A la plaga de les editorials independents cal sumar també la plaga de les delicatessen, llibres petits de poques i gustoses pàgines. Ambdues plagues eleven el maldecap de col·locar els llibres al límit de la nostra paciència. El problema s’agreuja encara més quan les editorials independents també publiquen delicatessen. És el cas Cortázar y los libros, de Jesús Marchamalo, bibliofrènic que ja havia aparegut per aquest blog amb un artefacte similar.
Jesús Marchamalo no tan sols ha gaudit del privilegi d’escrutar a pleret la biblioteca de Julio Cortázar, autor de la sempre molt admirable Rayuela, sinó que també ha tingut el plaer d’escriure sobre aquest privilegi i publicar-ho. El resultat és un llibre que només podia ser deliciós. Les anècdotes amb les dedicatòries, les anotacions al marge —de l’admiració a la disputa—, els dibuixos, les formes de senyalar la propietat d’un exemplar, les flors i els tiquets desats entre les pàgines, les inevitables taques d’humitat, les fotografies que ho il·lustren tot plegat, etc. superen amb escreix el temor de la repetició, que siguin previsibles de tan llegides en tants llibres sobre llibres, i aquest és el gran mèrit de l’autor.
La brevetat esperona la imaginació i no he pogut evitar les especulacions, com ara sobre el fet que Cortázar posseís gairebé tots els llibres de Jorge Luís Borges però que de molt pocs es pugui concloure que els va llegir i que només dos o tres conservin alguna mena d’anotació. Cal tenir en compte que es tracta d’una biblioteca nòmada, i que entre els trasllats, els viatges i les amistats es van perdre molts llibres, alguns dels quals serien reemplaçats amb l’ànim de rellegir-los algun dia. A propòsit d’això:
Me gusta contar esta historia que leí de Aurora y Julio. Viajaban a mediados de los años cincuenta por Italia, moviéndose en tren de una ciudad a otra. Y para no cargar peso innecesario decidieron comprar los libros en los quioscos de las estaciones. Elegían ediciones baratas, de papel basto y mal encuadernadas, que leían juntos, a medias, durante los trayectos. Comenzaba casi siempre Julio, que, al terminar una página, la arrancaba del libro y se la pasaba a Aurora, que la leía allí, a su lado y después la arrojaba por la ventanilla.
Siempre me ha parecido una metáfora aquella biblioteca volandera, secreta e invisible, de Cortázar; las hojas arrastradas por el viento.
Jesús Marchamalo ha anunciat fa poc al seu blog —El don de la impaciencia— que està repassant les proves del seu proper llibre —Donde se guardan los libros, a l'octubre a Siruela—, on escrutarà les biblioteques d’altres escriptors. No sé si els demanarà per les seves biblioteques digitals i si entre els volums de paper hi haurà algun dispositiu de lectura de llibres electrònics. No sé tampoc com seria un llibre com aquest sobre Cortázar si s’escrivís d’aquí a cinquanta anys sobre un autor que ara tot just comenci a publicar, de quina manera escrutaria la biblioteca —o les biblioteques— digitals, quina mena de textualitat mutant recolliria anotacions i dedicatòries o en quines circumstàncies es produiria la pèrdua de llibres —¿un nou format de publicació digital que convertiria en una antigalla l’anterior? ¿un canvi de paradigma impensable ara mateix? ¿la davallada del llibre com a concepte a favor d’altres eines de creació i difusió de la literatura?
Tampoc no sé quina anècdota fascinant causaria la mateixa emoció que imaginar la trajectòria dels fulls que Julio i Aurora llançaven per la finestra del tren.
