La nit de les papallones

A La nit de les papallones, la narració flueix com onades hipnòtiques que rompen constantment contra l’objecte del desig: la Carla, una nínfula que trasbalsa la nit barcelonina d’abans de la dissolució del franquisme. El narrador n’evoca la trajectòria a partir de la notícia de la seva mort i recorda com ella va obrir una esquerda entre els espectacles tronats que predominaven llavors fins a fer-se un nom. Quan la descobreix a la Bodega Apolo, la Carla es despulla ”seguint el ritme malenconiós i enyoradís de la cançó” amb uns moviments lliures que desconcertaven l’audiència, fins que

finalment el vestit li lliscava pel cos, com si mostrant-se al públic en roba interior també negra fes un acte absolutament dolorós, necessari i sincer.

Vaig quedar fascinat. Amb els anys i per damunt de la rutina havia vist bones actuacions, però mai res m’havia semblat tan intens, de format tan senzill i alhora tan potent com aquella noia.

El narrador, periodista, aviat parlarà de Carla a les pàgines del diari i contribuirà amb les seves cròniques nocturnes a donar forma a la fama de la nova estrella.

Veure-la actuar aquella nit va ser una revelació. Semblava fràgil i vulnerable, però jo intuïa en la Carla una força interior sense la qual no era possible la bellesa d’aquella actuació que no volia dir res i que tanmateix ella dotava de sentits que es multiplicaven a mesura que passaven els segons.

La fascinació es tradueix l’evocació constant, en la repetició amb variacions, del moviment del cos a les actuacions. Però sobretot es tradueix en la manera com Jordi Coca organitza el relat del narrador: com seguint el ritme malenconiós i enyoradís dels records, de l’època en què ell era jove i la Carla personificava un dolorós desig de llibertat, arriba a admetre que la fascinació inicial i el pretext professional emmascaraven el desig. Un relat que segueix l’evolució artística de la Carla: a El Molino o La Cúpula, la caiguda, la recuperació, el retorn i la desaparició final. Una evolució que és també un recorregut per la nit barcelonina, de la sofisticació del Bocaccio als tuguris del Barri Xino, i que es també la crònica de l’ambient que preparava la transició. Una petita revolució en el music-hall que forma part d'un esclat artístic sincronitzat amb esperances i mutacions i frustracions. Fins que el relat mateix esdevé també un acte absolutament dolorós, necessari i sincer. La revelació d’aquella primera nit era també una forma d’escriure, el correlat narratiu de l’estil de la Carla sobre l’escenari.

Potser el tret més representatiu sigui la rara contenció d’una dona sobre taules on predominaven les plomes, els lluentons, les repeticions, les màscares de maquillatge. Una contenció que Jordi Coca trasllada a la novel·la de manera subtil i contundent. El narrador, després d’haver rebutjat l’oportunitat en alguna ocasió per mantenir intacte l’objecte del desig, sucumbeix:

A l’habitació hi havia un matalàs a terra amb uns llençols de color granat completament arrugats i ella s’hi va ajeure vestida, amb les mans al cap, tapant-se els ulls. Em va demanar que apagués el llum i li vaig treure les sabates i els texans. Després em vaig estirar al seu costat i al cap de poc la Carla em va començar a besar la boca. Jo em vaig despullar, ella es va treure el jersei i el tanga. Jo estava nerviós, tenia mala consciència, la Carla estava borratxa, jo no sabia si ella era prou conscient del que feia, però la desitjava com mai no havia desitjat ningú i ens vam lliurar a fer l’amor molt lentament. M’agradava la suor del seu cos, el gust fort de la boca, el tremolor de les parpelles, l’olor dels cabells, els comentaris que feia... en un moment determinat em va preguntar:

«Tú y yo ya habíamos follado antes, ¿verdad?». I jo la vaig enganyar dient-li que sí, vaig tancar els ulls i em vaig deixar anar.

