Una novel·la immensa

Homenatjar una novel·la immensa des dels 140 caràcters de Twitter, enllaçar recursos en línia, publicar fragments de la novel·la al blog o a Facebook... En un racó de la xarxa, la petita celebració del dos de gener de 1460, el dia que Joanot Martorell va començar a escriure el Tirant, ha deixat molta gratitud:

• 1entretants evocava el Furgatori del Josep Pedrals més tirantià a Amorval
• Xavier Caballé ens recordava que en la fèrtil, rica e delitosa illa d’Anglaterra habitava un cavaller valentíssim
• Gamoia ens oferia el Tirant lo Blanc col·laboratiu allotjat a Tinet i les edicions disponibles al Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya
• Aniol ens obria les portes de la Biblioteca Valenciana digital
• QuetiB, Judit Vives, Oreto Doménech i Enric Blanes ens obsequiaven també amb piulades
• Nightwing80 publicava Paraules a La batcova
• La lectora reivindicava que «La lectura és ardiment»
• Neus Pinart evocava la passió a Foc d'encenalls
• Antaviana en feia una defensa a tota ultrança
• Bloc d'en Jotes ens recordava Els viatges de Tirant lo blanc de La Capella de Ministrers
• A Himajina es difon la celebració amb Día del Tirant
  
• Ferran Moreno ens bombardeja amb la seva relació amb el Tirant ;-)
  

Dia del Tirant 2011

La nova edició íntegra del Tirant lo Blanc a cura de Víctor Labrado em sembla un bon pretext per celebrar que el dia 2 de gener de 1460 el cavaller Joanot Martorell comencés a escriure una novel·la genial. En aquest cas, es tracta d’una edició sense notes i sense divisió en paràgrafs, de manera que la intervenció de Víctor Labrado consisteix a determinar i aplicar els criteris de la regularització ortogràfica, amb els testimonis més antics a la vista; una feina meritòria, sens dubte. Molts lectors prefereixen l’accés al text nu, la lectura contínua sense la interrupció constant de les notes sobre variants textuals o sobre dades culturals i literàries.

Per aquest motiu, em sembla un bon complement Joanot Martorell: Un cavaller sense fronteres, de Silvestre Vilaplana, que pren el relleu d’altres llibres publicats per l’editorial Bromera que tenen com a objectiu seduir els lectors i acostar-los al món tirantià. Silvestre Vilaplana ofereix un text accessible que dóna el to històric i cultural per accedir al Tirant lo blanc. Les il·lustracions, a més a més, envolten aquest to amb l'atmosfera adient perquè la imaginació assetgi la complexitat de la narració.

Dos títols recents que m'animen a convidar-vos a celebrar el Dia del Tirant.

Tirant lo Blanch

L’edició del Tirant lo Blanch a cura d’Albert Hauf va ser un esdeveniment editorial de primera magnitud. Una edició crítica, rigorosa i plaent, de l’editio princeps publicada a València l’any 1490, elaborada pensant en la comoditat dels lectors, amb un aparell de notes que recull aportacions d’altres estudiosos, interpretacions i aclariments de caràcter filològic i històric, variants textuals, fonts utilitzades, etc. Si bé hauria estat força útil establir-hi alguna mena de divisió temàtica, les notes constitueixen una mena de petita enciclopèdia tirantiana que enriqueix la lectura i permet gaudir de l’ambiciosa operació intertextual de Joanot Martorell:

M[artorell] va operar, amb tota naturalitat i amb una evident genialitat, una de les més conscients i sistemàtiques operacions de razzia o rapinya intel·lectual de les quals tinc notícia fora dels textos religiosos, on la tècnica era proverbial. El lector pacient trobarà en l’apartat de notes una sistemàtica evidència d’aquesta tècnica de fagocitació conscient [...]

Ara ja es pot trobar l’actual edició de referència del Tirant lo Blanch a un preu força més assequible que l’edició commemorativa de 2004, en un volum de 1.658 pàgines d’aspecte durador, capaç de resistir les lectures i relectures. Quan vaig obrir per primer cop un exemplar d’aquesta edició, l’alegria acompanyava cadascun dels meus moviments: sostenir-lo, fullejar-lo, admirar-lo. Hi ha edicions parcials, més o menys generoses pel que fa al nombre de capítols que s’hi inclouen, a càrrec de grans especialistes en literatura medieval, que estan adreçades tant al públic estudiantil com als amants dels clàssics, però el fet de no disposar d’una edició d’aquestes característiques era una situació anòmala que finalment s’ha esmenat.

