L'home del calendari, reloaded

Sembla ser que hi ha qui opina que la tirada fantàstica i el final obert dels contes de Carles Bellver són la causa d’una indefinició i d’una ambigüitat que afavoreixen la suspensió del judici, amb el perill de caure en el divorci de la realitat. Estan segurs que és un estil que no agradarà a tothom, amb una certa tendència a la fragmentarietat, a la dispersió: els relats s’estiren i es bifurquen, tot sovint intercalant-hi digressions sobre temes que hi tenen una relació com a molt tangencial, o no cap. No sé si arribarien, com afirmen, a l’extrem de desconcertar els lectors fins al punt que contribueixin a allunyar el gran públic de la literatura, tancada per culpa de l’autor i el seu esteticisme en una torre d’ivori postmoderna, en un joc de miralls que es reflectirien recíprocament ad infinitum. 

També hi ha qui opina que aital judici adjudica una responsabilitat excessiva a l’autor de La vida canina, qui només sembla capaç d’escriure allò que li surt del bolígraf, i que en tot cas es tractaria d’un deteriorament general de la realitat. Que de fet només li surtin miralls, quimeres o malsons requeriria segurament una tanda de psicoanàlisi, però no es pot dir que sigui culpa seva. El material amb què treballa seria ben real: fets quotidians, coses que ha vist o que li han esdevingut directament a ell. Si al capdavall resulta que tot plegat es torç, potser és perquè no copsa el sentit de les coses igual que tothom.

La meva opinió és que, havent arribat més enllà de la pàgina 53, em calia dir que m’ho estic passant molt bé amb L’home del calendari i que, amb permís, torno a la meva butaca per llegir una estona més. 

L’any de la plaga, eucalyptus gengiskhanensis, Marc Pastor

Segurament has arribat fins aquí perquè cercaves informació sobre l’eucalyptus gengiskhanensis. Després de la Restauració d’Internet, han desaparegut totes les referències històriques a aquesta planta i la comunitat científica internacional ha conclòs que es tracta d’un mite. De fet, l’únic document que en parlava era l’antiga epopeia coneguda com L’any de la plaga, obra d’un autor col·lectiu, i probablement cec i amb barba, que encara convenim a anomenar Marc Pastor. Ens consta que hi havia entrevistes i crítiques molt rellevants sobre aquesta important obra perduda, però malauradament només es conserva el comentari que reproduïm a continuació, força vague i que, a més a més, ni tan sols esmenta l’eucaliptus.  

Hi ha llibres que influeixen directament en la meva percepció de les coses. L’exemple més clar que se m’acut ara mateix és Cosmòpolis de Don DeLillo, que amb el seu joc amb la relació entre temps i espai aconseguia mantenir, cada cop de tancava el llibre, una rara projecció sobre el meu entorn, tant si era al tren com al meu estudi, i llavors els llibres, els viatgers, l’ordinador, la megafonia, la butaca i totes les coses que m’envoltaven rebien com un tel d’escreix de realitat provocat per la ficció. L’any de la plaga, de Marc Pastor, és un d’aquests llibres.

Imaginem una habitació tancada, amb els teus llibres preferits i el telèfon mòbil, passant per l’ordinador, la televisió i un etcètera que pots omplir —sí, tu— amb els ginys que vulguis. De moment, dorms. Al costat hi ha una habitació idèntica amb exactament les mateixes coses, on dorm també una rèplica exacta de tu que posseeix els mateixos records que tenies abans de dormir. Imagineu que us despertem alhora. Estic convençut que des del primer minut els actes de cadascun dels teus tu —que des del nostre punt de vista privilegiat serien més aviat dos originals indiscernibles— divergirien, i que la suma de divergències els distanciaria. És a dir, que des del primer instant després de despertar —o abans i tot— ja serien dues consciències diferents.

Ara aquest exemple no em sembla gaire encertat, però el deixo com a mostra de les perplexitats i paradoxes que m’han acompanyat durant i després de la lectura de L’any de la plaga. El tema de la novel·la giraria a l’entorn de quina cosa sigui la identitat, no tant des de la reflexió introspectiva sobre el jo i rodalies com sobre la percepció que tenim dels altres. Víctor Negro, un antiheroi que ha desenvolupat una desconfiança radical contra la resta del món, haurà d’aprendre a captar la consciència dels altres si vol sobreviure a una plaga inexorable contra la qual no sembla haver-hi remei. I no és gens fàcil.