Un moment decisiu, una experiència cabdal, concentrada en un sol paràgraf. Breu però ple de sentit quan s’hi arriba després d'haver gaudit les cent quaranta-tres pàgines anteriors. Exactament com l’instant fugaç en què la Carla juga a baixar una mica més el tanga mostrant la seva vulnerabilitat. Sense oblidar la frase, esmolada com un coltell, amb què la Carla mostra una inconscient i brutal indiferència, l’absoluta inaccessibilitat malgrat tot.

Pepe Sales

Pepe Sales adorava les paraules, paraules que convertia en fetitxe, uns fetitxes que convoquen l’experiència exacta i la converteixen en cançó. És així que picos, trena, xabolo flueixen en els versos de la primera de les 50 cançons d’amor i droga incloses a Sense re, sense remei. Hi ha aspirants a poeta que escriuen versos a cop de diccionari. Pepe Sales escriu a cop de vida; escriu Lulú Martorell:

Poc mesos abans de la seva mort, ja ben fotuts, tractant d’animar-nos mútuament el Pepe i jo ens vam proposar recopilar la seva dispersa lírica, tan sincerament astuta com volgudament malgirbada, en un recull poètic amb cara i ulls. “Almenys, hauríem d’arribar a recordar-ne unes 50!”, va suplicar. “Que seran les meves 50 estimades cançons d’amor i droga, que no d’amor i de droga, que és molt diferent.”

Un sprint final, una contrarellotge, un mullar-se encara més burxant en les penes glorioses perdudes. Re-creant els versos escampats pel cap.

Les notes de Lulú Martorell aspiren a dilucidar el sentit d’algunes paraules situades en el mapa vital de Pepe Sales, una brúixula per als qui ens sentim perduts en la fascinació. Sembla natural, doncs, afegir fragments dels dietaris del poeta —Dietari del 79, Mútua de Terrassa 1989, Vallclara 1988— cartes, fotografies i pintures a Sense re, sense remei, perquè al cap i a la fi l’obra de Pepe Sales és sobretot una actitud. Una actitud difícil d’explicar. D’acord que sovinteja els límits de les perifèries fins a endinsar-s’hi, però sobretot difícil perquè tot llegint-lo apareixen els matisos d’una època i els seus herois, una bohèmia perplexa que la sida es va endur per sempre, un món perdut on el desig era sempre anar més enllà amb la complicitat dels col·legues.

Els col·legues fan de Pepe Sales un fetitxe a Pobres pobres que els donguin pel cul, fetitxe que convoca l’experiència exacta d’un temps i la converteix en una alegria, una enyorança i un cert desconsol.

Fragment de Pobres pobres que els donguin pel cul.

El documental es pot veure complet a la web de tv3

Més Frankfurt

La Fira serveix per descobrir noves estratègies comercials

Frankfurt 4.1

Sense ànim d’elaborar una enquesta vaig demanar a alguns editors independents si coneixien bé el sector 4.1, el meu favorit de la Fira del Llibre de Frankfurt. La resposta, si bé no és representativa, em sembla significativa: no. Aquest sector és on es troben les millors editorials de llibres d’art i disseny. De les més grans i convencionals a les més avantguardistes en l’ús de nous materials i dissenys. És la zona de la Fira on es percep més intensament el valor del llibre com a objecte i on crec que els editors poden trobar més idees per cridar l’atenció dels lectors pel seu catàleg. Hi ha editorials que ja treballen molt bé aquest aspecte, cada dia més important, i que han aconseguit que els seus llibres siguin fàcilment identificables tant a la taula de novetats com a les lleixes, però altres, amb una trajectòria també remarcable, podrien enviar-hi algú a tafanejar durant unes hores. Perquè el desenvolupament tecnològic en el món editorial no es limita al llibre electrònic: també influeix en l’edició tradicional i ofereix tot de possibilitats que anys enrere eren més costoses o, directament, impensables.