Només cal que es publiqui l’esperada edició crítica de Joan Parera, que té en compte l’edició de Barcelona de 1497. Una tesi doctoral llegida l’any 1995, segons costa a la fitxa de la biblioteca de la Universitat de Barcelona.

Dia del Tirant 2007

E perquè en la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech, e no altri ab mi, com per mi sols sia estada ventilada a servey del molt il·lustre príncep e senyor rey spectant Don Ferrando de Portogual la present obra, e començada a II de giner de l’any MCCCCLX.

Arran de l’estrena del Tirant lo Blanc de Vicente Aranda tenim més traduccions íntegres a l’espanyol de la novel·la de Joanot Martorell, com la traducció Joan Enric Pellicer publicada per Algar o una nova edició de la traducció de Martí de Riquer, en aquest cas a Booket, que coincideixen a l’hora de reproduir el desafortunat cartell de la pel·lícula. Continua sense haver-hi una edició íntegra i ben anotada en català a un preu raonable. Després d’un any, no sé si a algú se li ha acudit de fer-la a partir de l’edició d’Albert Hauf, però de moment cal acontentar-se amb la traducció al català modern d'Edicions 3i4: l’edició —força antiquada— de Martí de Riquer continua exhaurida, tot i que no és difícil trobar-la al mercat de segona mà. Sempre hi haurà, lògicament, l’opció de visitar la biblioteca més pròxima.

Una bona manera de celebrar la diada tirantiana pot ser fer un tomb per internet. La Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives ofereix un ampli repertori d’assaigs al voltant de l’obra, a més a més de facsímils digitals d’incunables i de traduccions antigues a l’espanyol i a l’italià. Parnaseo, de la Universitat de València, alberga la revista digital Tirant, que recull anualment articles i ressenyes sobre el Tirant lo Blanc i la literatura de cavalleries, a més a més d’un apèndix bibliogràfic sobre la novel·la. Google Books també ofereix un munt de documents, però retallats o d’accés limitat.

Dia del Tirant 2006

Dia del Tirant

E perquè en la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech, e no altri ab mi, com per mi sols sia estada ventilada a servey del molt il·lustre príncep e senyor rey spectant Don Ferrando de Portogual la present obra, e començada a II de giner de l’any MCCCCLX.

Així acaba la dedicatòria del Tirant lo Blanch, segons l’edició d’Albert Hauf. Aquesta data no sembla discutible, tot i que Joanot Martorell la dóna quan ja ha acabat el llibre uns anys més tard. En qualsevol cas, és certa perquè està escrita. M’hauria de sorprendre que el 2 de gener passi desapercebut com a data tirantiana, però si fem un cop d’ull al batibull editorial de la novel·la és perfectament comprensible que no se celebri. L’única edició íntegra i de qualitat disponible ara mateix és la d’Albert Hauf, publicada per la llibreria Tirant lo Blanch. L’edició de Martí de Riquer potser es reimprimirà pròximament, malgrat que més que una reimpressió sembla preferible refer-la o, com a mínim, rescriure la darrera versió del pròleg, de 1990: des de llavors s’ha avançat molt en l’anàlisi del Tirant i, doncs, en el coneixement de les fonts, manlleus o plagis que va utilitzar Joanot Martorell. No hi ha, per tant, una edició del Tirant que reuneixi rigor filològic, afany divulgador i un preu raonable. Hi ha la traducció al català actual de 3i4, una reedició recent de la traducció espanyola de J.F. Vidal Jové i tot d’antologies —algunes molt recomanables— que ofereixen els capítols prescrits per a l’ensenyament secundari, a més a més de l’adaptació de Bromera. Fa anys que es parla de l’edició crítica que Joan Parera prepara per a la col·lecció “Els nostres clàssics”, l’única que tindria en compte les variants de tots els incunables, incloent-hi el que es conserva a la Hispanic Society of America de Nova York. La data d’aparició, però, és una incògnita.

Evidentment, no cal el vist-i-plau institucional per gaudir del Tirant lo Blanch. De fet, ja se celebra el Dia de les Lletres Valencianes el 20 de novembre, data de la primera edició, l’any 1490. El 2 de gener em sembla un bon pretext per obrir-lo a l’atzar i celebrar, llegint-lo, que Joanot Martorell decidís escriure’l; al cap i a la fi, és la data que dóna l’autor.

