Els laberints provoquen des de temps immemorials una gran fascinació i el llibre Laberints de Ramon Espelt em té fascinat fins a al punt que visc sota la síndrome dels laberints. Veig laberints pertot. El món d’octubre se’m presenta sota la forma d’un complicat laberint neobarroc, no solament amb passadissos que s’estronquen sobtadament, o falses dreceres que em retornen a una cruïlla on cal tornar a triar entre camins que es bifurquen o es trifurquen, sinó també amb estances plenes de portes, cadascuna de les quals mena a un altre laberint en forma de desert, de jardí, de palau o de ciutat. Perquè el laberint, quant s’és a dins i no es gaudeix del privilegi d’escodrinyar-lo a vista d’ocell, obliga a triar sense saber ben bé les raons de la tria, sempre a l’atzar.
Només cal fer un cop d’ull a l’agenda del laberint Literata per veure la gran quantitat d’opcions que oferia aquest dimarts. Entre la celebració del primer any de la mateixa revista Literata, una lectura de poemes a l’Ateneu amb Felipe Sérvulo, Edgardo Dobry, Vinyet Panyella i Raimon i Miquel de Palol com a presentador o la inauguració de l’edició d’enguany del Liber, entre moltes possibilitats, al final he optat per acostar-me al recinte firal de L’Hospitalet i fer-hi un primer tomb. Podria haver triat qualsevol de les altres, però el laberint de l’edició tenia l’avantatge que un simple fil d’Ariadna em permetria tornar aviat a casa i continuar la lectura de Laberints.
El Liber, les jornades de poesia de l’ACEC, el cicle «L’edició es reinventa» a CaixaFòrum, Kosmòpolis al CCCB, el Festival de poesia de Sant Cugat, etc., cada esdeveniment, doncs, un laberint amb tot de racons insospitats. Com dissabte passat, amb l’homenatge a Bolaño celebrat a Blanes, que es podria resumir en la delicadesa amb la qual algú sostenia tres llibres a les mans, una delicadesa impregnada de l’atenció amb què el lector seguia el debat entre Enrique Vila-Matas, Miquel Adam i A.G. Porta. I un camí que vaig descartar, quan parlaven de quina cosa sigui escriure, perquè no vaig preguntar què els semblava una frase d’Osvaldo Lamborghini, de Las hijas de Hegel: “primero publicar, después escribir”. I amb això, em sembla que he arribat al final del laberint d’avui: primer publicar, després llegir.
