dimecres, de gener 26, 2011

Els enllocs

. dimecres, de gener 26, 2011
2 comentaris

Llegia Cada despedida seduït per la prosa aèria de frases breus i exactes de Mariana Dimópulos, i sovint em demanava: on sóc? Però el desconcert em durava unes poques paraules més enllà: aviat trobava la frase que em situava a Buenos Aires, a Madrid, a Màlaga, a Heilbronn, a Heidelberg, a Berlin o a la fi del món. La protagonista alterna constantment els records dels llocs on ha viscut i en la transició d’un fragment a l’altre de vegades em trobava en un enlloc momentani que tant podia pertànyer al record precedent com al successiu. Recentment, m’ha passat una cosa semblant amb Els infinits de John Banville, però per l’alternança del punt de vista d’un narrador tan diví com juganer.

Cada despedida ha estat una gran sorpresa. Per l’estil, com deia, i perquè la protagonista no s’acaba d’entendre del tot: manté sempre el misteri sobre el neguit que l’empeny a abandonar precipitadament els llocs on, després d’un gran esforç, ha aconseguit establir-se i construir relacions personals. Un nomadisme fatal:


Es una y otra vez lo mismo, sin pudor y sin fatiga. No importa si a la mañana o a la noche. Si en invierno o en verano. Si la casa es cómoda, si alguien viene a recibirme. Llego, y quisiera quedarme, y me voy.

I més avall:

Por aquel entonces sólo me di cuenta de que, a los fines cinematográficos, mi habitación había sido pintada de un rojo oscuro y que al poco tiempo este hecho me pareció inadmisible; la pared se me caía sobre los hombros, la ventana era demasiado rigurosa y diminuta, en su costado, cómo había ahí una ventana, me preguntaba, ¿cómo nunca nadie había podido vivir ante una ventana de ese calibre? Los días empezaban a alargarse terriblemente en casa. La cocina siempre había sido un cuartucho que ninguno limpiaba más que por encima, con trapito rancio, como a la mala conciencia. Pero de pronto, ese estante se volvía inconcebible. ¿Y el baño? ¿Y los sillones del comedor? El estante de la cocina era un grueso tajo en la pared.

Hi ha un crim i al final el lector resol l’enigma, però el misteri es manté. Em sembla que aquest és el gran encert de la novel·la. Podria pensar que la protagonista, subtil mentidera, rebutja el compromís que comporta la materialització d’un desig, però immediatament rebutjo aquesta explicació perquè tot fullejant de nou algunes pàgines em sembla una idea pobra si la comparo amb la realitat, amb les paraules.

dimecres, de gener 19, 2011

Totes les coses que sempre havies volgut saber sobre Dovlàtov i que mai no havies gosat preguntar a Žižek

. dimecres, de gener 19, 2011
8 comentaris

Primer em vaig posar com a condició que no escriuria sobre La maleta fins que no trobés una cita de Žižek que em semblava molt adient per il·lustrar la meva lectura dels contes. Després d’alguns escrutinis en diagonal dels seus llibres i d’algunes cerques a internet, la vaig localitzar en forma de nota a la pàgina 127 d’El acoso de las fantasías, és aquesta:

La realidad del sujeto supuesto creer en el “totalitarismo” estalinista está quizás mejor ejemplificada por el conocido incidente relativo a la Gran Enciclopedia Soviética, ocurrido en 1954, poco después de la caída de Beria. Cuando los suscriptores soviéticos recibieron el volumen de la enciclopedia que contenía las entradas de la letra B había, desde luego, un artículo de dos páginas sobre Beria, ensalzándolo como un gran héroe de la revolución soviética; tras su caída y denuncia como un traidor y un espía, todos los suscriptores recibieron una carta de la casa editorial pidiéndoles que cortaran la hoja en cuestión y la regresaran, a cambio de lo cual les sería enviada una entrada (ilustrada) referente al estrecho de Bering, de modo que, al insertarla en el volumen, éste siguiera estando completo, no quedaría ningún vacío que atestiguara la reescritura de la historia.. El misterio aquí es: ¿para quién se mantuvo esta (apariencia de) integridad, si todos los suscriptores sabían de la manipulación (puesto que debieron llevarla a cabo ellos mismos)? La única respuesta es, desde luego, para el inexistente sujeto supuesto creer.
De retruc vaig trobar una altra cita de Žižek que feia temps que havia deixat de buscar i que casualment es trobava poques pàgines més enllà de l’altra, a la 135.