L’estratègia de Marc Pastor és molt elegant i eficaç i seductora: l’imaginari de Víctor Negro, poblat per llibres, pel·lícules, sèries de televisió i cançons, permet introduir amb versemblança tot de referències al voltant de la idea de l’altre, del doble, de la identitat, de la percepció, amb una obra fonamental com a base: Els lladres de cossos, de Jack Finney. L'experiència cultural esdevindrà la principal eina de supervivència: ja sabem que els veïns poden ser extraterrestres, espies soviètics, assassins en sèrie o científics bojos sota l’aparença de gent encantadora, de gent normal.

Potser el cim de la novel·la sigui l’interrogatori que la Irene —l'anterior xicota del protagonista— descarrega contra la Dolors —la candidata a substituir-la— i que a prop del desenllaç esdevé retrospectivament essencial per al tema. La Irene del final —m’estic mossegant les tecles per no cometre un spoiling involuntari— adquireix una dimensió tràgica inesperada gràcies a un gir argumental memorable.

El fragment que segueix és considerat espuri per molts estudiosos.

He vist coses que no us creuríeu. Helicòpters en flames més enllà de la Diagonal. He vist fogueres brillar en la foscor prop del barri del Carmel. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja, si no llegiu L’any de la plaga.

I després, respira profundament i vés a dormir. L'endemà et trobaràs millor. Seràs millor.

Canviar la història

Sabíem que sí, que era l’alosa, i no el rossinyol. Sabia que la fatalitat avançava fins a la mort. Però malgrat tot, desitjava que arribés l’avís de fra Llorenç —que no, que Julieta no estava morta de debò—, que Romeo no es trobés mai amb Baltasar, que el desenllaç escrit fa segles canviés per algun miracle, que la màquina assassina de Shakespeare s’espatllés amb un final menys inexorable, més edulcorat, més feliç. Sé que tornaré a veure Romeo i Julieta i sé que tornaré a desitjar que el nen aviciat de cal Montesco se salvi, que Fra Llorenç s’empesqui una solució més assenyada, que Julieta no enfonsi el punyal en el seu cor. 

Potser Enki Bilal sentia alguna cosa semblant quan dibuixava Julia & Roem. En un lloc apocalíptic que és la suma de molts llocs, en un planeta desorientat per catàstrofes naturals que trastoquen l’oposició entre cel i terra i, per tant, un enlloc que podria ser qualsevol lloc en qualsevol moment, la història de Romeo i Julieta es repeteix. El gran Enki Bilal mostra els seus paisatges més inhòspits, amb un ús del color dur i extrem, opressiu, reforçat amb el minimalisme metàl·lic de la vinyeta, i focalitza l’acció en un capellà pluriconfessional, Lawrence, que pensarà com fra Llorenç, però que troba la mil·lèsima de segon necessària per canviar la història. Julia desperta i sap que Roem dorm. Un cotxe, una carretera i la nit que els acull.

Una espia a la casa de l'amor

Hauria de saber trobar la manera de parlar sobre la repetició amb variacions en la narrativa. Algun dia sabré relacionar Cinc nits de febrer amb l’obra de Mario Bellatin, per exemple, i entre l’un i l’altre hi haurà coses de César Aira, de Biel Mesquida, de Quim Monzó, dels inevitables francesos i d’altres que ara mateix no recordo però que sospito que emergirien entre línia i línia, si mai m’hi poso.

Caldrà incloure Una espia a la casa de l’amor amb prou subtilitat per no matar el final sublim d’aquesta novel·la, perquè poques vegades la repetició és realment rellevant, realment aporta alguna cosa diferent i valuosa a la narració, i poques vegades m’ha deixat tan meravellat com ho ha sabut fer Anaïs Nin. Però avui toca fer la maleta, fa dies que tinc el cap ocupat pel viatge, i res millor que les paraules sàvies de Ferran Ràfols Gesa, el traductor, per saber més de l’estil, i un reportatge de Montse Serra a Vilaweb Lletres per saber com s’ha gestat el llibre.

Are you nobody, too?

Pensar en los otros, de Ted Cohen, aspira a pensar la metàfora des d’un punt de vista nou per a mi. El tema giraria al voltant d’una hipòtesi fascinant: que la capacitat d'accedir a la metàfora té a veure amb la capacitat per comprendre l’alteritat —per sentir empatia, com se sol dir ara— i que, de fet, es tracta d’una habilitat que emprem en situacions quotidianes i que defineix el tarannà de cadascú. El procediment de l’autor, a més a més, consisteix a esgrimir l’assaig no com a il·lustració d’una tesi preconcebuda sinó com a procediment per examinar la idoneïtat de la tesi. D’aquesta manera, després dels assaigs —o setges— principals al tema, amb una idea certament molt ampla de quina cosa sigui la metàfora, examina aspectes menys centrals, concomitants, com l’efecte de la pornografia o la identificació amb un equip esportiu. 

