Falsaris i crítics

Amb Falsarios y críticos: Creatividad e impostura en la tradición occidental, d’Anthony Grafton, m’he tornat a endinsar en el sempre fascinant món de les disputes erudites. L’autor examina la història de la impostura intel·lectual per mirar de comprendre les motivacions i tècniques dels falsaris. Vol demostrar com els avenços en la crítica textual estan directament relacionats amb el perfeccionament de les falsificacions.

Al fin y a la postre, la falsificación es una especie de delito. Examinemos, pues, los tres elementos que deben esclarecerse en la investigación de cualquier delito, humano o literario: los motivos, los medios y las circunstancias. Cuando menos, servirà para demostrar que la impostura ha servido a demasiados fines para que ninguna teoría enlace en un único nudo explicativo.

Anthony Grafton analitza una reduïda però significativa selecció de casos, amb tot d'històries sobre escriptors grecs i llatins que volien satisfer la demanda d’autors consagrats amb imitacions, erudits jueus d’Alexandria que volien demostrar que la traducció al grec de la Bíblia era superior a l’original hebreu, jueus de Palestina que volien demostrar que els seus textos sagrats eren anteriors a la filosofia grega, sectes cristianes que inventaven evangelis i cartes dels apòstols per defensar la seva preeminència sobre les altres sectes, egipcis hel·lenitzats que aspiraven a establir la major antiguitat i rellevància d’Egipte sobre el llegat grec, historiadors del Renaixement que manipulaven testimonis antics i falsificaven inscripcions al servei dels interessos polítics dels seus mecenes, troballes fortuïtes que beneficiaven l’afortunat impostor que les havia editat, cruels revenges contra erudits rivals, bromes acadèmiques, etc.

El cas és que els falsificadors més perspicaços tenien en compte els mètodes crítics més rigorosos perquè aspiraven a superar l’escrutini del seus col·lgues, de manera que la crítica aprofitava les falsificacions per perfeccionar-se, en una relació de dependència que Anthony Grafton sosté al llarg de tot el llibre i que il·lustra de manera eloqüent al capítol «Tradición e innovación en la crítica», on parla de tres reputats erudits de tres èpoques diferents: Porfiri al segle III d.C., Isaac Casaubon al segle XVII i Richard Reitzenstein al segle XX. Tots tres van destacar pel l'excel·lència a l’hora de denunciar falsificacions, però tots tres van aplicar el seu virtuosisme crític sobretot a favor de les seves conviccions i

Los tres estudiosos compartían otra característica esencial, quizás más significativa que sus diferencias: todo ellos mostraron una capacidad discriminativa muy inferior al ocuparse de textos que coincidían con sus premisas y sus deseos.

Una actitud força estesa en la crítica de tots els temps: intolerància envers les tendències rivals i condescendència amb els escriptors i crítics afins davant d’uns mateixos trets. Una bona mostra d’això és la crítica que Darío Villanueva va dedicar a l’excel·lent llibre d’Anthony Grafton, publicada a El Cultural l’any 2001. Comença, de fet amb un error: el llibre no és una “conferència especial”, sinó assaig escrit arran d’una conferència. Continua amb una pràctica crítica habitual: en comptes d’analitzar el llibre, Darío Villanueva explica com hauria de ser el llibre que l’autor hauria haver escrit, la qual cosa implica una típica reivindicació nacionalista:

Adolece, sin embargo, este autor del mismo vicio que hemos denunciado ya en otros críticos y eruditos anglosajones: un desconocimiento olímpico de literaturas que, como las hispánicas, no merecen en modo alguno ser obviadas. Resulta asombroso que el único autor español que le interesa sea Melchor Cano en cuanto crítico de Giovanni Nanni, el gran mixtificador de la Roma antigua.

Evidentment, el mateix llibre escrit per algun erudit de Salamanca, i no per un erudit d'una escola historiogràfica rival, seria una meravella de rigor i llavors no s’hauria limitat a llegir-lo per sobre i a examinar inquisitorialment l’índex onomàstic.

Casualment esmenta Giovanni Nanni —Annio de Viterbo—, conegut falsari que va treballar al servei de Castella, entre altres mecenes, i que a De primis temporibus et quatuor ac viginti regibus Hispaniae et eius antiquitate inventa una història de l’Espanya primitiva i unida amb vint-i-quatre reis que arriben fins al diluvi universal. Una pràctica, d’altra banda, habitual quan es tractava de fonamentar documentalment la legitimitat política o legal d'algun bàndol en molts conflictes. En català, és conegut el Libre dels feyts d’armes de Catalunya, que Joan Gaspar Roig i Jalpí va escriure a finals del segle XVII i que va atribuir a un medieval Mossèn Bernat Boades, per utilitzar-lo més tard com a autoritat documental d'altres obres seves.

