Dadà

El dissabte 19 d’abril vaig tenir la sort immensa d’assistir a la representació de Cabaret Voltaire, un espectable del Teatre Kaddish que recreava una nit imaginada al cafè de Zuric on, segons diuen, va néixer el moviment Dadà. Eduard Molner en va gaudir a la II Mostra de Teatre Emergent de Terrassa i també li va agradar molt. Tan encomanadís deu haver estat el seu entusiasme que li han publicat una pàgina sencera sobre l’obra al suplement Cultura/s de dimecres passat, dedicat al Dadaisme.

Un número especialment reeixit, atès que al costat de Perejaume, Carles Santos i el seu excepcional homenatge Joan Brossa Brossalobrossotdebrossat o l’exposició Duchamp, Man Ray, Picabia que no em penso perdre, entre d'altres, també apareixia un text de Subal Quinina sobre Jeta de santo, l’antologia de Mario Santiago Papasquiaro, poeta que Roberto Bolaño va immortalitzar amb el nom d’Ulises Lima, precisament el dia que es desvelava la conspiració anomenada pla B.

Unes paraules d'Eduard Molner:

Por eso el gesto lo es todo. Un espectáculo dadaísta debe transgredir, a través de la provocación, del escándalo. Xavier Giménez, dramaturgo y director de Cabaret Voltaire, ha logrado que sus actores y actriz —Pau Bou, Xavier Llorens, Arnau Puig, Alberto Riballo e Isabel Núñez-Castro— se crean lo que están haciendo. Sólo desde una fe absoluta se puede interpretar la irracionalidad sin que parezca un abstracto sinsentido.

Uns fragments de l'obra:


La representació que vaig veure formava part del cicle BarriBrossa i ha coincidit amb un inusual interès per la poesia escènica de Joan Brossa, amb tres espectacles en poc temps: La sorra i l’acadèmia a l'Espai Brossa —paradoxalment, el menys convincent de tots—, El dia del profeta al Teatre Nacional de Catalunya —que em va agradar molt— i Brossalobrossotdebrossat al Teatre Lliure —brutal. Em sembla un encert incloure Joan Brossa en un lliurament sobre el Dadà que, d’alguna manera, esmena el desafortunat monogràfic que fa uns mesos va dedicar el Cultura/s a les avantguardes literàries.

Cabaret Voltaire començava amb la Ursonate de Kurt Schwitters, poesia fonètica interepretada ara per Jaap Blonk i Golan Levin:

[Afegit unes hores després:

Coses de l'atzar dadà: acabo de descobrir que Oriol Ponsatí-Murlà —un dels responsables d'Accent Editorial— recitarà la Ursonate el proper 16 de Juliol, a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac a La Pedrera, programada al festival Poesia i + que organitza la Fundació Palau.]

Cyborgs

Hi ha llibres que suggereixen constantment títols amb el quals es podria encapçalar un apunt futur. De vegades, el títol esdevé el pretext per intentar escriure alguna cosa, amb el benentès que triar-lo condiciona els temes o detalls que filarien l’apunt. És el cas d’Ontologia cyborg, de Teresa Aguilar Garcia.

Ontologia cyborg com a títol hauria implicat escriure un apunt general sobre quina cosa seria un cyborg i la manera com en convertir-se en objecte d’estudi convidaria a especular sobre grans temes del pensament com les nocions de subjecte, identitat, sexe, realitat, intel·ligència, evolució, etc.

El cos escrit hauria significat destacar la idea del cos com a codi que pot ser interpretat i reescrit a partir del coneixement de genoma humà, amb tot d’implicacions polítiques, en tant que el domini de la informació depèn del domini econòmic. No sé, però, si l’escriptura del cos admet la ironia, el sarcasme, l’ambigüitat o la parataxi, entre d’altres recursos que ens fan la vida més agradable.

Abstracció de la carn incidiria sobre la qüestió de si som un cos o tenim un cos. Els transhumanistes, per exemple, tenen tanta fe en el desenvolupament tecnològic que aspiren a la futura transmigració de la consciència del cos impur a la puresa del pensament que vagaria lliure en un entorn virtual. La mateixa autora recorda com aquestes idees s’assemblen a les dels gnòstics cristians i a altres agosarades propostes religioses que abominaven de la carn.

