Han passat tres mesos i no se n’ha venut cap. Tres mesos d’espera lenta i infructuosa sobre la taula de novetats. Alguns lectors han fullejat els títols que hi ha a tocar, i n’han comprat alguns. A aquest llibre secret, com a molt, algú li ha dedicat uns segons per tornar-lo a lloc gairebé immediatament després d’haver llegit d’esma la contraportada o la solapa. He mirat discretament els qui s’hi han interessat, amb l’esperança que ara sí. I ha estat que ara tampoc. De fet, quan va arribar res no em feia pensar que m’agradaria. De vegades arreplego algunes novetats a l’atzar, per satisfer una set imprecisa de lectures, i em trobo que m’entusiasma un llibre insospitat. Provo de trobar-li, llavors, una ubicació destacada perquè no passi desapercebut. Una setmana i la pila resta intacta. Modifico la disposició de la taula perquè l’entorn li sigui més benèvol. Un mes. En alguna ocasió comento, dissimulant la impaciència, que el llibre està molt bé, i així fugir d’estudi pot voler dir que potser sí... un altre dia. Dos mesos. I n’hi ha tants per triar que la insistència és absurda i no goso practicar-la.
Han passat més de tres mesos, els llibres nous reclamen espai, els centímetres de taula que ocupa el llibre secret no resisteixen la invasió de rivals que exigeixen la seva oportunitat. Torno tots els exemplars menys un, que ocupa el seu lloc al prestatge. Ara ja no puc cercar una ubicació que l’afavoreixi; la classificació temàtica i l’ordre alfabètic determinen on ha de passar els dies d’ara en endavant. I passaran els dies, és clar, i les setmanes, els mesos; fins i tot, els anys. Hi ha més llibres —pocs, però— que comparteixen la seva condició i amb els quals em vincula una complicitat secreta. Me’ls trobo quan col·loco les reposicions o busco un llibre que m'han demanat; els reconec. En alguna ocasió, potser, els fullejo de nou i fins i tot me’n compro un abans no l’hagin descatalogat i esdevingui irreemplaçable.
Han passat més de tres mesos, els llibres nous reclamen espai, els centímetres de taula que ocupa el llibre secret no resisteixen la invasió de rivals que exigeixen la seva oportunitat. Torno tots els exemplars menys un, que ocupa el seu lloc al prestatge. Ara ja no puc cercar una ubicació que l’afavoreixi; la classificació temàtica i l’ordre alfabètic determinen on ha de passar els dies d’ara en endavant. I passaran els dies, és clar, i les setmanes, els mesos; fins i tot, els anys. Hi ha més llibres —pocs, però— que comparteixen la seva condició i amb els quals em vincula una complicitat secreta. Me’ls trobo quan col·loco les reposicions o busco un llibre que m'han demanat; els reconec. En alguna ocasió, potser, els fullejo de nou i fins i tot me’n compro un abans no l’hagin descatalogat i esdevingui irreemplaçable.
Un dia m’adono que algun d’aquests llibres secrets ja no hi és. Comprovo que, efectivament, l’han comprat. És en aquest cas que de debò el llibre troba el seu lector.
23 comentaris:
Verbigràcia? (si no és molt demanar)
crec que tenim el mal costum de no confiar en la nostra intuïció, i de fer més cas a la crítica d'algú a qui possiblement han pagat perquè la faci, que de fer cas al que ens diu el llibre quan el tenim a les mans.
tu ho has dit: cada llibre té el seu lector (i cada lector troba els seus llibres)
jo quan compro un llibre, primer me'l miro fix als ulls i si em mira amb cara tendra i em diu "porta'm amb tu", doncs llavors el compro (o bé me l'enduc de la biblioteca) encara que no me'l llegeixi mai...(perquè ja no em cal, doncs ja m'ha explicat el que em volia dir)
penso que no podrem escoltar mai el que ens diu un llibre si només estem pendents del que parla l'altra gent.
(no sé si m'he explicat prou bé, però sóc de les que troba aquests llibres secrets)
una abraçada, llibreter
(ara feia dies que no deia res, ehhh)
Quina justa i musical,petita, melodia per uns llibres secrets que cauen dins la matèria més humana: l'oblit!
Amb aquests posts, Llibreter ben aimat, ens ofereixes els caires subtils d'una lectura d'aquest espai de veus i ecos on fas feina.
No perdis ni un gram de sensibilitat! Els teus lectors la necessitem.