Boires de novembre

Després de clicar la icona per publicar un apunt al blog sempre hi ha la curiositat, intensificada sovint per impaciència, de saber com seran els comentaris que potser suscitarà. De vegades, fins i tot, penso hipotètiques rèpliques, sempre brillants, a comentaris que mai no es produeixen, perquè solen ser imprevisibles i la sorpresa que provoquen és una de les coses més gratificants a l’hora de mantenir un blog.

Fins al moment d’escriure aquestes línies, l’apunt «Esborrany» havia suscitat quatre respostes: Júlia, l’autora de La panxa del bou, al·ludeix a les versions de poesia xinesa de Marià Manent, Arlequí, autora d’Antaviana, parla del misteri de la creació poètica, El Llegidor Pecador ens mostra uns versos de Yuan Mei i Jaume Subirana ens convida a continuar la conversa al blog que manté precisament arran de la publicació del seu darrer llibre de poemes: Coses de Rapala, on revela que la font d’inspiració de «La lectura» havia estat un poema d’Adam Zagajewski:

POEMA CHINO

Leo un poema chino

escrito hace mil años.

Su autor habla de la lluvia

que cae toda la noche

sobre el tejado de bambú de su barca

y de la paz que finalmente

anida en su corazón.

¿Acaso es coincidencia que sea otra vez noviembre, con niebla

y un atarceder plomizo? [...]

Després de llegir aquest poema, vaig deixar un comentari on explico que el penúltim vers m’havia recordat un dels estudis literaris més bells que he llegit mai: Más allá de las neblinas de noviembre, escrit per Stephen Reckert, sobre la irradiació de temes, formes i motius de la poesia xinesa cap a Occident fa, més o menys, mil anys, quan es gestava la lírica romànica.

A l’apunt «Esborrany», a més a més, hi havia una presència latent: sense esmentar-lo, només si algú clicava els enllaços, relacionava el vent i les canyes del poeta xinès de fa mil anys amb L’oreig entre les canyes de Josep Carner. D’aquesta manera, a partir d’un text llegit en una pantalla, hem nuat fils que lliguen, ni que sigui fràgilment, llibres de Marià Manent, Yuan Mei, Adam Zagajewski, Stephen Reckert, i Josep Carner a un poema de Rapala. Una xarxa de noms que segurament mai abans no havien compartit un mateix entrellat de referències i al·lusions, una coincidència que es mantindrà a internet durant molt de temps i que potser en el futur encara suscitarà algun comentari més.

[Fragment de l'article publicat originalment el número 29 de la revista Arts del Cercle de Belles Arts de Lleida. El 10 de setembre de 2008 vaig publicar-ne un altre al blog: «La irrupció dels lectors».]

Bloomsday

Aquest matí he trobat, probablement, el desllorigador que m’ha permès comprendre millor La mort de Miquel Bauçà, d’Abel Cutillas. La celebració del Bloomsday i la invitació oberta d'El lamento de Portnoy m’han donat el pretext per pensar-hi durant els deu minuts que dedico a escalfar amb la bicicleta abans d’entrar al gimnàs, de manera que he decidit no pensar-hi més durant tot el dia i dedicar-me a reconstruir el meu particular procés de recepció d’aquest novel·la al vespre, tot pedalant, perquè quan vaig acabar de llegir-la em va semblar molt reeixida però no sabia ben bé perquè.

Una de les coses que he d’agrair a l’autor és que m’ha desvelat per què Miquel Bauçà no m’ha fet mai gaire el pes, tret de Carrer Marsala, i és que en algun moment diu que El Canvi és un missal; vet aquí la revelació: efectivament, la misantropia malaltissa de l’autor mena a un cinisme alliçonador que em resulta francament molest i obstaculitza la lectura d’una obra que, abans que morís —em plau precisar-ho, també—, alguns amics insistien que calia llegir-la i a la qual em vaig enfrontar amb la intenció de complaure’ls fins que vaig deixar-la córrer desencisat.

