El divorcio és una novel·la refrescant, perfecta per a l’estiu. Segueix la venerable tècnica de reunir breus narracions en un marc, amb la variació que la darrera narració hi està incrustada, potser per mantenir una certa simetria amb el començament. I el marc dura a penes uns segons: el temps just perquè Enrique quedi xop, ruixat per l’aigua que cau del tendal d’un restaurant, i reconegui successivament una amiga, el narrador i la seva pròpia mare, cadascun dels quals dóna pas a una història.
Kent, el narrador, s’ha divorciat i viatja a Buenos Aires per prendre una mica de perspectiva. Un dia s’acosta al restaurant del Gallego —“Era un hombrecito de muy escasa estatura: un centímetro menos y habría sido un enano”—, que es troba desplegant el tendal, de manera que la pluja acumulada cau sobre un ciclista que anava a peu:
Quedó paralizado por la sorpresa, el susto, y la mojadura. Sobre todo por esta última, que se imponía a todo lo demás. Se había mojado hasta la última fibra de ropa y el último pelo de la cabeza y la última célula de la piel. Parecía seguir mojándose, en un proceso que trascendía en el tiempo el accidente que había sufrido. El agua le corría por la cara, por los brazos (hacía remolinos al llegar al reloj pulsera), formaba oleadas blandas por debajo de la camiseta, hinchándola y ondulando, se escurría por el interior de las bermudas y creaba cortinillas translúcidas, como tubos de cristal sinuosos alrededor de las pantorrillas, y anegaba en un hervor frío los pies calzados en sandalias.
Però l’aigua no ha acabat de caure tota que reconeix la Leticia i comença la primera història: el millor incendi de la història de la literatura universal.
M’he oblidat de dir que El divorcio és un dels millors llibres de César Aira. No els he llegit tots, és clar: la seva tàctica de publicar en editorials petites converteix sovint la lectura en aventura o, com a mínim, en recerca perplexa. Però parlava d’un incendi en un col·legi que excel·lia en un model educatiu progressista d’avantguarda. Enrique i Leticia es troben enmig de la confusió provocada per un foc que s’ha encès en diversos llocs alhora de l’immens edifici neogòtic. César Aira utilitza els seus millors recursos a l’hora de distorsionar la percepció del temps i de l’espai per descriure la devastació de les flames, convertida en un espectacle fascinant, com correspon a una bona recreació del foc. Però encara hi ha reservada una sorpresa descomunal:
Pero persistía una mesa, con el paño verde raído, y sobre ella la reproducción a escala del Colegio, en la que habían buscado refugio los mil internos. El Plan de Evacuación, muy ingenioso, se basaba en las seguridades que ofrecía un cambio repentino de dimensiones. Los niños vacilaron. Pero no tenían opción. Ya habían entrado todos, ellos eran los últimos. Una mirada por sobre los hombros les mostró el monstruo de llamaradas que caía...
No veían cómo podían caber en esa maqueta del tamaño de un baúl, sobre todo pensando que eran dos (porque no tenían intención de separarse), y que la idea, un vez adentro, era correr hasta encontrar la salida, y, más aún, que ya habían entrado otros mil... Pero la fama de ese segundo colegio descansaba en el hecho confirmado de que hasta el menor detalle del Colegio real estaba reproducido con la mayor exactitud, lo que era una garantía de espacio.
A partir d’aquí, la distorsió espaciotemporal assoleix un refinament excepcional gràcies a un altre dels motius recurrents en l’obra de César Aira: la miniatura com a forma de simulacre que invaeix, i fins i tot substitueix, la realitat real.
La següent història comença amb l’origen de la decoració de l’hotel que dirigeix Enrique —un Club de l’Evolució format per uns nens impressionats per l’obra de Darwin— i acaba amb una anècdota sobre l’engany del déu Krishna a un d’aquests nens, Jusepe. És una paròdia de les novel·les de formació: “La lección no le enseñó nada en su momento, pero dejó una semilla” i, com és lògic, hi passen moltes coses i hi ha paràboles, com la que tracta del conreu de l’art en potència. Sempre en potència. Tota la vida.
La història de la mare d’Enrique comença com una novel·la de misteri i acaba com un inesperat homenatge a Borges. També hi passen moltes coses, entre les quals la recerca del llibre que la mare ha utilitzat durant dècades per dirigir un hospital. Un llibre on trobava les respostes a totes les consultes sobre la gestió quotidiana de l’empresa. Un llibre cobejat pels treballadors jubilats després que l’hospital hagués tancat les portes definitivament. No era una misteriosa saga nòrdica ni un volum laberíntic escrit per un déu entremaliat: semblava un simple manual , però
¿Cómo era posible que un libro diera todas las respuestas? Ya eso rozaba lo inexplicable, aun cuando la totalidad de marras fuera sólo la de la administración de una empresa; pero ésta no era una totalidad tan restringida, porque la administración de una empresa implica cuestiones de la más diversa índole más allá de las estrictamente económicas o contables. Más inexplicable era que proveyera todas las respuestas era que lo hubiera hecho a lo largo de cuatro décadas, como si el tiempo no trajera cambios; y habían sido años de intensos cambios, entre las décadas de 1960 y 1990, en la Argentina y en el mundo.
La darrera història és un autèntica lliçó de macroeconomia bombollística que lliga la situació del barri de Palermo, a Buenos Aires, amb la Xina, tot passant per les divinitats que tenen cura que no faltin glaçons de gel a la temperatura adequada durant l’estiu a determinats barris cool del món. Una novel·la mol estiuenca, com deia, però ho deixo aquí perquè ara he d’anar a la llibreria.