dimecres, de juny 29, 2011

El divorcio i l'estiu

. dimecres, de juny 29, 2011
4 comentaris

El divorcio és una novel·la refrescant, perfecta per a l’estiu. Segueix la venerable tècnica de reunir breus narracions en un marc, amb la variació que la darrera narració hi està incrustada, potser per mantenir una certa simetria amb el començament. I el marc dura a penes uns segons: el temps just perquè Enrique quedi xop, ruixat per l’aigua que cau del tendal d’un restaurant, i reconegui successivament una amiga, el narrador i la seva pròpia mare, cadascun dels quals dóna pas a una història.   

Kent, el narrador, s’ha divorciat i viatja a Buenos Aires per prendre una mica de perspectiva. Un dia s’acosta al restaurant del Gallego —“Era un hombrecito de muy escasa estatura: un centímetro menos y habría sido un enano”—, que es troba desplegant el tendal, de manera que la pluja acumulada cau sobre un ciclista que anava a peu:
Quedó paralizado por la sorpresa, el susto, y la mojadura. Sobre todo por esta última, que se imponía a todo lo demás. Se había mojado hasta la última fibra de ropa y el último pelo de la cabeza y la última célula de la piel. Parecía seguir mojándose, en un proceso que trascendía en el tiempo el accidente que había sufrido. El agua le corría por la cara, por los brazos (hacía remolinos al llegar al reloj pulsera), formaba oleadas blandas por debajo de la camiseta, hinchándola y ondulando, se escurría por el interior de las bermudas y creaba cortinillas translúcidas, como tubos de cristal sinuosos alrededor de las pantorrillas, y anegaba en un hervor frío los pies calzados en sandalias.
Però l’aigua no ha acabat de caure tota que reconeix la Leticia i comença la primera història: el millor incendi de la història de la literatura universal.
M’he oblidat de dir que El divorcio és un dels millors llibres de César Aira. No els he llegit tots, és clar: la seva tàctica de publicar en editorials petites converteix sovint la lectura en aventura o, com a mínim, en recerca perplexa. Però parlava d’un incendi en un col·legi que excel·lia en un model educatiu progressista d’avantguarda. Enrique i Leticia es troben enmig de la confusió provocada per un foc que s’ha encès en diversos llocs alhora de l’immens edifici neogòtic. César Aira utilitza els seus millors recursos a l’hora de distorsionar la percepció del temps i de l’espai per descriure la devastació de les flames, convertida en un espectacle fascinant, com correspon a una bona recreació del foc. Però encara hi ha reservada una sorpresa descomunal:
Pero persistía una mesa, con el paño verde raído, y sobre ella la reproducción a escala del Colegio, en la que habían buscado refugio los mil internos. El Plan de Evacuación, muy ingenioso, se basaba en las seguridades que ofrecía un cambio repentino de dimensiones. Los niños vacilaron. Pero no tenían opción. Ya habían entrado todos, ellos eran los últimos. Una mirada por sobre los hombros les mostró  el monstruo de llamaradas que caía...

No veían cómo podían caber en esa maqueta del tamaño de un baúl, sobre todo pensando que eran dos (porque no tenían intención de separarse), y que la idea, un vez adentro, era correr hasta encontrar la salida, y, más aún, que ya habían entrado otros mil... Pero la fama de ese segundo colegio descansaba en el hecho confirmado de que hasta el menor detalle del Colegio real estaba reproducido con la mayor exactitud, lo que era una garantía de espacio.
A partir d’aquí, la distorsió espaciotemporal assoleix un refinament excepcional gràcies a un altre dels motius recurrents en l’obra de César Aira: la miniatura com a forma de simulacre que invaeix, i fins i tot substitueix, la realitat real.