Abel Cutillas, que es defineix com a cínic en diverses ocasions, no pren aquesta actitud sermonejadora, no vol convèncer ningú de res: el seu objectiu és tot un altre, de la qual cosa resulta un text força més interessant, incloent-hi la discrepància amb moltes de les seves opinions, com ara alguna al·lusió elogiosa a Zygmunt Bauman —una novel·la líquida?— a propòsit de l’art contemporani que Eloy Fernández Porta s’encarrega de liquidar molt oportunament a Homo Sampler. A Arte ¿líquido? Bauman explica el típic acudit de la senyora de fer feines que confon una obra d’art conceptual amb porqueria i la llança a les escombraries, pretext que utilitza Fernández Porta per acusar a Bauman de classista i sexista i moltes coses més, perquè qualsevol persona que tingui un mínim respecte per la versemblança sap que les dones de fer feines dels museus d’art contemporani saben més d’art contemporani que els culturetes que riuen l’acudit del Bauman.

Podria haver triat l’estona de la sauna per reflexionar-hi, però això ja ho vaig fer en una altra ocasió, i l’estona que passo al gimnàs no és gaire encoratjadora, perquè corro el risc de d’equivocar-me constantment a l’hora de comptar els moviments. El cas és que els deu minuts de bicicleta han estat un encert, perquè he recordat que també Elena Vozmediano posa en dubte la capacitat de Zygmunt Bauman per comprendre les tendències de l’art actual en un article lúcid i, diria, que contundent publicat al número de juny de la Revista de Libros.

Però que Abel Cutillas elogiï Bauman no és cap obstacle perquè la novel·la líquida li hagi sortit francament bé: compten els resultats, i no cal estar d’acord amb totes les coses que opina l’autor per captar-ne la coherència. Primer pensava que es tractava d’una novel·la de formació, sí: un Bildungsroman —m’agrada tant escriure aquesta paraula—, influït potser per la primera part d’Homo Sampler, dedicada a l’UrPop, o

la producción tecnológica y mediática de "lo primitivo" en la sociedad de consumo. Escribo ese término entre comillas porque, como todos sabemos, la voluntad de alcanzar lo primordial, lo esencial -lo que llamo "el factor Ur"- es una ilusión.

Miquel Bauçà seria aquest factor Ur, l’escriptor mític, perifèric, incontaminat pel consumisme, el simulacre de la puresa lliure de deutes amb les xarxes d’influències del camp literari català, el model que estimularia Abel Cutilles a formar-se com a persona, raó per la qual les contínues digressions de la novel·la estan plenament justificades, a banda de ser esplèndides, perquè frustren les expectatives constantment: deixen i reprenen fils argumentals —en plena immersió en una prosa líquida— i progressen amb el procés d’aprenentatge de l’autor en relació amb els altres. Tot pedalant, però he recordat que tot plegat no em semblava suficient i m’ha vingut al cap una matisació sobre La mort de Miquel Bauçà que se’m va acudir fa pocs dies arran de la lectura de Postpoesia, d’Agustín Fernández Mallo, un llibre que no acabo d’entendre del tot i que he decidit abandonar durant una temporada, però que dedica unes línies a l’actitud, paraula que m’ha fet retornar de nou a Homo Sampler i que m’hauria permès concloure provisionalment que més que una novel·la de formació, La mort de Miquel Bauçà és la invenció d’una actitud. Una hipòtesi feble, que no he aconseguit creure del tot fins aquest matí, quan llegia, a l'autobús, camí de la llibreria, Julio Premat: «Coda. Aira: El idiota de la familia», dins Héroes sin atributos: Figuras de autor en la literatura argentina, p. 240:

En Nouvelles impressions du Petit Maroc, Aira afirma que un escritor es una proliferación de teorías, de teorías falsas, de ejemplos falsos, de una falsedad que no remite a lo auténtico sino a la ficción: a una irresponsabilidad del discurso. Según él, un escritor inventa y sostiene todas las teorías a la vez, todas las teorías opuestas y disparatadas. Esta posición desautorizaría cualquier lectura al pie de la letra de sus hipótesis sobre la literatura; con todo, hay una "teoría" que por su constancia puede considerarse medular: la que supone que los libros no cuentan por sí mismos, ya que su única función es crear a un autor.

La mort de Miquel Bauçà seria, més que una novel·la de formació, una peça fonamental en la creació de l’autor Abel Cutillas, mitjançant l’escenificació d’una actitud amb un predecessor mític, del qual selecciona alguns trets en una operació d’apropiació que li hauria de permetre entrar en el sistema literari com a hereu sense renunciar a construir la seva pròpia imatge.

