Blog en crisi creativa

Cal anar amb compte amb el Facebook. Vaig escriure al mur que el proper apunt seria sobre Dublinesca i, de fet, tenia un munt d’idees molt engrescadores al voltant del personatge més complex d’Enrique Vila-Matas.




El problema és que calia transformar-les en text i després de molta estona intentant-ho em vaig adonar que ja no em semblaven tan engrescadores i que potser calia prendre més distància encara —fa dos mesos que vaig devorar el llibre— i el mur va ser testimoni del canvi de plans.

El nou objectiu era Eros: La superproducción de los afectos d’Eloy Fernández Porta, un assaig espectacular sobre les transaccions sentimentals a l’era Afterpop. Però calia documentar l’apunt i la recerca d’un passatge concret de la Chanson de Roland en l’edició de Martín de Riquer, publicada a El festín de Esopo l’any MCMLXXXIII, es va convertir en un agradable retorn a l’èpica medieval. El meu exemplar del llibre, primer de la «Biblioteca Filológica», mantindria un cert aire venerable si no fos per les anotacions, sovint ingènues, que recorden la inevitable etapa medievalista que tothom sol gaudir. Un altre canvi de plans? Le Royaume oublié de Jordi Savall i La Capella Reial de Catalunya semblava convidar-me a seguir el camí medieval. Al cap i a la fi, l’amor és un invent del segle XII, com se sol dir.

Però la música dels trobadors va ser, finalment la banda sonora de L’estil Quaderns Crema, que es pot veure fins al 22 de juny a la Biblioteca Jaume Fuster. Una exposició senzilla i molt atractiva que em va permetre recordar tants llibres i, per tant, la gratitud envers Jaume Vallcorba per tantes hores de lectura. Com que vaig penjar tres fotografies de l’exposició al Facebook amb el pretext que n’ultilitzaria alguna al proper apunt, que és aquest, no tinc més remei que complir la paraula de mur:


Avui m’he adonat que la culpa de tota aquesta indecisió és d’en Salvador Macip. La seva proposta de celebrar el Dia del blogaire en crisi es deu haver instal·lat confortablement en el meu teclat i no tinc cap altre remei que conjurar-la amb un apunt. A veure si me’n surto.

Maletes perdudes

Quatre fills com quatre maletes perdudes abandonats a quatre ciutats de quatre països diferents i la identitat desconeguda d’un pare desaparegut. Cada fill amb una mancança fonamental que junts tracten d’omplir amb la recerca del pare, una recerca que es converteix en moltes històries perfectament integrades entre sí, com les tessel·les d’un gran mosaic que només es pot contemplar a una certa distància, ni massa lluny ni massa a prop, per captar què representa. Maletes perdudes de Jordi Puntí és una gran novel·la, empesa pel desig d’explicar històries, que provoca desconsol quan les pàgines finals certifiquen que s'acaba, però que també ofereix el consol de pensar-la molt de temps després de l’última pàgina, perquè la lectura es prolonga més enllà del llibre.

Gabriel Delacruz és el pare, el gran protagonista absent de la novel·la, la vida del qual serà imaginada, reconstruïda, organitzada i explicada pels fills a partir dels testimonis i dels indicis que aconseguiran reunir durant la recerca. D’aquesta manera, penetraran en la foscor de la postguerra i descobriran la crueltat i la impunitat dels vencedors i l’esperit de supervivència dels vençuts a partir d’un lloc: la Casa de la Caritat, amb els orfes de la Guerra Civil. Una mancança històrica fonamental que revelarà la seva naturalesa més tard, quan en Gabriel i el seu amic, en Bundó, recorrin Europa i la percebin en forma de fractura entre la Barcelona franquista i una Europa que assisteix a un esclat incontrolat de llibertat.