La següent història comença amb l’origen de la decoració de l’hotel que dirigeix Enrique —un Club de l’Evolució format per uns nens impressionats per l’obra de Darwin—  i acaba amb una anècdota sobre l’engany del déu Krishna a un d’aquests nens, Jusepe. És una paròdia de les novel·les de formació: “La lección no le enseñó nada en su momento, pero dejó una semilla” i, com és lògic, hi passen moltes coses i hi ha paràboles, com la que tracta del conreu de l’art en potència. Sempre en potència. Tota la vida.

La història de la mare d’Enrique comença com una novel·la de misteri i acaba com un inesperat homenatge a Borges. També hi passen moltes coses, entre les quals la recerca del llibre que la mare ha utilitzat durant dècades per dirigir un hospital. Un llibre on trobava les respostes a totes les consultes sobre la gestió quotidiana de l’empresa. Un llibre cobejat pels treballadors jubilats després que l’hospital hagués tancat les portes definitivament. No era una misteriosa saga nòrdica ni un volum laberíntic escrit per un déu entremaliat: semblava un simple manual , però
¿Cómo era posible que un libro diera todas las respuestas? Ya eso rozaba lo inexplicable, aun cuando la totalidad de marras fuera sólo la de la administración de una empresa; pero ésta no era una totalidad tan restringida, porque la administración de una empresa implica cuestiones de la más diversa índole más allá de las estrictamente económicas o contables. Más inexplicable era que proveyera todas las respuestas era que lo hubiera hecho a lo largo de cuatro décadas, como si el tiempo no trajera cambios; y habían sido años de intensos cambios, entre las décadas de 1960 y 1990, en la Argentina y en el mundo.
La darrera història és un autèntica lliçó de macroeconomia bombollística que lliga la situació del barri de Palermo, a Buenos Aires, amb la Xina, tot passant per les divinitats que tenen cura que no faltin glaçons de gel a la temperatura adequada durant l’estiu a determinats barris cool del món. Una novel·la mol estiuenca, com deia, però ho deixo aquí perquè ara he d’anar a la llibreria.

dimarts, de juny 21, 2011

Tenir cura dels grans

. dimarts, de juny 21, 2011
5 comentaris

Potser perquè estava acostumat a una ficció amb ancians venerables o rabiüts, o ambdues coses —com Elizabeth Costello de J.M. Coetzee—, que em desconcerta la manera com m’he trobat darrerament el tema de tenir cura de la gent gran. Quim Monzó a Mil Cretins i Sergi Pàmies a La bicicleta estàtica expliquen amb una versemblança commovedora la relació entre fills i pares amb l’asil com a escenari, o pares sols en l’hivern de la vida. També recentment, a X de Percival Everett, trobem al protagonista en la difícil situació de decidir quin és el moment adequat per internar la seva mare, amb l’enigma de determinar quin criteri és el millor per esbrinar si és prou autònoma o no. I un conte excepcional de Fabián Casas, «El relator» de Los Lemmings y otros, tracta d’un fill que porta el seu pare ancià al futbol.

Fabián Casas va néixer a l’any 1965, Sergi Pàmies al 1960, Percival Everett al 1959 i Quim Monzó al 1952. Sembla natural que dediquin grans pàgines a narrar un tema que els és proper. Segurament podria trobar més exemples igualment brillants entre les lectures dels darrers anys, però aquests són els que m'han motivat aquestes paraules. I Joan Todó, que va néixer al 1977 i amb «Anacolut», d'A butxacades, també s’acosta al tema amb una gran narració.