Cada dia estic més convençut que el llibre electrònic serà un format més junt amb la tapa dura o el llibre de butxaca. Editors i proveïdors anglosaxons comencen a oferir opcions interessants de distribució, i Edi.cat a casa nostra ha trobat una manera, trobo que provisional, de treballar amb les llibreries. La Fira de Frankfurt ha estat una font d’informació ben valuosa, si bé cal dir que com més informació es disposa sobre el llibre electrònic, més difícil resulta hores d’ara prendre decisions. En qualsevol cas, diria que és evident que el llibre de paper ha d’apostar per la singularitat a l’hora de transmetre determinats continguts, per guanyar valor com a objecte, de la mateixa manera que el llibre electrònic s’ha de singularitzar a l’hora d’adaptar-se a diferents dispositius de lectura. Un editor em comentava que per llegir vint minuts al metro en té prou amb el seu BlackBerry, que no li cal un aparell específic. Em sembla un exemple eloqüent sobre com s’hauria de plantejar tot plegat.


Argentina

Divendres al matí vaig assistir a una roda de premsa on s’explicava, en anglès, la situació del món editorial argentí de cara a la Fira de 2010, en què Argentina serà el país convidat. A banda de mostrar la vitalitat i la bibliodiversitat que gaudeix l’edició d’aquest país, es va presentar com a una gran oportunitat de negoci en l’àmbit de l’edició en espanyol. L’argument subjacent és que Argentina ja ha patit una gran crisi fa pocs anys i que ara estan més ben preparats que Espanya i Mèxic per superar la crisi actual i guanyar quota de mercat. Suposo que deu ser un argument com qualsevol altre quan es tracta de competir, encara que resulti com a mínim curiós si tenim en compte que els grans grups editorials argentins són Planeta, Santillana i Random House.


Però quan va acabar la presentació no vaig perdre el temps discutint sobre el repartiment de cap pastís. Em va semblar més interessant xerrar amb representants d’editorials independents com Libros del Zorzal, Beatriz Viterbo o Antropofagia de literatura o de si la invitació els resultava engrescadora.

Menys Frankfurt

Els editors i comercials també comentaven la Fira de la crisi: menys visitants, menys dies d’estada, menys subhastes, menys contractes, etc. Potser això es tradueix en menys títols i, per tant, que puguem treballar millor amb serveis de novetat més raonables.


Converses

Quan la informació flueix a través de la xarxa, quan moltes de les coses que he vist a Frankfurt ja em “sonaven”, ni que fos fugaçment, de navegar amb algun ordinador, arribo a la conclusió que la millor part de la Fira són les converses. Amb persones que conec, però que l’entorn firal ens anima a tractar temes que no parlem habitualment, i amb persones que només em trobo en determinats esdeveniments i en cites de treball, però que en acabat sempre trobem uns minuts per descansar i parlar de llibres d’una altra manera. És així que aprenc coses perdurables.

Frankfurt 2009

Ahir, les primeres hores a la Fira del Llibre de Frankfurt transcorrien a una gran velocitat. Calia atendre les cites concertades setmanes abans i trobar estones per escapar-me i descobrir llibres desconeguts, llibres que potser coneixia per la coberta i algunes dades d’alguna fitxa i que no havia tingut l’oportunitat de tocar-los, sostenir-los i adonar-me si valien la pena.

Transitava pel ritme dels pavellons, com l’ensopiment del 5.1, on es troben les editorials catalanes i l’Institut Ramon Llull, junt amb les editorials espanyoles, italianes, argentines, mexicanes, vaticanes, etc. Un ensopiment que de vegades es trenca per un convit a productes locals. Al 8.0, en canvi, hi ha molta activitat: s’hi troben els grans grups editorials de l’anglophonie, i moltes editorials independents, evidentment, i s’hi sent parlar totes les llengües del planeta. Al 4.1 bullen les editorials dedicades a l’art o al disseny, i al 3.0 hi ha les editorials alemanyes, un lloc que naturalment gaudeix de molts visitants.