L’amistat entre en Gabriel i en Bundó es va forjar a l’orfenat i va continuar molts anys després, al camió de mudances. Aquesta amistat és l’únic compromís personal que en Gabriel serà capaç de mantenir: una altra mancança fonamental, que no es desvelarà fins al final, explica la impossibilitat de comprometre’s amb ningú més. Ni tan sols amb les mares dels seus fills. En Gabriel, de fet, malgrat les històries que graviten al voltant de la seva història, sembla un home sense atributs, que es deixa arrossegar per les circumstàncies. I en les coses de l'amor no sol prendre la iniciativa: es deixa seduir. El cas de la Mireille, la mare d’en Christophe, em sembla especialment clar: una noia de poble, una estudiant excel·lent que arriba a París, a la Universitat, just abans del maig del 68, que descobreix de sobte la fascinació del compromís polític, la revolució, i que quan es troba amb en Gabriel, un camioner tercermundista i ben plantat, hi projecta un garbuix de desitjos que es correspon amb la confusió i els anhels del moment que viu. En Gabriel es limita a acceptar la situació, a ocupar el lloc de la mancança provocada pels desitjos polític i afectiu, i part dels seus esforços s’adreçaran a no alimentar l’esperança d’un compromís major. Durant un temporada, aprofitarà les mudances per visitar les dones i els fills a París, Frankfurt i Londres. Més tard, a Barcelona, mantindrà una cosa semblant a una família durant una temporada.

Les caixes que en Gabriel, en Bundó i en Petroli sostreuen de les mudances, i que en Gabriel registra escrupolosament, es corresponen a la segona part amb les maletes perdudes que la Rita, la mare d’en Cristòfol, sostreu de l’Aeroport. Representen la pèrdua que en algun moment va originar la mancança fonamental que defineix els personatges. Rere el desig d’investigar i desvelar que empeny els cristòfols a explicar tantes històries que s’entrellacen amb la història del pare hi ha la remor constant d’aquestes mancances. Per sota d’aquesta felicitat de narrar, que pren recursos de tots els gèneres literaris —de la novel·la de lladres i serenos a la novel·la fulletonesca—, que administra admirablement el tempo narratiu —de la velocitat d’una persecució durant la revolta del maig del 68 a la dilació deliberada dels fets que tenen a veure amb la Rita i en Cristòfol a Barcelona: "Els fets! Els fets! A l'Aeroport!"—, que canvia sàviament de to —la modulació dels sentiments és tan diversa i subtil que resulta difícil exemplificar-la entre guions—, hi ha les maletes perdudes dels personatges principals i secundaris —del trauma de la mort a la simple anècdota. I sempre la relació entre l’individu i la Història.

La ciutat de les finestres

En Pol arriba il·legalment a la Ciutat del Sud. Si el protagonista de La nau ens descobria un enginy interestel·lar i narrar la novetat formava part natural de la novel·la, en Pol, en canvi, torna a una ciutat no gaire diferent de l’altra on havia viscut els darrers anys. La ciutat de les finestres va, doncs, més enllà que La nau a l’hora de suggerir i elidir dades sobre l’ambient que envolta els protagonistes i de convertir les incògnites en part substancial de la narració. El món després de la devastació, un futur possible o un passat descartat: Pau Planes aconsegueix que les conjectures al voltant de les causes que han fet que la Ciutat del Sud sigui com és formin part de l’entrellat de la novel·la. Cada capítol és un moviment en el joc del protagonista per integrar-se de nou a la ciutat, ja sigui en el grup d’amics o en el món laboral, de manera que el món que coneixia s’acara amb els canvis del món que retroba però sense explicar mai del tot com és que les coses són així.

