Col·leccionar llibreries

La clienta paga el llibre i em demana que posi el segell de la llibreria a la pàgina de guarda. És la primera vegada que algú fa una petició com aquesta. Sorprès, l’hi poso i no em puc estar de preguntar-li per què. Col·lecciona llibreries: quan viatja, visita les que troba pel camí; si li agraden, compra un llibre i hi estampa el segell. No ha estat l’única vegada que m’he trobat amb aquesta situació. Em sembla una bona idea, fins al punt que des de llavors la poso en pràctica. Quan faig turisme, a banda de planificar més o menys a l'atzar els llocs que cal visitar —el pretext per establir els límits de llargues passejades—, m’informo sobre les llibreries més destacades. Si alguna em sedueix prou, faig com els clients col·leccionistes: compro un llibre i demano que m’hi posin el segell.

De moment tinc dotze llibreries de París, Roma, Florència i Londres. N’hi ha que ja estan acostumades a atendre aquestes peticions: la Shakespeare & Co. de París té un segell especial i el llibreter que em va atendre el va estampar amb molta naturalitat. D’altres se sorprenen, igual que jo la primera vegada, i busquen el segell de les factures o de la recepció d’albarans. Només a Londres ha estat impossible, ni ta sols a la magnífica llibreria de la London Review of Books no en tenia; curiosament, la botiga del costat es dedica a elaborar segells de goma. Em vaig haver de conformar amb el tiquet com a prova. A la llibreria Gays in the World van tenir la idea de posar-hi l’adhesiu dels llibres recomanats. No sé si una possible Associació de Col·leccionistes de Llibreries acceptaria aquestes variants poc ortodoxes. He deixat per a una altra ocasió les llibreries de la mítica Charing Cross Road, tot i que ara em penedeixo de no haver comprat alguns llibres, especialment un sobre els Monty Python. Potser quan torni encara hi serà.

Evidentment, aprofito aquestes visites per fer espionatge industrial: disposició dels llibres, organització de les taules de novetats, selecció del fons, llibres recents... Fins i tot em ronda la temptació d’organitzar les vacances per poder visitar alguna llibreria, com la Livraria Lello de Porto.

A la recta final de l’Any del Llibre i la Lectura encara es podria fomentar aquesta forma de col·leccionisme i introduir-hi variants: canviar el segell cada cert temps o fer-ne de commemoratius per aprofitar el “anys de”. Sembla ser que als Estats Units hi ha més tradició en el col·leccionisme o turisme de llibreries, amb l’afegit que es tracta d’una forma de reivindicar la supervivència de les llibreries independents.

L'atzar de la lluita

No té conclusions: excepcional. Com que Simona Škrabec no ha de bastir una argumentació orientada a demostrar les conclusions, L’atzar de lluita analitza les diferents accepcions del concepte Europa Central en funció del propi rerafons ideològic de cada cas. De fet, el primer capítol aconsegueix diluir qualsevol idea preconcebuda sobre aquest territori. Joseph Roth, Claudio Magris, Peter Handke, Danilo Kiš, Milan Kundera... infinitat de lectures que dibuixen una Centreeuropa més o menys precisa. Simona Škrabec s’encarrega des del començament d’oferir una Europa Central sense uns límits temporals i espacials concrets, per continuar amb l’anàlisi de les implicacions que l’ús d’aquest referent ha tingut al llarg dels darrers cent anys. L’Europa del teló d’acer, en què Europa Central podia ser una alternativa cultural i política a la divisió entre l’Europa Occidental i l’Europa de l’Est. Europa Central com imatge per a la nostàlgia d’un imperi austro-hungarès idealitzat. Europa Central com a eina de distinció d’Àustria en la pugna d’identitat amb una Alemanya amenaçadora. Mitteleuropa com a Alemanya estricta o com a espai vital d’una Alemanya colonitzadora que ha perdut el tren colonial d’Amèrica i Àfrica.

Si Simona Škrabec desdibuixa el concepte Europa Central és perquè cada context en què apareix permeti identificar la intenció, la ideologia o els tòpics argumentals de qui el fa servir. Desdibuixar per desmomificar per precisar. Desfer la idea prèvia que pugui tenir el lector és la millor estratègia per abordar una anàlisi minuciosa i lúcida d’un fragment significatiu de les batalles ideològiques que han recorregut l’Europa del segle XX. Per conèixer la manera de fer Simona Škrabec, podeu trobar, en pdf, un text sobre la novel·la La repetició, de Peter Handke: “Relleu càrstic” que pertany a la seva tesi doctoral: Geografia imaginària. La repetició també és comentada dins L’atzar de la lluita, al capítol “L’interior d’un mot”. Un altre document en pdf em servirà per recordar la seva rellevant tasca com a traductora, com a pont entre Eslovènia i Catalunya: “Camí de Sirga que no es por recórrer a peu”, el pròleg de la seva traducció a l’eslovè de Camí de sirga, publicat a l’últim número de la revista Els Marges.

