzava cada nou capítol. Pensava titular l’apunt «Exercicis sobre el punt de vista», una d’aquelles ocasions en què el títol és el pretext per escriure l’apunt, i al final l’escric contra el títol nonat, perquè si bé la veu narradora focalitza l’acció en un personatge diferent a cada capítol, d’exercicis —entesos com a provatures o tempteigs— no n’hi ha enlloc: l’ús de l’estil indirecte lliure, per exemple, és d’una elegància i una subtilitat fascinants.

Al vuitè capítol trobem un personatge que no aporta res a l’entrellat. L’àvia —la mare de la protagonista—recorda la seva vida; les persones, els llocs, els moments. La novel·la no hauria patit gens si s’hagués suprimit aquest capítol: seria perfectament intel·ligible. Però hauria estat una pena prescindir-ne, perquè hi trobem els trets que diria que defineixen millor l’estil de Júlia Costa —o, almenys, els que em fan seguir el seu blog. En primer lloc, sens dubte, la seva habilitat per inserir històries que reblen l’ambient de la novel·la, una nostàlgia que mira cap al futur, amb una consciència del pas del temps que oscil·la entre l’esperança i la resignació. En segon lloc, la capacitat per fer-les ben properes, amb la vida de barri com a punt de partida per explicar uns personatges que han passat per la Història amb altres preocupacions que memoritzar els Grans Relats. Passava les pàgines i em sentia com un tafaner que espia la vida dels altres, gràcies, en tercer lloc, a un elaborat to col·loquial ple de matisos sorprenents.

Al final de la novel·la, quan un gir metaliterari posa l’accent sobre la pròpia elaboració de la novel·la, aquest vuitè capítol apareix com un despullament descarnat de la narradora.

També, al final:

El meu món, limitat, era ben lluny d’aquella mena de negocis estranys, dels robatoris de joies i de les xarxes de delinqüents. No era capaç d’imaginar quina mena de socis podia haver tingut en Palau, interessats a recuperar aquells objectes cars, ni tampoc sabia quina mena de manipulació es podia haver fet al cotxe, ni si el mateix Rovira havia tingut cura de provocar l’accident.

I és veritat. I és un gran encert: d’aquesta manera, la narradora explica la part desconeguda de l’entrellat amb al·lusions indirectes i suposicions, de manera que la incertesa augmenta la boira de misteri al voltant d’en Palau. Perquè la llum que ens permet veure les coses passa desapercebuda i és només quan es descompon —en irisar-la un diamant o a una posta de sol— que esdevé objecte de contemplació, de la mateixa manera l’entrellat es descompon en diverses veus a la novel·la, cadascuna de les quals atrau la mirada per ella mateixa. Un món llunyà, a la vila de Solanes, evocat des d’un barri barceloní on la vida quotidiana s’entrellaça amb els fets extraordinaris mitjançant l’experiència, la xafarderia, la novel·la.