Com que la conclusió m’ha semblat prou provisional i discutible, i s’acabava el temps estipulat, he deixat de pedalar.

Llibre de contemplació

I com llegir el Llibre de contemplació? El segle XIII és una selva de símbols: “la creació concebuda com a xarxa de signes”, diu Josep E. Rubio, que ha tingut cura de l’antologia publicada a la Biblioteca Barcino. Tot parla de la divinitat i Ramon Llull concep una obra enciclopèdica amb l’objectiu d’ordenar la xerrameca dissonant de les coses i compondre una immensa simfonia que doni sentit al món.

Com a les nostres orelles corporals sia, Sényer, cosa pròpia oir veus e paraules e crits e sons e brogits, per aquesta sensualitat que nós havem en oir aquestes coses sensuals cové que nosaltres ens mudem a oir ab les orelles del cor, cogitant e remembrant e apercebent e imaginant e entenent la gran bonea e la gran noblea que és en vós, la qual nos és significada per l’oïment que oïm amb les orelles corporals.

Si tot parla del déu cristià, cal parlar de tot. El Llibre de contemplació és, doncs, la història d’una ambició, la primera obra d’un savi il·luminat que s’ha esforçar per entendre el món i per difondre el seu coneixement amb la intenció de convèncer els infidels i els descreguts. Més de set segles ens separen d’aquestes intencions. Probablement hi haurà qui vulgui trobar, encara, el sentit religiós d’aquesta obra, però si m’he detingut en aquestes pàgines ha estat per admirar la manera d’ordenar el món, d’acordar les parts envers un propòsit i, a través d’aquesta mirada singular, contemplar un home, l'autor.

Una mirada que m’arriba desenfocada, malgrat tot, perquè encara que posseís el coneixement necessari per creure que podria entendre Llull, hi ha la perspectiva: si algú em parlés ara amb la mateixa vehemència, erudició i convicció, desconfiaria. Però és un text antic, les circumstàncies són diferents, i en el llibre hi ha el drama d’un home que s’entesta a encabir el món en una arquitectura de signes.

Qui aquest llibre vol entendre e saber, cové que sàpia los vocables de filosofia e teologia d’on aquest llibre és compost e format; car, com los vocavles no són enteses, no pot ésser entès ço qui és predicat sobre los vocables los quals són subjects a aquesta ciència de contemplació novellament ab novella manera demostrada [...]

Emperò, Sényer, moltes coses ama lo voler que sàpia lo saber les quals l’enteniment no pot entendre, on per açò cové que hom atribuesca a si lo defalliment en ço que no pot saber, car, com hom no atribueix a si lo
defalliment e l’atribueix hom a la cosa que no pot saber, forma’s en l’enteniment ignorància, per la qual priva la ciència qui és possíbol cosa a saber.

Tirant lo Blanch

L’edició del Tirant lo Blanch a cura d’Albert Hauf va ser un esdeveniment editorial de primera magnitud. Una edició crítica, rigorosa i plaent, de l’editio princeps publicada a València l’any 1490, elaborada pensant en la comoditat dels lectors, amb un aparell de notes que recull aportacions d’altres estudiosos, interpretacions i aclariments de caràcter filològic i històric, variants textuals, fonts utilitzades, etc. Si bé hauria estat força útil establir-hi alguna mena de divisió temàtica, les notes constitueixen una mena de petita enciclopèdia tirantiana que enriqueix la lectura i permet gaudir de l’ambiciosa operació intertextual de Joanot Martorell:

M[artorell] va operar, amb tota naturalitat i amb una evident genialitat, una de les més conscients i sistemàtiques operacions de razzia o rapinya intel·lectual de les quals tinc notícia fora dels textos religiosos, on la tècnica era proverbial. El lector pacient trobarà en l’apartat de notes una sistemàtica evidència d’aquesta tècnica de fagocitació conscient [...]

Ara ja es pot trobar l’actual edició de referència del Tirant lo Blanch a un preu força més assequible que l’edició commemorativa de 2004, en un volum de 1.658 pàgines d’aspecte durador, capaç de resistir les lectures i relectures. Quan vaig obrir per primer cop un exemplar d’aquesta edició, l’alegria acompanyava cadascun dels meus moviments: sostenir-lo, fullejar-lo, admirar-lo. Hi ha edicions parcials, més o menys generoses pel que fa al nombre de capítols que s’hi inclouen, a càrrec de grans especialistes en literatura medieval, que estan adreçades tant al públic estudiantil com als amants dels clàssics, però el fet de no disposar d’una edició d’aquestes característiques era una situació anòmala que finalment s’ha esmenat.