Reinvenció de la naturalesa a propòsit del discutit binomi cultura-naturalesa, o fins a quin punt la idea del bon salvatge, l’ésser humà més genuí, no és fruit d’un malentès que oposa la naturalesa a la tècnica com a cosa inhumana. És a dir, de l’oposició entre tecnòfobia i tecnofília.

Territoris digitals serviria per destacar la noció de realitat, força problemàtica, aplicada al ciberespai i a les identitats virtuals. La pregunta de fins a quin punt el ciberespai constitueix un simulacre que pot substituir, total o parcialment, la realitat... real? tangible? física?

Hi ha més títols amagats entre les pàgines d’Ontologia cyborg. Les aproximacions d’artistes com Orlan o Sterlac a la relació entre cos i tecnologia o la sexualitat indefinida del cyborg són, entre els molts temes que tracta l’autora, han suggerit també un títol que segurament he oblidat.

De si els cyborgs llegirien llibres i de quina manera els llegirien, res.

Incipit lamentatio

Llegeixo a la revista Qué leer un article sorprenent d’Antonio G. Iturbe: «El periodismo cultural: una música sin letra». Es queixa de l’escassa i antiquada bibliografia disponible sobre el periodisme cultural, però la seva manera de suggerir com omplir, desenvolupar, construir, etc. aquest espai de reflexió, consisteix a lamentar-se de la mala imatge del periodista cultural.

En el mundo académico y universitario, el periodista cultural es visto como un sujeto sospechoso, tirando a maleante, que tiene un sentido de la cultura banalizado y está dispuesto a la más absoluta de las simplificaciones o a ensalzar cualquier fenómeno comercial a la altura de los intocables maestros que ellos guardan en una hormacina como si se tratara del brazo corrupto de Santa Teresa.

El mundo editorial tampoco tiene un concepto muy elevado de ellos. [...]

Los escritores los aguardan con la escopeta cargada. [...]

El periodista cultural no está bien considerado ni dentro de su propio gremio. [...]

Una música molt familiar. De fet, hi ha periodistes culturals que practiquen la incrustació de lamentacions d’aquesta mena amb una assiduïtat sorprenent. Espero amb impaciència les seves cròniques per descobrir el pretext que donarà pas a la lamentació. Per això, el final de l’article m’ha semblat ben curiós:

Por eso se echa de menos que los periodistas culturales reflexionen más sobre el cómo y el porqué de su trabajo.

Doncs bé: jo també ho trobaria a faltar si no fos perquè hi ha periodistes culturals que en comptes de lamentar-se procuren reflexionar sobre les condicions en què han d’exercir el seu ofici. Per exemple, l'article d'opinió «Comunicar cultura» d’Anna Pérez Pagès que, segons el meu parer, planteja qüestions pertinents sense caure en el victimisme estèril. Un fragment:

Això sí, caldrà estar molt atents als nous hàbits de consum dels mèdia. L’era del Web 2.0 ha començat a dinamitzar la comunicació interactiva, creant un espai on compartir, que ben mirat seria l’essència de la cultura entesa com a punt de trobada creatiu i sinèrgic. Sense límit de temps i d’espai. Amb múltiples etiquetes, derivacions, i signatures. Amb la recepció com a procés compartit, i la producció sense restriccions econòmiques. Previsiblement, el lloc perfecte on consolidar el sentit de pertinença i trobar-se en comunió (això sí, lluny dels temples).

L’article és de l’abril de 2008 i malauradament Anna Pérez Pagès no ha continuat la reflexió a Cultura.21 des de llavors. En qualsevol cas, seguiré amb interès les activitats de la futura associació de periodistes culturals que anuncia Antonio G. Iturbe, tant si preval la lamentació com si preval la reflexió.

La tristesa

A Pasar el invierno d’ Olivier Adam, «Cenizas» comença així:

— Me siento vacío. No hago más que pensar en eso, en ese vacío interior. Me digo que si pudiese sondarme en profundidad, abrirme la cabeza y el corazón y mirar dentro, no vería nada. Nada. Viento, un desierto, una extensión de hielo donde nada se mueve.

El tipo hablaba y me molestaba oírle desahogarse así, cambié de emisora.

El taxista que escolta la ràdio no sap encara que unes paraules amb el regust de tòpics gastats sobre la buidor poden ser també exactes. No sap que aquella mateixa nit es trobarà l’anvers d’aquestes paraules: l’expressió del buit a través de silenci, del desconsol d’una passatgera.

Pasar el invierno és un dels llibres més tristos que he llegit als darrers anys. Potser només Van venir com orenetes m’hagi semblat més trist. No ho sé. Segurament no importa. Tots dos són d’una delicadesa extraordinària a l’hora de definir abismes als quals tothom s’ha enfrontat en més d’una ocasió.

«Punto en boca», per exemple, parteix de la correspondència entre un fenomen natural —una tempesta que irromp a l’interior d’una casa, a la muntanya— i la situació del protagonista. Un recurs ben conegut que Olivier Adam utilitza per intensificar les pors del protagonista. Al principi hi ha detalls esparsos: la presència del gos que va morir, els malsons del nen que no dorm. A poc a poc, les absències li recorden que habita una família devastada, que sense el desastre ell ara no hi seria, no podria estimar com estima; i que sovint no s’hi pot fer res, per esborrar la fatalitat que irromp en la vida: "Me hubiese gustado poder hacer algo contra todo eso, pero no había nada que hacer. Sólo abrazarla."

Són nou contes tristos.

A la platja de la consciència

Eren joves, cultes i, tots dos, verges aquella nit, la seva nit de noces, i vivien en una època en què una conversa sobre problemes sexuals era del tot impossible. Però mai no és fàcil.

Ara que tot és possible, ara que la literatura ofereix un repertori inabastable de tècniques, estils o estratègies, em sembla que hi ha novel·les com A la platja de Chesil que destaquen per les restriccions que s’imposa l'autor. El començament de la novel·la, en aquest sentit, seria exemplar. Un narrador s’infiltra en la nit de noces dels protagonistes. Aviat, a la primera pàgina, mostra que podria donar molta informació sobre els personatges. Afirma:

Els pares d’ella, a diferència del que l’Edward i la Florence pensaven, no havien tractat els d’ell amb condescendència, i la mare d’ell havia fet força bondat, o potser havia oblidat del tot el motiu de l’acte.

Però opta per la contenció. El narrador explica la història limitant el punt de vista a l’Edward o a la Florence, o a tots dos alhora, i renuncia a anar gaire més enllà, encara que podria fer-ho: sap què pensen els pares, i aquesta dada em sembla fonamental. Crec que el narrador dóna resposta a aquesta restricció una mica més endavant, quan explica les expectatives de la núvia davant la seva primera relació sexual:

Els neguits de la Florence eren més greus, i hi va haver moments durant el viatge des d’Oxford en què va tenir la sensació que estava a punt d’armar-se de prou coratge per dir el que pensava. Però el que l’atribolava era inenarrable, i amb prou feines podia verbalitzar-ho per a si mateixa. Mentre que ell estava afectat pels nervis típics de la primera nit, ella experimentava una por visceral, una repugnància carregada d’impotència, tan palpable com un mareig a alta mar.

El tema que més em va interessar de Dissabte, la novel·la anterior d’Ian McEwan, tenia a veure amb la possibilitat de representar la consciència a través de la literatura. És, com explica David Lodge a La conciencia y la novela, una qüestió central en l’evolució de la narrativa contemporània. A Dissabte, de fet, és un tema explícit i la lectura d’A la platja de Chesil estava inevitablement condicionada per aquest precedent. Si el neguit de la Florence és inenarrable però el narrador vol simular literàriament com s’ha anat construint la seva consciència, és coherent que descarti la informació provinent del pare de la núvia, una informació que podria il·luminar una ombra del passat a la qual s’al·ludeix amb les úniques paraules que pot emprar la protagonista per a referir-s’hi, perquè es tractaria d’un trauma sepultat en el recó més fosc de la seva memòria. D’aquesta manera, el fet emergeix en un parell d’ocasions de manera subtil però suficient perquè domini implícitament la discussió dels nuvis al dormitori, una lliçó magistral de silencis i sobreentesos.

"Però mai no és fàcil", la segona frase de la novel·la, adverteix que A la platja de Chesil no tracta tan sols de la repressió sexual durant una època determinada, sinó que tractaria sobretot de la impossibilitat de penetrar en la consciència dels altres. Sempre.

Paratext

M’ha semblat molt curiós que, al costat de títols com Historia del desembarco de Normandía, Panzer Commander o La gran derrota de Hitler, l’editorial Tempus hagi publicat Una vida entre libros de Lewis Buzbee. Expressions com ara “la batalla diària per un racó a la taula de novetats”, per exemple, no deixen de ser metàfores. Resulta estrany trobar-se les memòries d’un llibreter al mateix catàleg que aplega indiscutibles fites bèl·liques. I més ara, que amb la vaga de transportistes gairebé no ens arriben comandes i podem dedicar el temps a feines pacífiques ajornades constantment. Però un apunt d’El llegidor pecador em va animar a llegir-lo i ha estat un plaer anar trobant els fragments que ha transcrit al seu blog.

Lewis Buzbee explica la seva experiència com a llibreter i com a comercial d’editorials i ho barreja amb episodis de la història de les llibreries i el seu particular turisme de llibreries pel món. Malgrat les diferències entre el bibliosistema anglosaxó —sense preu fix i amb una gran concentració editorial— i el nostre, l’ofici és el mateix i llegir les afinitats em creava una complicitat que m’animava a devorar les pàgines del llibre.

En Upstart Crow, y en todas la librerías desde entonces, me emocionava siempre la llegada de las cajas de libros y los dones que derramaban una vez abiertas. Nunca me he cansado de ello, e incluso ahora, cuando voy a una librería, me siento atraído por los montones de cajas que abarrotan los pasillos... ¿No necesitáis que os eche una mano para abrirlas?

Escriptors que editen, editors que han fet de llibreters, llibreters que escriuen, lectors que critiquen la crítica, editors que escriuen, crítics que publiquen, escriptors que critiquen, lectors que escriuen... Els oficis del llibre sempre han estat permeables i el creixement tecnològic afavoreix, ni que sigui amb vocació amateur, la incursió en pràctiques afins. Una vida entre libros, com dic, convida a recórrer els canvis en l’ofici de llibreter al llarg de la història. És a partir del creixement de la indústria editorial que el sector del llibre s’especialitza; però, com ens recorden les memòries de Sylvia Beach Shakespare and Company o En compañía de genios de Frances Steloff, no queden gaire lluny els temps en què les llibreries batallaven en més fronts.

Dolça tortura

Al matí, sovint, però, durant el procés d’obrir caixes, classificar els llibres per seccions i separar les comandes mentre penso en les coses que cal fer tot seguit, entre introduir els albarans, trobar un lloc per a les novetats, recordar les trucades i emails més urgents i atendre els lectors més matiners, etc., apareix un llibre que atura el temps. Cada dia arriben títols nous i de fons que provoquen llegiguera i que sé que mai no llegiré, o que criden l’atenció simplement perquè estan molt ben editats, una mena de dolça tortura; i entre tots aquests és molt difícil que la portada d’El sueño de Pablo provoqui indiferència: un nen que dorm amb la finestra oberta mentre peixos amb rostre humà solquen el cel com si fossin zepelins. Un nen que té dos objectius a la vida: veure el mar i aprendre a llegir per explicar-se a ell mateix el contes escrits i explicar-los a l’avi, que tampoc no sap llegir però que sap molts contes.

Les il·lustracions de Pablo Auladell són d’una rara bellesa, com si les hagués pres directament dels somnis del protagonista. Després de fullejar-lo i de contemplar alguna pàgina, em reservo un exemplar per gaudir-ne més tard, a casa, lentament assegut a la butaca, amb el plaer addicional que, els àlbums il·lustrats, sí puc llegir-los amb música.

Si bé El sueño de Pablo és un descobriment excepcional, no és estrany que un àlbum infantil interrompi la rutina dels matins. De la mateixa manera com alguns blogs interrompen la ruta per la Xarxa: és el cas de Dibuixa’m un conte, un blog imprescindible ple de troballes fascinants, i de complicitats com Květa Pacovská.

Escrits des de la presó

Vladimir Bukovsky escriu a To Built a Castle: My Life as a Dissenter, de 1978:

Quan m’envien a la “ratera” (cel•la de càstig), tracto de passar d’estranquis un tros de llapis amagant-lo a la galta. Així puc entretenir-me dibuixant castells —en retalls de diaris, o bé directament a terra o a les parets. M’imposo la feina de construir un castell amb tots els detalls: des dels fonaments, els trespols, les parets, les escales i els passadissos secrets, fins a les teulades punxegudes i les torres. Tallo amb cura cada pedra, cobreixo el terra amb fusta o bé amb rajoles, omplo les sales de mobles, decoro les parets amb tapissos i pintures, encenc espelmes als canelobres i torxes fumejants als passadissos infinits. Paro les taules per als convidats i escolto música amb ells, bevem vi amb copa i encenem una pipa per acompanyar el cafè.