Pau Planas explica al seu blog, per exemple, l’origen d’un motiu recurrent a La ciutat de les finestres: la proliferació de canals de televisió. Un motiu que neix com a crítica de l’actual proliferació de canals amb una programació banal i repetitiva que ha de cobrir vint-i-quatre hores al dia amb produccions barates. Però la funció d’aquest motiu a la novel·la va molt més enllà de la simple crítica a l’actualitat, i no tan sols perquè l’exagera amb una gran elegància, sinó també perquè té a veure amb la passivitat de la població davant d’un poder invisible i omnipresent. La Ciutat del Sud està fragmentada en barris que mantenen una comunicació molt precària entre si: un pont, un abocador d’escombraries, les vies abandonades del ferrocarril... Els canals no emeten informació fidedigna ni sobre els barris ni sobre res que provingui de l’exterior: contribueixen a mantenir un món fragmentat. La televisió contrasta amb una absència notable: internet; un fet coherent amb la visió d’una ciutat esquerdada tant per les dificultats per anar d’una barri a un altre com per la indiferència d’una població que difícilment pot aspirar a gaire cosa més que a sobreviure. La infraestructura que caldria per mantenir les connexions a internet és impensable.

La ciutat de les finestres està plena d’altres motius sorprenents que contribueixen a crear la seva pròpia coherència narrativa: l’estratègia de Pol per triar el pis on viure, la seva primera feina, l'aspecte d'una botiga, la feina de cobrador de morosos del seu amic en Lluís, etc. Fins i tot en un gir argumental que no revelaré, el pas d’una situació a una altra està perfectament integrat en l’entrellat: de sobte, la textura de la narració canvia, com si l’aire hagués patit un canvi progressiu de densitat i la lectura s’hi mogués a un ritme diferent; els noms propis de persones o de carrers desapareixen i són substituïts per denominacions genèriques i la novel·la sembla fins i tot canviar de gènere narratiu. Un gir que no grinyola en cap moment gràcies a la prosa de Pau Planas, que oscil·la entre la precisió narrativa i el detallisme al·lucinat, entre l’explicació i l’al·lusió, i que mostra a un escriptor que ja ha trobat un estil propi excel·lent.

Llegir Lolita a Hardborough

El poder sovint roman invisible: sembla respectar les regles de joc, les lleis, i es percep com una cosa més o menys legítima, natural, més o menys acordada entre tots. Però el poder no pot evitar mostrar la seva força i la manera més clara de desvelar el seu rostre és actuar amb arbitrarietat. Tant se val que sigui amb una acció benèvola, com indultar un sol reu entre centenars que comparteixen la mateixa situació, o que sigui una acció perversa: en tots dos casos es tracta d’elevar-se per sobre de les lleis, les quals serien un simple convenció que mantenir l’ordre que li convé. Però el poder no és tan sols una abstracció que ens permet parlar-ne amb comoditat: s’encarna en persones que l’exerceixen i que utilitzen l’arbitrarietat per assenyalar el lloc de preeminència que ocupen.

La librería de Penelope Fitzgerald és la història d’una dona que s’enfronta a una decisió arbitrària amb lucidesa. La instal·lació d’una llibreria a Hardborough, un poblet aïllat de la costa anglesa, es converteix en una contrarietat per a la senyora Gramart, qui pensava destinar el local que havia triat Florence Green, la llibretera, a sala d’exposicions per tal que l’aristocràcia de la zona pogués exhibir el fruit de les hores ocioses obtingudes gràcies a segles de rendes i privilegis: aquarel·les i olis que reproduïen fins al fastig els mateixos paisatges, marines i postes de sol. L’oposició principal és, doncs, entre un negoci establert gràcies a l’empenta d’una persona disposada a oferir un servei a un lloc on la demanda permetria mantenir-lo, amb esforç i perseverança, i les excrescències artístiques d’uns aristòcrates amb molt de temps lliure que aspiren a demostrar la seva superioritat imposant l’admiració general per una estètica carrinclona.

