Crítica comparada

Humbert Salvador, protagonista d’El Llibre dels plaers immensos, cap al capítol dinou està obsessionat per l'Edita, l’amfitriona de la festa on té la mala sort de patir la xerrameca d’un crític literari gens engrescador:

Un tipus irritant, amb alguns cabells blancs i ulleres de pasta, em contava, després de escarafalls i baves, deixant anar algun perdigó de saliva sobre la meva americana, l’argument d’una novel·la, que, pel que es deduïa, l’havia entusiasmat.

Les paraules del crític a propòsit de la novel·la no poden ser més divertides:

—La nostra literatura necessita novel·les així! —seguia dient ell, obcecat i bavós—. Novel·les capaces de fer-se amb el món i reflectir-lo. La realitat, la realitat, aquesta és la vertadera mare del novel·lista de raça. Ha de conèixer la realitat! Les novel·les que s’escriuen avui dia s’estavellen contra la realitat. No saben tenallar-la. Necessitem escriptors que ens diguin què passa al món.

Cada cop que llegeixo que la literatura catalana necessita novel·les d’una determinada recepta, tremolo. Una mica de revenja literària no fa mal a ningú i Melcior Comes s’ho pot permetre perquè El llibre dels plaers immensos està narrat per un personatge de ben jove va gaudir amb el Decameró, que és el plaer d’explicar històries que a través de la ficció diuen molt sobre el món, on la versemblança emana de les paraules i no dels miralls. De fet, al final de la novel·la hi ha una situació que podria servir, tal com demana el crític, perquè l’autor ens digui «què es cou als barris de la perifèria»:

Jo vaig aconseguir feina en una pizzeria, una entre els milers que hi havia a la ciutat. Hi treballava sis hores cada dia, sis dies a la setmana, al costat d’un tipus pelut i flegmàtic que es deia Andrea, i que només sabia parlar de futbol mentre posava, descurat, els ingredients sobre la pasta. [...] I n’Ornella va començar a treballar en una tintoreria, només a les tardes, rentant i planxant corbates i llençols. La vida a la ciutat era barata i amb el que guanyàvem podíem pagar el lloguer a en Luigi, el nostre menjar i una mica de roba de la fiera i de tant en tant anar al cinema, només els dilluns, a la primera sessió de la tardes.

El crític de la festa se sentiria satisfet amb aquests apunts realistes. Si no tingués en compte que aquesta idíl·lica situació de dos joves que s’acontenten amb l’amor i que, per tant, no els cal gaires luxes per ser feliços, és el final feliç d’una peripècia fulletonesca sobre la qual planava l’amenaça mortal de la Camorra napolitana.

A El sexe dels àngels de Terenci Moix, una novel·la que tothom hauria de llegir o rellegir abans d’anar a Frankfurt, també apareix un crític que aprofita les reunions festives per importunar amb uns plantejaments similars:

El secret de com s’escriu una novel·la, no dic pas que el sàpiga jo, ni ningú; però el que sabem és per què falla la novel·lística catalana en la seva totalitat. Si us hi fixeu, no hi ha un plantejament rigorós de les relacions econòmiques entre els personatges i la societat; resultat: la dissecció econòmica de l’entorn social no es pot donar.

Per sort, aquesta mena de crítics no aconsegueixen espatllar la literatura i llegir-ne les piruetes retòriques pot ser, fins i tot, divertit .