Podria especular sobre els canvis demogràfics i de costums de les darreres dècades i mirar de treure alguna conclusió sobre tot plegat. Però el desconcert m'inclina a deixar l'apunt inconclús.

dissabte, de juny 18, 2011

Atentament, Joan Triadú

. dissabte, de juny 18, 2011
7 comentaris

Atentament és alhora una fórmula de comiat —de fet recull les darreres lectures crítiques seleccionades per Joan Triadú— i també una forma de lectura: la lectura atenta. Un títol molt ben triat, doncs. I com sol passar amb els volums miscel·lanis, també en aquesta ocasió he recorregut l’índex i m’he aturat en els llibres que també he llegit, i després en els llibres que considero que cal llegir, i més endavant en els llibres que no sabia que calia llegir, i també encara en els llibres sobre autors de llibres que he llegit o que caldria llegir. I he gaudit de la cortesia amb què Joan Triadú tracta els seus lectors, una cortesia que consisteix sobretot en argumentar cadascuna de les seves afirmacions com solament ho pot fer algú que coneix molt bé la matèria que explica: no tan sols ha llegit atentament infinitat de llibres, sinó que també ha llegit molta literatura crítica, de manera que sotmet a anàlisi seu propi punt de vista tot comparant-lo amb les idees dels altres. No cal dir que aquesta activitat, la lectura atenta i la consideració de les lectures dels altres, és imprescindible per oferir uns escrits honestos, que vol dir discutibles, perquè només qui mostra els arguments i defuig l’afirmació categòrica ofereix la possibilitat de discutir, de ser atent amb els seus lectors.

dissabte, de juny 11, 2011

Jordi de Sant Jordi

. dissabte, de juny 11, 2011
2 comentaris

Mentre esperava que arribés a la llibreria el primer lliurament de la col·lecció Tast de Clàssics de l’editorial Barcino —Poesia de Jordi de Sant Jordi amb la versió en català de Carles Duarte—, vaig tornar al volum Poesies, l’excel·lent edició crítica d’Aniello Fratta per a la col·lecció Els Nostres Clàssics, de la mateixa editorial. Un llibre admirable, no tan sols pel rigor amb què estableix el text, que lògicament serveix de base per a la versió de Carles Duarte, sinó perquè és una autèntica festa literària: a la introducció, als davantals que precedeixen els poemes i les notes hi ha un exquisit treball de detecció de fonts i cites que es converteix en un apassionant viatge per la literatura precedent i que alhora és, també, un homenatge als estudiosos i divulgadors de l’obra de Jordi de Sant Jordi, molt especialment a Martí de Riquer. 

La primera vegada que vaig llegir aquesta edició crítica, em va desconcertar i seduir la interpretació que Aniello Fratta hi fa de «Jus lo front». Fins llavors, estava convençut que la primera estrofa es referia a l’empremta indeleble que els assassins deixaven als ulls de les seves víctimes. Es tractaria, doncs, d’una barreja dels motius de la mort per amor i de l’amor més enllà de la mort, amb una petita dosi de belle dame sans merci. Anniello Fratta, en canvi, aprofundeix en la tesi que ja havien defensat Costanzo di Girolamo i Donatella Siviero sobre la relació entre els Estramps i el Dant. 

Copio la primera estrofa de l'edició crítica d'Aniello Fratta:
Jus lo front port vostra bella semblança,
de què mon cors nit e jorn fa gran festa,
que, remiran la molt bella figura,
de vostre ffaç més romassa l’empremta,
que ja per mort no se’m partrà la forma;
ans, quant seray del tot fores d’est segle,
çels qui lo cors portaran al sepulcre
sobre me faç veuran lo vostre signe.

Aquesta és la traducció de Martí de Riquer i Lola Badia a Les poesies de Jordi de Sant Jordi, publicada per Tres i Quatre al 1984:
Sota del front porto la vostra bella semblança, per la qual cosa faig gran festa nit i dia, perquè contemplant la molt bella figura, m’ha quedat l’empremta de la vostra faç, de tal manera que encara que em mori so se me n’anirà la imatge, ans quan seré del tot fora d’aquest segle, aquells qui portaran el cos al sepulcre, veuran el vostre signe sobre la meva faç.

I, finalment, la versió de Carles Duarte per a la col·lecció Tast de Clàssics:
Porto sota el front el vostre bell semblant
i en fa el meu cos nit i dia gran festa,
que, contemplant la molt bella figura,
del vostre rostre, me’n queda l’empremta,
que ni la mort n’esvanirà la forma;
ans, quan seré del tot fora del món,
els qui el meu cos portaran al sepulcre
sobre el meu rostre veuran la vostra ombra.

