Porno

A Txetxu Barandiarán, amb admiració,

pels cinc anys de Convalor.

Torno a citar Homo Sampler: Tiempo y consumo en la Era Afterpop d’Eloy Fernández Porta perquè com a assaig-espectacle d’alta volada està ple d’intuïcions de gran exactitud:

El mercado va a rebufo del producto trash por excelencia: la pornografía. Pues el consumidor porno es quien dicta la última palabra en los protocolos de distribución y tenencia de los objetos.

Tot i que no aborda directament la profecia llargament anunciada del triomf del llibre electrònic que —malgrat les grans inversions de les grans empreses internacionals per crear un estat d’opinió favorable— triga força a acomplir-se, entre les pàgines 278 i 280 d’Homo Sampler potser hi ha la resposta a la diferència entre l’evolució tecnològica del llibre —com a concepte i com a objecte— i, sobretot, la indústria audiovisual.

En los años setenta no había un clamor colectivo de los espectadores de cine exigiendo que sustituyeran las proyecciones por grabaciones; fue la exigencia de los pornófilos la que hizo posible dar ese paso adelante. Y a partir de ahí todos los pasos sucesivos van en la misma línea: borrar el espacio social.

Esborrar l’espai social perquè la pornografia és una forma de consum generalment solitària, vergonyant i, paradoxalment, un dels motors més poderosos del desenvolupament d’internet. El pas de l’enregistrament analògic al digital ha anat associat, doncs, a les necessitats de l’intercanvi ràpid, gratuït i anònim de pornografia. No cal dir que la lectura de pornografia escrita resta fora d’aquest canvi tecnològic perquè mai no ha gaudit d’una demanda tan gran com la pornografia visual i el seu temps és el temps lent de la lectura —amb una o dues mans, o cap ni una— i no el de la voracitat audiovisual.

Últimos restos de socius: el soporte físico, con su carátula delatora (elimidada con la posibilidad de las descargas), el almacén de productos vergonzantes (sustituido por el disco duro), el número de tarjeta de crédito (innecesario, cuando el porno en internet pasa a ser casi totalmente gratuito, exquisiteces aparte). [ ... ] El acto de compra como crimen perfecto: sin sujeto, sin espacio, sin rastro.

Piratejar una pel·lícula porno és fàcil i ràpid perquè ara ja s’hi accedeix gairebé exclusivament en format digital. Piratejar un llibre de paper de vuit-centes pàgines és molt més complicat. De moment. Eloy Fernández Porta dóna, potser, la clau per desenvolupar el dispositiu de lectura definitiu, que serà multifuncional o no serà.

Elogi del lector

Als lectors que, arran d’una consulta, ens han permès descobrir un llibre, una editorial, un escriptor...

als lectors que, després de llegir la llibreria, ens han donat l’enhorabona per una secció, per una selecció bibliogràfica, pel llibre que no trobaven enlloc...

als lectors que s’han entusiasmat amb una recomanació, que descobreixen el títol que hem encarregat pensant en ells, que han trobat un llibre secret, que ens han explicat un bon llibre...

als lectors que s’han queixat perquè una comanda no els ha arribat en el termini previst, perquè no teníem determinades edicions, perquè un llibre estava malmès o era defectuós...

als lectors que fan de les llibreries un punt de trobada i tafanegen i parlen de llibres abans d’anar a un altre lloc, la biblioteca potser...

als lectors que ens visiten durant tot l’any, fins i tot per Sant Jordi, ni que sigui tan sols per veure la llibreria plena, saludar i, còmplices, dir que ja tornaran l’endemà o un altre dia...

Bona diada a tothom!!!!

Alguns llibres abans de Sant Jordi

Eloy Fernández Porta, a Homo Sampler: “Comprar es escoger; el acto de compra implica una afinidad electiva, y las dificultades para resolverla crean ansiedad.” Comprar, escollir entre una oferta abassegadora de tot, decidir, amb la sospita constant de no haver-hi encertat.

Començar a llegir, per exemple, Twistanschauung, de Víctor García Tur i no saber si el llibre és pura retòrica afterpop o quina mena d’artefacte tinc entre les mans, dubtar, continuar una mica més i alegrar-me d’haver pres aquesta decisió, perquè aviat m’adono que és teca de la bona, que el joc paratextual és un excel·lent correlat de l’angoixa d'escriure el primer llibre, de la dificultat de l’entrada en matèria. Li faré un apunt.

També tinc ganes d’escriure sobre Un llac en flames, d’Hilari de Cara. Aparentment, no comença de manera gaire engrescadora, però superar l’orgia de les primeres pàgines —que es poden llegir al número d’abril de la revista Benzina— obre pas a un món decadent com tan sols un mallorquí expert en crepuscles podria escriure’l. I al final, a més a més, el començament pren sentit. Caldrà esperar als següents lliuraments de la trilogia per esbrinar si les trampes que sospito són certes o no. Evidentment, també li faré un apunt.

Més difícil serà escriure sobre La zona: Apunts d’un vigilant de camp, de Serguei Dovlàtov, que m’ha agradat molt perquè parla de les relacions de poder des d’una perspectiva inèdita, amb una perillosa tensió subtilment elaborada entre presoners i vigilants, amb frases poderoses i històries que emergeixen del pou de la història i esdevenen inquietants i contemporànies. Difícil perquè no sé si sabré destriar l’admiració pel llibre de l’admiració per la història d’amor que m’ha permès gaudir-ne.

Però posar-s’hi és complicat, amb Sant Jordi tan a prop, amb tot de llibres que prometen hores de bona lectura entre els eternament ajornats dels prestatges, els que acaben d’arribar a les taules de novetats i els que ja tinc a casa. Unes dates més tranquil·les em semblen adequades per llegir L’inici del capvespre, de Júlia Costa, després del bon regust que em va deixar La descomposició de la llum, de la mateixa manera que tinc pendent Elegia per un Americà de Siri Hustvedt o Els contes d’un filòsof, de Diego Ruiz, entre d'altres. Sort que Quadern 2008 porta l’últim disc de Joan Miquel Oliver: Bombón Mallorquín, o que 50 anys de la cançó rescata Audiència pública, d’Els setze jutges, i puc escoltar-los mentre escric aquestes línies.

La trama perfecta

Hi ha jocs de taula que estan condemnats a causar disputes més o menys intenses, les quals se solen resoldre en acurades negociacions fins que s’arriba a un acord i comença el joc. Rarament se sol al·legar el reglament oficial, perquè la intenció és reproduir amb exactitud la mena de diversió que cadascú espera, sobretot quan les variacions acumulades cerquen complicar el desenvolupament de la partida, amb més obstacles o intervencions de l’atzar. La negociació, en aquests casos, pot produir un plaer diferent del plaer que procura el joc en si. Bona part d’aquest plaer prové de la dilació, d’ajornar tant el moment de començar a jugar com el final del joc.

La trama perfecta, de Daniel Busquets, és un llibre sobre el plaer de la dilació, de no renunciar a cap d’aquests dos plaers: ni a la sensualitat creada per l’elaboració del pacte entre els amants ni a la prolongació de l’acte mitjançant l’escenificació del pacte, que de vegades contempla el domini del dolor.

EXEMPLE

Xaman i tafur,

exemple d’il·luminació.

El protocol ens posseeix,

amb el percentatge correcte

d’al·lucinacions i mals costums.

Rituals establers, tant el del xaman com el del tafur, però no amb el propòsit que els amants repeteixin una mateixa experiència sempre idèntica: el protocol es converteix en aventura, el resultat del joc és incert.

Elaborar a la dilació consisteix a preparar i representar l’acte, però no per emmascarar la identitat de ningú, sinó per descompondre-la, intensificar-la, matisar-la amb les convencions com a instrument: el plaer de la simulació que no aspira tan sols a repetir, sinó a recrear novament.

RODATGES

Càmeres ocultes filmen

un seguit d’episodis nous.

A les escenes explícites

som els nostres dobles

i un grapat de seqüències

conté frases d’altres guions.

Hi barregem amor industrial,

i melodrama dia sí dia no.

Daniel Busquets ha demorat la publicació de la trama perfecta durant molts anys. Al llibre hi ha el plaer i el dolor d’anar reescrivint els poemes en la precisió, en la contenció i en la bellesa final de la forma. I el plaer de llegir-lo i rellegir-lo. D’acabar i tornar a començar.

VETLLADA

Ens coneixem poc

i jugarem a espies

o a impostors.

Desig de reüll

i material classificat.

Parc d’atraccions

i agents dobles,

tobogans per estrenar.

El llibre, espai de creació

M’ha sorprès molt no trobar gaire informació sobre l’exposició El llibre, espai de creació quan preparava aquest apunt i ara em penedeixo de no haver anat a la Sala Capitular de la Biblioteca Valenciana durant el tres mesos que s’hi va mantenir. El catàleg m’ha agradat molt; està concebut de manera ambiciosa i respon amb escreix a les expectatives que m’havia creat quan el vaig veure al servei de novetats.

La conversa amb Christoph Keller que obre el volum és una bona oportunitat de recórrer l’evolució del llibre d’artista a partir de l’experiència d’aquest editor, que actualment dirigeix la col·lecció “Christof Keller Editions” en col·laboració amb l’editorial JRP—Ringier. Del llibre que adquireix valor com a objecte artístic fins a la teranyina de les subvencions institucionals al voltant dels catàlegs d’exposicions, del tràfic d’influències que s’hi estableix, passant pel col·leccionisme de vegades obsessiu d’exemplars rars, transcorre una vida d’editor a la recerca de la independència, de publicar els sis o vuit títols a l’any que realment li ve de gust publicar.

De «Parlant de llibres» amb Christoph Keller a «El llibre, espai creatiu» d’Antonio Alxaraz, hi ha, per tant, la voluntat de situar l’exposició en el context internacional. Llibres de Dieter Roth, Fluxus, Ed Ruscha, Daniel Spoerri i obres editades pel mateix Christoph Keller, al costat de llibres editats al País Valencià de l’Equipo Crónica, Francesc Torres, Pilar Dolz, Carlos Pazos, Alejandro Rodríguez León, etc. El llibre, espai de creació i Visualkulktur.cat són una acurada introducció a la història del llibre d’artista i de l’edició d’avantguarda a casa nostra.

L’article d’Antonio Alcaraz és una excel·lent guia per recórrer el catàleg, amb informacions breus i precises sobre els exemplars més destacats. Llibres d’artista amb tiratges limitats i materials exquisits, llibres on la tipografia esdevé el pretext principal, llibres amb forma de caixes, desplegables, amb materials inusuals, el llibre manipulat o intervingut, la revolució editorials dels anys seixanta, etc.

Fins a arribar a la part que més m’ha interessat, potser perquè es tracta de llibres més accessibles: «Disseny i creació en edició industrial: en la frontera entre el disseny gràfic i el llibre d’artista», amb obres com Libro de las preguntas de Pablo Neruda i Isidro Ferrer, publicat per Media Vaca o Anna la sargantana d’Irene Blasco, publicat per l’editorial Tàndem.

És una llàstima que el catàleg s’hagi distribuït a Catalunya quan l’exposició ja havia tancat. Probablement hi hauria anat si l’hagués pogut fullejar a temps.

Simbolisme involuntari

Quan vaig prendre la fotografia del monument a Josep Pla, a Girona, encara no sabia que seria una element important de la identitat virtual d’aquest blog. Em va atreure immediatament el repòs contundent i metàl·lic dels llibres i el desig fugaç de ser escultura també, per fullejar-los. Pia Crozet explica que la idea li va venir quan obria les caixes amb els quaranta volums de l’Obra completa de Josep Pla, i estic convençut que el temor i l'admiració que li van causar han impregnat per sempre la plaça on s’alcen.


Em va semblar natural incorporar la imatge a la nova capçalera del blog. Els llibres retallats contra el cel, entre dos edificis d’habitatges, poden suggerir un cert simbolisme involuntari, entre perdurables i accessibles, potser. No sabria, però, si aquesta va ser la impressió que em van causar quan vaig descobrir-los.


El poema enganxat a la part inferior del monument em va recordar un projecte frustrat de joventut. L’escriptura de sonets de J.V. Foix als caixers automàtics figura entre les proeses més destacables d’aquella barreja d'idealisme i literatura. Els terroristes literaris d’ara, que “actuen de nit i les seves operacions són deixar poemes escrits en petits papers a fanals, murs, parabrises del cotxes, cafeteries, centres culturals, etc.”, d’alguna manera recullen el testimoni d’escamots poètics anteriors, de denses conspiracions d’avantguarda, entre la desmesura i el riure, i qui sap si aquest paperet efímer, absent de la imatge final, que destaca impertinent entre la monumentalitat de l’obra consagrada de Josep Pla, va ser la raó per la qual vaig triar la fotografia.

Una vida secreta

Charles Juliet transcriu, a Una vida secreta: Encuentros con Bram van Velde, les respostes de l’artista, en forma de frases breus, punyents, vertaderes, però poques vegades ens deixa intuir quina era la pregunta. Charles Julliet ens explica les circumstàncies d’unes converses plenes de silencis, mostra els gestos de Bram van Velde —entre la timidesa extrema i alguna ocasional i rara felicitat—, descriu l’entorn d’un pintor sense taller, evoca les cases on l’acullen, els passeigs, Beckett, també galeries d’art i museus, uns pocs amics... però desapareix quan l’artista parla.

De 1964 a 1977, durant el temps en què tenen lloc les converses, Bram van Velde desaprèn la tècnica que domina, es torna més primitiu; les pintures són més lliures, complexes i salvatges. El material és mínim: “sólo tres pinceles colocados sobre un velador, un plato con color rojo, otro plato con negro, los tubos correspondientes, un tubo de blanco, una botella de tinta china y, apoyado contra la pared, un tablero de madera”. Em commou quan diu: “Hay un momento en que lo serio ya no demanda esfuerzo, en el que ese trabajo agotador ya no fatiga”, perquè em recorda a Juan Ramón Jiménez, i potser l'entenc millor: “por gracia y sin esfuerzo”:

El dios que es siempre y al fin,

el dios creado y recreado y recreado

por gracia y sin esfuerzo.

El Dios. El nombre conseguido de los nombres

A les converses, uns temes recurrents donen forma a unes frases que es repeteixen amb variacions plenes de sentit. Pintar la impossibilitat de la pintura, per exemple, a partir d’una experiència lúcida de la misèria, que va patir durant tants anys: una vida secreta i una passió, que és alhora una por i un alliberament, quan aconsegueix registrar la vida sobre el quadre. O la rara relació amb el llenguatge, la contenció amb què declara la seva estranyesa davant les paraules, la manera com la contenció i el silenci li permeten dir l’essencial de la seva percepció de les coses, amb una precisió admirable.


Bram van Velde, via manuelleyerly

Pierre Michon: Vidas minúsculas: «Vida de Georges Bandy», traducció de Flora Botton-Burlá:

Me acuerdo de la nieve, hecha de flores ligeras en el aura de los faroles, y pesada y negra alrededor del edificio, hollada por tantos pasos y ruedas, en la que me hubiera gustado caer. Me acuerdo, con lágrimas, de la sonrisa forzada del pintor Bram Van Velde invitado una noche, despistado, de su gabardina demasiado larga y de otra época, de su sombrero blando que conservó en la mano con torpeza todo el tiempo que se quedó sentado presa de sus admiradores desatados, vejete buena persona y dulce, desconcertado como un estilita al pie de un mástil, avergonzado por sólo poder contestarlas con monosílabos de asentimiento ficticio, avergonzado de su obra y de la suerte que el mundo reserva a los parlanchines y a los mudos, para su común desgracia.

Eso fue para mí Annecy, de donde salí una mañana de enero o de febrero.

A la biblioteca d'Alexandria

Hojeando... Cuatro décadas de libros y revistas de artista en España és un catàleg caòtic de l’exposició que es va inaugurar a la nova biblioteca d’Alexandria a l’abril de 2008, i que després ha viatjat per altres ciutats. L’objectiu era reunir una mostra representativa de llibres d’artista, però no de les obres de tiratge limitat elaborades amb materials de luxe, sinó de les edicions que podem trobar a les llibreries i a les biblioteques, quan el llibre és concebut com un objecte artístic accessible que no està tancat a les col·leccions privades, als museus o a les galeries. José Arturo Rodríguez Núñez explica quin és el criteri que han seguit:

El concepto de libro de artista que aquí manejamos tiene su origen inmediato y reconocido en los primeros años de la década de los 60. El sustrato material que hizo posible la aparición de esta clase de publicaciones, aportando una mirada especial y nueva sobre el libro como soporte artístico, vino dado por el perfeccionamiento y abaratamiento de los medios de impresión y una bonanza económica que ponía fin a una larga posguerra. En aquellos años se extendieron con rapidez concepciones del arte en las que el elemento conceptual tenía gran preponderancia (Fluxus, happening, performance, accionismo, land art, minimal, pop...) y tuvo lugar un florecimiento sin precedentes de la poesía experimental. Los libros que comenzaron a publicarse ofrecían a menudo un aspecto corriente, pero sin embargo habían sido concebidos como una obra de arte en sí mismos.

Entre els autors més ben representats hi trobem Francesc Abad, Frederic Amat, Joan Brossa, Jordi Colomer, Joan Fontcuberta, Antoni Muntadas, Carlos Pazos, Perejaume, etc. 674 obres referenciades que m’han semblat una guia caòtica però atractiva per recordar i descobrir llibres d’artista.

El catàleg presenta, però, diversos problemes. El text «Calendario de producción» de Rocío García Piña està dividit en quatre apartats, cadascun d’ells encapçalat per un títol que, significativament, no es correspon amb el contingut: «Veinte días para imprenta», «Una semana para correcciones», «Dos semanas de maquetación» i «Entrega de material». Semblen, per tant, una disculpa o una queixa per la celeritat amb què es va haver de compondre un llibre complex, amb moltes il·lustracions, massa petites, que generalment no permeten fer-se una idea de l’obra catalogada, amb un incòmode codi de colors per accedir a les dades de producció, o amb tot d’errates en els títols que estan en català. Malgrat això, l'he fullejat sovint perquè és una guia útil per accedir a llibres d’una bellesa excepcional.