dissabte, de juliol 30, 2005

L'estiu

. dissabte, de juliol 30, 2005
2 comentaris

Em demanava la pícara molinera aquí si és cert que a l’estiu augmenten les vendes de novel·la negra. I sí: és cert. Passa menys gent per la llibreria però la majoria de lectors compra més llibres, de manera que juliol sol ser un bon mes. Són uns dies, a més a més, que em reca no haver llegit més novel·la, sobretot quan no hi és la persona que s’encarrega de la narrativa i em demanen el meu parer sobre les novetats. Es produeix un fet curiós perquè és força freqüent: un client amb quatre o cinc llibres a les mans em demana, a més a més, que li recomani alguna novel·la policíaca. Normalment resolc la qüestió amb les coses que els companys de la llibreria m’han comentat sobre alguns autors. La curiositat rau en l‘a més a més, com si existís alguna regla no escrita que indueixi a consumir almenys una dosi de novel·la negra durant l’estiu. Un enigma.

Entre els altres llibres del prototipus de lector estiuenc sol haver-hi una lectura grossa: un voluminós clàssic de les collites del XIX o del XX, generalment Proust, Pla, Dostoievski, Tolstoi... Potser perquè dediquen més temps a passejar per la llibreria, noto també una major atenció als prestatges, a recordar els títols que alguna vegada han desvetllat l’interès i que ja no es troben a les taules de novetats. De vegades, s’acosta un client amb retalls de suplents culturals de molts mesos enrere. Me l’imagino a casa, triant entre un munt de paperots que alimenten una libido sciendi in crescendo. Una variant és el lector que es concentra en un autor o en un tema i que compra llibres de i sobre un escriptor o que tria alguna parcel·la del coneixement científic, històric, filosòfic... per capbussar-s’hi.

Hi ha, doncs, una tendència força estesa a programar les lectures estiuenques. No és estrany, però, trobar-se amb algun client que arreplega un bon grapat de llibres, seu, els tasta, deixa alguns, tria uns altres, demana títols extrets d'una nota a peu de pàgina, passa la tarda, i, quan l’avisem que és l’hora de tancar, en compra un i comenta que tornarà l’endemà per acabar de decidir-se. Jo sóc més aviat d’aquesta mena de lectors anàrquics, amb l’avantatge que em puc emportar els llibres a casa i saltar d’un títol a un altre fins que m'adono que aquest sí, i me’l llegeixo.

Reprenc el fil: malgrat la meva ignorància en aquest terreny, no crec que alguns autors de novel·la policíaca siguin lectures lleugeres. Tampoc no comparteixo aquesta idea errònia que associa l’estiu amb les lectures lleugeres. El lector estiuenc prototípic s’entesta a desmentir-la: l’estiu és la millor època per llegir de tot. O per rellegir.

dijous, de juliol 28, 2005

L'ofici de restaurador

. dijous, de juliol 28, 2005
5 comentaris

Lateral ha publicat l’ara ja famós manifest. Si tenim en compte l’alta qualitat de la revista, aquesta decisió em sembla pobre: no afegeix gaires elements nous de debat. Mihály Dés no comparteix un punt: la futura creació del PRR, Partit per al Restabliment de la Realitat. Jordi Ibáñez, a l’entrevista que li fa Anna M. Gil: “¿Un manifiesto? No, no, socorro. Qué barbaridad. Verá, yo no me identifico con nada parecido a un intelectual (...) Y sobre eso de cambiar las cosas, bueno, habría que comenzar por decirse honestamente de qué cosas estamos hablando, por qué se las quiere cambiar y qué cosas se desea que vengan después.” Hauria estat interessant saber, per exemple, quina política social, econòmica, educativa, etc. proposen els intel·lectuals per restablir la realitat real. Sobretot, tinc curiositat per saber si aconseguirien posar-se d’acord també en aquests assumptes. Francisco García Prieto, economista cosmopolita, semblava molt content amb la iniciativa.