Al 6.0 es troben les editorials xineses. A banda de les exposicions que es poden veure a la Fira i a tota la ciutat, i que no puc visitar per manca de temps, passejar una estoneta pel lloc on s’ubiquen tradicionalment em permet posar l’accent en un aspecte fonamental per explicar el pes del gegant oriental en el sector del llibre. Just al costat dels estands editorials i de drets d’autor hi ha les impremtes xineses, que ofereixen uns preus imbatibles i una gran qualitat en edicions de llibres d’art i il·lustració, fins i tot edicions de gran complexitat. Sense oblidar les impremtes d’altres països de la zona. Els grans grups editorials europeus i americans imprimeixen, doncs, ben lluny del lloc on s’editen els llibres i diria que no se’n parla gaire.

Entre descobriments, cares conegudes que no m’he pogut aturar a saludar, cites i problemes resolts o eternament pendents, arribava el final de la jornada i el cansament. Avui, ben d’hora, he assistit a una de les sessions que presentaven Argentina com a convidada d’honor de Frankfurt 2010 i a una xerrada destinada a compartir noves eines de negoci amb altres llibreters europeus. Resten poques hores per abandonar Frankfurt i encara cal fer moltes coses.

Teoria de l'escriptura

El trazo: Teoría de la escritura de Gerrit Noordzij parteix d’una constatació aparentment simple per plantejar una proposta agosarada. L’harmonia d’una línia d’escriptura depèn la forma de l’espai en blanc:

Los diferentes tipos de escritura, con sus distintas construcciones y trazos diferentes, solo pueden compararse entre sí en función del blanco de la palabra, ya que toda comparación requiere un punto de referencia que permita la comparación de los elementos. El blanco de la palabra es el único componente común a todos los tipos de escritura. Este tipo de referencia es válido tanto para la escritura manual como para la tipografía, para la escritura antigua como para la moderna, así como para la escritura occidental y la de otras culturas. En resumidas cuentas, es válido para la escritura en general.

A partir de l’espai en blanc arribem a la principal contribució que ha defensat Gerrit Noordzij al llarg de la seva carrera: la continuïtat sense fissures de l’escriptura, sense distingir entre escriptura a mà i escriptura tipogràfica. D’aquesta manera, és possible estudiar la petjada dels usos cal·ligràfics en les fonts tipogràfiques i establir comparacions entre estils i fonts que mostren una continuïtat de preocupacions i solucions a problemes similars.

La historia del romain du Roi es un buen ejemplo de esto. El romain du Roi fue tallado en 1700 siguiendo las directrices de una comisión científica. La propuesta fue elaborada sobre una cuadrícula, la manera tradicional de trasponer dibujos a escala. Sin embargo, las actas de la comisión confirman lo que cualquiera puede observar: los diseños siguen con detalle la escritura de Nicholas Jarry, el cual trabajó alrededor de 1650 como calígrafo para el cabinet du Roi.

Gerrit Noordzij escriu amb un estil sintètic i esmolat que aconsegueix presentar de manera simple, perfectament assequible per als qui no acostumem a llegir sobre tipografia, qüestions certament complexes. Un exemple seria la invenció de la paraula. La divisió de l’escriptura en paraules es comença a estendre des dels monestirs irlandesos a partir del segle VII. Gerrit Noordzij es demana si l’expansió islàmica hi tindria res a veure, atès que l’escriptura aràbiga sí separa les paraules. De fet, una lletra sol tenir tres formes, en funció del lloc que ocupi dins de la paraula: al començament, al mig o al final. Afirma que no hi ha cap estudi concloent sobre la qüestió, i m’he recordat immediatament que fa molt de temps que m’espera De cómo los irlandeses salvaron la civilización de Thomas Cahill.

