dilluns, de novembre 27, 2006

Tanquen Saló de lectura

. dilluns, de novembre 27, 2006
26 comentaris

Marina Espasa no ha après a fer de presentadora de televisió. Es veia d’una hora lluny que seria molt difícil convertir-la en un robot televisiu com n’hi ha a milers. I el temps ho ha confirmat. Si bé ara ja es veu més desimbolta, la confiança que finalment ha adquirit no ha estat suficient per esborrar la manera com subratlla amb el cap les respostes dels convidats, o la manca absoluta d’estil per passar d’una pregunta a una altra. I jo me n’alegro. Perquè la televisió imposa un ritme homogeni que sembla l’únic possible i acceptable. Les cadenes de televisió s’han convertit en contenidors i els programes s’han d’encabir com sigui en els espais que els destinen. Els debats, els informatius, les pel·lícules, tot s’hi ha d’adaptar, de manera que el ritme de la televisió, calcat d’una cadena a una altra, pública o privada, dissol els continguts. Per això m’agrada que Marina Espasa no hagi après a fer de presentadora, perquè arrabassa el temps televisiu a la pròpia televisió i instaura els seu propi temps, que és el temps d’una lectora.

Saló de lectura ha sabut mantenir fins ara aquest oasi: un programa sobre llibres fet pels lectors. I això vol dir, sobretot, que hi ha un respecte i una sensibilitat inusuals. Les discussions sobre la idoneïtat o no de Marina Espasa han estat sempre molt animades: reconec que força gent no comparteix la meva opinió. Hi ha més consens a l’hora de criticar alguns col·laboradors habituals del programa. En qualsevol cas, l’excusa que ha donat BTV em sembla pobre des del punt de vista del lector, perquè el lectors sabem que les “fòrmules que funcionen” als llibres duren dècades, de vegades segles; el lector de llibres sap que cinc anys no són prou temps per “esgotar una fòrmula”. Els directius de BTV, amb el seu ritme televisiu usurpant el lloc del cor, creuen, lògicament, el contrari.

Al correu electrònic on anuncien la determinació de BTV de tancar el programa, l’equip de Saló de lectura inclou alguns dels convidats que han passat pel programa. Em sembla que copiar-lo és un bon homenatge:

Montserrat Abelló, César Aira, Víctor Alba, Pep Albanell, Vicenç Altaió, Martin Amis, Jaime de Armiñán, Guillermo Arriaga, Bernardo Atxaga, Luis Eduardo Aute, Félix de Azúa, John Banville, Maria Barbal, Juan Antonio Bardem, Lluís-Anton Baulenas, Pilarín Bayés, Jaime Bayly, Frédéric Beigbeder, Sergi Belbel, Josep M. Benet i Jornet, Valeria Bergalli, Joan-Daniel Bezsonoff, Albert Boadella, M. del Mar Bonet, Juan Bonilla, Lolita Bosch, Josep Mª Bricall, Moisès Broggi, Alfredo Bryce Echenique, Jorge Bucay, Paco Candel, Joaquim Carbó, Maite Carranza, Francisco Casavella, Enric Casasses, Josep M. Castellet, David Castillo, Javier Cercas, Cesc, Eduardo Chamorro, Victoria Cirlot, Victoria Combalia, Narcís Comadira, Jordi Cornudella, Jordi Costa, Marianne Costa, Perfecto Cuadrado, Amadeu Cuito, Jorge Edwards, Francesc Escribano, Anton Maria Espadaler, Josep Maria Espinàs, Lucía Etxebarría, Cristina Fernández Cubas, Francisco Ferrer Lerín, Jaume Figueras, Bartomeu Fiol, Josep Mª Fonalleras, Xavier Folch, Feliu Formosa, Antonio Gala, Ian Gibson, Alicia Giménez Bartlett, Pere Gimferrer, Daniel Giralt-Miracle, Francisco González Ledesma, Juan Goytisolo, Almudena Grandes, Pedro Juan Gutiérrez, Enrique de Hériz, Jorge Herralde, Mercè Ibarz, Boris Izaguirre, Lluis Izquierdo, Mª de la Pau Janer, Julià de Jòdar, Alejandro Jodorowsky, Jordi Labanda, Jesús Lizano, Joan-Lluís Lluís, António Lobo Antunes, Maitena, Alberto Manguel, Joan Margarit, Lynn Margulis, Antoni Marí, JavierMarías, Eduard Márquez, José Martí Gómez, Ignacio Martínez de Pisón, Lulú Martorell, Ana María Matute, Max, Eduardo Mendoza, Biel Mesquida, Juan José Millás, Joan Francesc Mira, Asha Miró, Ana M. Moix, Terenci Moix, Llàtzer Moix, Joaquim Molas, Empar Moliner, Jesús Moncada, Imma Monsó, Rosa Montero, Quim Monzó, Enrique Murillo, Sami Naïr, Nazario, Amélie Nothomb, Dolors Oller, Antonio Orejudo, Josep Palau i Fabre, Miquel de Palol, Sergi Pàmies, Juan-Luis Panero, Alan Pauls, Perejaume, Cristina Peri Rossi, Sergio Pitol, Álvaro Pombo, Baltasar Porcel, Pere Portabella, Josep M. Pou, Miguel Poveda, Paul Preston, Valentí Puig, Eduard Punset, Jordi Puntí, Raimon, Rosa Regàs, André Ricard, Francisco Rico, Carme Riera, Ignasi Riera, Martí de Riquer, Santiago Roncagliolo, Xavier Rubert de Ventós, Carlos Ruiz Zafón, Toni Sala, Robert Saladrigas, Jaime Salinas, Mercedes Salisachs, América Sánchez, Fernando Sánchez Dragó, Albert Sánchez Piñol, Carles Santos, Jordi Sarsanedas, Francesc Serés, Màrius Serra, Sebastià Serrano, Isabel-Clara Simó, Jaume Sisa, Toni Soler, Anna Soler Pont, Ramon Solsona, Sebastià Sorribas, Gonzalo Suárez, Jaume Subirana, Juan Tamariz, Emili Teixidor, Josep Termes, Lluís-Maria Todó, Javier Tomeo, Suso de Toro, Ferran Torrent, Maruja Torres, Andrés Trapiello, Mathew Tree, Soti Triandafilou, Joan Triadú, Georges Tyras, Jaume Vallcorba, Xavier Valls, Àngela Vallvey, M. Vázquez Montalbán, Enrique Vila-Matas, José Luis de Vilallonga, Juan Villoro, Jorge Volpi, Jorge Wagensberg, Mauricio Wiesenthal, Manel Zabala, AdamZagajevski i Pedro Zarraluki.

dijous, de novembre 23, 2006

Gràcies, Vilaweb!

. dijous, de novembre 23, 2006
19 comentaris

Una periodista llegeix a L'efecte Jauss o a La Segona Perifèria, o a Con Valor o a Tirant al Cap a Una temporada en el infierno, o aquí mateix, o en algun lloc que no sé, una notícia que li sembla escandalosa. També li sembla estrany que en quatre dies laborables no s’hagi corregit l’ara ja coneguda secció de blocs recomanats del Saló del Llibre de Barcelona. La periodista de Vilaweb Lletres fa bé la seva feina i es posa en contacte amb els organitzadors del Saló del llibre de Barcelona per demanar-los la seva versió dels fets. Els organitzadors s’adonen en aquell precís instant que hi havia uns correus electrònics de diumenge, de dilluns, de dimarts, de dimecres i de dijous, escrits per persones que potser havien llegit els blocs que s’hi referien, o no, on els internautes es queixaven de la notícia escandalosa. És llavors, i només llavors, que les coses comencen a solucionar-se. Montse, periodista de Vilaweb Lletres, redacta el seu article, el publica a Vilaweb i unes hores més tard es corregeix, ni que sigui a corre-cuita, el nyap. Si Vilaweb no fos un dels pocs mitjans de comunicació que mostren atenció a la blogosfera, continuaríem exactament igual.

Sobre el Saló del llibre de Barcelona, rescato això que vaig escriure l'any passat:
Espero que el Saló s’animi aquest cap de setmana. Crec que és necessari comptar amb un bon aparador de la indústria editorial catalana. Però el lloc és car i no totes les editorials poden llogar-hi un espai. Sort que hi ha els stands d’entitats que acullen editorials petites que d’una altra manera no hi serien. Són aquestes editorials les que m’interessen. Els llibreters ja tenim tota la informació que les grans editorials exhibeixen al Saló. Em vaig dedicar, per tant, a la informació més precària: a anotar títols d’editorials de les Illes, del País Valencià o de l’Asociación de Editoriales Universitarias Españolas, entre d’altres, que m’havien passat desapercebuts.

dimecres, de novembre 22, 2006

De la ignorància

. dimecres, de novembre 22, 2006
28 comentaris

Avui s’ha inaugurat el Saló del llibre de Barcelona. Diumenge em vaig dedicar a visitar el web de l’esdeveniment per decidir quin dia em resultaria més interessant assistir-hi. Però una mica de vanitat em va induir a visitar la pàgina on han penjat els blocs recomanats que, si apareixen al web del Saló del llibre de Barcelona, he de suposar que són els blocs recomanats pel Saló del llibre de Barcelona. La curiositat per comprovar si s’hi esmentava aquest bloc, o no, es va esvair quan vaig comprovar que només hi havia un bloc en català. Càndidament, perquè em costa molt pensar malament de ningú, vaig perdre el temps enviant un correu electrònic als responsables de tan singular oblit.

Dilluns a les nou del vespre ningú no m’havia contestat. La pàgina de blocs recomanats continuava igual. Vaig llegir una queixa justa a can Jauss. I vaig tornar a escriure un mail; en aquesta ocasió adreçat al Gremi de Llibreters i al Gremi d’editors, i amb còpia als amnèsics que ha fet el web del Saló del llibre de Barcelona. Només m’ha contestat una persona del Gremi de Llibreters, amb aquesta frase: «prenem nota de la vostra observació i compartim la protesta».

Els ignorants que han seleccionat els blocs recomanats no desconeixen que existeix la llengua catalana. No crec que desconeguin, tampoc, que hi ha blocs escrits en aquesta llengua que mereixen aparèixer a la pàgina del blocs recomanats del Saló del llibre de —repeteixo— Barcelona: només cal que visitin els blogrolls d’alguns dels blocs que sí han recomanat, entre el quals n’hi ha que els visito habitualment. Si la hipòtesi inicial era que els autors del web del Saló del llibre són una colla de mandrosos, incapaços de fer bé la seva feina, ara ja només em queda pensar que són una colla d’ignorants, perquè només un ignorant pot cometre la irresponsabilitat de recomanar i ometre ostentosament.


M’hauria agradat molt parlar de l’estona que he dedicat a passejar avui pel Saló del llibre de Barcelona, com ja vaig fer l’any passat. Però no.

[Afegit dijous 23:

El web del Saló del llibre ha estat creat per 40Gurus Communication Thinktank, amb estudis a Barcelona i Madrid. El seu bloc apareix entre els recomanats. La qual cosa no significa necessàriament que la selecció de blocs recomanats hagi estat dissenyada també per ells. Tampoc no contesten.]

dimarts, de novembre 21, 2006

Atenció

. dimarts, de novembre 21, 2006
4 comentaris

Els incunables seguien les pautes de composició dels manuscrits. L’expansió de la galàxia Gutenberg no va significar immediatament un canvi en la disposició del text publicat, de manera que aprofités els avantatges de l’avenç tecnològic. Si bé el llibre imprès va ser rebutjat per una selecta minoria, que s’estimava més els costosos i exclusius exemplars il·luminats a mà, la raó d’aquesta semblança és que en els inicis de la impremta era molt difícil imaginar totes les possibilitats que seria capaç d’estimular l’invent. Una cosa que ara sembla tan senzilla com citar la pàgina exacta d’un llibre, amb la certesa que algú que consulti un exemplar de la mateixa edició la trobarà sense dificultat, va trigar temps a ser habitual. Actualment, succeeix una cosa semblant amb les noves tecnologies aplicades a l’escriptura i la lectura, amb la diferència que les novetats tecnològiques sí han aportat formes de publicació de textos que han estat aprofitades ràpidament i, també, que la reflexió sobre el futur de les formes de difusió dels textos omple quantitats inabastables de pàgines de paper i virtuals. Però aquestes diferències amb el passat, certament determinants, no amaguen el fet que hores d’ara tampoc és possible imaginar exactament quina mena de relació entre els lectors i la paraula escrita s’establirà d’aquí a unes dècades.

Actualment, els blocs participen en la difusió d’una manera de llegir no lineal, en què el lector decideix l’itinerari a partir d’una sèrie d’estímuls en forma d’enllaç. L’atenció en la lectura es veu interrompuda, o animada, contínuament, de manera que l’itinerari esdevé també imprevisible, malgrat que se segueixin uns mateixos hàbits cada dia. El llibre de paper, en canvi, implica una manera de llegir més concentrada, que permet abordar obres de centenars de pàgines, sense la invitació a saltar d’un lloc a l’altre fins que es perd de vista el lloc partida. Un exemple d’això seria la publicació en paper d’obres virtuals. Al número 36, de juny de 2006, de la revista Caràcters apareix una crítica de L'aeroplà del Raval on Gonçal López-Pampló escriu sobre les coses perden els apunts de Tina Vallès quan es traslladen al paper: enllaços, fotografies, comentaris... Un seguit d’elements imprescindibles a l’hora de definir els blocs, d’acord. No esmenta, però, quina cosa guanya L'aeroplà del Raval en paper: atenció.

dimecres, de novembre 15, 2006

Dia de l'escriptor empresonat

. dimecres, de novembre 15, 2006
1 comentaris

Diu David Figueres:
Avui, entre les onze del matí i dos quarts d’una, al Palau de la Virreina, a Barcelona, se celebrarà un homenatge a l’Anna Politkóvskaia. L’acte, organitzat pel Pen Club català, consistirà en la lectura d’una selecció dels seus escrits. A les set de la tarda hi haurà , a més a més, un homenatge al Col·legi de periodistes de Catalunya.

Que també parli ella:

Una guerra sucia: una reportera rusa en Chechenia; RBA: Barcelona, 2003.
La deshonra rusa; RBA: Barcelona, 2004
La Rusia de Putin; Debate: Madrid, 2005

divendres, de novembre 10, 2006

Pam de nas

. divendres, de novembre 10, 2006
7 comentaris

La llibreria Pam de nas és al número 30 de la rue des Grands Agustins, molt a prop de Maison de la Catalogne, a París. Obre només de dues a set de la tarda, de dimarts a dissabte. La tercera vegada que hi anem, finalment la trobem oberta i hi entrem acompanyats d’una mica del fred del carrer. No plou. Jean-François Coche ens demana que tanquem la porta i continua una conversa per telèfon en català, sobre títols i preus. Mentrestant, observem la llibreria, petita i plena a vessar de llibres nous i vells, una meravella per als qui ens agrada tafanejar sense un propòsit determinat. Quan penja el telèfon ens diu alguna cosa en francès que no entenem i li demano si ens pot parlar en català; llavors somriu i ens assenyala on són els llibres de literatura catalana i les traduccions al francès. Destaca el vermell d’alguns títols de l’editorial Tinta Blava, entre els quals La rue des Camélias de Mercè Rodoreda, que també està exposat a l’aparador del carrer. Afirma que es tradueixen molts títols al francès, però es queixa que de vegades es fan, total o parcialment, a partir de l’espanyol, encara que hi posi traduit du catalan. M’esmenta un parell de casos on el traductor ha calcat mot a mot alguna expressió que només és possible en espanyol i que, lògicament, no es troba a l’original.

Jean-François Coche, que ha rebut enguany la Creu de Sant Jordi, coneix molt bé la literatura catalana, encara que no segueixi les picabaralles entre capelletes; se sorprèn, per exemple, que existeixi una secta anticarneriana. És un plaer escoltar les seves apreciacions sobre els llibres que, a l’atzar, trobo als prestatges: elogia Miquel Bauçà i Blai Bonet, explica breument la història de la traducció al francès de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, deplora les traduccions que s’han fet de J.V. Foix, parla d’alguna escriptora que té la sort de comptar amb un traductor amic, de com Quim Monzó i Sergi Pàmies són molt apreciats pels crítics francesos, de l’editorial Anacharsis i el Tirant lo Blanc o la desafortunada portada del Jacob Xalabín, de les caixes de llibres que encara no ha tingut temps d’obrir... Així, entre anècdotes i opinions, la conversa esdevé cordial i ens permetem la confiança de parlar d’autors menystinguts o sobrevalorats, segons el nostre gust.

La llibreria compta també amb un espai atapeït de literatura occitana. Es lamenta de la poca difusió que té a Catalunya, on una persona culta podria llegir directament l’original. Li hauria pogut esmentar la rara excepció de Verd Paradís, de Max Roqueta, però me’n recordaré hores més tard, a l'avió, de tornada cap a casa. Aprofito, en canvi, l’avinentesa per demanar-li si hi ha algun distribuïdor especialitzat en llibres occitans; malgrat que em diu que no, puja les estretes escales de cargol que menen al segon pis, que imagino ple també de llibres apilats en un desordre fascinant, baixa amb una carpeta i m’anota una adreça a la targeta de la llibreria. També s'ofereix ell mateix per localitzar títols difícils, cosa que li agraeixo.

Al mig de la llibreria hi ha una taula amb llibres destacats. No és pròpiament una taula de novetats, perquè hi ha força títols de fons. M’atrau una antologia de la literatura trobadoresca en dos volums. Jean-François Coche, que coneix bé les característiques de l’edició, destaca els encerts —com ara que s’hi incloguin completes les novel·les en vers Flamenca i Jaufré— i els desencerts, com l’ortografia —que no permet la lectura adequada en veu alta. Li demano que em recomani alguna antologia d’autors contemporanis i m’ofereix l’Antologia de la nòva escritura occitana, que compro i on estampa el segell de la llibreria.

dissabte, de novembre 04, 2006

Nacionalisme banal

. dissabte, de novembre 04, 2006
8 comentaris

El suplement Babelia d’avui està dedicat a les «Ideas que mueven el mundo» i m’ha decebut molt no haver trobat entre els conceptes clau que s’hi assenyalen —fonamentalisme, islamisme, multiculturalisme, neocon, etc.— la paraula nacionalisme. L’únic terme que s’hi relaciona és «imperio», però per afirmar que es tracta d’una mena de superació de vell concepte d’estat-nació. Michael Billig demostra a Nacionalisme banal que això no és així.

El nacionalisme implica de manera inevitable una barreja d’allò particular i d’allò universal: si s’ha d’imaginar la «nostra» nació en tota la seua particularitat, ha d’imaginar-se com una nació entre d’altres. La consciència de la identitat nacional normalment assumeix un context internacional, el qual, alhora, cal imaginar, de cap a cap, tant com la comunitat nacional: o almenys la imaginació s’ha de fossilitzar i esdevenir un hàbit mental. Per tant, els estrangers no són només «altres» que simbolitzen l’anvers de «nosaltres»: «ells» també són com nosaltres, part del codi imaginari universal del sentiment nacional.



Si hi ha una ideologia d’abast internacional que determina l’organització del món és, doncs, el nacionalisme. Michael Billig dóna una dada irrefutable: la mateixa paraula «internacional» apareix a finals del segle XVIII, en el mateix moment que comencen a constituir-se els estats-nació. L’autor de Nacionalisme banal defensa, però, un abast més ampli que l’habitual d’aquest concepte. No és la cosa irracional i gairebé tribal que s’aplica únicament als qui aspiren a construir una altra nació més, a modificar el mapa de nacions admès i reconegut internacionalment, sinó també la ideologia que sosté l’ordre simbòlic que identifica i justifica l’existència de les nacions que ja formen part de l’ONU. Què és, per tant, el nacionalisme banal? Manllevo la definició de Contrastant:

El terme nacionalisme banal, encunyat per Michael Billig, serveix per referir-se al discurs nacionalista implícit i que, per tant, no es veu. Dit altrament: és un discurs que es percep com a normal, com a natural i que, per tant, no es mostra com a nacionalista.


Precisament, el concepte de nacionalisme banal ha estat difós en català sobretot pel col·lectiu Contrastant. A través del seu web es dediquen a detectar i analitzar algunes dades significatives que mostren l’immens esforç que dediquen els estats-nació consolidats i reconeguts a mantenir el conjunt de ficcions que convenç diàriament els ciutadans que és d’allò més bonic reconèixer-s’hi com a membres. Si la Generalitat ha dedicat una quantitat ridícula i polèmica a la promoció de les seleccions nacionals catalanes, l’enorme inversió econòmica i ideològica que dediquen Espanya, França o els Estats Units a les seves seleccions nacionals passa gairebé desapercebuda. ¿Quina és la utilitat de les seleccions nacionals? Cap, tret de celebrar i reivindicar el fet que un determinat grup de persones pertany a una determinada nació. Res a veure amb l’imperi de la raó ni amb la lucidesa crítica. Només cal recordar quina mena d’informació es donava a les emissores espanyoles de televisió sobre el mundial de futbol. No crec equivocar-me gaire si afirmo que un quart del temps es dedicava al partit de la selecció espanyola —quan jugava— un quart a la resta de partits de la jornada i la meitat del temps a la eufòria o decepció que havia provocat el desenllaç de l’únic partit important de debò, amb un desplegament caríssim d’unitats mòbils que es desplaçaven a polígons esportius i bars on tot de gent assenyada, raonable i noblement borratxa desplegava una subtil coreografia de gestos encapçalada per un complex i definitiu argument: «a por ellos, oé». Un esdeveniment esportiu on l’esport no importava gens.

Con afirma Michael Billig, un dels mecanismes que permet la difusió del nacionalisme banal és el sentit comú, concepte que s’utilitza sobretot per tancar una discussió en el punt on hauria de començar; un «això és així i prou» dit a temps evita la funesta mania de pensar. Ja he dit en altres ocasions que el sentit comú és útil per viure sense haver de pensar sempre cada cosa, però l’abús en fa un instrument de coacció de la llibertat individual molt efectiu. Només cal observar qui reivindica més assíduament el sentit comú. Michael Billig dedica tot un capítol, per exemple, a analitzar els diferents estudis que han volgut diferenciar entre patriotisme i nacionalisme; estudis que han fracassat a l’hora de fonamentar aquesta distinció però que han estat rebuts i aplaudits pels defensors del sentit comú. Recordem els intents de fonamentar Espanya en la lleialtat a un patriotisme constitucional, com si Espanya no fos el resultat, entre altres coses, de la violència. Com afirma Benedict Anderson a Comunitats imaginades, l’ordre simbòlic de les nacions és el resultat de la memòria i de l’oblit administrats des del poder. La nació no és tan sols una abstracció que serveix per justificar la violència legítima sobre les dissidències, sinó també un mitjà per utilitzar la violència simbòlica, per determinar què és pensable i què no respecte als propis fonaments de la nació.


Apunts anteriors més o menys relacionats amb tot això: