El després

L’equilibri exacte entre l’aire que entra per la finestra i el zumzeig uniforme del ventilador sobre la butaca on potser llegiré Contrallum o el Manuscrit trobat a Saragossa o les conferències de Juan Ramón Jiménez o algun llibre de setembre o d’octubre. A la imaginació, el temps de les vacances es dilata i tendeix a l’infinit i, entre viatges i mandra, sembla possible tornar als llibres ajornats fins a un després que s’assembla al mes d’agost, malgrat que l’experiència tossuda d’altres anys mostra com aquest després es dilueix efímer.

Me'n recordo

Me’n recordo avui potser perquè era hivern, el fred de febrer, l’aire sec de Madrid. Visitava per primera vegada la Residencia de Estudiantes, un lloc mític d’edat de plata, de Valle-Inclán convalescent llegint als seus amics, de Juan Ramón Jiménez assegut en un sofà, amb un entorn encara poblat d’arbres on ara s’hi han plantat edificis; prou allunyada per desentendre’s de les intrigues estètiques del poder polític, però prou a prop per intervenir en els afers culturals. A la Colina de los Chopos, ara s’hi arriba en metro.

La sort va voler que la visita coincidís amb l’exposició La generación del 27 ¿Aquel momento ya es una leyenda? Parets amb fotografies i pintures que revivien l’ambient de l’època, mestres i deixebles, retrats i l’aire dels ismes. Però sobretot les vitrines, amb llibres i revistes que fixaven la paraula i animaven les converses amb cites i malentesos. Edicions que recordo haver fullejat en alguna ocasió en alguna llibreria de vell o que he trobat entre les pàgines d’algun catàleg, com l’esplèndid Impresos de vanguardia en España 1912-1936 de Juan Manuel Bonet, comissari de l’exposició que es podia veure al MUVIM el mateix dia que jo era a Madrid.

Al final del recorregut es projectava un documental titulat El deseo y la realidad: imágenes y palabras de los poetas del 27, construït al voltant d’unes imatges inèdites enregistrades al 1928 per Juan Guerrero Ruiz, l’amic fidel i secretari de Juan Ramón Jiménez. El títol evoca el desig que impulsava uns joves que compartien mestres i avantguardes a començar la seva obra i la realitat en forma de guerra que va dividir els afectes i va imposar la distància entre mestres i deixebles.

Jorge Guillén va veure les imatges quan encara estaven en procés de restauració, les imatges dels qui van ser els seus amics de generació, uns joves que recuperaven una gestualitat oblidada, congelada fins llavors en fotografies; un moviment potser un pèl velat pel desgast de la pel·lícula, però capturat per sempre en una càmera. No sabem quins records exactes va evocar aquella gestualitat en la seva memòria, si l’homenatge a Góngora, si la celebració de l’arribada de les tropes franquistes a Sevilla, si l’exili final. Sabem que es recordava de Pedro Salinas perquè «Misterioso» és el seu darrer poema:

Demà a la batalla pensa en mi

Denis de Rougemont, a El amor y Occidente, atribueix el naixement de l’amor cortès a la difusió de la religió càtara. Tot i que trobo que hi pot haver una part d’influència, em convenç més la teoria que exposa Georges Duby a El amor en la Edad Media. Reculem un segles, al segle XI per exemple, i ens trobarem escamots de iuvenes que rampinyen pertot: són els fills dels senyors feudals que ni hereten ni fan la carrera eclesiàstica, desesperats per fer-se un patrimoni i fundar una llar, un factor de desestabilització molt important en una Europa insegura on el poder intenta posar una mica d’ordre per afavorir la circulació de capitals. Els iuvenes són adolescents ferotges, però sobretot són màquines solteres de matar amb espases i llances. Fèlix de Azúa, a la seva Autobiografía sin vida, ens recorda que han estat una amenaça difícil de resoldre des de l’antiga Grècia fins als nostres dies:

Aparece como origen en el mundo clásico, antes de las matanzas de que Alejandro a los Sumos Pontífices ocuparán a los adolescentes europeos y asiáticos en infinidad de guerras bárbaras. Volverá a aparecer cuando en las postrimerías de la Monarquía Absoluta regresen los disfraces grecolatinos en justo anuncio del matadero en que se convertirán primero la Francia revolucionaria y luego la Europa napoleónica. En su última aparición, en los intermediarios del holocausto moderno, entre la Primera y la Segunda Guerra Mundial, algunos brotes solares (ya muy gastados y cenicientos) salieron de los trabajadores más desesperados, Debussy, Picasso, Stravinsky, cuando el recurso a lo Bello parecía un truco patético para compensar el colosal campo de muerte que habían creado los jóvenes europeos decididos a extinguirse.

A més a més d’ocupar els perillosos iuvenes en guerres regulades com les croades, que els allunyaven de les seves llars i, doncs, de robar als veïns o assassinar els germans o raptar donzelles per pujar d’estatus, a Provença troben una altra manera d’aprofitar la seva força i mantenir-los controlats: és l’amor cortès. Els futurs cavallers sense patrimoni s’eduquen a la cort on participen en un joc que fomenta la rivalitat i l’emulació, al capdamunt del qual hi ha la dama, la senyora del castell, inabastable però disposada a atorgar favors als millors. Georges Duby ho explica millor:

En este juego, la mujer es un señuelo; cumple dos funciones: por una parte, ofrecida hasta cierto punto por aquel que la posee y que lleva a cabo el juego, constituye el precio de una competición, de un concurso permanente entre los jóvenes de la corte, avivando entre ellos la emulación, canalizando su potencia agresiva, disciplinándolos, domesticándolos. Por otra parte, la mujer tiene la misión de educar a esos jóvenes. El amor refinado civiliza, constituye uno de los engranajes principales en el sistema pedagógico cuya sede es la corte principesca.

L’amor, que fins llavors era vist com una feblesa, com una mostra de submissió a la demoníaca esfera femenina de la vida, esdevé llavors una eina de, diguem-ne, creixement personal: estimar és un procés d’aprenentatge que els fa millors, una experiència que cal compartir.

Subratllat a un vell manual, Literatura romànica de la Edad Media d’Alberto Vàrvaro, trobo:

Por una parte transforma la experiencia individual del poeta de acontecimiento singular, vacío de relevancia y de significado, en un modelo ejemplar cuyo valor particular queda ratificado por la respetabilidad, por la posibilidad de ser compartido por otros individuos, quedando así revestido de notable importancia; por otra parte, permite al trovador volver a recorrer y ensayar la difícil vía de su propia perfección amorosa proyectándola más allá de sí mismo, poniendo al desnudo todos los detalles y subrayando cada mérito.

Hi conflueixen la tradició religiosa, la poesia antiga i el trasllat al terreny amorós de les relacions feudals. Tres afluents principals que abeuraran la tradició amorosa fins als nostres dies.

A la Chanson de Roland, Rotllan no esmenta ni una sola vegada la seva dama. És Oliver, el seu millor amic i germà d’Alde qui l’esmenta, però no per enardir Rotllan a la batalla sinó com a retret en la disputa sobre l’olifant, amenaçant-lo d’impedir el matrimoni. Els cavallers cortesans, en canvi, evocaran la dama a les batalles i als torneigs.