L’última frase del manifest encara em provoca angoixa: “Cridem, doncs, els ciutadans de Catalunya a reclamar l’existència d’un partit polític que contribueixi al restabliment de la realitat.” La realitat real necessita restauració? He llegit La vida Canina de Carles Bellver, un llibre molt bo amb un grapat de contes excepcionals, i com que el primer conte es titula precisament “Deteriorament general de la realitat” no deixo de pensar en el restabliment de la realitat deteriorada. Tinc por de viure en un món simbòlic homogeni gens tangible. Espero instruccions del PRR per restaurar la realitat dels dits que teclegen, dels llibres que m’envolten, de la finestra que em mostra una porció de la realitat exterior. Els protagonistes del relat s’adonen del deteriorament general de la realitat. Jo, fins que no he llegit el manifest, ni me n’havia adonat: vivia amb una percepció errònia de les coses, confiava en una mínima i suportable immediatesa de la realitat real. Per culpa del PRR he estat a punt de creure que calen mediadors competents perquè el restabliment de la realitat sigui possible i l’angoixa desaparegui. Gràcies a la magnífica anàlisi argumental de fum i estalzí deixo estar l’assumpte i torno a parlar de llibres.

El Simposi Internacional dedicat a Roberto Bolaño que van organitzar la revista Lateral, la Universitat Pompeu Fabra i la Casa Amèrica a Catalunya ja està editat. Malauradament, Rodrigo Fresán i Ignacio Echavarría han declinat incloure-hi les seves contribucions. Em va emocionar la projecció d’un fragment del pregó Blanes. El text del pregó està inclòs a Entre paréntesis. Hi podem llegir:

Y el recuerdo simultáneo de Sebastián, Waldo y de Narcís, los tres ahora casados, los tres convertidos en padres de familia, algo que da un poco de miedo porque significa que los años han pasado, porque significa que todos, pero sobre todo yo, estamos dejando atrás nuestra juventud, me trae a la cabeza, otra vez, la palabra tolerancia, que para mí es la palabra que define Cataluña, pero por encima de todo es la palabra que para mí define Blanes, un pueblo o una ciudad pequeña con problemas, con defectos, pero tolerante, es decir, viva y civilizada, porque sin tolerancia no hay civilización, sin tolerancia hay ciudades-represivas, ciudades-robots, ciudades que se parecerán a la naranja mecánica de nuestro llorado Kubrick y de nuestro llorado Burgess, pero que no serán en modo alguno ciudades en que podamos vivir. Y eso es lo que Cataluña me ha enseñado y lo que Blanes me ha enseñado, entre otras muchas cosas que he aprendido aquí, la más importante de las cuales es cuidar a mi hijo, que es blanense y catalán de nacimiento y no de adopción, como yo: una tolerancia que a veces puede confundirse con timidez pero que sabe ser enfática cuando es necesario.

L’escriptor català d’origen xilè ha escrit en aquest país el bo i millor d’una obra que perdurarà. Si calgués representar a Frankfurt els escriptors catalans que escriuen en espanyol, jo portaria els llibres de Roberto Bolaño.

dissabte, de juliol 23, 2005

Temps robat

. dissabte, de juliol 23, 2005
5 comentaris

Si algú hagués robat l’exemplar d’Excelsior o el temps escrit de la biblioteca potser hauria trigat molt de temps a descobrir Biel Mesquida. Però ningú se’l va endur, i encara hi és. “Quien por placer no lea / que no me lea” afirma Jaime Gil de Biedma, i per plaer no he deixat mai de visitar la biblioteca. Ni tan sols ara que tinc milers de llibres a l’abast. La calor d’ara, de fet, em recorda les tardes d’estiu que satisfet de ser fatiga, després del joc, arribava al foc fresc de la biblioteca on anava descobrint les lletres del món. Ara no seria capaç d’explicar la mena de sotrac que em va causar Excelsior, un garbuix exaltat d’idees no em deixa precisar la seducció o l’encanteri que va acabar d’esclatar més tard amb La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, així que m’acontentaré de parlar d’un llibre robat, que no és de Xècspir.

Entre els autors que també em van fascinar llavors hi havia Juan-Eduardo Cirlot. El vaig descobrir a Poesia de J.E. Cirlot 1966-1972 a cura de Leopoldo Azancot. Un llibre que vaig demanar en préstec, amb les pròrrogues pertinents, en moltes ocasions. Oblidat amb els anys, vaig voler recuperar-lo però ja no hi era. Ni tan sols no vaig gosar preguntar si l’havien robat. El fet que no estigués a la biblioteca m’inquietava. Tant se val que tingués a casa altres llibres de Cirlot, incloent-hi Bronwyn; aquella edició era la que jo havia llegit, la que formava part de les lectures que em lligaven als meus estius. La vaig buscar i ara la tinc. No puc, però, evitar de vegades pensar en l’altre exemplar. Tot i que sé que mai no es llegeix el mateix llibre dues vegades, el llibre era l’altre exemplar.