El capítol 7 de La librería es admirable: la senyora Gramart entra per primer cop a la llibreria amb els seus aires de superioritat caciquil i “la tienda se transformó en un silencioso campo de batalla en medio de una tregua”. Un treva que no durarà gaire: Florence Green pateix l’atac inesperat d’un pintor ociós, entrebanc inesperat que no li permet negociar d’acord amb les normes de la cortesia els límits de l’arbitrarietat de la senyora Gramart —que consisteix a saltar-se deliberadament les normes que regulen el funcionament de la biblioteca que també hi ha a la llibreria—, situació que es resol amb una declaració implícita de guerra. Florence Green decideix llavors tirar endavant una tàctica que resultarà molt eficaç durant un temps: trobar un aliat poderós i fer una demostració de força amb un aparador dedicat a Lolita de Nabokov. La senyora Gramart intentarà utilitzar la llei per enfonsar la llibreria, però l’èxit de Lolita demostra l'anacronisme de les seves pretensions: l'avantguarda i l'escàndol de Nabokov contra l'art purament decoratiu i previsible; i el fracàs l’obligarà de nou a desvelar la naturalesa arbitrària del seu poder.

Penelope Fitzegarld utilitza tant l’el·lipsi com el detall de manera magistral. La descripció de l’ambient i dels personatges estableix la xarxa de relacions de poder que sotmet els personatges, amb molts moments d’una gran força literària sobre tota mena de qüestions: com organitzar una llibreria, el fracàs en la construcció d’una urbanització, un passeig per la costa, una conversa amb el senyor Brundish, l’experiència adquirida en una llibreria de ciutat, etc. Però ara m’agradaria triar la pàgina 17, on troba un recurs molt eficaç per descriure l’aïllament de Hardborough:

El propio pueblo era una isla entre el mar y el río, que murmuraba y se plegaba sobre sí mismo en cuanto sentía que llegaban los fríos otoñales. Cada cincuenta años o así perdía, como por descuido o por indiferencia hacia semejantes asuntos, algún medio de transporte. En 1850 el Laze había dejado de ser navegable, y los muelles y los ferrys se habían ido pudriendo hasta desaparecer. El puente colgante se había caído en 1910, y desde entonces había que hacer diez millas más por Saxford para cruzar el río. En 1920 cerró el viejo ferrocarril. Casi ningún niño en Hardborough, todos excelentes nadadores y buceadores, había subido a un tren. Miraban la desiera estación de la LNER con una admiración supersiticiosa.

Mentrestant, els cacics locals, la casta dirigent gelosa dels seus privilegis, pintava la romàntica decrepitud del poble.

Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010

Com sol passar, primer va ser la idea, després el premi i finalment les bases.


1. Martín d’El Ojo Fisgón i Alícia de De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó van tenir la gentilesa de d’atorgar a aquest blog el premi Vale a pena ficar de olho nesse blog, cosa que m’alegra molt i els agraeixo de tot cor. Sobretot perquè m’han donat la idea de modificar aquest premi i convertir-lo en el premi blogosfèric més feliç de Catalunya, el Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010.


2. En un rampell de gratitud, proclamo que els guanyadors del Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010 són:

• Baudelairianismes
• Noms de lletres
• Bloguejat
• El blog del senyor Boix
• Entrellum
• Plagueta de Bord
• Llibreria l’Illa
• L’Aranya Llibreria
• L'efecte Jauss
• Saragatona
• Gazophylacium ɯnıɔɐןʎɥdozɐb
• The Daily Avalanche

3. Les bases:

a. Participaran al Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010 tots els blogs que hagin contribuït a la difusió del Premi Exhaurim-lo! 2010, atorgat a Males companyies de Marc Cerdó.

b. Guanyaran el Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010 tots aquests blogs.

c. La convocatòria restarà oberta fins al 12 d’abril de 2011 .

d. Qualsevol blog que contribueixi a la difusió del Premi Exhaurim-lo! 2010 fins a l’expiració de la convocatòria guanyarà també el Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010.

e. Serà imprescindible el respecte envers el guanyador del Premi Exhaurim-lo! 2010, independentment de l’opinió que es publiqui sobre Males companyies.

f. Serà imprescindible la col·laboració dels internautes per afegir els blogs que compleixin les bases del Premi Visitem-los i subscrivim-nos-hi! 2010 i que m’hagi descuidat d’incloure-los-hi.

g. El premi consisteix en una crida local però universal a visitar massivament els blogs guanyadors i sindicar-s’hi.