Prendre el te

De nit, amb la llibreria tancada, arriben les caixes plenes de llibres que no s’han venut. Amb el cansament que arrosseguem ens fa la impressió que el nombre de caixes és gairebé el mateix que sortia de bon matí cap a la parada que havíem muntat al carrer. L’ordinador, amb dades incontestables, ens demostra que aquesta percepció és errònia. És immensa la quantitat de llibres que hem de bellugar amunt i avall per oferir títols que no sabem si sortiran o no; la importància de Sant Jordi és tan gran que el risc d’equivocar-nos ens obliga a demanar molt de tot. I al llarg de la jornada ens adonem que tenim poc d’això i massa d’allò altre o que un títol anunciat als suplements i a les revistes no ens ha arribat encara. Cal afegir, a més a més, que els llibres que seleccionem per a la parada estan limitats per l’espai d’exhibició i triem, a priori, un bon grapat dels que semblen més comercials. Per exemple, l’autor més venut a la llibreria –si sumem les traduccions al català i a l’espanyol- ha estat Sándor Márai amb La dona justa; a la parada, en canvi, ocupa un lloc més discret, desplaçat per Javier Cercas, Empar Moliner i el Mortadelo de la Mancha.

De camí cap a casa queden sobretot les satisfaccions. S’han venut dotze exemplars de Sobre la lectura, i ja van setanta-dos al llarg d’aquest any, una fita certament espectacular. Dels llibres que esmentava abans d’ahir, se n’han venut més aviat poquets; l’únic que no ha trobat comprador ha estat el Diari 1918 de J.V. Foix en l’edició de l’Institut d’Estudis Catalans. Encara que això no és ben bé cert del tot: és el que, finalment, he triat per regalar-me. Les felicitacions, una mica iròniques, dels companys han vingut pel fet que s’han venut tres exemplars del Tirant d’Albert Hauf en un sol dia, ja que es tracta d’una aposta personal; i aquí he d’agrair al programa El Favorit l’edició dedicada a Joanot Martorell que han emès aquesta mateixa setmana, a Màrius Serra l’entrevista que va fer a Albert Hauf a Alexandria –i que malauradament no vaig poder veure- i a l’Avui la portada i l’entrevista que el suplement cultural va dedicar al filòleg fa algunes setmanes. Espero que això serveixi perquè algú en faci una edició menys luxosa.

Pel que fa al Meu Llibre de Sant Jordi, la sorpresa ha estat un exemplar sense desbarbar de Poética y realidad en el cancionero peninsular de la Edad Media d’Eugenio Asensio i, per postres, El diccionario del diablo d’Ambrose Bierce que acaba d’editar Galaxia Gutenberg.

Entre les anècdotes, una de ben simpàtica: una senyora que demana algun llibre de Jordi Coca. Li mostro Cara d’Àngel perquè és el darrer i com que li comento que és un autor que m’agrada molt, pregunta quin és el llibre que m’ha agradat més entre els més recents. S’endú Lena. Suposo que li venia de gust prendre un te.

Enveja i vergonya

Ara que sembla ser que celebrem l’any del llibre i de la lectura, ens hem trobat una catastròfica explosió d’escrits de tota mena que, amb el pretext d’il·luminar-nos sobre aspectes ignots del Quixot, opinen sobre tot, tret de la novel·la de Cervantes. És la maledicció que han de patir alguns clàssics que han esdevingut icones nacionals: la descontextualització impune; com que l’autor ha mort (Barthes dixit...) es pot fer dir al text tota mena d’anacronismes. Seria gairebé obligatori escriure aquí sobre la pèrdua del sentit històric del temps, de les ciències humanes que reculen davant la bèstia del progrés tecnològic i tot això, però jo volia parlar de la vergonya que em provoca la manipulació del Quixot –de l’oblit de la literatura- i de l’enveja també.

Ha sortit fa un poc més d’un mes l’edició del Tirant lo Blanch a cura d’Albert Hauf: silenci. Puc criticar-ne els criteris d’edició –sobre tot la disposició de les notes i de l’aparat de variants textuals-, encara que això no amagarà el fet que es tracta d’una edició magnífica. No he llegit res sobre ella enlloc. Que vingui acompanyada de l’edició a càrrec de Vicent Escartí de la traducció castellana de 1511 –aquesta sí: una edició de baixa intensitat filològica- i de les correspondències en CD-ROM –amb la possibilitat de gaudir i jugar amb la novel·la a l’ordinador- tampoc no ha merescut ni la més mínima ressenya a la premsa.

No tornaré a llegir el Quixot fins al 2006: l’enveja i la vergonya em conviden a fer del 2005 l’any del Tirant.