Y encender una hoguera de palabras
en un idioma abierto a la caricia
de las manos insomnes que recorren
estratos de color inmemorial.



Juan Eduardo Cirlot: "Oda a Montserrat Gudiol"

dilluns, de juliol 18, 2005

Lletrafogueres

. dilluns, de juliol 18, 2005
8 comentaris

No sóc un lector potencial del llibre De miel y diamante: Cien años de narraciones catalanas perquè és una antologia adreçada al públic hispànic que desconeix la literatura catalana. Malauradament, però, té sentit que es vengui a les terres de parla catalana. Davant de les incomptables temptacions que em trobo a la llibreria, aquest recull en espanyol no m’havia cridat l’atenció. Fins que un amic em va dir que Biel Mesquida no hi surt. Escriu l’antologador:

Muchos textos fueron seleccionados y posteriormente rechazados. Son dos centenares, algunos formados por escritores que están presentes en esta antología y otros que, con toda justicia, podrían formar parte de un segundo volumen, de una segunda edición o segunda parte que ofrezco desde ahora mismo a mis editores. Quisiera señalar que se trata de textos de Vicenç Altaió, Prudenci Bertrana, Jordi Coca, Joan Creixells, Anton M. Espadaler, Gaziel, Pere Guixà, Maria Mercè Marçal, Ernest Martínez Ferrando, Biel Mesquida, Terenci Moix, Miquel de Palol i Felip, Manuel de Pedrolo, Alexandre Plana, Carles Riba, Carme Riera, Nicolau Rubió i Tudurí, Robert Saladrigas, Francesc Serés, Carles Soldevila, Rafael Tasis y Eugeni Xammar.


Evidentment, no discutiré ni la selecció ni les omissions: un crític literari ha de tenir un bagatge dens de lectures concentrat en la seva especialitat i jo sóc lluny de posseir aquest desig de ser exhaustiu. Els meus arguments serien ben febles davant dels raonaments de l’antologador. A més a més, una antologia s’hauria de jutjar pels textos que aporta, més que pels textos que bandeja i, segons em xiuxiueja el pòsit de les meves lectures atzaroses, aquesta sembla una bona antologia. Ara bé, jo no sóc un crític i com a lector em puc deixar endur per les passions i ser injust i defensar el meu gust literari sense l'autoritat dels mediadors.

Després de llegir al pròleg que l’antologia “ha sido construida en función de la estética y no de la taxonomía literaria, siguiendo un principio tan antiguo como el hedonismo o albedrío para con la emoción. Aprender para la vida y no para la escuela es la encomienda de Séneca que infortunadamente, en la actualidad, ha olvidado buena parte de los estudios literarios de las universidades catalanas (...)”, no he pogut evitar el record d'aquest fragment:

Orba els meus ulls, orba el meu cervell, orba el meu cor, orba el meu sexe, orba’m! Ella et va agafar de la mà d’un estirada. “Com vols que els lectors t’entenguin si escrius coses així? Orbar, ¿què és orbar? No veus que no ho diu ningú!” Tu quasi tragueres un espireig lluent com un míssil de tristor per l’ull dret quan ella et va dir la darrera frase. Però fent un esforç nerviós i muscular aconseguires que cap avió carregat de llàgrimes no sortís de l’aeroport dels ulls de la teva retina. “Orbar és desposseir, privar o despullar d’alguna cosa, espatllar, inutilitzar i accions per l’estil.” Estaves al contrallum d’un lledoner i pensares que ella et mirava des d’una cambra endomassada de malenconies. “M’entens? Si l’escriptor es fa un altre —es transforma— quan escriu, si carrega d’espires cada lletra perquè sien lletrafogueres que encenguin el lector, si deixa cèl·lules de la pell per les retxes perquè el lector pugui sentir tactes de contacte, si s’escriu quan inscriu un alfabet d’ombres entintades, cal que el lector toqui ben tocat si vol que la lletra també i tan bé el transformi. No, sàvia amiga, llegir tampoc no és bo de fer.” Ella t’ha mirat com si els seus ulls grossos i líquids s’omplissin d’algues i d’estrelles fugaces. “Ja ho sé. Tu em parles del luxe de les roses. Em dius que l’alta manera de llegir és rellegir. Com veure un paisatge quan ja has mirat. Orba el meu cap, orba el meu ventre, orba els meus ulls, orba les meves mans: orba’m!”.

