Human Book

Mentre que el llibre digital troba el seu lloc i evoluciona fins que la paraula llibre li resulti insuficient o inadequada i a la paraula llegir li calgui l’auxili de navegar i altres crosses, creix l’interès pels llibres de paper i altres materials, que no tal sols es llegeixen sinó que també es gaudeixen amb la mirada i el tacte, entre la troballa enginyosa i la subtil elaboració estètica. Són llibres que resten fora del circuit habitual de distribució: peces úniques o tiratges limitats que oposen l’artesania a la indústria, encara que es puguin concebre com a laboratori d’inspiració.

Durant la diada de Sant Jordi van coincidir Arts Libris i un altre esdeveniment al qual no vaig poder assistir: Human Book, III Festival de Llibre d’artista i petita edició. Per sort, tinc el llibre editat per Elisa Pellacani, la impulsora juntament amb Loring Art, Llibreria Argot i Spazio ArteLibri, i malgrat que les il·lustracions són en blanc i negre, puc viatjar per les pàgines amb l’ajuda d’internet i recrear i ampliar i admirar l’exposició perduda de la Plaça dels llibres imaginats.

Slash: Paper under the Knife

Qui passi per Nova York abans del 4 d’abril tindrà l’oportunitat de visitar Slash: The Paper under the Knife al MAD, Museum of Arts and Design. El propòsit és destacar l’ús del paper com a “mitjà creatiu i font d’inspiració artística” i sembla ser que el resultat és espectacular. Malauradament, m’hauré d’acontentar amb el catàleg de l’exposició que, malgrat l’abundància d’il·lustracions, difícilment pot transmetre la percepció de determinades obres, instal·lacions que a les pàgines semblen poca cosa més artefactes bonics sense gaire ambició però que a la sala del museu podrien suscitar altres reaccions, qui sap si més profundes o complexes o interessants. David Revere McFadden, curador de l’exposició, ens explica el perquè de tot plegat en aquest vídeo:

Així, trobem alguns artistes que se situen més a prop d’una artesania sofisticada i d’altres que cerquen el risc artístic, si és que realment hi ha una frontera clara que delimiti aquestes disciplines. Perquè, quina perspectiva és la més adient per acostar-se a obres com Black Cloud, de Carlos Amorales?

Milers de papallones negres de paper disseminades per les parets d'una sala del MAD, via Halcyon Days

Black Cloud a la Sala Verónicas de Múrcia

A banda del desconcert sobre quina cosa sigui art, voldria destacar la secció dedicada al llibre: Shredding the Word: Books and Language, on trobem Brian Dettmer, de qui vaig penjar un vídeo a YouTube a propòsit de Fully Booked —descatalogat, per cert. En aquesta secció hi ha propostes que també m’han atret, com les de Georgia Russell, Su Blackwell —que també apareix a Fully Booked— o Carole P. Kunstadt, que sap furgar en el neguit que provoca veure un llibre manipulat tot dessacralitzant-ne la idea amb l’ús d’un exemplar de 1844 de Parish Psalmody, un llibre de psalms concebut, doncs, per a la pràctica religiosa.


Però a les altres seccions de l’exposició també trobem artistes que han treballat en alguna ocasió amb la manipulació de llibres, com Olafur Eliasson amb l'inevitable Your House, Nina Katchadourian, Noriko Ambe i Doug Beube o que utilitzen altres formes de paper imprès, com Chris Kenny —mapes— o Dario Robleto —cartes i esqueles de soldats.

Slash: Paper under the Knife m’ha sorprès i desconcertat; és a dir: m'ha interessat molt. Fullejar el catàleg amunt i avall, cercar informació a internet i a la meva biblioteca, seleccionar els enllaços, les fotografies, el vídeo, etc. Un bon pretext per escriure un apunt.

Teoria de l'escriptura

El trazo: Teoría de la escritura de Gerrit Noordzij parteix d’una constatació aparentment simple per plantejar una proposta agosarada. L’harmonia d’una línia d’escriptura depèn la forma de l’espai en blanc:

Los diferentes tipos de escritura, con sus distintas construcciones y trazos diferentes, solo pueden compararse entre sí en función del blanco de la palabra, ya que toda comparación requiere un punto de referencia que permita la comparación de los elementos. El blanco de la palabra es el único componente común a todos los tipos de escritura. Este tipo de referencia es válido tanto para la escritura manual como para la tipografía, para la escritura antigua como para la moderna, así como para la escritura occidental y la de otras culturas. En resumidas cuentas, es válido para la escritura en general.

A partir de l’espai en blanc arribem a la principal contribució que ha defensat Gerrit Noordzij al llarg de la seva carrera: la continuïtat sense fissures de l’escriptura, sense distingir entre escriptura a mà i escriptura tipogràfica. D’aquesta manera, és possible estudiar la petjada dels usos cal·ligràfics en les fonts tipogràfiques i establir comparacions entre estils i fonts que mostren una continuïtat de preocupacions i solucions a problemes similars.

La historia del romain du Roi es un buen ejemplo de esto. El romain du Roi fue tallado en 1700 siguiendo las directrices de una comisión científica. La propuesta fue elaborada sobre una cuadrícula, la manera tradicional de trasponer dibujos a escala. Sin embargo, las actas de la comisión confirman lo que cualquiera puede observar: los diseños siguen con detalle la escritura de Nicholas Jarry, el cual trabajó alrededor de 1650 como calígrafo para el cabinet du Roi.

Gerrit Noordzij escriu amb un estil sintètic i esmolat que aconsegueix presentar de manera simple, perfectament assequible per als qui no acostumem a llegir sobre tipografia, qüestions certament complexes. Un exemple seria la invenció de la paraula. La divisió de l’escriptura en paraules es comença a estendre des dels monestirs irlandesos a partir del segle VII. Gerrit Noordzij es demana si l’expansió islàmica hi tindria res a veure, atès que l’escriptura aràbiga sí separa les paraules. De fet, una lletra sol tenir tres formes, en funció del lloc que ocupi dins de la paraula: al començament, al mig o al final. Afirma que no hi ha cap estudi concloent sobre la qüestió, i m’he recordat immediatament que fa molt de temps que m’espera De cómo los irlandeses salvaron la civilización de Thomas Cahill.

Desde mi punto de vista, los momentos más importantes de la civilización occidental —la invención de la lectura y la tipografía— se dieron en la Edad Media y, según creo, el estilo occidental de lectura difiere tan radicalmente de la forma de escribir de la Antigüedad que la invención medieval de la palabra puede considerarse, si no como una invención de la civilización occidental, al menos sí como su inicio.

Aquesta afirmació és tan sols un exemple de les moltes observacions que l’autor desenvolupa a partir de l’observació del traç, des de la crítica a la poca atenció que rep l’escriptura en l’educació al qüestionament de la periodització històrica a partir del desenvolupament d’un determinat estil cal·ligràfic. Una altra meravella publicada per Campgràfic que mereix l’atenció dels lectors interessats en la cultura escrita.

Tipografia i llegibilitat

¿Qué ocurre mientras lees? Tipografía y legibilidad de Gerard Unger és una petita meravella sobre tipografia. Del procés de percepció del text a les principals convencions i tendències de la història de la tipografia, el llibre és una excel·lent introducció a una disciplina que sempre m’havia semblat poc menys que esotèrica. Hi ajuda, potser, el fet que no es tracta d’un manual sistemàtic sinó d’un assaig on preval l’experiència personal al voltant del tema principal, que és la llegibilitat dels textos, diferent de la lecturabilitat; segons José Martínez de Sousa:

La lecturabilitat o comprensibilitat es refereix a la facilitat de comprensió i interpretació d'un text relacionada amb l'estil i l'argument (és a dir, amb el fons del missatge). Afecta, doncs, factors personals d'índole espiritual (nivell cultural i intel·lectual, personalitat, actitud, etcètera) i està en funció de les característiques estructurals i de contingut del text: interès humà, dificultat, diversitat, densitat, longitud de les frases, elecció de les paraules, etcètera.

No s'ha de confondre amb llegibilitat, que, com veurem, es refereix a la facilitat de lectura deguda a la presentació tipogràfica. En efecte, un text pot ser molt llegible (claredat de lectura deguda a la percepció de paraules i frases) i poc lecturable (difícil de comprendre o interpretar), o, a la inversa, pot ser molt lecturable (una carta, per exemple) i poc llegible (si està escrita amb «lletra de metge»).

Al final del llibre, Gerard Unger reprèn un assumpte força conegut: la preferència o no per les fonts de pal sec o sans serif sobre les altres. Als que ens dediquem a l’autoedició —això dels blogs no deixa de ser una forma d’autoedició— ens ha cridat l’atenció en algun moment i ens ha obligat a prendre alguna decisió i a mantenir algun dubte. A La paraula nostra hi ha un molt bon apunt sobre la qüestió: Llegibilitat, serifes i estàndards web —completat més tard amb Les lletres del moviment modern— que a més a més té en compte les limitacions en l’ús de fonts en funció del programari que s’utilitzi. De fet, a Blogger no hi ha gaire on triar, però la Verdana em sembla suficient, malgrat que sigui una de les fonts més utilitzades.

Gerard Unger constata que no hi ha cap estudi concloent sobre la major o menor llegibilitat de les fonts amb o sense serif. Malgrat això, escriu:

Pero comparando dos textos iguales, con el mismo número de caracteres por línea, con cuerpos e interlineados iguales, uno con letras con remates y el otro sin ellos, podremos encontrar algo de luz. El texto sin remates se lee bien, sin duda. Pero con remates las líneas se conforman mejor. Los remates crean nexos entre las palabras y las líneas. El texto sin remates tiene una estructura menos compacta y muestra, en comparación con el que tiene remates, un movimiento vertical que reduce la cohesión horizontal de las líneas.

La cosa tindria a veure, doncs, amb la percepció del conjunt, encara que aquesta percepció depengui, paradoxalment, de la trama de detalls. Llegir és mirar les lletres sense veure-les, i encara que una de les exigències dels lectors sigui sempre una bona tipografia, en el meu cas sóc incapaç de reconèixer poc més que unes poques fonts tipogràfiques.

En un cuarto de segundo —lo que dura una fijación— recopilas varias palabras, encuentras sus significados y comienzas la reconstrucción de la frase, al tiempo que esbozas el mensaje y almacenas parte de él en tu memoria. Estas son acciones que no se producen de forma consecutiva, sino seguramente de modo simultáneo. Tu cerebro es capaz de estableces muchas conexiones neuronales a la vez y durante la lectura —y otras actividades— trabaja en paralelo. Estas operaciones se ejecutan tan deprisa que los lectores ni siquiera se dan cuenta de los procesos lingüísticos, y casi nunca son conscientes de las letras.

El llibre, espai de creació

M’ha sorprès molt no trobar gaire informació sobre l’exposició El llibre, espai de creació quan preparava aquest apunt i ara em penedeixo de no haver anat a la Sala Capitular de la Biblioteca Valenciana durant el tres mesos que s’hi va mantenir. El catàleg m’ha agradat molt; està concebut de manera ambiciosa i respon amb escreix a les expectatives que m’havia creat quan el vaig veure al servei de novetats.

La conversa amb Christoph Keller que obre el volum és una bona oportunitat de recórrer l’evolució del llibre d’artista a partir de l’experiència d’aquest editor, que actualment dirigeix la col·lecció “Christof Keller Editions” en col·laboració amb l’editorial JRP—Ringier. Del llibre que adquireix valor com a objecte artístic fins a la teranyina de les subvencions institucionals al voltant dels catàlegs d’exposicions, del tràfic d’influències que s’hi estableix, passant pel col·leccionisme de vegades obsessiu d’exemplars rars, transcorre una vida d’editor a la recerca de la independència, de publicar els sis o vuit títols a l’any que realment li ve de gust publicar.

De «Parlant de llibres» amb Christoph Keller a «El llibre, espai creatiu» d’Antonio Alxaraz, hi ha, per tant, la voluntat de situar l’exposició en el context internacional. Llibres de Dieter Roth, Fluxus, Ed Ruscha, Daniel Spoerri i obres editades pel mateix Christoph Keller, al costat de llibres editats al País Valencià de l’Equipo Crónica, Francesc Torres, Pilar Dolz, Carlos Pazos, Alejandro Rodríguez León, etc. El llibre, espai de creació i Visualkulktur.cat són una acurada introducció a la història del llibre d’artista i de l’edició d’avantguarda a casa nostra.

L’article d’Antonio Alcaraz és una excel·lent guia per recórrer el catàleg, amb informacions breus i precises sobre els exemplars més destacats. Llibres d’artista amb tiratges limitats i materials exquisits, llibres on la tipografia esdevé el pretext principal, llibres amb forma de caixes, desplegables, amb materials inusuals, el llibre manipulat o intervingut, la revolució editorials dels anys seixanta, etc.