A «Lecciones de arte» explica el rebuig que va sentir quan llegia La casa de la alegría d’Edith Wharton. Els prejudicis antisemites d’alguns personatges de la novel·la fan que Ted Cohen es plantegi de quina manera i fins a quin punt pot comprometre’s en una lectura que conté falsedats que l’afecten personalment. L’habilitat per comprendre la metàfora, si l’estenem a la ficció en general, pot generar sentiments idèntics respecte a un personatge que els que tenim davant d’una persona: en tots dos casos, els sentiments són reals. 

He tornat a pensar-hi en relació amb Signatura 400: el fet que la protagonista designi com a jerigonzas la diversitat lingüística de França em desagrada, i no tan sols perquè tingui a veure amb llengües que m’estimo com el català o l’occità, sinó perquè es tracta d‘una mena de simplificació despectiva que em trobo sovint a la vida real. Entenc que ella es troba en un moment complicat de la seva vida i que aquesta mena de reducció a l’absurd i una certa dosi de sarcasme l’ajudin a superar la desolació anímica en què es troba. Però això no impedeix que em resulti molt antipàtica. 

També hi he pensat arran de La veu cantant, de Pere Ballart. Malgrat les objeccions que podria esgrimir contra aspectes concrets de la seva idea de poesia i, especialment, de la poesia com comunicació, reconec que m’ha agradat molt seguir el seu fil argumental. Celebro l’atzar que m’ha permès llegir-lo al costat de Ted Cohen. No és la primera vegada que gaudeixo d’un llibre des de la discrepància i reconec que admiro molts escriptors que em fan sentir incòmode —i fins i tot emprenyat— en segons quins temes, perquè m’obliguen a assetjar les meves idees i a modificar-les, ja sigui per matisar-les i mantenir-les, ja sigui per descartar-les. 

He de dir que Pere Ballart m’ho ha posat una mica difícil en aquesta ocasió. També a La veu cantant tracta el tema dels sentiments reals que causa la ficció. Un dels exemples em sembla lamentable, precisament al capítol «III. Sobre la dignitat poètica»: 

Al lector se le llenaron de pronto los ojos de lágrimas,

y una voz cariñosa le susurró al oído:

—¿Por qué lloras, si todo

en ese libro es de mentira?

Y él respondió:

—Lo sé;

pero lo que yo siento es de verdad.

El poema d’Ángel González, com a exemple està molt bé: il·lustra perfectament la tesi de l’autor. Però com a poema em sembla prescindible: no hi sé veure la poesia. El llibre va estar a punt de caure’m de les mans quan arribava a l’últim vers. Sort que vaig vèncer aquest impuls gràcies a un altre sentiment: la gratitud. Si no fos per La veu cantant, no hauria llegit amb atenció un poema meravellós d’Emily Dickinson:

I'm nobody! Who are you?

Are you nobody, too?

Then there's a pair of us — don't tell!

They'd banish us, you know.

How dreary to be somebody!

How public, like a frog

To tell your name the livelong day

To an admiring bog!

Jo sóc ningú! Tu qui ets?

Potser ets ningú, tu també?

Doncs ja som dos. No ho expliquis!

On ens faran fora, tots ells.

Que avorrit deu ser ser algú!

Que públic, com un gripau

Dir el teu nom tot el sant dia

Perquè t’admiri un estany!

El mateix poema que encapçala el conte «Sempre, en algun moment del dia» de Plantes d’interior, el gran llibre de Borja Bagunyà, i retrobar-lo va crear un escreix que, si no fos per Pere Ballart, no s’hauria produït igual.

Signatura 400

El llibre és molt atractiu: els de Blackie Books sí que en saben, de cridar l’atenció del lector. I el tema també, ni que sigui per les afinitats entre l’activitat dels bibliotecaris i la dels llibreters. Però la narració grinyola persistentment:

Despierte, ¿qué hace ahí tumbado? La biblioteca no abre hasta dentro de dos horas, no debería estar aquí. Esto es el colmo: ahora encierran a los lectores en mi sótano. ¡Lo que no me hayan hecho en esta casa! No hace falta gritar, no es culpa mía, oiga... Pero yo le conozco, usted es uno de los habituales. Como se pasa aquí todo el santo día, alguna noche tenía que quedarse. No, no se marche, ya que está aquí, écheme una mano. Busco un libro para los de arriba, El existencialismo es un humanismo, esa historia de Sartre; se les ha perdido aquí abajo, búsquelo en las estanterías, gracias. ¿Cómo? ¿No me reconoce? Pues trabajo todos los días en esta sala. Por lo visto, paso totalmente inadvertida. Nadie me ve, ése es mi problema. Incluso en la calle, cuando me empujan, me dicen «Uy, perdone, no la había visto». La mujer invisible, soy la mujer invisible, la responsable de la sección de geografía.