Raimundus, christianus arabicus

Ramon Llull a Ficcions enfora!

A Ficcions enfora! no podia faltar Ramon Llull, un dels autors més internacionals de la literatura catalana. L’exposició Raimundus, christianus arabicus permet, a més a més, acostar-se a la complexa transmissió textual de la seva obra. Una història fascinant, dels manuscrits contemporanis a la impremta i més enllà, entre obres legítimes i atribuïdes. La part que més em va agradar va ser el punt multimèdia, on es mostraven de manera molt atractiva les intervencions que copistes i lectors havien anat deixant sobre les pàgines. Em sembla que aquest material no es troba a internet i crec que seria molt encertat facilitar-ne l’accés a través de la xarxa, no tan sols per difondre l’obra de Ramon Llull sinó també perquè il·lustra aspectes molt interessants de la història de l’escriptura i de la lectura.

Ramon Llull contempla la seva exposició.

L’exposició es compon de vint-i-quatre plafons que han viatjat des d’Alger amb escales a Barcelona, Palma, Perpinyà, Lleida, Rabat, Torroella de Montgrí i, de nou, Barcelona, al vestíbul de la Universitat de Barcelona, a la Plaça Universitat, on romandrà oberta fins al 25 de maig. Les característiques del muntatge permeten que, emulant a Ramon Llull, la mostra continuï el peregrinatge per altres ciutats. Com a singularitat, la Biblioteca de Lletres ofereix a l’entrada una selecció bibliogràfica que permet resseguir la fortuna editorial de Ramon Llull fins als nostres dies i, a l’interior, algunes obres impreses dels segles XVI al XVIII. Un grup de bloggers afortunats va organitzar una expedició a la UB i va poder accedir al fons de reserva, on es troben els manuscrits més antics i els incunables: un luxe que em causa no poca enveja. M’he d’acontentar amb el catàleg d’una altra exposició: Ramon Llull: Història, pensament i llegenda que es va poder veure a Palma entre el 2008 i el 2009, amb tot d’il·lustracions que permeten acostar-se a la transmissió textual de la seva obra i, com diu el títol, a l’evolució de la seva llegenda. Una transmissió que s’ha enriquit recentment gràcies a dues traduccions publicades per l’editorial Barcino: Vida coetània a l’anglès i Doctrina pueril a l’alemany; més Llull enfora!

Ficcions enfora!

El so esmorteït de Les Tres Bessones en turc o de Tiefland —Terra baixa en alemany— creaven una atmosfera d’irrealitat a Ficcions enfora! No hi havia ningú més a l’exposició del Palau Moja i a la sensació de privilegi per gaudir-ne en exclusiva s’hi afegia un cert neguit, com si les portes de l’impossible poguessin obrir-se en qualsevol moment i d’una boira misteriosa sorgís la Literatura Catalana amb forma humana o de deessa intemporal i em convidés a prendre el te i a parlar de les seves coses, com ara que darrerament es nota una mica difuminada davant dels miralls, com si li calgués fer-se una revisió de la vista o com si es trobés cada dia més indefinida, especialment en relació amb el concepte de literatura, preocupació que comparteix amb les seves col·legues de tot el món. Per sort, la imatge d’un home que llegia assegut en un sofà en flames em va fascinar i vaig oblidar la conversa impossible que m’hauria obligat a penetrar en sofisticades elucubracions sobre quina cosa sigui la literatura a l’era d’internet.




El títol de la il·lustració bé podria ser Llegir en cas d’incendi, com el programa amb blog de Ràdio Cornellà, però Alademosca il·lustració ha preferit titular-la “Límits i exploracions”. Em sembla un exemple excel·lent la manera com els comissaris Esteve Miralles i Enric Gallén han abordat el principal problema de l’exposició. El tema és mostrar el bon moment que viu l’exportació de ficció en català: del llibre infantil al teatre passant per la novel·la. Un tema al qual potser li escauria més un suplement cultural amb tot de dades i gràfics que les sales d’un palau. Però aquesta dificultat s’ha resolt molt bé, amb contenció i bon gust. L’única part que grinyola una mica és el mapamundi on s’assenyalen els països on han estat publicades les traduccions d’algunes obres significatives: s’assembla molt als mapes bèl·lics d’una cúpula militar que estudiés les estratègies per dominar el món. Potser caldria mirar-lo amb ironia.

El mapamundi, qualsevol cas, estableix la intenció de Ficcions enfora!: la propaganda. No es tracta, evidentment, d’una propaganda destinada al mercat internacional sinó que està adreçada al consum intern: a demostrar que si més enllà de l’àmbit lingüístic català hi ha tants lectors que s’interessen per la nostra literatura és perquè hi ha obres que realment valen pena. Quin seria, doncs, el públic objectiu de l’exposició? Als qui llegim autors catalans habitualment no cal que ens recordin que hi ha obres, com se sol dir, d’alt nivell internacional: prou que ho sabem. Als provincians que conreen la mandra lingüística i perceben la literatura catalana amb la lent del prejudici jocfloralesc difícilment se’ls pot convèncer de res, encara que tan sols impliqui el petit esforç de llegir en una llengua que no els costaria gaire de conèixer millor. Entre els uns i els altres hi hauria el públic potencial de l’exposició. Potser per això em trobava sol a Ficcions enfora! Perquè si tenia la sensació que en qualsevol moment podria prendre el te amb la Literatura Catalana en persona, veure les sales plenes de gent interessada en descobrir bons llibres hauria estat simplement fabulós.

Arts Libris

El diumenge posterior a Sant Jordi em temptava molt el suggeriment d’en Pere que, des de Saragatona, m’animava a passejar pel Parc de la Ciutadella per descansar de tants i tants llibres portats amunt i avall. Però era l’últim dia de la Fira Arts Libris a l’Arts Santa Mònica i, malgrat la saturació llibresca, vaig optar per no perdre l’última oportunitat de veure i tocar llibres d’artista, edicions artesanals i d’avantguarda, fanzines, llibres sobre llibres i llibres que no puc encabir en aquesta classificació inútil; publicacions que em sonaven poc o molt o que només havia vist en catàlegs o a internet i que a Arts Libris vaig trobar aplegades en un únic lloc.

Com que es tractava d’una fira i no d’una exposició, hi havia poques peces històriques i, per tant, moltes coses per descobrir, entre editorials insospitades i editorials conegudes que oferien les darreres novetats. Com Edicions 1010, Les livres de François Righi, Éditions Jannink, Ximena Pérez Grobet, Tinta Invisible Edicions, tiendaderecha, Murtra Edicions —amb l’inaccessible Esmolar la garrova de Biel Mesquida i Sandra Lehnis—, i moltes altres.

Si el llibre tradicional és un vehicle per a la difusió de la paraula, el llibre d’artista i l’edició d’avantguarda tendeixen a restar al marge del món editorial tradicional. El text de vegades és un simple pretext per demostrar l’habilitat en l’ús de materials, de tècniques d’impressió i de disseny gràfic, més o menys a prop de sentit de les paraules. En altres ocasions, però, s’aconsegueix l’harmonia entre tots els oficis del llibre i el resultat és admirable. I no necessàriament car: dels incombustibles Naufraguitos de Ceferino Galán al Col·lectiu Grrrr passant per Ilu.Station, eren moltes les opcions de trobar fanzines i llibres d’elaboració més modesta però igualment esplèndids.