Un fan
Jo no hi crec en això, que cada llibre té el seu lector. Sempre compro llibres a partir d'informació prèvia (i no necessàriament crítiques comprades, que com, sabeu, no en són sempre, de comprades, per exemple les d'El Llibreter -o diguem-ne comentaris, orientacions...-).D'altra banda, cal dir que El Llibreter parla de llibres llegits i no de llibres que et captiven des de la taula, o el prestatge, per la seva presència poètica. Sovint llegeixo llibres amb un disseny i una fisicitat que em desagraden, com L'ensenyador de pisos que odiava els mims/Destino o els volums de la MOLU, però la lletra acaba guanyant.
PD: algú ha llegit Contra Natura/Pombo? Jo no l'he pogut acabar: quanta pretensió: un bunyol reinflat.
Perdon por la intromision, en
http://unatemporadaenelinfierno.blogspot.com/
me han recomendado que venga aqui a hacer mi peticion.
Quedaria muy agradecido si alguien me pudiera facilitar la entrada
torbellino
de la edicion inglesa del 'Diccionario de simbolos' de Cirlot.
(No se si lo habran traducido por whirlwind, quiza)
Gracias por anticipado. Mi email es karlsruenho@gmail.com
Són secrets, Toni: secrets...
Entenc, Mar, que ets dels lectors que s’aturen a mirar els llibres que hi ha als prestatges i que dedica el temps que calgui per triar. Sobre les opinions dels altres, estic més d’acord amb Xuxy: m’agrada escoltar companys, amics o clients amb els quals comparteixo algunes complicitats, i també llegir crítiques de llibres que tinc pensar de tastar. Ara bé: un llibre també pot cridar l’atenció pel títol, la portada, la disposició tipogràfica o la qualitat del paper; abans era més maniàtic amb aquests detalls, ara ja no m’hi fixo tant però un bon llibre ben editat em sembla millor.
Gràcies, anònim, pels elogis. M’agrada pensar que potser alguns lectors del bloc es miren les llibreries amb una mica més d’atenció.
L’únic que et puc dir, Manolo, del Dictionary of Symbols de Cirlot és que l’única edició viva és la de Dover Publishing. En qualsevol cas, l’entrada Torbellino és molt breu; te la copio de la meva edició, que no és la de Siruela sinó la de la desapareguda editorial Labor:
Esta forma, constituida por el movimiento en espiral y el helicoide, expresa también el dinamismo de la cruz tridimiensional, es decir, del espacio. Por ello es símbolo de la evolución universal.
L’entrada acaba amb una crida que remet a la bibliografía, en aquest cas:
GUÉNON, RENÉ: Le symbolisme de la croix. Paris, 1931.
Hi ha una traducció espanyola d'aquest llibre publicada l'any 2003 per Olañeta. L'edició d'Obelisco, de l'any 1987, segurament està exhaurida.
No sé si cada llibre té el seu lector, potser sí. En canvi, crec que cada llibre té el seu moment, almenys m'hi he trobat. No és molt atzarós, però? Per molt que els llibreters ens posin un llibre davant dels ulls, a l'abast de la mà, què ens fa passar-hi de llarg i agafar el del costat?
No és el mateix cas, però, que el que diu na xuxy: quan vas a buscar un llibre determinat poques vegades t'atures a tafanejar què hi ha de nou.
PD. L'estic llegint, el de Pombo. I la teva definició li escau: un bunyol reinflat. Quanta paraula per dir tan poca cosa!
La veritat, Ferran, és que aquest apunt volia ser una protesta contra el tòpic que cada llibre té el seu lector, amb aquest cas rar del llibre secret que, després de molt de temps d’estar a l’abast de molts i molts lectors, finalment troba algú que s’hi interessa prou per comprar-lo. En aquest cas concret sí que és cert, o així m’ho sembla. A la biblioteca també deu haver-hi alguns llibres secrets, oi? Però potser és més difícil detectar-los, perquè el préstec no sembla una dada fiable per determinar el nivell de secretisme.
Sobre el Pombo no puc dir res, he intentat en alguna ocasió llegir algun llibre seu i no he estat capaç de superar les primeres pàgines, ni tan sols el celebrat El metro de platino iridiado.
amics, un secret de subaltern d'editor; hi ha estudis que asseguren el següent; el primer en que es fixa un pre-comprador d'un llibre és en el dibuixet de la portada, després en el títol, després en el nom de l'autor, i després el torna a deixar a l'estanteria.
sí, és trist, però pitjor són les guerres, per posar un exemple.
-----
vaig intentar llegir-me Una ventana al norte, de Pombo. Vaig fracassar.