A partir d’aquí, el pobre individu pateix una filípica de dues hores, durant la qual la bibliotecària aprofitarà el sobtat protagonisme que li han atorgat les circumstàncies per bombardejar-lo amb tot de records i opinions sobre l’ofici, els llibres i la vida. Resulta difícil creure que l’home no aprofitaria qualsevol moment per escapolir-se’n, evidentment a la francesa.

La protagonista és una jacobina ressentida perquè no està a la secció que desitja. Ha de mantenir la de Geografia quan, de fet, voldria estar a la d’Història. Aquesta esquerda contribueix a esmolar el seu sarcasme:

Antes reinaban el infantado, el diezmo, la gabela y el sombrero de plumas. Con los días festivos de san Eustaquio, las fiestas de santa Eulalia, las medidas regionales y las jerigonzas por doquier, aquello era un sin Dios. Ante tanta anarquía hacía falta racionalidad de la buena, de la clara, de la popular. Entonces golpearon fuerte, sin concesiones. [...] ¿Conoce muchas plazas Robespierre o calles Saint-Just en nuestro país? No. Un escándalo. Ya, ya sé lo que me va a decir, la guillotina, el Terror, étecera. Cállese, que me agobio.

Aquesta actitud, incloent-hi el seu disgust per les jerigonzas, no és precisament la millor per apreciar una disciplina com la Geografia, que aspira a comprendre les pautes de la diversitat. Dedueixo, doncs, que la seva Revolució Francesa no era tant una lluita contra els privilegis de classe com el rebuig indiscriminat de l’anarquia, no era tant una qüestió de justícia social com d’uniformització. De manera que les alabances a Dewey i a l’ordre dels llibres, i la idea de sistematitzar el coneixement que se’n deriva, m’han semblat secundàries. I les coses raonables i belles que diu —al cap hi a la fi, hi ha la complicitat dels llibres— tampoc contraresten l’antipatia amb què seguia els seus raonaments, una antipatia que ha perdurat quan he rellegit alguns fragments per escriure aquest apunt.

Formalment no em compensa tampoc: el «ya sé lo que me va a decir» reblat amb el «Cállese, que me agobio» és una tècnica que en aquest cas no em crec; i no me la crec no perquè em sembli difícil que es doni en la realitat, sinó perquè aquest recurs a les mans de Sophie Divry és fàcil i pobre: contribueix a fer grinyolar la versemblança des de dins mateix de Signatura 400, que acaba convertida en un camp de mines. Força entretingut, malgrat tot, potser gràcies a la unió de sarcasme i discrepància.

Filosofia zombi

Sempre m’ha fascinat la fascinació pels zombis. Entre totes les criatures fantàstiques és, sens dubte, la més incomprensible: maldestres, eixelebrats i fastigosos, no gaudeixen de la gamma de variacions dels vampirs o dels homes llop, que pot anar d’una certa sofisticació —assaonada amb sentiment de culpa i la lluita a favor o en contra d’una idea d’humanitat— a la malvada bèstia implacable, malgrat exquisides rareses com Otto; or, Up with Dead People de Bruce La Bruce. I malgrat això, gaudeixen d'una gran acceptació al cinema, a la televisió i, evidentment, als llibres.

Filosofia zombi de Jorge Fernández Gonzalo és una excel·lent aproximació a les raons d’aquesta fascinació, dins de la línia de l’assaig espectacle que tan bons resultats ha donat en precedents com Eloy Fernández Porta. Sense notes, per tant, i amb pistes en comptes de capítols i les escenes eliminades a les pàgines finals: l’organització del llibre remet al món audiovisual, especialment a la filmografia zombi de George A. Romero, a qui pren com a referència a l’hora de determinar els trets rellevants del fenomen. A partir d’aquí, assetja les raons per les quals el zombi esdevé tan fascinant a la nostra època —incloent-hi el desig de ser zombi—, no tant des de la filosofia estricta com des de la cosa anomenada ‘estudis culturals’.

De la mateixa manera que el zombi en si és un ésser buit que radicalitza i precipita el comportament dels personatges que encara no han sucumbit a la plaga, la idea de zombi que examina Fernández Gonzalo és el pretext per detectar els símptomes que desvela en la societat actual: els zombis, ¿són sempre els altres? ¿són la part que rebutgem de nosaltres mateixos? ¿objectiven la por de les plagues modernes, la por de la infecció, del fanatisme? ¿reflecteixen la societat consumista i el problema insoluble de la identitat?

Per saber-ne més, res millor que l’excel·lent entrevista de Jesús Rocamora a l’autor, publicada a Haciendoelpino. I el tràiler en PDF, gentilesa de l’editorial.