Biel Mesquida: T’estim a tu; Empúries: Barcelona, 2001.

dimarts, de juliol 12, 2005

Tecnologia etrusca

. dimarts, de juliol 12, 2005
5 comentaris

El tècnic que s’ocupa de revifar el meu ordinador està molt enfeinat perquè en el mercat negre no abunden les peces de tecnologia etrusca. Mentrestant es resol el problema, que pot acabar amb la venda de l’ordinador a algun museu arqueològic, em plau proposar-vos un passeig pels webs que opten al Premi Lletra o bé participar en el seu debat d'estiu. Us recordo que les votacions finalitzen el dia 22 de juliol.

dimecres, de juliol 06, 2005

Surfin' Argentina

. dimecres, de juliol 06, 2005
5 comentaris

És un llibret lleig. La portada de Literatura de izquierda sembla un cartell commemoratiu del Llibre vermell de Mao. No l’hauria llegit si un company de la llibreria no m’hagués assegurat que m’agradaria; i m’ha agradat. Damián Tabarovsky realitza una reducció salvatge del concepte literatura: contra el mercat i contra l’acadèmia descriu l’evolució de la literatura argentina dels darrers trenta anys amb unes eines conceptuals precises i sorprenents. Aquesta mena d’operacions, que consisteixen a explicar un objecte immens a partir d’unes poques nocions ben fonamentades, poden ser molt útils per indicar un punt de partida, un indici que em convidi a endinsar-me per un bosc poc conegut.

Tabarovsky planteja una diferència entre les avantguardes històriques i les avantguardes actuals: si ser avantguardista abans volia dir obrir camins impensats en la literatura, ara l’avantguarda és la impossibilitat mateixa de ser de la literatura. L’herència de les avantguardes històriques, però, aporta un element que trobo essencial: com que tot és possible gràcies a l'experimentació formal, cal que l’escriptor triï les pròpies restriccions. I és una tria arriscada i lúcida la mena de crítica literària que practica Tabarovsky. Ofereixo uns fragments del primer assaig, “El lector sin público”, sobre el concepte central, la literatura de izquierda:

Esa literatura no se dirige al público: se dirige al lenguaje. No se trata de la oposición novela de trama vs. novela de lenguaje —que es como decir: la oposición mercado vs. Academia—, sino que es mucho más ambiciosa: apunta a la trama para narrar su descomposición, para poner el sentido en suspenso; apunta al lenguaje para perforarlo, para buscar ese afuera —el afuera del lenguaje— que nunca llega, que siempre se posterga, se disgrega (la literatura como forma de digresión) ese afuera, o quizá ese adentro inalcanzable: la metáfora del buceo (la invención de una lengua dentro de la lengua); ya no el buceo como búsqueda de la palabra justa, bella, precisa (el coral iluminado bajo el agua), sino como el momento en que la caza submarina se extravía y se convierte en chapa, ácido, vidrio molido, coral de vidrio molido (la exploración a un barco hundido).

(...)

Fuera del mercado, lejos de la academia, en otro mundo, en el mundo del buceo del lenguaje, en su balbuceo, se instituye una comunidad imaginaria, una comunidad negativa, la comunidad inoperante de la literatura.


Quina és aquesta comunitat? Bàsicament Libertella, Fogwill i Aira. Sí: un cànon, o contracànon. Precisament, l’encert del breu assaig amb què comença el llibre és que aporta claus literàries que enriqueixen la meva lectura de César Aira. Caldrà, doncs, seguir la petja de Libertella i Fogwill.

