Al matí, sovint, però, durant el procés d’obrir caixes, classificar els llibres per seccions i separar les comandes mentre penso en les coses que cal fer tot seguit, entre introduir els albarans, trobar un lloc per a les novetats, recordar les trucades i emails més urgents i atendre els lectors més matiners, etc., apareix un llibre que atura el temps. Cada dia arriben títols nous i de fons que provoquen llegiguera i que sé que mai no llegiré, o que criden l’atenció simplement perquè estan molt ben editats, una mena de dolça tortura; i entre tots aquests és molt difícil que la portada d’El sueño de Pablo provoqui indiferència: un nen que dorm amb la finestra oberta mentre peixos amb rostre humà solquen el cel com si fossin zepelins. Un nen que té dos objectius a la vida: veure el mar i aprendre a llegir per explicar-se a ell mateix el contes escrits i explicar-los a l’avi, que tampoc no sap llegir però que sap molts contes.
Les il·lustracions de Pablo Auladell són d’una rara bellesa, com si les hagués pres directament dels somnis del protagonista. Després de fullejar-lo i de contemplar alguna pàgina, em reservo un exemplar per gaudir-ne més tard, a casa, lentament assegut a la butaca, amb el plaer addicional que, els àlbums il·lustrats, sí puc llegir-los amb música. Si bé El sueño de Pablo és un descobriment excepcional, no és estrany que un àlbum infantil interrompi la rutina dels matins. De la mateixa manera com alguns blogs interrompen la ruta per la Xarxa: és el cas de Dibuixa’m un conte, un blog imprescindible ple de troballes fascinants, i de complicitats com Květa Pacovská.
