Le dije que yo ya llevaba una vida negra, mucho más negra de lo que él podría llegar a llevar jamás, que ésa era la vida que había llevado y la que llevaría.
La vida negra, real, crua i autèntica de Thelonious Ellison, narrador i protagonista d’
X, de Percival Everett, transcorre entre l’escriptura, la docència i les ponències sobre literatura. La pesca i la fusteria l’ajuden a no enfonsar-se en un oceà d’abstraccions i de paraules: el temps de la pesca i la matèria de la fusta són concrets i situen el cos en relació amb les coses, amb el món. Però la vida negra de Thelonious Ellison també és la família. L’assassinat de la seva germana l’obligarà a tenir cura de la mare, malalta d’alzheimer, i a recuperar els seus records. Precisament, tenir cura dels pares ancians és un tema cada cop més freqüent en literatura. Quim Monzó a
Mil cretins, Sergi Pàmies a
La bicicleta estàtica o Fabián Casas a
Los lemmings y otros són els exemples que em vénen ara al cap. Una vida negra que es defineix més pel substantiu que per l’adjectiu.
Però:
Decidí averiguar si tenían alguno de mis libros, con la firme convicción de que, por mucho que los tuvieran, no iba a cambiar mi opinión sobre Borders. Fui a la sección de Literatura y no me vi. Fui a Narrativa Contemporánea y no me encontré, pero retrocediendo un par de escalones di con la sección llamada Estudios Afroamericanos, y allí, en orden alfabético, perfectamente dispuestos (esto es, sin que nadie los hubiera tocado siquiera), estaban cuatro de mis libros, entre ellos Los persas, cuyo único elemento ostensiblemente afroamericano era mi fotografía de la solapa. Me enfurecí al instante; el pulso se me aceleró, se me frunció el ceño. A quien le interesaran los estudios afroamericanos no le dirían gran cosa mis libros, y su presencia en esa sección lo confundiría. Quien anduviera buscando una críptica reinterpretación de una tragedia griega tendría tanto interés en esa sección como en la de Jardinería. En ambos casos el resultado era el mismo: no habría venta. Esa puta librería estaba quitándome la comida del plato.
La naturalesa de la literatura, amb el pertinent distanciament paròdic, en relació amb els mecanismes de la indústria editorial —i la guerra de faccions acadèmiques com a soroll de fons—, les relacions familiars, afectives i amoroses, el racisme pretesament crític dels estudis culturals —anàleg a la reducció esquemàtica de la realitat operada pels mitjans de comunicació de masses—, i un cos que pensa i escriu: un conjunt de temes que Percival Everett aconsegueix reunir i desenvolupar a X de manera magistral gràcies a l’estratègia de la fricció: La novel·la X conté Mi problemàtica, una nouvelle signada per un pseudònim de Thelonious Ellison: Stagg R. Leigh. Mi problemàtica, que posteriorment canviarà aquest títol —tan del gueto o tan Belén Esteban— per Porculo —tan 'transgressor'—, erosiona X des de dins: la paròdia esdevé real, crua i, sobretot, ‘autèntica’ no tan sols per la indústria editorial sinó també per una mena d’instància literària legitimadora en forma de jurat. L’erosió causada per la fricció mena inevitablement a l’esborrament. Però m’aturo aquí: val la pena llegir el com.