Sembla que dibuixa, però construeix, talla, cobreix, omple, decora, encén... una activitat lenta: al cap i al fi, com afirma Joseph Brodsky al pròleg: “la presó és essencialment manca d’espai compensada per l’excés de temps; per a un intern, totes dues són condicions palpables”; però és amb “escolto música amb ells” i “bevem” i “encenem” que m’ha semblat que la literatura irrompia real en la cel•la, quan l’escriptor empresonat comparteix, generós, la imaginació amb els convidats.

Escrits des de la presó és, com diu el subtítol, un recull d’escrits d’autors empresonats. Una iniciativa del Comitè d’Escriptors Empresonats de PEN Català que, des de la publicació el 1995 de This Prison where I Live, ha conegut versions en altres llengües. També al pròleg, Joseph Brodsky:

De fet, hi ha una certa manca d’honestedat quan s’intenta treure un escriptor de la presó plena de compatriotes, plena, de fet, dels seus lectors i personatges. És com llançar un únic salvavides a un vaixell atapeït de gent que s’enfonsa en el mar de la injustícia. Tanmateix, aquest salvavides s’ha de llançar, perquè més val salvar-ne un que cap, i també perquè, un cop salvat, podria enviar un senyal de SOS més potent que el del vaixell que s’enfonsa.

Escrits des de la presó recull també el testimoni d’escriptors catalans al costat d’escriptors de tot el món. SOS desoladors recuperats dècades després, però malauradament vigents. Com aquest de Josep Maria Huertas Clavería:

El nen gairebé no em va reconèixer i estava com esverat de trobar-se en un lloc estrany, on havia entrat després que el desenganxessin de la mà de la seva mare. S’havia cagat a sobre i la monja que l’atenia volia canviar-lo ella, suposo que perquè pensava que jo, un home, no sabria com fer-ho. Li vaig deixar que m’ho deixés intentar. I per un moment em vaig veure transportat a casa meva, on aquella operació l’havia realitzada desenes de vegades.

El fill que gairebé no reconeix el pare. Un motiu senzill d'una tristesa exacta. No és estrany, per tant, retrobar-lo anys després, en un altre país, com en aquests fragments d’Izzat Ghazzawi a propòsit de la seva filla Marwa:

Recordo que el darrer matí em vaig despertar d’un somni angoixant. Em vaig llevar en silenci i em vaig acostar al bressol. Vaig alçar la manta per poder-li veure la cara calentona i vermella, i el somriure del son. Vaig quedar ben sorprès de veure que obria els ulls i encara més de veure que el somriure se li eixamplava. Me li vaig acostar més, mirant-la fixament. Era com un oasi per a un viatger assedegat. Com podia abandonar-la mai? Va treure els ditets de sota la manta i els va estirar cap a mi.

[...] Doncs bé, avui has estat asseguda a l’altra banda de la reixa i m’has mirat amb total indiferència. [...] Te m’has quedat mirant. Com si jo no hagués estat aquell que jugava amb els teus cabells. [...] Com si no m’irrités que l’absència t’hagués esborrat la meva figura de la memòria.

Blood on Paper

Encara que hi predominin els llibres d’artista, em sembla que seria millor definir Visualkultur.cat com una exposició sobre l’art de l’edició, perquè inclou també revistes, catàlegs i llibres de distribució convencional. En canvi, l’exposició Blood on Paper, que podreu visitar al Victoria and Albert Museum si teniu la sort d’anar a Londres abans del 29 juny, tot i que també hi predomina el llibre d’artista, apareix definida al subtítol com «The Art of the Book». Hi ha llibres il·lustrats per artistes, com Jane Eyre de Charlotte Brontë per Paula Rego:


llibres d’artista com Cop de poma de Joan Miró, Antoni Tàpies, Josep Maria Mestres i Quadreny i Moisès Villèlia —l’única obra que també s’exhibeix a Visualkultur.cat—,


i obres d’art amb el llibre com a pretext, en el cas de la profunda Wound d’Anish Kapoor:

M’he hagut d’acontentar amb el catàleg de Blood on Paper, que no és un llibre: és una capsa que conté tríptics amb fotografies de les obres exposades. De fet, estic pensat que podria encarregar un parell de marcs de la mida d’un d’aquests tríptics i penjar-ne ara l’un ara l’altre, segons les fluctuacions estètiques ambientals. Com les dues pàgines facsímils que em van regalar de la Bíblia de Sant Lluís, perquè la relació entre l’art i el llibre ve de lluny.