Europa Central com a eina política o cultural ja no provoca gaires adhesions, ha esdevingut un concepte inútil davant la pretensió de tothom de ser Europa Occidental, que vol dir Unió Europea i OTAN; espai que sembla reunir totes les aspiracions de democràcia i lliure mercat. Malgrat tot, Milan Kundera s’hi refereix a El teló amb la mateixa vehemència que als anys vuitanta, quan era una eina de lluita política contra el predomini soviètic:

Jo explicava que, encara que existeix una unitat lingüística de les nacions eslaves, no hi ha cap cultura eslava, cap món eslau: la història dels txecs, igual com la dels polonesos, els eslovacs, els croats o els eslovens (i, evidentment, els hongaresos, que no són gens eslaus) és purament occidental: gòtic; renaixement; barroc; contacte estret amb el món germànic; lluita del catolicisme amb la Reforma. Res a veure amb Rússia, que era lluny, com un altre món. Només els polonesos hi vivien en un veïnatge directe, però semblava un combat a mort.

Simona Škrabec dedica un capítol a analitzar el context en què la definició de Milan Kundera fa sentit. L’atzar de la lluita, publicat per l'editorial Afers, és un gran llibre que no hauria de passar desapercebut.

Mig any

Fa gairebé un mes que Caràcters ha tret un número, el 32, que demana subratllats a cada pàgina. Un recorregut per la literatura catalana de l’any 2004: poesia, narrativa i assaig dividits per territoris, encara que és cada cop més habitual que els escriptors valencians, catalans, illencs i nordcatalans publiquin fora del lloc d’origen. A mi, això m’alegra: un símptoma que encara som a temps d’enfortir un espai cultural comú. M’alegra també que els números 30 i 31 de la revista hagin doblat les vendes a la llibreria respecte als números anteriors, i que el 32 hagi superat ja el 30 i el 31.

També m’alegra que Sobre la lectura de Marcel Proust, en l’edició de Quaderns Crema —6 € només— hagi superat els cent exemplars venuts enguany. La meva batalleta particular no ha anat gens malament: s’han venut fins ara catorze exemplars del Tirant lo Blanch en l’edició d’Albert Hauf; entre els quals, el meu.

Tot i que sé que és estadísticament impossible, m’agrada fantasiejar que el bloc té alguna cosa a veure amb aquestes petites satisfaccions de llibreter. Volia compartir-les perquè el bloc va fer ahir mig any de vida. Quan vaig començar mai no m’hauria imaginat que seria portada de Vilaweb o que seria citat per algun bloc argentí. Si arribo a saber que escriure això és font d’alegria, hauria començat abans.

La Catalònia

Ho vaig saber a través de l’Efecte Jauss, l’endemà la premsa en parlava i ara fa pocs dies també ho comentava en Pere de Saragatona, que amablement m’ha cedit la fotografia. Abans de ser llibreter, dedicava moltes tardes de dissabte a recórrer les meves llibreries favorites. Aquest dissabte he recordat aquelles passejades dedicant una estona a tafanejar per la Catalònia. Havia llegit coses sobre el canvi de propietaris i les reformes, alguns companys van assistir a la reinaguració de la llibreria, però jo encara no hi havia entrat. Per sort, hi havia força gent, malgrat la bastida amb fonaments de ciment que l’amaga. Una llibreria sense portes: sembla que aquesta frase resumeix la nova orientació. Una bella idea.







Sé que el Gremi de Llibreters dóna suport a la protesta, però no he sabut trobar-hi cap declaració institucional. Al web de la Catalònia es pot trobar en pdf la Comunicació pública sobre l’assetjament immobiliari que pateix. Espero que el ressò que han obtingut als mitjans de comunicació serveixi perquè puguin desempallegar-se d'un problema que fa molts mesos que dura. Suposo que a partir de setembre, si l’afer no s’ha resolt, faran activitats reivindicatives. Jo, mentrestant, aquesta setmana realitzaré el millor acte reivindicatiu que se m’acut: tornaré a la Catalònia i compraré un llibre.