Fins a arribar a la part que més m’ha interessat, potser perquè es tracta de llibres més accessibles: «Disseny i creació en edició industrial: en la frontera entre el disseny gràfic i el llibre d’artista», amb obres com Libro de las preguntas de Pablo Neruda i Isidro Ferrer, publicat per Media Vaca o Anna la sargantana d’Irene Blasco, publicat per l’editorial Tàndem.

És una llàstima que el catàleg s’hagi distribuït a Catalunya quan l’exposició ja havia tancat. Probablement hi hauria anat si l’hagués pogut fullejar a temps.

A la biblioteca d'Alexandria

Hojeando... Cuatro décadas de libros y revistas de artista en España és un catàleg caòtic de l’exposició que es va inaugurar a la nova biblioteca d’Alexandria a l’abril de 2008, i que després ha viatjat per altres ciutats. L’objectiu era reunir una mostra representativa de llibres d’artista, però no de les obres de tiratge limitat elaborades amb materials de luxe, sinó de les edicions que podem trobar a les llibreries i a les biblioteques, quan el llibre és concebut com un objecte artístic accessible que no està tancat a les col·leccions privades, als museus o a les galeries. José Arturo Rodríguez Núñez explica quin és el criteri que han seguit:

El concepto de libro de artista que aquí manejamos tiene su origen inmediato y reconocido en los primeros años de la década de los 60. El sustrato material que hizo posible la aparición de esta clase de publicaciones, aportando una mirada especial y nueva sobre el libro como soporte artístico, vino dado por el perfeccionamiento y abaratamiento de los medios de impresión y una bonanza económica que ponía fin a una larga posguerra. En aquellos años se extendieron con rapidez concepciones del arte en las que el elemento conceptual tenía gran preponderancia (Fluxus, happening, performance, accionismo, land art, minimal, pop...) y tuvo lugar un florecimiento sin precedentes de la poesía experimental. Los libros que comenzaron a publicarse ofrecían a menudo un aspecto corriente, pero sin embargo habían sido concebidos como una obra de arte en sí mismos.

Entre els autors més ben representats hi trobem Francesc Abad, Frederic Amat, Joan Brossa, Jordi Colomer, Joan Fontcuberta, Antoni Muntadas, Carlos Pazos, Perejaume, etc. 674 obres referenciades que m’han semblat una guia caòtica però atractiva per recordar i descobrir llibres d’artista.

El catàleg presenta, però, diversos problemes. El text «Calendario de producción» de Rocío García Piña està dividit en quatre apartats, cadascun d’ells encapçalat per un títol que, significativament, no es correspon amb el contingut: «Veinte días para imprenta», «Una semana para correcciones», «Dos semanas de maquetación» i «Entrega de material». Semblen, per tant, una disculpa o una queixa per la celeritat amb què es va haver de compondre un llibre complex, amb moltes il·lustracions, massa petites, que generalment no permeten fer-se una idea de l’obra catalogada, amb un incòmode codi de colors per accedir a les dades de producció, o amb tot d’errates en els títols que estan en català. Malgrat això, l'he fullejat sovint perquè és una guia útil per accedir a llibres d’una bellesa excepcional.

Llibres sobre llibres

Quan sento a parlar de llibres sobre llibres acostumo a pensar en autors com Roger Chartier, Robert Darnton, Alberto Manguel i d’altres que s’han dedicat als estudis sobre la cultura escrita. Però hi ha uns altres llibres sobre llibres que serveixen com a orientació entre les innovacions tecnològiques i estètiques més rellevants, les que atorguen valor al llibre com a objecte. Fully booked és una guia fascinant per esbrinar quines editorials d’arreu del món estan a l’avantguarda en l’ús de nous materials i en l’aplicació d’idees agosarades, les que se sol dir que marquen tendència i són copiades serveixen de font d'inspiració. Entre les fites que s’hi recullen no pot faltar David Pearson, responsable del disseny de la col·lecció Great Ideas de Penguin, que ens recordaven fa poc al Racó dels gomets, junt amb altres com Jamie Keenan, Will Staehle, Juan Pablo Cambariere, etc. Malauradament, Fully Booked té en compte sobretot Alemanya, Suïssa, els països nòrdics, Anglaterra i Estats Units, i oblida aportacions remarcables d’altres països, com Catalunya, on també comptem amb estudis i dissenyadors de primera fila com Miquel Puig, Enric Jardí, Opalworks, Carrió Sánchez Lacasta, Thölon Kunst, etc.

