D'anada i de tornada

Uns que se’n van...

Miquel Almirall, Albert Berrio i Vicent Conca signen CONTRASTANT: punt final. Plega una de les webs de referència en català. Dos temes, recurrents al llarg dels sis anys d’activitat de la web, m’han ensenyat a filar prim a l’hora d’interpretar la informació: els coneguts recomptes d’assistents a les manifestacions i el concepte de nacionalisme banal. Els reculls de premsa i l’hemeroteca Ramon Barnils han estat també dues eines que m’han permès atendre perspectives noves i eixamplar la manera de mirar el món.

Uns que tornen...

Emili Manzano torna a la televisió. Substituirà un conegut criptocatalanoescèptic amb un programa que manté l’esperit que ha convertit el creador de Saló de lectura en un punt de referència indiscutible en el món de les lletres: fer de l’experiència de la lectura la protagonista de cada emissió. Una manera eficaç d’arrabassar els llibres a la sacralització habitual de les campanyes de foment de la lectura i de retornar-los als lectors. El títol del programa no és gaire original, però no pot ser més exacte: L’hora del lector.

El comiat de Marina Espasa

Censura a BTV

Subal em demanava als comentaris de l'apunt anterior a què em referia quan parlava de la gran bufetada que havia ventat l’equip de Saló de lectura a la direcció de BTV. Em referia llavors al programa de fa tres setmanes, quan Josep Maria Castellet, Valeria Bergali, Jordi Herralde i Jaume Vallcorba van assisir-hi com a convidats. L’excepcionalitat no era que els quatre editors participessin alhora en un programa de televisió sinó el context: llavors ja sabien que s’acabava, i anar-hi era donar suport a una fórmula que no està esgotada. La complicitat, la familiaritat amb què parlaven no era gens excepcional, però: així ha estat sempre. Després, altres editors van recomanar un llibre i molts van triar-ne un que havien descobert gràcies a Saló de lectura. Després, alguns llibreters van acomiadar-se també del programa. Aquí toca recordar la carta que els editors van enviar als mitjans de comunicació com a protesta quan la direcció de BTV va endarrerir una hora l’emissió habitual del programa. La gran bufetada, Subal, va ser precisament això: mostrar descaradament la complicitat i el respecte que s’havien guanyat a tots els àmbits del món del llibre. Ningú més pot fer aquesta exhibició.

Emili Manzano deixava ahir, als comentaris de l'apunt anterior, una carta que també podeu llegir als blocs de Biel Mesquida i a can Jauss, i que ha circulat també a través del correu electrònic. Avui no s’emetrà la repetició habitual dels dissabtes. Diria que ningú no s’esperava la gran bufetada que Marina Espasa s’havia reservat per al final. Entre la selecció dels millors moments del programa, a banda del breu però significatiu fragment de l’entrevista a César Aira, vull destacar el discurs d’agraïment que va dir Emilio Manzano quan rebia un dels molts premis que han guanyat. Parlava de televisió pública, d’audiència, de servei. Marina Espasa també va parlar d’això, però amb una ràbia inesperada que mostrava un gran desengany.

Els comentaris que molts internautes han deixat als apunts que alguns blogaires hem dedicat a Saló de Lectura demostren que la proesa més gran ha estat guanyar-se l’interès dels lectors.

El tancament Saló de lectura a la blogosfera:

L'efecte Jauss

Plagueta de bord

Llegeixes o què?!

Saragatona

Indesinenter

Isabel Núñez — Crucigrama

Notícies de periodisme

Lolabech

Itching like grass

Mai donis per finit...

més...

Saló de lectura

Emilio Manzano deixa que els convidats parlin, no intenta enlluernar els espectadors amb grans teories sobre la Literatura, vinguin o no a tomb, sinó que s’estima més apuntar les preguntes pertinents perquè s’expliquin. Intenta guanyar-se la complicitat dels entrevistats i gairebé sempre se’n surt. La tàctica aparentment és molt senzilla: una cita, l’esment d’altres llibres de l’autor o alguna anècdota: demostrar el seu coneixement de manera elegant, sense estridència. Perquè al Saló de lectura no es parla de Literatura o de Llibres, sinó de literatura i de llibres.

El resultat pot ser interessant o avorridot, depèn del convidat. Si l’entrevista no m’interessa gaire, deixo la tele muda i llegeixo una estona fins que arriba l’hora dels lectors. Una prova de la fidelitat dels espectadors són les simpaties i les fòbies que provoquen aquests col·laboradors. Cadascun d’ells té la seva manera d’explicar els llibres: de l’entusiasme ple de gestualitat vehement i una pobra argumentació a l’erudició tranquil·la i sorprenent. Potser és per la combinació de l’entrevista amb els comentaris dels lectors que cada programa sembla diferent, i si alguna emissió decep res no impedeix que esperi la següent amb interès.

Una altra prova de fidelitat seria la capacitat del programa per suscitar l’interès envers llibres insospitats. Per exemple, Figuras del destino de Victoria Cirlot havia aparegut en algunes revistes i suplements culturals, amb crítiques i ressenyes molt elogioses i s’havia venut bé, si tenim em compte que tracta un tema força minoritari. L’aparició subjugadora de l'autora a Saló de lectura va fer que molta gent s'hi interessés durant els dies posteriors a l'emissió. Pedro Azara, autor de Castillos en el aire, va compartir el mateix programa amb Victoria Cirlot; el seu llibre no havia rebut tanta atenció al mitjans de comunicació però també va trobar lectors gràcies a Saló de lectura. A la llibreria, no és estrany que algú em demani el llibre aquell que va sortir al programa de la betevé.

Emilio Manzano deixarà el programa per fer-se càrrec de l’Institut Ramon Llull. Tot i l’esforç del presentador per mantenir-lo amb el mateix equip, sembla que la supervivència no està gens clara. És clar que sense l’Emilio Manzano res no serà igual, ell és qui ha sabut trobar el to que fa de Saló de lectura el millor programa de llibres que s’emet actualment per televisió. Però estic convençut que pot funcionar també amb la mateixa estructura si troben el presentador adequat. Sembla ser que a betevé no ho veuen tan clar.

No vull que desaparegui Saló de lectura. I no perquè sigui una contribució excepcional a la promoció del llibre i la lectura, tampoc perquè sigui un oasi de cultura enmig d’una programació televisiva ofensiva, menys encara perquè hagi esdevingut un focus de reflexió contra les urgències del ritme televisiu o coses per l’estil, que de grans paraules ja em vaig atipar l’any passat. Simplement perquè m’agrada i prou.