"Jus lo front", finalment, es refereix al pensament i no als ulls, de manera que aquella primera interpretació un xic tenebrosa sembla esvanir-se davant del deute de Jordi de Sant Jordi amb la poesia del Dant, com es pot llegir a «Per una rilettura di Jus lo front di Jordi de Sant Jordi». Però, d’on venia aquella interpretació? La felicitat de tenir a les mans la nova edició en un sol volum de Los trovadores de Martí de Riquer —l’obra que he navegat tantes vegades a la biblioteca, en l’antiga edició en tres volums d’Ariel— s’ha convertit en gratitud per haver-me obert les portes de la literatura medieval fa tant de temps i he tornat als volums, tan desfasats com es vulgui però sempre estimulants, de la Història de la Literatura Catalana, el famós Riquer-Comas-Molas. Gilabert de Próixita, Ramon Savall, Andreu Febrer, Pere Queralt, Melcior de Gualbes, Arnau d’Erill... Jordi de Sant Jordi, p. 664:
És a dir, als ulls (car això significa la perífrasi “sota el front”) el poeta porta retratada la imatge de la seva dama, ja que l’ha contemplada tant i tan devotament que sembla que la seva figura ha romàs fixada i immòbil a la retina. Quan el poeta morirà, els qui portaran el seu cos al sepulcre comprovaran que la imatge ha romàs gravada a la part més noble de la faç. Hi ha ací el ressò de la creença popular segons la qual als ulls de la persona assassinada resta gravada la imatge d’aquella que l’ha occida. El poeta ha mort per amor, i a la seva retina ha restat el retrat de l’assassí, o sia la dama.

Aquesta interpretació primera, la que m’ha acompanyat tant de temps quan llegia els Estramps, manté —fins i tot ara i segurament per sempre— la seva empremta. Llegeixo la versió de Carles Duarte i les paraules de Martí de Riquer conviuen amb la interpretació d’Aniello Fratta, més exacta, admirable sens dubte; però ja mai no s’esvanirà la forma de l’altra, amb la qual faig gran festa literària.

dilluns, de juny 06, 2011

La impaciència de l'infant d'Aragó

. dilluns, de juny 06, 2011
2 comentaris

El dia 10 de març de 1340, l’infant Joan, primogènit d’Aragó, tramet una carta a Ferrer Sayol, protonotari de la reina. L’hereu ha escrit la resposta a un sirventès de Pere March i una traversa —probablement una contrarèplica a unes cobles de Guerau de Queralt amb resposta del rei Pere III en persona. Ha enviat els poemes pocs dies abans a la seva mare, Lionor de Sicília, amb la indicació que els mostri a la cort. El primogènit vol saber, a través de l’alt funcionari, com han estat rebuts entre els cavallers i dames notables:  
[ ... ] per tant vos pregam e manam que us prengats esment e us certifiquets de ço que ls dits senyor e senyora e les persones notables que entorn d ells sien quant se ligiran hauran dit e diran de les dites nostres traversa e resposta. E que tot larch e clar nos ho signifiquets ab vostra letra al pus tost que porets.
Malgrat que no s’ha conservat cap d’aquestes composicions, la carta recollida per Antoni Rubió i Lluch a Documents per a la història de la cultura catalana medieval ens permet situar Jaume i Pere March al seu medi natural: cavallers que comparteixen preocupacions i diversions amb els membres de la Casa Reial, al capdavant de la qual regna Pere III, que patrocina les obres d’Eiximenis, que es delecta amb la matèria de Bretanya, que llegeix llibres d’història antiga i que escriu poemes. 

