Història, memòria, literatura. Primera part

Avui apareix una altra col·laboració al suplement Cultura/s de La Vanguardia. Com a l'ocasió anterior, la donaré en dues parts.

Història, memòria, literatura

De l’extermini jueu a la repressió durant la dictadura argentina, Enzo Traverso estudia en Els usos del passat les formes d’elaboració i transmissió de la Història. Parteix de l’anàlisi del concepte “memòria històrica”, on col·lideixen la memòria —com a subjectivitat on és possible el desplegament dels sentiments— i la Història —com a disciplina que aspira a obtenir algun grau d’objectivitat. Els assaigs d’aquest volum tracten, per una banda, de la manera com determinats fets històrics s’han convertit en una mena de “religió civil”, un lloc comú que permet tant l’oblit de la part més dolorosa com la divulgació d’una versió acceptable. Així, destaca la refutació, senzilla i elegant, de la Història com a pura elaboració retòrica —defensada per Haydn White— o de la impossibilitat de donar testimoni de la Xoà, plantejada pel filòsof Giorgio Agamben.

Michael Billig, a Nacionalisme banal, aborda concretament la transmissió de determinats llocs comuns de la Història, fossilitzats en un entrellat simbòlic que difon la percepció dels estats nació com una cosa natural i inevitable. Contra l’aplicació exclusiva de l’adjectiu nacionalista als qui aspiren a modificar les fronteres reconegudes, l’autor n’amplia l’abast per explicar l’esforç quotidià que es dedica a elaborar un simulacre d’homogeneïtat, com el codi internacional que permet a les nacions que es reconeguin entre elles com a legítimes —una sola bandera, un sol himne, una sola selecció de futbol—, perquè siguin percebudes com l’única realitat real possible.

Una altra forma concreta de reelaboració del passat per adaptar-lo a noves circumstàncies, amb la intenció de justificar cada canvi de rumb polític, l’ofereix Idith Zertal a La nació i la mort. L’autora analitza les diferents fases per les quals l’estat d’Israel ha tractat l’extermini jueu. Si en un principi a penes era esmentada des del poder —ja que era percebuda com una conseqüència de la feblesa de la diàspora—, a partir del judici contra Eichmann el govern canvia de tàctica i la utilitza com a pretext per justificar els seus actes. En consonància amb el llibre d’Idith Zertal, que dedica unes pàgines de gran lucidesa a la recepció d’Eichmann a Jerusalem a les diferents comunitats jueves del món, acaba d’aparèixer a la mateixa col·lecció, Traus, Converses amb Hannah Arendt, volum que recull entrevistes significatives concedides per la pensadora al llarg de la seva carrera i que constitueix una guia excel·lent per endinsar-se en la seva obra.

Una súplica para Eros de Siri Hustvedt conté diversos assaigs on l’autora ens dóna els seus records, que van dels orígens familiars —com l’assentament de les comunitats d’origen noruec al mig oest nord-americà— a la seva intimitat. Amb una gran habilitat per exposar de manera senzilla situacions difícils i complexes, Siri Hustvedt ha trobat la manera de renovar el compromís amb una experiència individual en la qual reconeixem hàbits o actituds generals. Així, “Vivir con desconocidos” tracta l’estratègia de «fingir que no está ocurriendo» quan alguna cosa desagradable irromp en la rutina de les grans ciutats. La introspecció de Siri Hustvedt contrasta amb la de Pierre Bourdieu a Autoanálisis de un sociólogo, encapçalat per una cita del propi autor: «Esto no es una biografía». L’objectiu no és altre que analitzar les condicions de possibilitat de les seves obres d’investigació o, amb altres paraules, quina posició ocupava ell en el camp acadèmic francès que explicaria les raons per les quals va orientar la seva carrera d’una manera i no d’una altra. I no obstant això, malgrat la presumible aridesa d’aquest exercici d’autoreflexivitat, les pàgines que dedica a la seva infantesa o a la seva activitat a Algèria deixen percebre l’emoció de qui evoca amb afecte un passat ple d’obstacles.

Els usos del passat

M’ha semblat que Els usos del passat d’Enzo Traverso és un llibre molt oportú. Parteix del fet que la paraula “memòria” aplicada a la història, i escrita sovint fins i tot com a sinònim, té un ús molt recent. Em va sorprendre llegir que la confluència d’aquests dos termes en expressions com “memòria històrica” comença a ser habitual sobretot a partir dels anys seixanta del segle passat. Els orígens, però, serien anteriors, cap al final de la Primera Guerra Mundial, en què milions de persones es van trobar que la identitat col·lectiva heretada dels avantpassats ja no servia per explicar el món. Una crisi, per tant, de les vies de transmissió del coneixement. La memòria evoca subjectivitat i permet un desplegament sentimental dels fets que contradiu la història com a disciplina que aspira a representar algun grau d’objectivitat. La crisi, doncs, també tindria a veure amb les diferents revisions de la tradició historiogràfica, i es resol actualment amb la institució de la memòria com a religió civil:

El passat es transforma en memòria col·lectiva després d’haver estat triat i garbellat i reinterpretat segons les sensibilitats culturals, els qüestionaments ètics i les convivències polítiques del present. És així com pren cos el «turisme de la memòria», amb la transformació dels indrets històrics en museus i llocs de visites organitzades, amanits amb estructures d’acollida adients (com ara hotels, restaurants, botigues de records, etc.) i promocionats entre el públic mitjançant estratègies comercials ben orientades.

Aquesta confusió entre memòria i història, en què els historiadors són cridats sovint a legitimar els rituals commemoratius amb les seves aportacions, sol significar un obstacle per a la comprensió de la història i per a la seva autonomia com a disciplina: no es tracta de negar la memòria sinó de fer explícites les eines de l’historiador per marcar la distància entre ambdues formes de mirar el passat. L’extermini jueu, per la seva centralitat en la història contemporània, ha estat apropiat de maneres tant diverses i amb objectius tan contradictoris que elevant-lo a religió civil perd la seva singularitat. Esdevé una mena de terme constant de comparació per parlar d’altres coses. Enzo Traverso analitza també com s’han narrat altres fets històrics, entre els quals trobem la dictadura argentina, el colonialisme italià a Etiòpia o el genocidi que van partir els armenis l’any 1915:

A Turquia, per exemple, la memòria i la història del genocidi dels armenis no s’han pogut mai elaborar i escriure en l’espai públic. L’una i l’altra s’han construït lluny, en la diàspora i en l’exili americà, amb totes les conseqüències que això comporta. D’una banda, la memòria s’ha aixecat no tan sols contra l’oblit, sinó sobretot contra un règim polític que amaga i nega el crim en el present. D’una altra, l’escriptura de la història hi ha estat entrebancada, cas l’ocultació passa pel tancament dels arxius i la multiplicació dels obstacles a la recerca.

El llibre fa un recorregut per les diferents maneres d’abordar aquesta relació entre memòria i història, una qüestió força complexa que té a veure amb la relació entre veritat i ficció en la narració històrica. Els usos del passat, sobretot, dóna elements per llegir de manera crítica notícies com la recent llei francesa que castiga la negació del genocidi armeni. Una publicació, com dic al començament, molt oportuna que contribueix a mantenir l’alta qualitat de la col·lecció Assaig de les Publicacions de la Universitat de València.