dimecres, de juliol 13, 2011

Cortázar y los libros

. dimecres, de juliol 13, 2011
3 comentaris

A la plaga de les editorials independents cal sumar també la plaga de les delicatessen, llibres petits de poques i gustoses pàgines. Ambdues plagues eleven el maldecap de col·locar els llibres al límit de la nostra paciència. El problema s’agreuja encara més quan les editorials independents també publiquen delicatessen. És el cas Cortázar y los libros, de Jesús Marchamalo, bibliofrènic que ja havia aparegut per aquest blog amb un artefacte similar

Jesús Marchamalo no tan sols ha gaudit del privilegi d’escrutar a pleret la biblioteca de Julio Cortázar, autor de la sempre molt admirable Rayuela, sinó que també ha tingut el plaer d’escriure sobre aquest privilegi i publicar-ho. El resultat és un llibre que només podia ser deliciós. Les anècdotes amb les dedicatòries, les anotacions al marge —de l’admiració a la disputa—, els dibuixos, les formes de senyalar la propietat d’un exemplar, les flors i els tiquets desats entre les pàgines, les inevitables taques d’humitat, les fotografies que ho il·lustren tot plegat, etc. superen amb escreix el temor de la repetició, que siguin previsibles de tan llegides en tants llibres sobre llibres, i aquest és el gran mèrit de l’autor.

La brevetat esperona la imaginació i no he pogut evitar les especulacions, com ara sobre el fet que Cortázar posseís gairebé tots els llibres de Jorge Luís Borges però que de molt pocs es pugui concloure que els va llegir i que només dos o tres conservin alguna mena d’anotació. Cal tenir en compte que es tracta d’una biblioteca nòmada, i que entre els trasllats, els viatges i les amistats es van perdre molts llibres, alguns dels quals serien reemplaçats amb l’ànim de rellegir-los algun dia. A propòsit d’això:
     Me gusta contar esta historia que leí de Aurora y Julio. Viajaban a mediados de los años cincuenta por Italia, moviéndose en tren de una ciudad a otra. Y para no cargar peso innecesario decidieron comprar los libros en los quioscos de las estaciones. Elegían ediciones baratas, de papel basto y mal encuadernadas, que leían juntos, a medias, durante los trayectos. Comenzaba casi siempre Julio, que, al terminar una página, la arrancaba del libro y se la pasaba a Aurora, que la leía allí, a su lado y después la arrojaba por la ventanilla.
     Siempre me ha parecido una metáfora aquella biblioteca volandera, secreta e invisible, de Cortázar; las hojas arrastradas por el viento.
Jesús Marchamalo ha anunciat fa poc al seu blog —El don de la impaciencia— que està repassant les proves del seu proper llibre —Donde se guardan los libros, a l'octubre a Siruela—, on escrutarà les biblioteques d’altres escriptors. No sé si els demanarà per les seves biblioteques digitals i si entre els volums de paper hi haurà algun dispositiu de lectura de llibres electrònics. No sé tampoc com seria un llibre com aquest sobre Cortázar si s’escrivís d’aquí a cinquanta anys sobre un autor que ara tot just comenci a publicar, de quina manera escrutaria la biblioteca —o les biblioteques— digitals, quina mena de textualitat mutant recolliria anotacions i dedicatòries o en quines circumstàncies es produiria la pèrdua de llibres —¿un nou format de publicació digital que convertiria en una antigalla l’anterior? ¿un canvi de paradigma impensable ara mateix? ¿la davallada del llibre com a concepte a favor d’altres eines de creació i difusió de la literatura?

Tampoc no sé quina anècdota fascinant causaria la mateixa emoció que imaginar la trajectòria dels fulls que Julio i Aurora llançaven per la finestra del tren.

dilluns, de juliol 04, 2011

El llibre que tothom que mantingui un blog hauria de llegir almenys una vegada en la vida

. dilluns, de juliol 04, 2011
7 comentaris

Fa poc que s’ha reeditat Ortotipografia: Manual de l’autor, l’editor i el dissenyador gràfic de Josep M. Pujol i Joan Solà a un preu molt assequible, si tenim en compte el gran profit que se’n pot treure. Tot i que està pensat per a la impremta i, més concretament per a l’edició de llibres, està ple d’indicacions molt útils a l’hora de resoldre dubtes que es puguin presentar en la publicació —i per tant en l’autoedició— de blogs. Encara que la primera edició és del 1995, l’objectiu dels autors es manté vigent:
Amb l’adveniment de l’autoedició, el pas intermedi de transvasar el text des del paper a la tipografia ha desaparegut, i de cop l’autor s’ha trobat exercint inopinadament la feina artesanal dels antics caixistes i linotipistes. Paradoxalment, la tecnologia, que l’havia foragitat del taller de Gutenberg, l’ha tornat a incorporar, a través de la pantalla de l’ordinador i sense demanar-li permís, a món d’aquesta autèntica artesania industrial que continuen sent, malgrat tot, les arts gràfiques.

Els blogs ofereixen més limitacions que qualsevol programa d’edició de textos, però també tenen particularitats ortotipogràfiques que no estan recollides en aquest manual. Entre una cosa i l’altra, hi ha 430 pàgines que condensen segles d’una tradició que aspira a passar desapercebuda:
I parlant de la tradició, algun lector potser trobarà que en aquest llibre li concedim un pes massa considerable. Ningú no se n’ha de sorprendre, ans al contrari: això és positiu (i en gran mesura inevitable) si tenim en compte que estem parlant de tipografia del llibre, és a dir, de tipografia que ha de vehicular un missatge generalment llarg i complex, que exigeix un esforç de lectura important i continuat, i que per tant ha d’esborrar-se davant dels ulls del lector com els bons majordoms saben esborrar-se de la vista del senyor. Doncs bé: només la tradició és capaç de convertir en transparent la lletra impresa, com ens torna invisibles els objectes quotidians que hem d’utilitzar sense haver de saber que ho fem. En el món del llibre, l tradició no és un pes mort ni un pretext per al plagi sinó un element funcional.

Aquesta invisibilitat de l’ortotipografia, que dóna tot el protagonisme a la fluïdesa del text, és pertinent també en els blogs. Malgrat que els textos siguin generalment breus, el cas és que se sol seguir diversos blogs —visitant-los, és clar, però també a través de la sindicació— i que aquesta lectura es combina amb la d’altres publicacions digitals. Per aquesta raó, un mínim consens i bon gust en l'edició afavoreix l’accés al text —l’atenció— i disminueix les distraccions.

Precisament la invisibilitat de les convencions fa que la lectura d’aquest llibre sigui molt gratificant: de l’ús dels guions i guionets a la manera de citar un text o una font bibliogràfica, hi ha tot de detalls que constantment passen desapercebuts davant dels nostres ulls i que els autors analitzen amb un rigor i amb un sentit de l’humor que llimen l’aspror que podríem esperar en un manual, i que converteixen aquesta obra en una mena d’enciclopèdia de lectura amena i profitosa. Un ideal assolit.