Bona diada a tothom!!!!

Agrair amb alegria el llibre, dissimular o exagerar o mostrar amb franquesa la impaciència, amagar la decepció pel llibre regalat o pel llibre no regalat, assajar una cara de pòquer, improvisar l’obsequi d’una cara de sorpresa.

I llegir immediatament, o després —uns dies, uns mesos, uns anys—, o mai. Però imaginaré que sí: llegir. I llavors esbrinar el plaer o la indiferència amb què obre el llibre i tasta les primeres línies, observar si s’hi submergeix o llegeix en diagonal, mirar si repeteix algun paràgraf o alguna pàgina o salta algunes línies o el fulleja amunt i avall amb un cert desordre, contemplar si devora, si paladeja, si es cansa, si s’engresca.

Interpretar els gestos que he vist tan sovint a les biblioteques, al transport públic, als parcs, a l’espai públic, però ara fent de voyeur a la intimitat de la llar, multiplicar-me en infinitat d’ulls per investigar l’acolliment dels llibres que avui sortiran de les parades, de les biblioteques, de les llibreries...

El desig de ser voyeur de la lectura ha augmentat enguany amb un premi que primer vaig qualificar com a insignificant, un adjectiu que poc després ja no li esqueia i que vaig haver d’esmenar amb “petit”, encara que potser té raó VilaWeb i el Premi Exhaurim-lo! 2010 sigui el premi més curiós.

Bona diada a tothom!!!!

Una mica de nostàlgia abans d'anar a dormir: 2005, 2006, 2007, 2008, 2009

Què més, què més, què més

Sant Jordi, sempre igual: comandes, reposicions, reclamacions, llibres, nervis, llibres, impaciència, llibres. Però sempre diferent: El cobrador de Rubem Fonseca, que té, com a mínim, després d’una primera lectura, tres contes brutals, o La ciutat de les finestres, el nou llibre de Pau Planas, que llegiré per culpa de La nau, i tastets, molts tastets de llibres nous i de reedicions —com La vuelta al día en ochenta mundos i Último round de Julio Cortázar en l’excel·lent edició publicada per RM Editores, sense menystenir les edicions clàssiques de Siglo XXI que han mantingut aquests dos títols als prestatges de les llibreries durant dècades— fins que Maletes perdudes de Jordi Puntí ho atura tot.

Què més. I mentrestant el Premi Exhaurim-lo! 2010 convoca complicitats a través de la xarxa, a pleret, com correspon al premi literari més petit de Catalunya: la generositat de Sani Girona, Marcel, Salvador Macip, Mr. Rude, Toni Ibàñez, Biel Mesquida a la blogosfera —sisplau: esmeneu-me si em deixo algú—, de la Llibreria l’Illa, de L'Aranya Llibreria i alguns lectors a Facebook i Twitter, l’alegria de llegir comentaris d'internautes que els agrada la idea...

Què més, què més. La certesa que enguany no trobaré el pretext per escriure l’apunt sobre Sant Jordi, potser perquè ja n’he escrit un bon grapat, o potser perquè abans preferiria trobar la manera de parlar d’El cobrador de Rubem Fonseca, de La aventura ausente de Gabriel Bertotti, de La librería de Penélope Fitzerald, de No hi ha terceres persones d’Empar Moliner, de la pertorbadora bellesa d’Hermosa, el capità i les nines russes, del decebedor Metamorfosis de la lectura de Román Gubern, de l’amè Bibliotecas llenas de fantasmas de Jacques Bonnet, de l’interessant Nadie acabarà con los libros d'Umberto Eco i Jean-Claude Carrière, dels Cuentos completos de Fogwill, de la increïble Dublinesca d’Enrique Vila-Matas, de la delicada i subtil i japonesa El cel és blau, la terra blanca de Hiromi Kawakami.

Què més, què més, què més. Que no voldria escriure gaire estona més, que ara mateix continuaré llegint Maletes perdudes, que després m’espera La ciutat de les finestres i després voldria tornar a Cortázar i després, o abans, llegir Copi, Pola Oloixarac, César Aira. I ara hi caic, que fa molt de temps que no escric res sobre César Aira.

Premi Exhaurim-lo! 2010

Els esdeveniments han succeït per aquest ordre: primer va ser la idea, després vaig triar el llibre i finalment he redactat les bases. De manera que:

1. Un amic em va animar, fa molt de temps, a fer una crida a exhaurir un llibre. Com que sóc conscient de la indiferència que generaria, l’he descartada un munt de vegades. Però sempre torna per fer-me la guitza, de manera que he decidit conjurar-la ara que gaudeixo de la irresponsabilitat acumulada després de més de cinc anys de blog i he creat ara mateix el premi literari més insignificant de Catalunya: el Premi Exhaurim-lo!





2. En un rampell intuïtiu proclamo que l’obra guanyadora del Premi Exhaurim-lo! 2010 és


Males companyies, de Marc Cerdó





3. Les bases:

a. Participaran al Premi Exhaurim-lo! tots els llibres comentats en aquest blog entre l’1 de gener i el 12 d’abril.

b. Es tindrà en compte que, per raons òbvies, el tiratge no sigui gaire alt.

c. Serà indispensable que hagi estat recomanat a la llibreria i que hagi estat la causa d’almenys dos agraïments per part de lectors omnívors.

d. Serà indispensable també que hagi gaudit de la complicitat d’altres col·legues.

e. La decisió del jurat unipersonal serà intuïtiva i inapel·lable.

f. Les bases del premi podran canviar en futures edicions, si és que mai es torna convocar.

g. El llibre guanyador serà anunciat al blog el dia 13 d’abril.

h. El premi consisteix en una crida local però universal a comprar-lo massivament i exhaurir-lo abans de i durant la Diada de Sant Jordi.