Desde mi punto de vista, los momentos más importantes de la civilización occidental —la invención de la lectura y la tipografía— se dieron en la Edad Media y, según creo, el estilo occidental de lectura difiere tan radicalmente de la forma de escribir de la Antigüedad que la invención medieval de la palabra puede considerarse, si no como una invención de la civilización occidental, al menos sí como su inicio.

Aquesta afirmació és tan sols un exemple de les moltes observacions que l’autor desenvolupa a partir de l’observació del traç, des de la crítica a la poca atenció que rep l’escriptura en l’educació al qüestionament de la periodització històrica a partir del desenvolupament d’un determinat estil cal·ligràfic. Una altra meravella publicada per Campgràfic que mereix l’atenció dels lectors interessats en la cultura escrita.

Història argentina

Vaig llegir Historia argentina de Rodrigo Fresán fa molts anys i em va semblar un llibre espectacular i efímer. Deixava una insatisfacció molt gran després d’haver recorregut fascinat les històries que s’entrellacen i repliquen i que s’acaben en interrogants i després res. Bé, després Vidas de santos i després ja res més, ni Mantra ni Jardines de Kensington. Fins ara que la reedició d’Historia argentina a la col·lecció Otra vuelta de tuerca d’Anagrama m’ha deixat estupefacte.

Potser fa molts anys llegia voraçment amb l’esperança de trobar alguna mena de revelació, i tots els llibres se sotmetien a un prejudici d’absolut i, per tant, a una mala lectura. No deixava que es defensessin des de dins sinó que hi projectava conceptes que potser l’autor ni s’havia plantejat. Si he aprés alguna cosa com a lector és a deixar que els llibres s’expliquin sols, a arraconar els motlles on pretenia encabir-los per comprovar si s’hi ajustaven o no. Això significa, també, mirar d’esbrinar per què em causen una determinada impressió, l’esforç de concentrar en unes poques frases l’experiència de lectura.

Historia argentina m’ha semblat ara un llibre immens i gens efímer. Un assetjament des de diversos fronts alhora a una experiència traumàtica, la Història d’un país com a rerefons ominós, a través d’uns personatges que pateixen l’arbitrarietat d’un poder tan terrible com buit, amb un domini virtuosístic de la fabulació i de l’apropiació. Diu Ignacio Echevarría al pròleg d’aquesta nova edició:

Habría que repensar esa facilidad (esa felicidad) de Fresán para reconocer influencias a contraluz de esa angustia de las influencias sobre la que teorizó Harold Bloom tan polémicamente. El mecanismo de represión y olvido de los mayores que atribuía Bloom al escritor incipiente se ve reemplazado en Fresán por el goce de la pertenencia, característico de una cultura huérfana y desjerarquizada. [...] Nieto de Pierre Menard, el autor del Quijote, Fresán recibe el malentendido como herencia, y no le hace falta reescribir a sus maestros, le basta con citarlos.

Rodrigo Fresán: Historia Argentina. Anagrama, Barcelona 2009, p. 233:

Comencé retomando el galope desesperado de dos gauchos perseguidos por una maldición india; gauchos minimalistas que, ahora lo comprendo, eran transparentes metáforas, obvias mutaciones que se habían desprendido de un funambulesco dúo de desaparecedores profesionales de personas. Peleé en el Atlántico Sur, morí en Nueva York, cociné en Londres, contemplé la más fría y definitiva de las bellezas patrias y fui portador de la peor de las suertes posibles. Fui hombre de ciencia y hombre de acción. Traicioné y me traicionaron. Un relámpago me fulminó un mañana salada y, cuando empezaba a abrazar una nueva versión corregida y aumentada de la única mujer que amé en mi vida, justo en ese momento, algunas personas que se decían amigas mías tiraron la puerta abajo y me internaron en un hospital de buen nombre y prusianas costumbre por una temporadita que no es digna de ser descrita aquí pero que me resulta imposible olvidar.