Dies feliços a la presó, de Martí Sales, havia agradat molt a dos companys de la llibreria i, empès per la confiança que els tinc, vaig començar a llegir-lo amb unes expectatives molt elevades; tant, que passava les pàgines i l’expectativa es desinflava, fins que el vaig abandonar convençut que era una decisió definitiva. Però un dia que no tenia lectura per a l’autobús i disposava de poc temps per decidir-me —perquè si no, faria tard—, vaig recordar la insistència d’un bon amic a qui també li havia agradat, i el vaig tornar a agafar. Al cap i a la fi, es tracta d’un llibre que aplega seixanta-cinc fragments, de manera que em semblava molt adequat per distreure’m durant el trajecte, per espigolar-lo al ritme de les parades i dels semàfors. Assegut còmodament a l’autobús i amb uns vint-i-cinc minuts per endavant, vaig començar de nou a llegir-lo i, si bé el primer fragment ja m’havia agradat força, no em vaig saber explicar com el segon no m’havia cridat l’atenció a la primera lectura. És fantàstic. I així, els vint-i-cinc minuts em van passar volant. Com els vint-i-cinc minuts de la tornada. Com les hores que li vaig dedicar a casa. Res d’espigolar, doncs: seguia l’ordre estricte dels fragments, atent als detalls que m’havien passat desapercebuts, sobretot al risc amb què insereix frases agosarades en proses desolades, de d’hiperrealisme a la fantasia, amb la curiositat ben viva cada cop que passava d’una pàgina a l’altra.
Los príncipes valientes, de Javier Pérez Andújar, em va impressionar des del començament. Una història d’un fill d’emigrants, que és singular i intransferible, com les històries que podríem explicar milions d’emigrants, però que comparteix tot de detalls i situacions que fan difícil no identificar-s’hi. Va ser a la pàgina 26 que vaig abandonar el llibre per més endavant, després de llegir “Mi madre me lee el Quijote sentada en una silla verde, perqueña, de madera, con asiento de enea, que es una silla de campo que se ha venido a la ciudad”. A mi, la mare no em llegia; però aquesta frase em va transportar als primers anys a Catalunya, amb unes cadires que formaven part d’un mobiliari de poble que s’havia vingut a la ciutat i que va trigar molts anys a ser substituït per un mobiliari de ciutat. I el vaig abandonar amb la certesa que calia tornar-hi, perquè la intensitat de frases com aquesta, que aconsegueixen restituir el record fins a fer-lo gairebé tangible, anunciava que em trobava davant d’un gran llibre. Ara, unes poques hores després d’haver-lo acabat, amb el desconsol amb què acabo els llibres que voldria que continuessin pàgines i pàgines enllà, puc confirmar que hi ha tot d’afinitats, però sobretot hi ha un estil. El gust per enumerar, esmentar, nombrar, acumular, escriure paraules que al·ludeixen a coses i fets que són de tinta i de paper, per repetir uns mateixos esquemes sintàctics, el fet que la progressió narrativa pengi d’un fil, que cada capítol sembli l’element d’una enumeració anomenada llibre, tot això desemboca en un estil que és un riu, torrencial de vegades; d’altres, tranquil. Un estil que corre el risc de tornar-se repetitiu, perill que l’autor conjura gràcies al detall inesperat, a l’anècdota, a una comparació agosarada, a vèncer les proves de l’escriptura com un príncep valent.