Només cal que es publiqui l’esperada edició crítica de Joan Parera, que té en compte l’edició de Barcelona de 1497. Una tesi doctoral llegida l’any 1995, segons costa a la fitxa de la biblioteca de la Universitat de Barcelona.

Un llac en flames

Fins a la pàgina 96 d’Un llac en flames, Hilari de cara ha narrat diversos episodis de la vida de Marc Crespí, a partir d’una orgia en un prostíbul que estableix el temps present des del qual es retrocedeix i s’avança en les experiències iniciàtiques de la infantesa, la joventut a Barcelona com a revolucionari de casa bona, el retorn a Mallorca amb una mandrosa obra literària com a bagatge, les misèries de la Guerra Civil i els odis perdurables que va alimentar, una festa a casa d’un artista cèlebre...



El tòpic de la decadència familiar —l’avi mític, el pare responsable i el fill aviciat que dilapida l’herència—, sumat al tòpic de la decadència d’una societat estantissa i tancada, sumat al tòpic de la decadència d’uns ideals davant la frivolitat contemporània serveixen perquè l’autor escrigui amb una llibertat admirable: del relat de guerra, precís i colpidor, a la ironia crítica i lleugera contra els estereotips que pul·lulen per la festa de l’artista cèlebre, on Marc Crespí exerceix d’escriptor i on manté un breu diàleg amb un al·lot preciós:

—Em feia ganes de conèixer-te. He llegit coses teves. —Els ulls de Lluís l’examinaven de dalt a baix—. ¿No em demanes què m’ha semblat?— va dir.
—¿Què t’ha semblat?
—Hi ha de tot. El to està bé. —Begué un glop del seu tassó i es passà la llengua amb llepolia pels llavis—. Una mica trampós, tot plegat, però —afegí tancant els ulls.
—¿Trobes?— Digué Marc. El somriure de Lluís mostrà unes dents blanquíssimes i uns ullals ben esmolats.
—Això és la seva gràcia —digué Lluís. Els seus ullals gairebé cercaven el coll de Marc.
—M’han descobert— digué Marc, rient.

Evidentment, no hi ha cap raó consistent per determinar que aquest fragment sigui una al·lusió d’Hilari de Cara a la seva manera de narrar. Però sense sortir de la festa, al final de la pàgina 97:

Semblava que Clara li continuava llegint el pensament: els ulls li reien encara més. Cap dels dos sospitava que aviat es convertirien en còmplices, en confidents, en amants esporàdics, i en peces fonamentals en el disseny d’uns plans i d’uns moviments que si no haguessin resultat relativament tràgics i gairebé grotescs, haurien esdevingut realment tràgics, completament grotescs.

L’escriptura tramposa de Marc Crespí i els plans tràgics i grotescs em van acompanyar durant tota la novel·la. No d’una manera obsessiva, sinó com la mena d’expectatives o especulacions que es modifiquen —es compliquen o es descarten— quan s’avança en la lectura. La trampa i el pla se’m van unir en la desconfiança envers el narrador: qui explica la història? Per què? Esbrinar-ho va contribuir a gaudir més d’Un llac en flames, a la recerca de pistes que confirmessin o desmentissin la importància d’aquestes dues preguntes, encara que finalment no hagi resolt l’enigma. Al cap i a la fi, es tracta del primer lliurament d’una trilogia, i res no descarta la possibilitat que el narrador sigui un personatge secundari amb ànims de revenja contra els protagonistes.

Un detall inquietant, per exemple, a la pàgina 200:

Aquell any, les matances les havien fet més tard, havia estat una tardor com un estiu, havia plogut poc, havia fet molta calor, fins al punt que alguns estrangers encara nedaven a les platges ben entrat el novembre. Érem a la seva possessió tota la família, amb l’avi, l’oncle Joan i la seva dona, les cosines de Marc, la seva mare, la tia Maria, la monja, que havia fet l’excepció de la seva vida i hi havia comparegut.

Aquest “Érem” sobtat, que he marcat en negreta, en una narració en tercera persona, pot ser una errata o pot ser una pista. Però no crec que sigui una errata: prefereixo creure que el narrador es delata, s’inclou en la narració, s’identifica com a membre de la família. Qui podria ser llavors? Potser ho sabré a la segona part de la trilogia, o a la tercera. O potser mai, si es tracta d'un error meu. Tant se val, si em serveix de pretext per gaudir-ne.