Continua amb un assaig sobre Copi —també caldrà llegir-lo, què hi farem—, unes observacions sobre el lloc de la mirada en l'art i la literatura del segle XX i unes reflexions més literàries recollides sota el títol “Estaba haciendo surf y una ola me agarró”:

El peso de tener atrás a las vanguardias parece insoportable. Pero lo verdaderamente insoportable no es que las vanguardias hayan fracasado o se hayan diluido o que hayan sido absorbidas por el sistema, sino la dificultad de ser hoy vanguardia. La literatura contemporánea profundiza esa imposibilidad. La condición de la vanguardia consistía en llevar una posibilidad hasta su extremo. La condición de la literatura contemporánea consiste en llevar su propia imposibilidad hasta el extremo.


L’últim assaig, molt breu, és una delícia. “Perder el juicio” analitza un tòpic a propòsit de l’obra de Flaubert: la feina d’orfebre que fa útil la literatura. Flaubert va ser absolt en el judici contra Madame Bovary perquè la defensa va convèncer el jutge que “la obra de la que Flaubert es el autor es una obra que parece haber sido intensa y seriamente trabajada desde el punto de vista literario y del estudio de los caracteres”. Va ser absolt per la seva utilitat social. Tabarovsky planteja amb eficàcia que aquesta feina d’orfebre literari en Flaubert és inútil, és un escreix sobrer: “si la literatura fuese inútil, fuese lo que sobra, lo que está de más, si no tuviese otro fin más que sí misma, si no fuese más que la escritura de su escritura, perdería su inocencia, perdería el juicio.” Flaubert corregint fins a l’extenuació per oferir un producte ben fet és l’argument que va admetre el jutge, el representant del sentit comú, que s’escandalitzava davant la sospita del fiscal imperial que Madame Bovary és un excés, “lo excesivo de la escritura se convierte en el tema central de su alegato”, una despesa injustificada i inadmissible. Tabarovsky nota que l’argument que va aprovar el jutge, i va salvar Flaubert, és l’argument que perdura.

dimarts, de juliol 05, 2005

Terra ignota

. dimarts, de juliol 05, 2005
2 comentaris

Al juliol arriben menys novetats i la guerra de les taules baixa d’intensitat. La darrera batalla per la visibilitat s’ha desfermat arran de la Feria del Libro de Madrid: les editorials han llançat les hosts a la conquesta de l’últim botí de la temporada. La crueltat dels combats a la secció de poesia per uns centímetres de taula ha estat èpica. Malgrat les nombroses baixes, cal destacar la fortuna dels llibres que han rebut una segona oportunitat per defensar-se als prestatges. Més vulnerables, però, perquè només poden lluitar amb el llom, entaforats a pressió entre una competència ferotge.

Els títols que han aconseguit col·locar una pila d’exemplars en una posició estratègica poden restar tranquils fins a mitjans de setembre, i fins i tot perllongar l’estada en llocs de privilegi cap als primers dies d’octubre. Si el llibre ha defensat la plaça, posem per cas, des de l’abril, aconseguiria mantenir-se a les taules de novetats durant uns set mesos. Una autèntica heroïcitat. La mitjana de permanència a les taules de novetats sol ser de més de dos mesos —i no les tres setmanes que apunten alguns— encara que cal tenir en compte que hi ha diferències significatives entre, posem per cas, els llibres de poesia —amb una inflació de títols aclaparadora—i els d’assaig, amb totes les subdivisions que calguin.

Que baixi l’entrada de novetats no implica, però, que minvi la feina. Comencen els torns de vacances —a mi no em tocarà fins a l’agost— i això vol dir que ens hem de repartir les tasques dels companys absents. Aquesta situació és una oportunitat per explorar seccions de la llibreria que conec superficialment. Un risc força perillós: el nombre de temptacions es multiplica, i cal dominar l’angoixa de no poder tastar-les totes. Amb el temps he après que llegiré una part ínfima dels llibres que m’han atret en alguna ocasió; que gaudir dels llibres demana deixar-se endur per l’atzar: un llibre crida a un altre, una observació d’un client fa que em fixi en un títol, un company afirma que això o allò és brutal, una crítica desfà un malentès respecte a una novel·la i decideixo, almenys, començar-la... La lectura d’un llibre no s’ha d’enterbolir per l’ombra dels llibres que no llegiré mai. Tinc al meu favor que no puc saber quins seran aquests llibres.