No ho entenc. Si el pre-comprador torna el llibre a l'estanteria és que primer l'ha agafat de l'estanteria, no? Si una cosa li ha cridat primer l'atenció suposo que deu ser el llom, no la portada.
vostè és molt perspicaç. On diu estanteria, posi-li taula de novetats, ja veurà com la cosa quadra
D'altra banda, acariciar un llom (de llibre, de dona) és una experiència plaent a més no poder.
Gracias, anyway.
Tu si que en saps! :) Quan ho he llegit m´ha fet molta gràcia, perqué jo també ho he fet mil vegades... posar a taula llibres que interessa que es llegeixin... canviar piles... La cursa per la difusió de la Cultura...
Benvolgut llibreter:
Jo treballo en una llibreria i em passa el mateix que a tu, els llibres secrets passen bastant desapercebuts entre l'allau de novetats. Les seccions de poesia, clàssics o petites i interessants editorials no criden gaire l'atenció. D'altra banda està comprovat que quan fem canvis d'ubicació a les taules o a l'aparador en algun cas sí demanen pel llibre en qüestió.
Moltes felicitats per escriure com ho fas.
Escolto només algunes recomanacions, no faig cap cas de les critiques (els crítics generalment son escriptors frustrats) un llibre quasi sempre es mereix un respecte, de vegades dins el nom mes anònim i la portada mes poc atractiva es descobreix una joia.
Llibreter, gràcies per aquest Bloc.
Una peixatera del meu barri em recorda sovint un vell consell: 'el que no es veu, no es ven'. Això val també per als llibres. A més de veure's hi pesa, avui, i molt, la presentació, la 'tapa', i també el títol. Això fa que el mateix llibre, en una edició anterior, amb una tapa passada de moda, no surti, encara que sigui més barat. La intuïció també és enganyosa, i, els consells, relatius. Quantes decepcions literàries no ens ha produït una crítica entusiasta que no hem compartit en llegir algun llibre!
La paraula Cultura és massa ambigua, Sarah; pot significar tantes coses que esdevé poc engrescadora. Les Grans Paraules solen ser un entrebanc; intento utilitzar-les poc.
Segur que també t’ha passat, Júlia, que finalment retirem una novetat que hem intentat destacar i pocs dies després apareix la crítica en un suplement i molts la demanen justament llavors, quan ja s’ha fet la devolució i només hi ha un exemplar a la secció.
M’agrada escoltar recomanacions, Lectora. També hi ha crítics que respecto, tot i que no sempre hi estigui d’acord. Gràcies a alguna xerrada i a alguna lectura he descobert vertaderes joies.
Però també passa com amb la carta robada, Júlia, que la tenim ben a la vista però pel fet de cercar-la pels racons i llocs més amagats no ens adonem que la teníem ben a prop. Que tinguis sort amb La pols dels carrers, ens va arribar dijous ;-)
Hola Llibreter: que sàpigues que això no només passa a les llibreries, és a dir, en un espai de comerç, sinó també a les habitacions dels lletraferits. Jo he intentat arreplegar els llibres que més m'han agradat i col·locar-los a algun lloc a la vista, en detriment d'altres que m'han deixat indiferent, amb l'esperança no de vendre'ls, precisament, sinó amb l'esperança potser de crear la imatge de mi que vull mostrar, com els escolars que trien les seves camisetes de grups de heavy per definir-se d'alguna manera. Hi veus alguna similitud o són paranoies meves? Salut i felicitats pel blog.
Albert
¿I deixar-los amb estudiada indolència sobre una taula, o sobre el llit, perquè cridin l'atenció? Modestes maniobres exhibicionistes que tots hem practicat alguna vegada, oi?
Salutacions
Sens dubte
Més que llibres secrets, als que hi ha a les biblioteques els anomenaria llibres perduts: llibres que any rere any acumulen pols i més pols i que mai ningú els ha tret en préstec. Però també n'hi ha molts que aumulen préstec i més préstec però que mai han estat llegits del tot.
Jo també soc dels que passo de les critiques dels "critics", perquè al marge del que dieu de que son escriptors frustrats, hi ha també molt de pressió per part de les editorials. Jo em fio de les recomanacions d'amics i de la meva propia intuició. Entre les recomanacions, ara he acabat "La memòria del silenci" de Ramon Font, publicat per Actéon Editorial. I com que va ser una recomanació força reixida (i és també un llibre secret)us la faig extensiva.
Publica un comentari a l'entrada