Un bàrbar al jardí de les paraules

“Lascaux no surt en cap plànol oficial”: així comença «Lascaux», el primer assaig d’Un bàrbar al jardí, de Zbigniew Herbert, publicat al 1962. Però jo, que el llegia al 2009, no em vaig poder estar d’interrompre la lectura tot just iniciada per abandonar la butaca i seure davant de l’ordinador i teclejar Lascaux per il·lustrar les poques paraules que havia llegit fins llavors i documentar les que llegiria més endavant. Torno, doncs, uns mesos enrere i recordo com vaig entrar a una versió digital de les coves que em permetia passejar-hi i detenir-me virtualment per contemplar qualsevol de les pintures prehistòriques. Sabia que després de Lascaux, Herbert em conduiria per ciutats italianes, a través de la guerra contra els albigesos, a la vora de les pintures de Piero della Francesca, entre els obrers que construïen les catedrals, que llegiria vides, obres i fets i em va semblar que l’edició era pobre, que hauria calgut publicar un llibre ple d’il·lustracions que esmenessin la meva memòria precària de tantes coses. I pensava això quan ja havia descendit sobre el paisatge que cobreix les coves gràcies a Google Maps i evocava el pas de l’autor per aquelles terres.

«Arle» després de «Lascaux» i la interrupció, de nou, de la lectura a la caça d’imatges, però ja amb el record d’un fragment del capítol precedent que em burxava tot navegant pel ciberespai:

La llum elèctrica és fastigosa, però ens permet fer-nos una idea sobre com era la cova de Lascaux quan la llum natural de les torxes i les llànties posava en moviment els ramats de bous, bisons i cérvols pintats sobre les parets i les voltes. I a sobre , aquella veu del guia que balbuceja una explicació. És com si un sergent ens llegís les Sagrades Escriptures.

La idea que la llum de les torxes posava en moviment els animals no es trobava a cap de les imatges digitals que havia vist fins llavors. És una observació senzilla, però precisa i poderosa. La lectura d’Un bàrbar al jardí va canviar radicalment. Ja no m’aixecaria de la butaca per il·lustrar els llocs i les obres ni desitjaria més una edició de luxe del llibre amb tot d’imatges que destorbessin l’accés a les paraules de Zbigniew Herbert. Vaig imaginar l’autor a una biblioteca, cercant l’expressió adequada a partir de la seva experiència i dels records d’altres escriptors dipositats sobre les pàgines que consultava i elaborant uns assaigs plens d’aquestes observacions sàvies.

Los muertos

Frases curtes, formes impersonals, el·lipsi. La primera part de Los muertos és un exercici d’estranyament pertorbador: el Nuevo es materialitza en un món similar a la ciutat Nova York dels anys 90, però la naturalitat amb què s’accepten algunes distorsions i anacronismes encapçala les estratègies que utilitza Jordi Carrión per jugar amb les expectatives; cada paràgraf planteja interrogants nous que obliguen a revisar les idees que s’han anat formant en el transcurs de la lectura.

L’estratègia més fascinant té a veure amb el narrador, un narrador que, de fet, no narra sinó que descriu una narració a l’estil de les sèries de televisió que segueixen diferents fils argumentals que s’entrellacen i se separen, que oposen una complexitat narrativa que Steven Johnson defineix i situa en l’evolució recent de la cultura de masses. Una estratègia perfectament lligada a la gran quantitat de referents audiovisuals, tecnològics, i literaris —incloent-hi el còmic—, a la textura de pastitx que impregna tota novel·la, i que Jorge Carrión coneix molt bé, com ho demostra l’article «Héroes. Apoteosis del reciclaje», publicat al dossier «Televisión: género literario», dins del número 294 de la revista Quimera, al maig de 2008.

L’ambigüitat del punt de vista tindria, al principi, relació amb la representació d’una percepció inhumana de les coses. La descripció de la narració sembla —manllevant paraules de Zizek que vaig utilitzar a propòsit d’Un rostre que no és meu, d’Òscar Palazón— un pla objectiu, però en realitat es tracta d’un pla subjectiu, una selecció aparentment asèptica d’uns fets que s’esdevenen a una pantalla, realitzada per un espectador fantasma que no he sabut situar fins al final i que introdueix al lector en el desenvolupament de l’entrellat.

La protagonista de Los muertos no és cap dels personatges que hi apareixen sinó una sèrie de televisió. Els assaigs que clouen cadascuna de les dues parts resolen de manera magistral la caracterització d’una protagonista que no és humana i que no es limita a una emissió televisiva. La seva funció principal és, doncs, narrativa i no teòrica, atès que la teoria està supeditada al naixement i evolució i mort d’un ens de ficció que s’estendrà per milions de pantalles.

De la mateixa manera que el cinema va desenvolupar tècniques narratives heretades de la literatura i posteriorment va influir en la literatura amb tècniques pròpies que s'inventaven als platós i a les sales de muntatge, la televisió i la literatura estan condemnades a influir-se mútuament. La conversió al llenguatge novel·lesc de les estratègies de la ficció televisiva no és nova, però la singularitat de Los muertos és la forma com es resol. Una solució que inclou també trets manllevats de les pantalles dels ordinadors. Cal remarcar aquí que el resultat d’aquesta operació d’apropiació és estrictament literari: no cal haver vist les sèries de televisió ni les pel·lícules que s’hi al·ludeixen per llegir-la.

El tema inicial del refús a l’estranger aviat es matisa i guanya profunditat a través dels revolts de la identitat, del sentiment de pertinença a una comunitat, de la culpa, de l'herència, etc. Temes que són recurrents en l’obra de Jorge Carrión però que en aquesta novel·la assoleixen una forma més personal i colpidora, gràcies al risc formal, un risc reeixit amb escreix.