Una idea que queda molt clara després de llegir els poemes dels germans March, és la fervorosa adhesió a la reialesa com a mantenidora d’un ordre social, el feudal, que començava a esquerdar-se per l’empenta de classes socials que creixien en poder econòmic i en influència política. La família March es va distingir pels serveis realitzats a la Corona, de tal manera reconeguts que el pare de Jaume i Pere March va ser adobat cavaller a l’edat de seixanta anys, sense haver participat mai en fets d’armes. 

Per comprendre millor l’ambient cultural de l’època, podem afegir algunes dades referents a la biblioteca de Pere March, tal com consta en un inventari de béns. Segons Lluís Cabré, a l’edició de l’Obra completa del poeta, dels trenta-set volums que s’hi esmenten, tan sols en trobem dos dedicats a la Gaia Ciència —un Diccionari o flor de cobles i un Cançoner—, un a la cavalleria —Institució de art de cavalleria— i un altre d’història —Canoniques de reys—, entre els que podríem considerar com a obres d’entreteniment. Un nombre molt escàs de títols però coherent amb les tendències de l’època: Stefano Maria Cingolani va establir al cèlebre estudi «Nos en leyr tales libros trobemos plazer e recreation» en un dos per cent el total de llibres d’entreteniment que podríem trobar a les biblioteques catalanes de l’època. Amb el benentès que bona part de la literatura religiosa —sermons i similars— estava plena d’exempla o breus històries que il·lustraven la tesi i que també podrien ser considerades com a entreteniment. Els altres llibres de la biblioteca de Pere March abasten els temes que caldria esperar en un cavaller que exerceix un alt càrrec i que s’interessa per la devoció i pel didactisme moral. Cal destacar dues entrades referies a De Ignocent, que amb seguretat es refereixen a dos títols d’Innocenci III: Comentarium in septem psalmos poenitentiales i De Contemptu mundi sive De miseria conditiones humanae, llibres de gran difusió a Europa i de gran influència sobre les Cobles. També hi trobem la Doctrina pueril, de Ramon Llull. 

Aquesta selecció de llibres no és estranya a la biblioteca d’un cavaller si tenim en compte que a la baixa Edat Mitjana augmenta l’interès dels laics per la cultura de la gent lletrada. Ho prova, a més a més, el fet que creix la demanda de traduccions de tractats d’instrucció moral i teològica i, fins i tot, de clàssics llatins, amb la intenció d’extreure’n idees sàvies i profitoses. Sembla ser que arran d’aquest interès es produeix la necessitat de trobar un lloc dins del pensament escolàstic on situar la literatura en llengua vulgar. La filosofia moral i la retòrica proveiran un aixopluc, amb la qual cosa la poesia en provençal esdevindrà una sciensa que se serveix de la retòrica per difondre continguts moralment profitosos. Convé no oblidar que el desenllaç de la batalla Muret, amb l’immediat desmantellament de la xarxa de relacions socials que afavoria l’existència de la cultura trobadoresca, no deixava a l’abast gaires opcions més: la Inquisició no era, precisament, una gaia institució. Les diverses redaccions de les restrictives Leys d’Amors tolosanes són un testimoni eloqüent d’aquesta operació de dignificació, sota l’atenta vigilància de teòlegs i juristes. 

A Catalunya, la poesia trobadoresca no va patir el sotrac que sí va afectar a la cultura provençal. Hi ha un fil de continuïtat que va de Cerverí de Girona i arriba fins als germans March, tot passant pel Cançoneret de Ripoll. Malgrat que no es va patir la tirania de les Leys d’Amors, que eren conegudes en tot l’àmbit català, sí que arriba la tendència de convertir la poesia en Gaia Ciència. Jaume March l’aprofita per proposar la celebració d’un certamen anual semblant a l’instituït pels set mantenidors del Consistori de la Sobregaia Companhia de Gay Saber de Tolosa. A l’objectiu de recuperació de l’ideal trobadoresc caldria afegir-ne un altre: donar a les noves classes emergent un instrument per augmentar l’honor sense malmetre l’ordre social; una operació propagandística, en definitiva. Però la poesia de Jordi de Sant Jordi i els seus col·legues cavallers no depèn dels Jocs Florals sinó que descendeix directament de la pràctica cortesana dels germans March i de reis com Joan II, que espera amb impaciència notícies de la impressió que els seus versos han causat a la cort.    

dijous, de juny 02, 2011

Ara és l'hora, lectors!

