dijous, de juny 30, 2005

Clàssics

. dijous, de juny 30, 2005

L’Humanisme ja s’havia estès arreu quan Pietro Bembo escriu Prose della volgar lingua l’any 1512. En aquesta obra assaja l’adaptació d’una maniobra argumental de gran eficàcia per reivindicar el toscà com a llengua de cultura: estableix una època d’esplendor —amb Dante, Petrarca i Boccaccio— seguida de la inevitable decadència —el Quattrocento o “secolo senza poesia”—, situació que no és definitiva perquè Bembo i acòlits proposen el restabliment de l’ideal perdut. D’aquesta manera, atribueix a Boccaccio el paper de model de la prosa i el Decameró esdevé un clàssic.

La segona narració del Decameró du aquest títol: Abraam giudeo, da Giannotto di Civignì stimolato, va in corte di Roma; e, veduta la malvagità de’ cherichi, torna a Parigi e fassi cristiano. Explica com Giannotto, amoïnat perquè el seu amic Abraam es condemnarà per infidel, l’emprenya constantment perquè es faci cristià. Abraam decideix visitar Roma per escrutar la veritat, cosa que a Giannotto no li plau gens, perquè és catòlic però no imbècil i sap que així no es convertirà de cap de les maneres. Malgrat tot, Abraam hi va. Quan torna de Roma decideix, davant la incredulitat de Giannotto, fer-se cristià perquè si la jerarquia catòlica és tan corrupta i, en canvi, la religió no deixa de créixer, és perquè ha de ser la veritable; si no, no s’entén.

Boccaccio elabora la narració a partir d’un acudit força irreverent. És per això que l’any 1559 va ser prohibit per la censura eclesiàstica. Un problema, perquè les autoritats de Florència no van acceptar que es prohibís un clàssic, un símbol del poder de la ciutat, i és per això que la cosa es va convertir en un afer d’estat. La solució va consistir en permetre la revisió del Decameró per una comissió d’experts. És l’edició de 1573, en què el títol de la segona narració és aquest: Abraam giudeo de Giannotto di Civigni stimolato va in corte di Roma, torna a Parigi, & fassi christiano. Abraam visita Roma, comprova la corrupció de la noblesa i, incomprensiblement, arran d’això decideix fer-se cristià. Totes les referències a l’església catòlica han estat esporgades, encara que la narració perdi completament el sentit. Com que és un clàssic, interessa salvar el major nombre de mots.

Arran de la reelaboració del Decameró molts contes havien perdut, doncs, l'arquitectura interna i esdevingueren unes belles ruïnes. Luigi Groto va fer una edició en què s’inventava una nova coherència. L’any 1590, el títol de la segona narració es va publicar així: Abraam giudeo, da Giannotto di Civigni stimolato, conscendo per prova che i tesori non adoperati non giovano, fassi cristiano. Abraham va a Roma i deixa els seus tresors a cura de Gianotto. Quan torna comprova que Giannotto, com a bon cristià, no tan sols no se’ls ha quedat sinó que els ha augmentat; és per aquesta prova de fidelitat i d’amor al proïsme que decideix convertir-se a la religió vertadera. Tot i que la destrucció del sentit de l’obra de Boccaccio és ara esfereïdor, Luigi Groto presumeix d’haver mantingut un major nombre de paraules que a les altres edicions revisades.

Les versions censurades del Decameró van ser les úniques permeses a l’Europa catòlica fins al segle XIX. Trobo que aquest recorregut per la història del Decameró és un exemple paradigmàtic de les agressions que solen patir els clàssics: entrar en el Cànon implica sovint amagar de manera deliberada el caràcter subversiu, crític i lúdic alhora, de moltes obres. És per això que la lectura dels clàssics, si depèn de la interpretació consagrada per les autoritats, esdevé avorrida.

5 comentaris:

tonibanez ha dit...

caro: em pens que t'has menjat una "h" a la primera línia o tal vegada un accent > abuela

Buk ha dit...

Excel.lent anàl.lisis Llibreter!
M´han entrat moltes ganes de recuperar aquest llibre que fa anys que volta per casa.
Es increible com la censura manipula i acaba destrozant obres que per a ells resulten una amenaza. I en això l´esglessia té molta experiència. Encara recordo tot el sidral que es va muntar amb el Evangeli segons Crist de José Saramago.

Buk
Lluitant a la contra

El llibreter ha dit...

TdQ: La ringranzio, ara mateix ho canvio.

Buk: Més que els casos de censura, i aquest és certament espectacular, m'amoïnen els casos de perversió del sentit en què no es toca ni una sola coma del text. Aquesta pràctica és molt habitual i ja n'he parlat en altres ocasions.

Salutacions cordials.

Zizou ha dit...

Sempre es gratificant aprendre dels qui saben: aquest tipus de ressenyes acotades en la dimensió del paràgraf: que basculen entre l'erudició fina i la divulgació planera, s'acaben agraint.

ls ha dit...

Totalment d'acord, llibreter. I no només avorrida... Una lectura desvirtuada d'un clàssic -o de qualsevol altra obra- potser ja no és una lectura d'aquesta obra.
Ara bé, "... perquè les autoritats de Florència no van acceptar que es prohibís un clàssic, un símbol del poder de la ciutat..." Assoliran mai les nostres obres clàssiques un poder simbòlic semblant? I, tindran mai les nostres ciutats unes autoritats que sàpiguen estar al nivell dels nostres clàssics?