La part dedicada al llibre d’artista m’ha permès descobrir a Brian Dettmer, que aconsegueix obres pertorbadores a partir de la manipulació d’exemplars de llibres usats:



Tot i que sovint semblen el resultat d'una autòpsia, paradoxalment els llibres adquireixen una nova vida perquè exhibeixen de manera simultània i sense obstacles força elements del seu interior, abans separats per les tapes i les pàgines i relacionats ara d’una manera nova i sorprenent, amb un cert aire escultòric, fins i tot amb els que mostren paraules i frases en comptes d’il·lustracions.

Noriko Ambe s’assembla en ocasions a Brian Dettmer, però és més, diguem-ne, geològic. També apareix Nina Katchadourian, que escriu microrelats a partir dels lloms dels llibres, una artista que vaig descobrir fa temps gràcies a Llibròfags i que em va incitar a imitar-la. I no poden faltar artistes com Sophie Calle o Olafur Eliasson amb l’impressionant Your house. Simplement fascinant.

[Addenda: m'acabo d'adonar que Xavier Caballé ja havia parlat de Brian Dettmer, i avui, 23 de març, també en parla...]

Blood on Paper

Encara que hi predominin els llibres d’artista, em sembla que seria millor definir Visualkultur.cat com una exposició sobre l’art de l’edició, perquè inclou també revistes, catàlegs i llibres de distribució convencional. En canvi, l’exposició Blood on Paper, que podreu visitar al Victoria and Albert Museum si teniu la sort d’anar a Londres abans del 29 juny, tot i que també hi predomina el llibre d’artista, apareix definida al subtítol com «The Art of the Book». Hi ha llibres il·lustrats per artistes, com Jane Eyre de Charlotte Brontë per Paula Rego:


llibres d’artista com Cop de poma de Joan Miró, Antoni Tàpies, Josep Maria Mestres i Quadreny i Moisès Villèlia —l’única obra que també s’exhibeix a Visualkultur.cat—,


i obres d’art amb el llibre com a pretext, en el cas de la profunda Wound d’Anish Kapoor:

M’he hagut d’acontentar amb el catàleg de Blood on Paper, que no és un llibre: és una capsa que conté tríptics amb fotografies de les obres exposades. De fet, estic pensat que podria encarregar un parell de marcs de la mida d’un d’aquests tríptics i penjar-ne ara l’un ara l’altre, segons les fluctuacions estètiques ambientals. Com les dues pàgines facsímils que em van regalar de la Bíblia de Sant Lluís, perquè la relació entre l’art i el llibre ve de lluny.

Visualkultur.cat

M’he assabentat a través d’El futuro del libro de José Antonio Millán que del 12 de juny al 14 de setembre ja es podrà visitar l’exposició Visualkultur.cat al FAD. Vaig tenir l’oportunitat de veure-la a Frankfurt i celebro que arribi a Barcelona. Els comissaris, Vicenç Altaió i Daniel Giralt-Miracle, han aplegat una generosa antologia de llibres d’artista elaborats a casa nostra. Dels llibres més convencionals, com el text d’un escriptor com Joan Brossa il·lustrat per un artista com Antoni Tàpies i que ha estat imprès sobre paper d’elaboració artesanal, als que experimenten amb la forma —desplegables i pop-ups— o el material —fusta i vidre— o la disposició del text o etc. i d’aquesta manera aconsegueixen crear fascinació i estranyesa amb l’atenció del llibre com a objecte, sense menystenir-lo com a transmissor de paraules o d'idees.

Mes-Plec

L’encert de la mostra és que no es limita tan sols al llibre d’artista: s’hi inclouen també algunes fites del disseny editorial català a càrrec d’editorials amb una trajectòria exemplar com Actar, Edicions de l’Eixample o Gustavo Gili entre d’altres, a més a més de revistes mítiques com Cave Canis, Dau al set, Èczema, etc.

La revista Cave canis tal com s'exposa a Visualkultur.cat

L'exposició —el catàleg de la qual ha estat publicat precisament per Actar— ha guanyat el premi de l'ACCA, Associació Catalana de Crítics d'Art, i a més a més compta amb un correlat virtual magnífic.