Otro fenómeno extraño nos acerca más al meollo del asunto: casi todo aficionado a las videograbadoras [el llibre és de 1997!], que graba compulsivamente cientos de películas (me cuento entre ellos) está perfectamente consciente de que el efecto inmediato de tener videograbadora es que efectivamente uno ve menos películas que en los viejos tiempos de una simple televisión sin videograbadora; uno nunca tiene tiempo para ver televisión, así, en lugar de perder una preciosa tarde, uno simplemente graba la película y la almacena para verla posteriormente (para lo cual, desde luego, casi nunca hay tiempo…). Así, aunque no vea efectivamente las películas, la sola conciencia de que las películas que amo están almacenadas en mi videoteca me proporciona una profunda satisfacción y, ocasionalmente, me permite simplemente relajarme y abandonarme al exquisito arte del far’niente —com si la video, en cierta forma, las estuviera viendo por mí, en mi lugar… La videocasetera cumple aquí el papel de “gran Otro”, como el medio para el registro simbólico.

Aquest intent de formalitzar la intuïció que relacionava Žižek amb Dovlàtov em va menar per relectures i troballes, com el llibre en PDF De l’estètica a la política: Cicle de xerrades «Pensament del segle XXI», on Josep Maria Casasús fa una introducció brillant a Žižek.


Però això no és tot: calia trobar exemples en La maleta que em permetessin il·lustrar la meva intuïció. L’apunt s’ajornava més del compte i no aconseguia concentrar-me en l’objectiu; fins i tot aquest matí, que m’he llevat amb la intenció d’enllestir-lo, Dovlàtov me l’ha fet oblidar amb contes com «La camisa de popelín», extraordinari perquè és impossible llegir-lo en diagonal: els ulls comencen a navegar ràpidament per les pàgines a la caça de la cita salvadora, però un breu paràgraf aconsegueix penetrar intacte en la consciència i llavors el temps desapareix: cal tornar enrere i gaudir el conte complet.


No he escrit l’apunt que volia, però ara entenc una mica millor Žižek i, sobretot, he llegit La maleta almenys dues vegades més.

dissabte, de gener 08, 2011

Un llibre altre

. dissabte, de gener 08, 2011
1 comentaris

El juego del otro és un llibre rar. Començaré pel final: no m’explico que el Gotham Handbook de Paul Auster i Sophie Calle no s’hagi publicat sol. I no dic que no gaudeixei de bona companyia amb Enrique Vila-Matas i Jean Echenoz o Paul Klee i Barry Gifford, o que no sigui coherent amb els altres textos, que sí que ho és, però trobo que hauria valgut la pena gaudir-lo a soles.

Al Gotham Handbook, Paul Auster imposa quatre regles a Sophie Calle per embellir la seva vida a Nova York, perquè ella sí ho va demanar: somriure constantment, parlar amb desconeguts, oferir menjar i cigarretes als captaires i rodamóns i adoptar un lloc de la ciutat. Malgrat que Sophie Calle esperava una altra mena d’instruccions, les segueix i anota cada dia el resultat de les regles que l’obliguen a modificar la seva conducta durant unes hores al dia:

BALANCE GLOBAL DE LA OPERACIÓN

125 sonrisas dadas por 72 sonrisas recibidas
22 sándwiches aceptados por 10 rechazados
8 cajetillas de tabaco aceptadas, por 0 rechazadas
154 minutos de conversación

A partir d’aquí podríem dir que el Gotham Handbook recull la incomoditat que provoca en la vida quotidiana la irrupció d’un acte d’aparent generositat gratuïta o l’apropiació inesperada de l’espai públic per algú que intenta deixar-hi la seva empremta, encara que sigui per a millorar-lo, com és el cas de la domesticació d’una cabina telefònica. I des d’aquestes consideracions prèvies podríem especular sobre la necessitat d’afirmació del perfil públic de cadascú enmig del desconcert causat per l’altre quan actua de manera imprevista.

Però tornaré al començament del llibre, al diàleg entre l’autor de «Porque ella no lo pidió» i Jean Echenoz sobre la impostura i l’apropiació en literatura, sobre —com va escriure Roberto Bolaño, que ho va escriure tot— “captar, robar, apropiarse, desviar, romper en mil pedazos la percepción del mundo y reunir esos pedazos en un orden diferente para intentar dar una imagen reconstruída de ese mundo”. Un diàleg estrany per obrir un llibre, encara que el llibre es tituli El juego del otro, perquè el lloc natural d’aquestes pàgines hauria estat un dossier sobre qualsevol dels dos autors, a un suplement cultural o a una revista literària.