. dijous, de juny 02, 2011
10 comentaris

M’agradaria ser imparcial, però no puc i ni tan sols faré l’esforç de ser-ho: m’agrada que s’emeti L’hora del lector a la televisió pública, que és l’única mena de televisió on podria existir. Diuen que el tanquen perquè no és prou ‘prescriptiu’ i ara no vull imaginar com serà el programa ‘prescriptor’ que el substituirà. Però sí puc imaginar que convisquin. Per què no podem tenir dos programes de llibres a TV3? A banda dels programes que regularment o ocasionalment en parlen, és clar. Quines complicitats, rivalitats, discrepàncies o atzars els lligarien? No seria un gran estímul per a la lectura? Perquè, a més a més dels llibres, la conversa —o discussió— s’estendria més enllà de l’emissió de cada programa. Vull creure que seria així. Em cal creure-ho.

dimecres, de juny 01, 2011

Opi i sardines

. dimecres, de juny 01, 2011
0 comentaris

M’agradaria poder explicar l’estil esquerdat d’Opi i sardines, com fa avançar la història amb enginy i engany, com fa una marrada de jazz i cementiri abans d’entrar en matèria i com tot plegat m’ha semblat esplèndid. M’ha seduït, sobretot, descobrir que la prosa de Cesc Martínez no m’ha resultat previsible, que m’han calgut pàgines per sentir-m’hi còmode i gaudir de la novel·la. Pere Guixà diu, per exemple:
Cert extraviament del llenguatge, l'enumeració veloç i la juxtaposició temporal formen el correlat d'uns personatges que, tangencialment, van transitar pels fets de la història, però el sentiment últim dels quals està marcat per la grisor i el fracàs.
Em resulta estrany que Jordi Nopca, en canvi, afirmi que la novel·la transcorre “a ritme de jazz i amb una prosa tranquil·la”. Des del principi hi vaig trobar la intranquil·litat de les coses noves, de no saber ben bé com funcionava tot plegat, la incertesa i la satisfacció del descobriment. Coincideixo, en canvi, amb l’opinió de Joan M. Minguet:
Ben al contrari, Opi i sardines és un relat a voltes espasmòdic, postmodern, que ens porta per temps de ficció diferents, per mirades de personatges sorprenents (com la d’un mort i enterrat en un cementiri). L’encert del cas és que tots aquests registres, com si es tractés d’una rapsòdia romàntica, van lliscant un rere l’altre, o un al costat de l’altre. La novel·la, així, té una concepció si es vol clàssica, però la seva resolució formal és digna dels nostres temps.
El tema havia d’interessar-me per força perquè té a veure amb la relació entre personatges concrets i l’amenaça obscura del poder; però això ho vaig saber quan havia avançat força en la lectura. Fabre, el protagonista, troba una fotografia antiga on un home marcat amb una X amenaçadora. A partir d’aquí iniciarà una investigació per esbrinar qui era aquest home i quina era el perill. Pel camí es trobarà amb vides i escenaris, cada interlocutor triarà quin solo interpretarà davant d’ell, improvisat o no.

El cas Scala exemplifica l’alt preu que es va pagar per la cosa anomenada Transició. La mirada del protagonista també es deté en els barris perifèrics de ciutats industrials que van veure com l’especulació i la por van desarticular les lluites veïnals i qualsevol mena de reivindicació política que no passés pels partits, de dretes o d’esquerres, que tot just començaven a ensinistrar-se en l’ús del poder.