Finalment, el subtil joc literari de Barry Gifford sembla reclamar també una altra mena de llibre. La invenció del diari que August Macke no va escriure durant el viatge al nord d’Àfrica on va coincidir amb Paul Klee, que sí va escriure’n un, exigeix les pàgines del catàleg d’una exposició mai feta. Imagino el diari i els esbossos de Paul Klee acarats al diari hipotètic i als esbossos d’August Macke i em resulta inevitable mirar de posar-me en el lloc d’un Barry Gifford que esdevé un August Macke possible tot llegint el Pau Klee que es va escriure a si mateix en el diari i penetrant-hi per descobrir un altre Paul Klee ocult.

El juego del otro consta aparentment de tres parts: un llibre que caldria haver editat sol, un diàleg que podria haver-se publicat en una revista literària o en un suplement cultural i una operació d’especulació dietarística que sembla el text d’un catàleg d’una exposició que malauradament mai no ha existit. La intervenció dels editors a l’hora de concebre un llibre d’aquestes característiques és la quarta part: la invenció d’un llibre que juga a ser un altre. Rar i esplèndid.

dilluns, de gener 03, 2011

Una novel·la immensa

. dilluns, de gener 03, 2011
3 comentaris

Homenatjar una novel·la immensa des dels 140 caràcters de Twitter, enllaçar recursos en línia, publicar fragments de la novel·la al blog o a Facebook... En un racó de la xarxa, la petita celebració del dos de gener de 1460, el dia que Joanot Martorell va començar a escriure el Tirant, ha deixat molta gratitud:

diumenge, de gener 02, 2011

Dia del Tirant 2011

. diumenge, de gener 02, 2011
6 comentaris

La nova edició íntegra del Tirant lo Blanc a cura de Víctor Labrado em sembla un bon pretext per celebrar que el dia 2 de gener de 1460 el cavaller Joanot Martorell comencés a escriure una novel·la genial. En aquest cas, es tracta d’una edició sense notes i sense divisió en paràgrafs, de manera que la intervenció de Víctor Labrado consisteix a determinar i aplicar els criteris de la regularització ortogràfica, amb els testimonis més antics a la vista; una feina meritòria, sens dubte. Molts lectors prefereixen l’accés al text nu, la lectura contínua sense la interrupció constant de les notes sobre variants textuals o sobre dades culturals i literàries.


Per aquest motiu, em sembla un bon complement Joanot Martorell: Un cavaller sense fronteres, de Silvestre Vilaplana, que pren el relleu d’altres llibres publicats per l’editorial Bromera que tenen com a objectiu seduir els lectors i acostar-los al món tirantià. Silvestre Vilaplana ofereix un text accessible que dóna el to històric i cultural per accedir al Tirant lo blanc. Les il·lustracions, a més a més, envolten aquest to amb l'atmosfera adient perquè la imaginació assetgi la complexitat de la narració.


Dos títols recents que m'animen a convidar-vos a celebrar el Dia del Tirant.

dissabte, de gener 01, 2011

El primer llibre de l'any

. dissabte, de gener 01, 2011
8 comentaris

Si en altres ocasions he patit molts dubtes a l’hora de triar el primer llibre de l’any, enguany m’ha resultat ben fàcil. M’he decantat per celebrar la continuïtat d’iniciatives apassionants en temps de crisi, i és per això que avui em mantindré fidel a la decisió de l’any passat i començaré l’any amb Un amor d’en Swann de Marcel Proust, la segona part de Pel cantó de Swann que el traductor Josep Maria Pinto ens ha lliurat recentment gràcies a l’encert de l’editorial Viena. Després de Combray vaig estar temptat de continuar la Recherche amb qualsevol de les traduccions que hi ha disponibles a les llibreries, però la resposta dels lectors em va convèncer que valia la pena esperar una mica. Acompanyat per les sonates de Dresde de Vivaldi interpretades per Fabio Biondi i L’Europa Galante, publicaré aquest apunt, faré un tomb pel FaceBook i pel Twitter, estrenaré l'agenda de La Pléiade i comencaré a llegir

Per formar part del «petit nucli», del «grupet», del «petit clan» dels Verdurin, n’hi havia prou amb una condició, però que era indispensable: